La Paraula de Déu d'aquest diumenge 26è de durant l'any del cicle B ens parla de dos grans temes.
El primer, que l'Esperit Sant, que actúa sobretot a l'Església, amb la Missa i l'Eucaristia, els sacraments, les oracions i la vida de comunitat cristiana, no actua només en ella i en els batejats, sinó en tota la Humanitat, amb inspiracions, consols, guia, desig de Déu i gemecs de la consciència.
Sant Tomàs d'Aquino deia: la veritat, la digui qui la digui, sempre prové de l'Esperit Sant. I el mateix es podria dir de l'origen de l'amor, la bondat, del penediment i la conversió, el perdó i la reconciliació, l'obertura a Déu i la capacitat d'escoltar la seva Paraula, de saber-se estimat infinitament per Ell i d'estimar-lo del tot en la mesura de les pròpies forces.
El pare i l'encàrrec que fa als seus dos fills en la història que Jesús explica en un moment de l'Evangeli ens mostra clarament que si bé l'ideal és dir i fer, quan falla un d'aquests punts és millor que falli el dir que no pas el fer.
Tant de bo que tothom en el món, però molt especialment els qui tenen més responsabilitat per tenir poder, mitjans econòmics o influència social, es deixessin influir per l'Esperit Sant i busquessin servir a la gent al seu càrrec fent la voluntat de Déu, sabent-se administradors d'allò que Déu els hi ha concedit en aquest món: poder, riqueses, fama... per tal que en facin un bon ús, no al seu servei egoista, ni al servei dels seus capricis o de les seves ideologies, moltes d'elles avui dia ben aberrants, sinó pel bé comú de tots, tant material i temporal com, sobretot, l'espiritual i transcendent. Per tal que la vida en aquest món no faci perdre a uns i altres, governants i governats, la vida futura i definitiva.
Cal recordar que com el ric Epuló, no adonar-se'n de la pròpia mala administració dels tresors d'aquest món confiats per Déu, no és prou excusa quan hi ha el pobre Llàtzer a la porta, amb qui el mateix Crist s'hi identifica, perquè és una ignorància culpable i fàcilment evitable o corregible.
 |
Quan la Verge Maria es va aparèixer el 19 de setembre de 1846 a una noia i un nen pastors a La Salette, ells van veure a la radiant Bella Dama, com li van dir, asseguda i plorant i quan li van preguntar el motiu els va respondre que era "pels pecats del món", citant-ne dos que ofenien especialment a Déu: les blasfèmies i la no santificació dels diumenges i festius no anant a Missa i més encara treballant en aquests dies de repòs. El contingut del missatge de l'aparició es podria resumir com ho va fer el llavors Papa Pius IX al conèixer-lo: "Si el món no es penedeix, perirà". |
El segon punt de la Paraula de Déu en aquest dia del Senyor és el terrible poder negatiu del pecat i la tragèdia infinita de la seva conseqüència eterna si un mor en ell. Les dues coses són veritablement terrorífiques. El pecat, inspirat per l'enveja del diable que ha perdut el Cel i està condemnat a l'Infern i que per gelos i ràbia davant de la felicitat humana i per oposar-se a la voluntat salvadora de Déu, voldria que els humans també perdessin la Glòria i es condemnessin amb ell, ens allunya de Déu, ens fa girar-nos-li d'esquena, no fer-li cas, creure'ns autosuficients de forma insensata, buscar els béns del món com si fossin els definitius i perduradors, dir-li no a Déu, oposar-nos a Ell, sostenir de forma demoníaca que sabem més i millor que Ell que ens convé i què ens cal fer, buscar la nostra pròpia voluntat individual, parcial i capriciosa com si fos allò més important de l'existència i no pas buscar, trobar i fer el voler de Déu, i encara pretendre imposar la pròpia voluntat en contra de la dels altres i tots. El pecat és terriblement corruptor i destrueix l'home d'una forma invisible però molt real, és com la lepra de l'ànima que té un inici insidiós, va insensibilitzant i un cop progressa va deformant horriblement fins a deixar irreconeixible. I la seva conseqüència és encara pitjor, la mort eterna, aquesta desgràcia major que qualsevol altre, infinita i sense remei. Cal tenir un gran horror del pecat, com allò pitjor que li pot succeïr a l'ésser humà en aquest món i en l'altre.
Quan Jesús diu "si la teva ma, el teu peu, el teu ull, et fan caure en pecat, tallate'ls!" no és una exageració ni tan sols si ens ho prenguessim en sentit literal, perquè també la medecina en ocasions ha d'amputar una part del cos per salvar la vida de tot l'organisme, en casos de gangrena, càncer o infeccions molt greus i ho veiem com un remei trist i dolorós però necessari per conservar la vida. Però ja des dels seus deixebles i al llarg de tots els segles per part de la tradició i el magisteri no s'ha entés literalment sinó metafòricament. "Si el peu...", si allà on vas et fa caure en pecat, talla amb aquests llocs, és molt millor per tu. "Si la ma...", si allò que fas... i "Si l'ull...", allò que veus, és el mateix cas, cal fer com si aquestes realitats que ens indueixen i ens porten al pecat no existissin per nosaltres, treure-les del tot de les nostres vides. Perdem ben poc i encara coses negatives i perjudicials. I guanyem molt en coses bones, en salut de l'ànima i fins del cos. Déu, Jesucrist, és el nostre Metge que ens ve a curar i a salvar, perquè Déu abomina el pecat però estima al pecador, per més que la seva malaltia sigui evitable i culpable. Ell vol el nostre bé, allò bó i millor per nosaltres, i com diu un sant teòleg "El pecat ofèn Déu en la mesura en que perjudica l'home".
Quan l'ésser humà reconeix el seu pecat i es reconeix pecador, sempre té la possibilitat de guarir-se i salvar-se perquè viu encara en la veritat i com el malalt que sap la seva situació i recorre a l'ajut mèdic, pot deixar-se portar per Déu mateix, que el busca per sanar-lo i recuperar-lo, i apropar-se a Déu demanant-li perdó i sol·licitant humilment la seva ajuda i Déu, omnipotent i infinitament bo, no li fallarà mai i el retornarà a la puresa i dignitat original i més encara, perquè l'ha reconegut, l'ha buscat i ha confiat en Ell. El pitjor és quan el pecador s'endureix en el seu pecat, desoeïx les inspiracions acusadores de la seva consciència, el justifica i es prefereix a si mateix i al diable, amb el seu desordre, que a Déu amb el seu ordre. Aquest és un segon pecat encara més greu, l'enduriment del cor i l'oposició i l'enfrontament a Déu, capgirant i invertint la veritat i la realitat. Cal un gran miracle diví per a sortir-ne, quan és un que tria lliurement, conscientment i voluntàriament el mal com si fos millor, però ni així està tot perdut perquè per Déu tot és possible i es donen casos de conversions radicals, realment miraculoses. Tot això, és clar, mentre es viu en aquest món, ja que a partir de la mort ja queda tot fixat per l'altre vida, amb la única excepció de la purificació del Purgatori per aquells qui la necessiten, una altra manifestació i ben gran de la infinita misericòrdia divina. Però els dos grans destins d'ultratomba, Cel i Infern, són eterns. Per això ens diu la Saviesa: pensa en la mort, en la teva mort, i no pecaràs mai.
Per a la nostra vida i el nostre bé Déu ens dona consells i recomanacions, però també front al pecat, prohibicions i obligacions. Obeïr-les és tant necessari, i en realitat més, que fer cas a les senyals del trànsit per tal d'evitar perills, accidents i resultats nefastos. Déu ens estima i vol el millor per nosaltres, i ho sap tal com és perquè ens ha creat i ens coneix personalment, som més seus que nostres, i per tant cal confiar plenament en Ell i en les seves indicacions, i agraïr-li tan gran bondat envers nostre.
Per això, tal com diu el Salm i és el mateix dit aquí però mirat des del cantó bo, positiu i lluminós, de la salut espiritual: "Els preceptes del Senyor omplen el cor de goig!". Que així sigui per nosaltres!
