L'estrat més profund de la realitat

Molts científics pensen que l'estrat profund de la realitat és matemàtic, com si l'Univers fos una gran fórmula matemàtica. 

Però en realitat, si fos així, encara hi ha un estrat més profund, que n'és la base subjacent i que en tot cas dona lloc a l'Univers matemàtic. 

I aquest és l'amor, la base i el cim de tot, perquè Déu és Amor. 

I aquí, tot i que anecdòticament, una nena ho ensenya molt gràficament.

Fe, esperança i caritat viscudes

Les dues vídues de la Paraula de Déu del diumenge 30 del cicle B, ens són dos grans exemples de vida. La primera va tenir fe i va confiar en el profeta Elies, amb qui va ser caritativa, i així va veure les meravelles de Déu en la seva vida. La segona, la de les monedes al Temple, és una mostra també de fe, esperança i caritat viscudes. Dona tot allò que té, que és poquíssim. Jesucrist la veu de lluny en la seva darrera estada en el Temple, com ens narra l'Evangeli de St. Marc, i en fa l'elogi davant dels seus apòstols i deixebles, fent la comparació a favor d'ella amb els rics que donaven fortunes, però que eren una part del que els hi sobrava. 

La vídua del Temple se'n va, sense haver-ho sentit, i així humanament no se n'assabenta d'aquest elogi diví, però espiritualment sí que ho devia intuir, potser no era la primera vegada que ho feia, ni tampoc la última, i mai no havia quedada del tot desemparada. O potser, no ho sabem, va ser una ocasió especial amb motiu d'una greu tribulació de la seva vida, com en el cas de l'altre vídua, i demana l'ajut de Déu donant-li tot el que té. I de segur que no va quedar sense resposta la seva almoïna i més encara havent-ne sigut testimoni humanament el Fill de Déu i haver aprovat la seva decisió i haver-la presentat a ella com exemple i model. Qui es dona del tot a Déu mai no queda sense el que necessita, tot i que pugui passar temporalment alguna dificultat, com ho sabem tantes persones que ho han provat i com ens ho mostren els membres de les Ordes mendicants, els religiosos i religioses de clausura, els missioners... A Déu no se'l guanya en generositat i sobretot amb l'almoina sempre ens retorna molt més del que donem, i no sols espiritualment sinó també materialment, tal com ho diu el mateix Jesús dels qui ho han deixat tot per anar amb Ell. 

I la base d'aquesta actitud i manera de viure és l'amor i concretament la caritat. Del que es tracta és d'estimar Déu i estimar el proïsme com a un mateix per amor a Déu i això en teoria és ben fàcil com a concepte, però ja és més difícil portar-ho a la pràctica, realitzar-ho i viure-ho. Requereix l'ajut diví, que no falta mai, i també voluntat, esforç, constància, valor...En el nostre món, com sempre en el món, significa anar contra corrent, a contra corrent de les idees dominants, de l'esperit mundà i fins i tot de la manera de fer comuna de la majoria. I per anar contra corrent s'ha d'estar viu, en aquest cas espiritualment i religiosament viu, i a més decidir-se, atrevir-se, fer l'esforç, saber-ho fer, lluitar contra les oposicions i dificultats i fins i tot contra la pròpia inèrcia. Però es pot fer i fins i tot humanament és satisfactori i gratificant, perquè Déu vol la nostra felicitat, en aquesta vida i en la futura i eterna. Viure com Jesús, estimant i donant-se del tot i fent sempre la voluntat de Déu, costa i fa sofrir, i Ell mateix ho va experimentar al llarg de la seva vida en moltes ocasions i sobretot en la seva Creu i la seva Passió. Però és un sofriment feliç, i que com en el cas de Jesús, i dels màrtirs que feren com Ell, pot ser voluntàriament acceptat, perquè és sofrir per amor, per bondat, per fer el be. És viure en l'amor més gran, perquè és donar la vida pels germans, pels amics, pels estimats, i en el cas de Crist també pels pecadors i els enemics, per la seva salvació. L'amor arriba a ser així d'excels i sublim, però també pot ser heroic tot i ser normal i quotidià, com en el cas de les dues vídues, que potser ni tant sols se n'adonaven de la grandesa i l'excel·lència del que feren, i pensaren, com els bons, que eren serventes sense profit. 

Sant Agustí ens diu: "Estima i fes el que vulguis". És a dir no sols que estimant es pot actuar espontàniament sinó també que si estimem ja tenim permís per fer la nostra voluntat, perquè aquesta serà conforme al voler diví, perquè Déu és Amor i allí on hi ha caritat i amor allí hi és Ell. 

Sant Joan de la Creu ens recorda: "al capvespre de la vida ens examinaran de l'amor". És a dir que un cop passi el temps d'estança en aquest món, l'experiència de la vida l'haurem fet positiva i segons la voluntat de Déu si hem après a estimar i hem estimat. 

Sense estimar un pot donar, igual que ho pot fer estimant, però per donar-se cal estimar. La donació és la mostra més gran de l'amor, com diu Jesús: "Ningú té un amor més gran que el qui dona la seva vida". I la vida, donada per Déu, es pot donar per Ell als altres de cop o al llarg de molts anys. 

La voluntat de Déu, la seva Providència i el seu Amor, i com resposta nostra compartir el que d'Ell rebem amb la seva gràcia i amb la fe, l'esperança i la caritat viscudes, d'això és tracta. 

Els màrtirs espanyols del segle XX

Sant Pere Poveda (1874 - 1936), sacerdot, i Sant Innocenci de la Immaculada (1887 - 1934), sacerdot i religiós passionista, són dos màrtirs de la fe, assassinats per ser sacerdots de Crist, junt amb moltíssims companys seus més. 

Sant Pere Poveda, a la foto de l'esquerra, fundador de l'Institut Teresià l'any 1911, i a la dreta una estampa devocional de Sant Innocenci de la Immaculada 

Tots dos són espanyols, el primer fou martiritzat a la Guerra Civil de 1936 - 39 i el segon dos anys abans, en la revolució d'Astúries de 1934. L'únic motiu pel que foren detinguts i matats és el de la seva fe catòlica i la seva condició sacerdotal i religiosa. Per això són màrtirs i foren canonitzats amb pocs anys de diferència, Innocenci de la Immaculada el 1999 i Pere Poveda el 2003. 

Tot i que van morir i entrar a la Glòria en altres dates (28 de juliol St. Pere Poveda i 9 d'octubre St. Innocenci de la Immaculada) la seva festa es celebra el 6 de novembre perquè es fa conjuntament amb 2.053 màrtirs espanyols més de la guerra civil. Els màrtirs foren moltíssims més, però aquests són aquells de qui hs'ha iniciat el reconeixement oficial com a tals, en el procés que porta de ser servent de Déu a venerable, després a beat quan s'ha acreditat un miracle per intercessió seva i finalment la canonització com a sants quan s'acredita un segon miracle ocorregut després que fos beatificat. I n'hi ha molts de sants i de beats. 

El segle XX és el que més màrtirs cristians ha vist arreu del món. Des del genocidi armeni dut a terme pels turcs, el primer genocidi dels temps moderns, i que tingué tres fases, entre 1894-96, el 1909 i la més forta de totes de 1915 a 1917, aquesta encara continuada amb algunes massacres posteriors fins l'any 1923, on els armenis eren maltractats, torturats i assassinats pel sols fet de ser cristians i es calcula que en foren víctimes un milió i mig. Després a Mèxic, a Espanya, a la Unió Soviètica i als països de l'Est d'Europa i a molts altres llocs. Encara avui molts cristians estan essent assassinats pel sol fet de ser-ho, a Àfrica, a l'Orient Mitjà i a altres zones del món. 

La preparació històrica del Cristianisme

He fet dos treballs sobre l'origen del Cristianisme, un d'ells el treball de llicenciatura en Humanitats de la UOC l'any 2004 i l'altre el treball de llicenciatura en Ciències Religioses de l'ISCR de Vic el 2015. Els dos es titulaven "El Cristianisme original en el seu context inicial arameu", tot i que tenien un contingut i enfocament diferent, això sí amb una àmplia base comuna i amb molt material compartit i les mateixes idees al respecte. 

En aquest Blog ja hi he pujat alguna cosa d'aquests treballs en alguna entrada i en endavant miraré de fer-ho més, anant aportant resums de punts del tema. Avui començo amb el que se'n podria dir els precedents del Cristianisme.

Perquè hi ha una preparació del Cristianisme que és tot l'Antic Testament i tota la història bíblica des d'Abraham, el pare en la fe, i el poble d'Israel. Per això l'Antic Testament és necessari per poder entendre bé el Nou Testament i la persona, la redempció obtinguda, l'entrada en el nou món pel baptisme i el llegat i els ensenyaments perennes i universals de Jesucrist, el Cristianisme.

Però des d'aquesta base, encara es pot afinar més i distingir unes característiques més cristianes encara, un Precristianisme que ja es va veient en personatges de l'Antic Testament com Josep a Egipte i els seus germans, en la història de Rut amb Noemi i Booz, en Jonàs i Job, en els profetes en general però especialment en alguns com Isaïes, en el càstig no fatal d'Heliodor per profanar el Temple i la seva curació total per la pregària intercessora del sacerdot en el llibre dels Macabeus, en Tobies i l'arcàngel Rafael ... i naturalment en tots aquells que el mateix Crist cita com a referències en els Evangelis i els que surten citats en aquests i en els altres llibres del Nou Testament. Són narracions en que es destaca el perdó, l'obertura als altres, la compassió, la misericòrdia i també l'afecte i la tendressa i en definitiva la caritat. 

També s'hi podrien incloure tots aquells passatges en que s'insinua la Trinitat divina des de l'inici del llibre del Genesi o els tres àngels de Mambré i també aquells en que ja va apareixent clarament una vida futura i eterna o la resurrecció, com en Ezequiel, els Salms, els Macabeus i petites cites en llocs molt diversos.

Quan ja s'acosta l'adveniment del Fill de Déu fet home, es pot parlar ja d'un veritable Protocristianisme, a partir del segle III aC, que es manifesta en la traducció grega inspirada de la Septuaginta i en els llibres deuterocanònics (1) i sobretot en una sèrie de persones, com la Verge Maria, St. Josep, Zacaries i Isabel i molts altres com Simeó i Anna, els mags, els pastors adoradors, que fan possible, esperen o agraeixen l'Encarnació divina i fins i tot l'anuncien, preparen i proclamen com St. Joan Baptista, que és una veritable bisagra entre l'Antic Testament, del que és el més gran profeta, i el Nou Testament, del que és el precursor. 

Com també la receptivitat i bona disposició humana dels apòstols en escoltar i seguir Jesús, igual que els deixebles, i durant molt temps de la gent en general fins a l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem el dia de Rams, però aquests, igual que en el cas de St. Pau i de la seva conversió, ja pertànyen de ple al Nou Testament i a l'Església i per tant al Cristianisme, perquè ja han vist, conegut i tractat a Jesús en la seva vida pública (2) i han sigut testimonis de la Passió i contemporanis de la Pasqua, l'Ascensió i la Pentecosta i formen part dels Evangelis i les Actes dels Apòstols, les Cartes i d'alguna manera fins i tot de l'Apocalipsi.   

I l'Església i el Cristianisme, neixen amb la Passió i mort de Jesús a la Creu, del seu alè exhalat i de la seva ferida oberta del cor, i de la seva Resurrecció pasqual amb la seva estança temporal ressuscitat, la seva Ascensió gloriosa al Cel i el do de l'Esperit Sant a la Verge Maria i els apòstols el dia de la Pentecosta. 

(1) Que el Judaisme posterior no va acceptar, perquè si ho hagués fet hauria d'haver acceptat que Jesucrist és el Messies predit, sobretot en el cas de la Septuaginta, que es van afanyar a substituir per altres traduccions a mitjans del segle II, tot i que pertanyia a la seva pròpia  tradició i l'havien estat usant fins aleshores. 

(2) En el cas de St. Pau en una aparició miraculosa que el va portar a la conversió i en altres experiències místiques posteriors. En molts d'altres no es tracta d'haver-lo vist sinó de conèixer-lo per haver-ne sentit a parlar, perquè com es sabut "la fe entra per la oïda". 

Fer néixer a Jesucrist en nosaltres i en els altres

Sant Carles Borromeo (1538 - 1584), cardenal i arquebisbe de Milà, va ser un incansable reformador de les costums relaxades de clergat, religiosos i laics d'aquell temps a la seva arquidiòcesi i al nord d'Itàlia i sud de Suïssa. 

St. Carles Borromeo intercedeix davant la Santíssima Trinitat, per Orazio Borgianni, 1611 - 12

La seva activitat va ser inesgotable i en molts altres llocs també, com a Roma, on hagué de residir molts anys, cridat pel seu tiet el Papa Pius IV (1559 - 1565), i en molts camps. Entre altres coses tingué un gran paper en la reanudació i finalització del Concili de Trento, inaugurat el 1545 però que havia estat suspès inacabat el 1552, i que finalment va continuar fins a la seva clausura l'any 1563. St. Carles Borromeo suscità en ocasions una forta oposició de la noblesa, de les congregacions laxes que volia millorar i finalment va aconseguir fer-ho i dels protestants i heretges, fins al punt que en una ocasió sofrí un atemptat per part d'un membre d'un grup que havia esdevingut sectari i que podria haver-li costat la vida, com ell mateix pensà en un primer moment, però del que en sortí miraculosament il·lès. Molt seriós i devot des de nen i jove, tot i que sovint va tenir que viure enmig del luxe cortesà, en va estar totalment desenganxat i a més va fer uns extraordinaris esforços de caritat envers els pobres i menesterosos, molt abundants en aquells llocs i època, amb una generositat inaudita. També feia miracles amb la seva sola presència, com quan va anar a visitar un noble molt greument malalt i a l'arribar el va trobar ja en l'agonia, però sorprenentment el moribund al moment de veure'l va recuperar-se amb un "Estic curat!" i així va ser, recuperat totalment de la malaltia i va viure força anys i fins el va sobreviure, essent sempre molt devot seu. Probablement esgotat per tants treballs i fatigues com privacions i austeritats, el sant prelat va morir amb 45 anys, després d'haver fet una intensa activitat tota la seva vida, principalment en la reforma de l'Església, que va donar molts fruits, i que va voler que continués després d'ell, fundant l'Orde dels Oblats de St. Ambròs, que avui segueixen existint i es diuen Oblats de St. Ambròs i St. Carles, centrant la seva labor a la diòcesi de Milà.

Canonitzat l'any 1610, és el sant patró dels catequistes i dels seminaristes. Felicitats als Carles i a les Carla que celebren el seu sant i que St. Carles Borromeo des del Cel intercedeixi i pregui per tal que clergues, religiosos i laics portin una vida digna a l'alçada de les seves responsabilitats i de la seva condició de cristians i fills de Déu i que aquest ens concedeixi un gran nombre de bons catequistes i seminaristes segons el seu estil i ideal!  

Sants catalans

Sant Ermengol (+ 1035), bisbe d'Urgell des de 1010 fins la seva mort en un accident en la construcció d'un pont a Bar, de seguida se'l va considerar sant, a l'any de la seva mort ja era venerat i a la  catedral que ell mateix va fer construir nova i que va ser inaugurada pel seu successor l'any 1040 ja tenia un altar l'any 1044,  i és el patró principal de la diòcesi d'Urgell i també dels municipis de La Seu d'Urgell i El Pont de Bar.  

Sant Pere Almató (1830 - 1861), va néixer a St. Feliu Sasserra, a la comarca d'Osona, i essent missioner dominic va morir màrtir. junt amb dos missioners més, a Vietnam el dia de Tots Sants, el mateix dia del seu naixement. Se'l sol representar amb un sable oriental ja que aquest va ser l'instrument del seu martiri, morint decapitat a Hai Duong, Tonkín, a la zona nord de l'actual Vietnam. Les seves restes van arribar a Vic l'any 1888 i unes relíquies seves que es van salvar de la profanació de la seva tomba durant la Guerra Civil de 1936 - 1939 estan ara al seu poble natal de St. Feliu Sasserra. Va ser canonitzat junt amb els seus dos companys dominics espanyols l'any 1988 pel Papa St. Joan Pau II, formant part dels sants màrtirs de Vietnam. 

Que ells i tots els sants catalans preguin i intercedeixin per nosaltres per tal que a Catalunya segueixin sorgint molts sants!

El Fray Escoba del cine

Sant Martí de Porres (1579 - 1639) és un religiós dominic del Virregnat del Perú fill d'un noble espanyol i d'una mulata, que va viure a Lima i va estar quasi tota la seva vida en un convent. Es passava el dia escombrant i d'aquí el nom de Fray Escoba o posteriorment "el sant de l'escombra". En extrem humil i senzill de cor. Va quedar sorprès quan se'n va adonar que a través d'ell Déu feia miracles, i aviat la gent també ho va comprovar i tothom li demanava tota mena de favors i es veien atesos, cosa que junt amb el fet de la seva personalitat tant bondadosa, amable i servicial i tan desapegada i sense cap pretensió, ja que no li donava cap importància als miracles de tota mena que feia, que eren molts i molt grans, curacions instantànies, èxtasis, levitacions, bilocacions, vidència, parlar amb els animals (1) i encara alguns més, considerant-los fets naturals i sovint quasi com si no anessin amb ell, i això unit a la seva religiositat tan alta va fer que tingués una gran fama de sant ja en vida, que va anar creixent més i més amb el pas dels anys.  

La pel·lícula va ser estrenada el 28 de desembre de 1961, mesos abans de la seva canonització

Al cinema la seva personalitat es va fer famosa l'any 1962, precisament el de la seva canonització (2), per l'estrena de la pel·lícula espanyola "Fray Escoba", que va ser la primera i més important que es va fer sobre ell, però no la única ja que n'hi ha hagut altres, com una mexicana de 1963 i una mexicano-peruana de 1979, així com sèries de TV sobre ell, la seva vida i miracles, i la seva personalitat tan simpàticament senzilla, accessible i humil, com una mexicana de 1964, una brasilenya de 1968, una argentina de 1972 i una mexicana de 1979, i molt recentment se n'han fet més. Anecdòticament, en  la majoria d'elles va ser interpretat pel mateix actor, el cubà René Muñoz (1938 - 2000), que va fer el seu personatge en dues pel·lícules, entre elles la famosa inicial, i dues sèries televisives. 

Aquest sant fascina a tothom, fins i tot a gent d'altres religions, que queden ben sorpresos al conèixer la seva vida, afirmant per exemple que no pensaven que fos possible que un ésser humà pogués ser tan bó. Que Sant Martí de Porres, el sant mulat que no li negava res a ningú que li ho demanés, intercedeixi davant Déu per tal que també tots nosaltres siguem tan bons com puguem! 

(1) Un dels seus miracles més coneguts va ser aconseguir parlant-lis que un gos, un gat i un ratolí del seu convent, que es perseguien continuament, deixessin de fer-ho, es fessin amics i fins mengessin junts tots tres del mateix plat.

(2) Que va tenir lloc a Roma, pel Papa St. Joan XXIII, el 5 de maig de 1962. Aquell any i els següents la fama del sant va ser realment mundial.