Reina dels màrtirs

La Mare de Déu dels Dolors, que es celebra l'endemà de l'Exaltació de la Santa Creu:

Tot i que no va haver de donar la vida, la Verge Maria va ser màrtir perquè va compartir la Passió del seu Fill amb els seus sofriments i la compassió d'Ell al donar la seva vida pels pecadors. Maria estava al peu de la creu quan Jesucrist fou crucificat i morí en ella, i en el seu testament Jesús la donà per Mare del seu deixeble estimat i Mare celestial de tots nosaltres, els seus seguidors. El dolor de la Mare Dolorosa a la Passió fou tal, que si bé per la providència divina mai fou maltractada a la seva vida, sí que visqué la Passió amb una empatia maternal total, com si li succeïs a ella mateixa, sofrint el martiri interiorment, una espasa travessant-li el cor, i per tant compartí els mèrits del martiri i més encara és la Reina dels màrtirs. 

Ja Simeó li havia anunciat en la presentació de Jesús al Temple, que hauria de patir i això es va acomplir sobretot al Calvari però els dolors i sofriments de Maria foren diversos a la seva vida. Tradicionalment s'ha parlat dels 7 dolors de Maria: 

- La profecia de Simeó

- La fugida a Egipte 

- La pèrdua de Jesús al Temple 

- La trobada amb Jesús al Via Crucis 

- Jesús a la Creu

- Maria amb Jesús mort als braços 

- L'enterrament de Jesús en una tomba 

La Mare de Déu dels Dolors s'ha representat artísticament com a tal, en aquesta advocació, i també en les variants, derivades de la mateixa de la Mater Dolorosa, la Stabat Mater i la Pietà, com també n'està molt relacionada l'advocació de la Verge de la Soledat. 

Havent compartit amorosament els sofriments de Crist, ara Maria està glorificada per sobre de tota criatura, àngels i sants, només per sota de Déu mateix. L'amor que la Santíssima Trinitat té a la Verge i  Mare de Déu i el que aquesta té a la Trinitat és superior a qualsevol altre amor al Cel i la Terra i d'igual manera l'amor que Maria té als homes i dones del món és el més gran després de l'Amor diví. Ella ara és a favor nostre la intercessora, defensora, protectora i mitjancera de totes les gràcies i favors divinis.

Siguem fills ben devots i amatents de tant bondadosa, amorosa i poderosa Mare del Cel i recorrim sempre a ella, Verge gloriosa i beneïda!  

L'arbre de la vida eterna

El 14 de setembre és la festa de l'Exaltació de la Santa Creu.

La Creu de Crist és la única porta del Cel 

La Santa Creu on va morir el Salvador del món, Nostre Senyor Jesucrist, és el veritable arbre de la vida, que dona la vida eterna, obre les portes del Paradís i ens fa hereus del Cel. 

Perquè quan Déu creà als primers éssers humans, Adam i Eva, pares de la Humanitat, al Paradís terrenal on els va instal·lar hi havia dos arbres especials, el prohibit, perillós i temptador arbre del coneixement del bé i del mal, i el benèfic i extraordinari, però al que llavors no van recórrer, arbre de la vida. Tot i que Déu ja els havia avisa i els ho havia vedat, la temptació de la primera serp que van trobar va induir a Eva primer i Adam després a menjar del fruit prohibit en lloc del fruit permés i recomanat, una elecció terrible. Per aquella desastrosa decisió, fruit de la desobediència, la desconfiança i l'orgull dels primers pares de la Humanitat, van entrar en el món el pecat, la pèrdua, la pena, el dolor i la mort, i tot va anar ràpidament de mal en pitjor: trencada la inicial confiança i intimitat en Déu, Adam i Eva es van trobar nus, culpables i avergonyits, es van amagar de Déu, van mostrar irresponsabilitat i van intentar excusar-se, trencant-se també l'harmonia entre ells i amb el món, que els va deixar de ser paradisíac per tornar-se dur i difícil i aviat perillós i hostil, al cap d'un temps ja es produïa el primer assassinat per enveja i gelosia, que a més va ser un fratricidi. 

Sense la presència i la intimitat divina immediata, de la que havien decidit prescindir i allunyar-se'n, cosa que Déu va acceptar i sancionar per respecte a la llibertat que els hi havia donat, l'home es va trobar sol i la situació humana va anar descendint cada cop més, degradant-se i degenerant, fins a la maldat general que va portar al càstig del Diluvi i més encara, quan la supèrbia humana va voler aixecar insensatament una torre per arribar fins al cel, potser amb la demoníaca pretensió de intentar corrompre'l com ja havien fet amb la terra, es van trobar que ja no s'entenien entre ells mateixos. 

Però ja des del principi Déu, llavors mateix del pecat original i dirigint-se als primers pares, va prometre un Salvador que redimiria la Humanitat i revertiria la situació. El pecat i la mort no tindrien ja la última paraula sinó que la tindria la bondat, el perdó i l'amor de Déu. Era una missió que només podia fer Déu mateix i per això es va encarnar i es va fer home en Jesús de Natzaret, fet en tot igual que nosaltres excepte en el pecat. Ell i ja anticipadament la seva mare, la Verge Maria, amb la Salvació i Redempció obtingudes per l'encarnació, mort en Creu i resurrecció de Jesús, el Messies Fill de Déu, serien els nous Adam i Eva sants, tal com Déu els volia, de la Creació renovada, en que Ell seria el Rei i Senyor de l'Univers i la seva virginal mare Maria, Mare de Déu per ser mare seva, un cop assumpta en cos i ànima al Cel i glorificada, la Reina i Emperadriu de Cels i Terra. 

I no es d'estranyar que si en un arbre l'enveja i malignitat del diable va aconseguir la seva temporal victòria al principi dels temps, en el temps finals fos en un altre arbre, el de la Creu del Calvari, en el que el sacrifici de Crist per nosaltres restaurés totes les coses i encara les millorés, ja que del mal diabòlic Déu en treu un bé més gran i no retornem tan sols al Paradís sinó que sóm cridats a compartir la Glòria de Déu en el Cel, gaudint de la immensa felicitat de la visió beatífica en seguretat i per tota l'eternitat. 

La Creu de Crist, on va morir el Salvador del món, és el veritable arbre de la vida, que dona la vida eterna. Acollim-nos a ella, el símbol de que hem estat salvats i redimits i que el mal ha sigut vençut, i mengem del seu fruit de vida, l'eucaristia del Cos i la Sang de Crist, en el si de l'Església que va néixer del traspassat Cor de Jesús mort en ella!

Un dels 8 doctors de l'Església originals

Sant Joan Crisòstom (c. 347 - 407)

És un dels 8 doctors de l'Església originals. 

St. Atanasi (296 - 373) 

St. Gregori Nazianzè (329 - 390) 

St. Basili el Gran (330 - 379) 

St. Ambròs de Milà (340 - 397)

St. Jeroni (346 - 420) 

St. Joan Crisòstom (347 - 407)

St. Agustí (354 - 430)

St. Gregori Magne (540 - 604) 

Dels quals 4 són occidentals (St. Ambròs, St. Jeroni, St. Agustí i St. Gregori Magne), és a dir de llengua llatina, i 4 orientals (St. Atanasi, St. Basili, St. Gregori de Nazianz i St. Joan Crisòstom), és a dir de llengua grega. 

St. Joan Crisòstom era un extraordinari orador - Crisòstom vol dir "boca d'or" - d'un  poder de convicció excepcional, la qual cosa es traduí en la conversió de molts heretges i pagans i en la reforma moral de molts ja cristians, en sentir les seves persuasives homílies com de foc, per l'efecte que feien en les ànimes que les escoltaven, perquè era molt clar en aplicar l'Evangeli a les circumstàncies quotidianes.

Unes frases seves: 

"Si no aconsegueixes trobar a Crist en el pobre que demana a la porta de l'Església, tampoc el trobaràs en el calze". 

"Com l'arna corrou els vestits, l'enveja corrou l'home"

"Has de sentir vergonya quan pequis, no quan et penedeixis"

"El pecat és una ferida, la contrició una medicina"

"Destruir un fetus és pitjor que l'assassinat, perquè no es pren la vida a un ja nascut, sinó que s'impideix que neixi" (1)

"Has pecat? Ves a l'església i digue-li a Déu "He pecat", confessa la teva culpa per a alliberar-te'n"

"Més que ningú altre, els cristians no podem corregir als pecadors per la força, sinó que sempre cal persuadir-los amb amabilitat per tal que tal com vol Déu s'allunyin del mal per elecció pròpia" 

"Fins i tot el més virtuós i honest es salva per la misericòrdia i l'amor de Déu"

"Els sants són molt afectuosos i tendres amb els éssers humans i fins i tot també amb els animals, demostrant a uns i altres gran bondat i amabilitat"

"Per molt que facis, si no fas be a altres, no fas res gran"

"Siguis on siguis, sempre pots erigir un altar a Déu en la teva ment per mitjà de l'oració"

"Així com el cos no pot viure sense ànima, l'ànima sense oració està morta i corrompuda"

Bisbe i Pare de l'Església, en la seva vida va sofrir exilis, en el segon dels quals va morir, per haver parlat amb molta força i claredat a governants i autoritats del seu temps. L'Església oriental (ortodoxa i greco-catòlica) el considera un dels 3 Sants Jerarques, junt amb St. Basili el Gran i St. Gregori Nazianzè, un títol que el mostra destacat. 

També va establir la divina litúrgia amb les anàfores de la Missa que porta el seu nom, que junt amb la de St. Basili és una de les dues en ús a l'Església oriental, incloent als greco-catòlics units a Roma i en comunió amb el Papa. 

Deixem-nos convèncer també nosaltres per la força de les Sagrades Escriptures i mirem d'aplicar-les a tots els aspectes de la nostra vida i de predicar-les amb tota la intensitat salvadora i renovadora del seu missatge, com ell feia!. 

  

(1) És a dir, es va encara més enllà de l'assassinat d'un ésser humà ja viu i no se'l deixa ja ni arribar a ser. 

Hagués sigut millor...

Prendre la pròpia creu i seguir Jesús

Isaïes, als cants del Servent de Jahvè, ja profetitza sobre un Messies que ha de sofrir, ser incomprès, marginat i menyspreat, pagar per les culpes dels altres i salvar-nos amb el seu sofriment. Això va ser escrit uns quants segles abans de Crist. Però sembla com que els qui ho van llegir no ho van entendre o no van copsar la implicació que això tenia. Perquè la Bíblia té una propietat essencial i única: més que llegir nosaltres la Bíblia, és ella la que ens llegeix a nosaltres, mostrant-nos qui som i l'estat de les nostres ànimes. I almenys en temps de Jesús ni els experts i mestres de la Llei ni les altes autoritats religioses no estaven capacitats per reconèixer en el Servent a Jesús, i això els retratava en el seu estat interior. 

Sant Jaume insisteix en que la fe sense obres és morta, pura teoria sense efectes en la vida i per tant estèril i ineficaç. Si ens compadim d'algú sense ajudar-lo, podent fer-ho, el més benevolent que podem dir d'aquesta actitud és que és un bon desig i prou, sense cap conseqüència, però el que més sembla és una insensibilitat, una irresponsabilitat i una burla. Si un realment té fe, això el porta a fer naturalment i quasi espontàniament accions bones i caritatives, i si un fa aquestes accions ja de per sí la fe la té i si no és explícita, almenys implícita. Perquè si ens empaltem en Jesús donem bons fruits i per aquests fruits es coneix en qui creiem i confiem, en qui estem arrelats. 

A l'Evangeli Jesús pregunta als apòstols per qui diu la gent que és Ell, i ells li diuen el que han sentit dir, algun dels grans profetes. I llavors pregunta qui pensen ells que és i St. Pere, inspirat, dona la resposta encertada en nom de tots: el Messies, el Fill de Déu viu. Jesús els hi prohibeix que ho diguin, perquè la gent tenen una idea equivocada sobre aquesta figura i no ho entendrien, en realitat no ho entendran fins que hagi patit, mort a la creu i ressuscitat i encara quan després de la seva ascensió al Cel, el do de l'Esperit Sant els hi ho faci comprendre clarament el dia de la Pentecosta. I tot seguit els hi passa a anunciar el programa de la Redempció per a la salvació de la Humanitat segons la voluntat de Déu: Jesús ha de patir i sofrir molt, morir crucificat i ressuscitar als tres dies. 

Portar la pròpia creu seguint Jesús: els cristians som seguidors del Fill de Déu crucificat per salvar-nos 

St. Pere, que ha donat la resposta correcta a qui és Jesús, se n'escandalitza i humanament afectat intenta fer-li un favor dient que ells no ho permetran, que això no li pot succeïr. I Jesús s'indigna perquè St. Pere ho veu de forma humana i no segons la voluntat de Déu. "Tu, darrera meu" li ve a dir amb paraules molt fortes i enèrgiques que responen a la importància de la qüestió. St. Pere no se'n dona compta de que l'està temptant i per això Jesús el qualifica de diable, per tal que se n'adoni. La teoria correcta no ha fet efecte, a la primera St. Pere i els apòstols han reaccionat de forma humana, amb la lògica i la manera de fer d'aquest món. Gairebé com ho hagués fet un no creient, un pagà. 

Jesús ens diu en un altre lloc, si un pare li diu a dos fills seus "Vull que vagis a treballar a l'hort" i un li contesta "Sí, pare" però no hi va, i l'altre li diu "No ho vull fer" però després penedit hi va, qui ha fet el que el seu pare volia? I també en un altre moment "No entrarà tothom qui diu Senyor, Senyor!... sinó qui fa la voluntat del meu Pare". La pràctica, allò que es fa i que es viu, és el realment important, més que tenir la idea correcta, si es queda merament en això i res més. 

Per això, davant la pregunta de Jesús, hagués sigut millor que diguessin "Ets tan gran, Senyor! Diguen-s'ho tu, qui ets, que no ho sabem" o alguna resposta per l'estil i que quan Jesús els hi va explicar el programa per fer la voluntat de Déu haguessin dit per boca de St. Pere "Senyor, et seguirem a on vagis. Compta amb nosaltres. Què vols que fem?". 

Com ens diu el propi Jesús, hem de prendre les nostres pròpies creus i seguir-lo a Ell amb la Creu. 

El Dolç Nom de Maria

El 12 de setembre es celebra la festa del Dolç Nom de Maria, pocs dies després de la celebració de la seva Nativitat, el dia 8 de setembre. 

Imatge de la Verge Maria nena, Germanetes dels Pobres, Vic 

Als pocs dies de nèixer a l'escollida per ser mare del Salvador, Déu fet home, i preservada del pecat original com a nova Eva de la nova Creació redimida i lliure pels mèrits del seu diví Fill, els seus pares li van posar el nom de Maria, Maryam en l'arameu que parlaven i Myriam en l'hebreu sagrat de les Escriptures. 

No queda del tot clar el significat del nom, que pot voler dir Estimada (de Déu), Escollida (per Déu), Bella, Excelsa, Senyora o Dama i Llum del Mar és a dir Estrella del Mar, segons si el seu origen és egípci - doncs ja portava aquest nom la germana de Moisès a la sortida d'Egipte - o en temps més moderns es relacionava més amb l'hebreu o arameu. S'han proposat altres interpretacions, però menys adequades i probables. 

El que sí està clar és que el nom de Maria, per ser el de la Mare de Déu i invocar-la a ella, és molt poderós en la lluita contra les temptacions i en la defensa contra els perills. En això té una semblança amb el nom de Jesús, com quan es diu "Jesús, Maria!" o més sovint, afegint-hi la invocació a St. Josep, "Jesús, Maria i Josep!", és a dir la Sagrada Família. Amb el nom de Maria una de les jaculatòries més eficaces és la de la Medalla Miraculosa: "Oh Maria, sense pecat concebuda, pregueu per nosaltres que recurrim a vos", com també el "Ave Maria Puríssima! - Sense pecat concebuda", de les salutacions a l'entrada d'una casa i de l'inici de la confessió sacramental.  Però evidentment les oracions, com l'Avemaria, la Salve, el Recordeu-vos i la Consagració a Maria,  i les pregàries com l'Angelus i el Rosari són les proteccions més efectives contra el mal i les insídies del diable, ja que al dir el seu nom s''invoca la seva presència i el seu ajut o se la lloa per la seva persona gloriosa i se li dona gràcies per la seva meravellosa bondat i poder i pels seus dons i favors, a ella que és la nostra Mare del Cel, intercessora i mitjancera de totes les gràcies divines. La devoció al Nom de Maria i la celebració de la seva festa té una interessant història (1).

Siguem fills ben devots de tan meravellosa Mare de Déu i nostra i tinguem amorosament als nostres llavis el sant i dolç nom de Maria!

(1) Igual que la devoció al Sant Nom de Jesús, ja coneguda però propalada sobretot per St. Bernardí de Siena a la primera meitat del segle XV, la devoció al Sant Nom de Maria va ser fomentada per diversos sants, com St. Bernat de Claravall al segle XII o St. Alfons Maria de Liguori al segle XVIII, qui en els seus escrits va explicar diversos prodigis atribuïts a la sola invocació del nom de Maria en les dificultats, problemes o en perill de mort o de perdre la salvació. I tot i que la festa del Nom de Maria ja s'havia celebrat en algun llocs abans, es va fer oficial per a tota la Cristiandat catòlica l'any 1683 quan l'establí el Papa després de la victòria del rei polonès Jan Sobieski III i els seus aliats, que havien invocat a la Verge Maria abans de la batalla, contra un immens exèrcit turc otomà que assetjava la ciutat de Viena per conquerir-la, quan les tropes cristianes van obtenir una sorprenent victòria decisiva el dia 12 de setembre de 1683 i la derrota dels assetjadors va ser tan total que van aixecar el setge de Viena, van abandonar Àustria i encara altres territoris limítrofes més al Sud i a l'Est, retirant-se els supervivents cap a l'interior dels Balcans. Pèrdues territorials que junt amb altres posteriors van ser reconegudes per la Pau de Karlowitz de l'any 1699, quan per primera vegada en segles l'Imperi Otomà turc va començar a retrocedir. És un cas semblant a la festa de la Verge del Roser, a l'octubre, establerta també pel Papa en commemoració de la victòria naval de Lepanto l'any 1571, també contra els turcs otomans, atribuida també a la protecció de la Verge Maria, i que es celebra el 7 d'octubre, aniversari de la batalla.   

L'arrel i l'essència catòlica de Catalunya

L'11 de setembre és la Diada de Catalunya 

Les muntanyes de Montserrat i la basílica amb l'advocació de la Mare de Déu patrona de Catalunya

El santuari de Núria, una advocació molt catalana de la Mare de Déu, la festa de la qual es celebra el 8 de setembre

També podem fer esment de la Sagrada Família de Barcelona, del Sagrat Cor del Tibidabo, de la Mercè, dels monestirs de Poblet i Santes Creus, de les catedrals de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, les esglésies romàniques de la Vall de Boí amb el famós Pantocrator de St. Climent de Taüll, el monestir de Ripoll, amb el Romànic com a art nacional català tot i que també hi ha grans obres del Gòtic, del Barroc i del molt típic Modernisme, i encara St. Miquel de Cuixà i St. Martí del Canigó, essent aquests dos i Ripoll amb St. Joan de les Abadesses on va nèixer Catalunya com a tal al segle IX (1). I des d'aleshores s'ha mantingut sempre així fins ara, la majoria de l'art català, com es pot veure als museus de Barcelona, Vic, Lleida, Solsona... és de tipus religiós, ja que la història i la vida i cultura a les nostres terres estan estretament unides a la fe, com es veu en tenir per patrons el país a la Mare de Déu de Montserrat, patrona principal, i St. Jordi, segon patró. I moltes poblacions catalanes porten noms de sants, igual que la immensa majoria de la gent.

Fins i tot la llengua catalana està documentada per primera vegada a les Homilies d'Organyà, el beat Ramon Llull és la seva gran figura primerenca i el que usa el català per a escriure textos de religió i filosofia abans que altres llengües neollatines, i la literatura catalana té dos grans Cants Espirituals, els d'Ausiàs March al segle XV i el de Joan Maragall de principis del segle XX, que són dos grans cims de la mateixa, igual com el més gran literat català és el sacerdot Jacint Verdaguer. La catalanitat és catòlica i Catalunya és cristiana per essència com afirmava el bisbe Josep Torras i Bages, autor a més d'un dels primers i més grans llibres sobre catalanisme, La tradició catalana (1892). L'espiritualitat catalana és benedictina, franciscana i dominica, i també agustina amb un aspecte molt propi, el mercedari, sorgit a Barcelona al segle XIII per rescatar captius. I són molts els sants catalans, des dels màrtirs dels primers segles de l'Era Cristiana, després que la zona de la nostra terra fos evangelitzada probablement ja des del segle I per St. Pau i potser també St. Jaume el Major, passant pels grans sants medievals (2) i posteriors (3) fins arribar als grans fundadors i fundadores d'Ordes del segle XIX (4), com St. Antoni Maria Claret, la utilització pel qual de la llengua catalana en prèdiques i escrits va contribuir força al manteniment i recuperació de la mateixa. I això abasta tots els camps, fins i tot la cançó catalana més coneguda internacionalment és el "Cant dels Ocells", una nadala, que va ser adoptada com un dels himnes de l'ONU l'any 1971 en la interpretació de Pau Casals. Es podrien citar moltes més coses (5), però amb aquestes pinzellades n'hi ha prou i amb escreix.  

Que Catalunya sigui fidel a ella mateixa i es mantingui sempre cristiana i catòlica!

(1) Al segle X estudià a Ripoll i Vic el monjo occità Gerbert d'Orlhac, futur Papa Silvestre II, que donà un impuls a la ciència medieval. I a la 1ª meitat del segle XI el bisbe-abat Oliva de Vic va promoure la Pau de Déu i la Treva de Déu no sols als comtats catalans sinó a tot el sud de França i encara més enllà a Europa. 

(2) Seria molt llarg citar-los, però podem destacar St. Bernat Calvó, St. Pere Nolasc, St. Ramon de Penyafort, St. Ramon Nonat o el valencià St. Vicent Ferrer que predicava en català, el català de la seva terra i que és modern i clar, i la gent l'entenia per tota Europa occidental, aconseguint innombrables conversions. 

(3) Com els extraordinaris St. Pere Claver i St. Josep Oriol.

(4) Que són realment molts, amb una obra ingent. Però a part dels sants, moltes figures destacades en diversos camps han estat sacerdots o religiosos, com Jaume Balmes, un dels més grans filòsofs catalans o el ja citat Mn. Cinto Verdaguer, l'equivalent pel català de Dant, Shakespeare, Molière, Goethe o Pushkin en les seves respectives llengües. O en tot cas el segle XIX i encara el XX han vist l'obra genial de persones molt devotes i pietoses, com Antoni Gaudí. 

(5) Com el seny català, de fonament cristià, així com el caràcter, costums i festes, per citar-ne només unes. 

Els 8 elements de les religions (II)

Continuant amb el tema de l'entrada del 17-08-2021, els 4 elements següents, tan per ordre lògic com cronològic de la seva aparició a partir de l'experiència fundadora (1): 

5. La interiorització. A partir d'aquí hi ha un canvi i dels elements comuns i viscuts comunitàriament es passa a elements més individuals i personals, començant per aquest, que significa la reflexió, meditació, l'oració privada, la contemplació i l'adoració feta de tu a Tu, tot i que sigui en un grup. És la vida interior, molt desenvolupada especialment en el Cristianisme, que alguns estudiosos defineixen com la religió de la interioritat. Es tracta de que tots els elements externs responguin a una acceptació pròpia, és a dir que siguin manifestació d'una autenticitat i sinceritat convençudes i que impliquin tota la vida, no sols una part o durant un temps. La presència de l'Esperit ja no és sols col·lectiva, en l'Església, ni reservada a un determinat grup de persones, sants, sacerdots, religiosos, sinó que és també individual i present en els batejats, refermada en els confirmats, augmentada pels sacraments i en general actuant en tothom que viu en estat de gràcia.

Grans obres religioses. En aquest mosaic bizantí del 944 de la basílica de Hagia Sophia a Constantinoble, ell mateix una gran obra d'art, l'emperador romà Constantí a la dreta i l'emperador romà oriental Justinià a l'esquerra ofereixen a la Verge Maria i el Nen Jesús la Nova Roma cristiana, Constantinoble, el primer,i la basílica de Hagia Sophia l'altre, com a ofrenes seves a Déu 

6. Les grans obres. De la integració de la religió en la pròpia personalitat es passa a la manifestació, ja sigui individual però més freqüentment en col·laboració, de les obres que la santificació de cadascú i per tant de la societat cristiana, produeix externament com a fruits d'estar empeltats en Jesucrist i guiats per l'Esperit Sant, oferint-les a Déu Pare. Aquí hi ha sobretot les obres de caritat, les vocacions heroiques de l'amor al proïsme i sobretot en els més necessitats, com ancians, malalts, empresonats, pobres, famolencs i indefensos, però també les grans obres culturals que es fan per amor a Déu i per edificació del proïsme. Així en arquitectura, les basíliques i catedrals, les esglésies, ermites i capelles, els hospitals, els centres d'acollida de pelegrins, els monestirs i convents, les escoles i universitats i moltes més. En art, tots els estils de l'art religiós, des del paleocristià, bizantí, cèltic i preromànic als grans arts romànic i gòtic, però també el renaixentista, barroc, neoclàssic, romàntic... i això tan en arquitectura com en pintura, escultura i demés. En la música, el cant gregorià, la polifonia, la música sacra i religiosa. En literatura les obres apologètiques, edificants, d'inspiració religiosa o senzillament realitzades per escritors molt creients encara que parlin d'altres temàtiques. I avui dia també el cinema amb pel·lícules d'índole religiosa cristiana. D'aquesta manera el món s'evangelitza i es santifica. 

7. L'estudi i l'ensenyament. Aquest punt, té el seu cim en la Teologia, que com a tal és un fet força cristià tot i que per analogia es podria dir que està també present en altres tradicions religioses, implicant el pensament sobre qui és Déu, amb les seves característiques, i què és l'home i la relació col·lectiva i individual d'aquest amb Déu. En el Cristianisme arriba a la interioritat divina amb el misteri de la Trinitat, conegut per la Revelació, i tot el coneixement ens arriba per l'Escriptura, la tradició i el magisteri de l'Església.  Però en general comprèn des de l'evangelització, el catecumenat i la catequesi fins a l'aprofundiment en la pròpia fe, la Filosofia i l'Antropologia cristianes, la Història eclesiàstica i de les religions, els Estudis Bíblics i les relacions entre Religió i Ciència, entre molts més camps. Uns experts estudien la fe des de molts punts de vista, fenomenològic, sociològic, històric, arqueològic... i fan també una labor d'exègesi i hermenèutica. Fins i tot especulen, més encertadament o menys, sobre les realitats, vivències i exigències de la fe, l'espiritualitat i la religió. Però sobretot transmeten i ensenyen, amb classes, llibres, conferències, articles, etc. 

8. La mort i el més enllà. L'últim dels 8 punts és el que té que veure amb el final de la vida i amb els novíssims: mort, judici, infern o glòria, i en aquest últim cas directament o passant pel purgatori purificador. Implica una reflexió sobre la voluntat de Déu, el sentit i el significat de la vida, la salvació, el destí etern en la vida futura després de la mort. Aquest punt torna a ser comú a moltes religions, la creença en una vida ultraterrena, o en algun cas la negació de la mateixa, ja que les creences d'ultratomba ja es troben en les manifestacions religioses inicials de la Prehistòria i després es troba en moltes religions de l'Antiguitat, en algunes d'elles molt desenvolupada i ja lligada a la moralitat en aquesta vida. Implica també el món sobrenatural, la justícia i la misericòrdia divina és a dir la retribució per la vida portada i el perdó concedit als penedits. Aquest punt està essencialment relacionat amb la immortalitat de l'ànima i/o la resurrecció dels morts, amb l'altre món i el judici particular i el Judici Final. Per tant també la fi dels temps, la fi del món. 

(1) En aquests 4 elements em referiré especialment al Cristianisme, perquè no totes les religions els tenen tots o no els tenen del tot desenvolupats, especialment el punt 5è que és el crucial i  que encara que no és exclusiu és molt propi del Cristianisme.