L'arrel i l'essència catòlica de Catalunya

L'11 de setembre és la Diada de Catalunya 

Les muntanyes de Montserrat i la basílica amb l'advocació de la Mare de Déu patrona de Catalunya

El santuari de Núria, una advocació molt catalana de la Mare de Déu, la festa de la qual es celebra el 8 de setembre

També podem fer esment de la Sagrada Família de Barcelona, del Sagrat Cor del Tibidabo, de la Mercè, dels monestirs de Poblet i Santes Creus, de les catedrals de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, les esglésies romàniques de la Vall de Boí amb el famós Pantocrator de St. Climent de Taüll, el monestir de Ripoll, amb el Romànic com a art nacional català tot i que també hi ha grans obres del Gòtic, del Barroc i del molt típic Modernisme, i encara St. Miquel de Cuixà i St. Martí del Canigó, essent aquests dos i Ripoll amb St. Joan de les Abadesses on va nèixer Catalunya com a tal al segle IX (1). I des d'aleshores s'ha mantingut sempre així fins ara, la majoria de l'art català, com es pot veure als museus de Barcelona, Vic, Lleida, Solsona... és de tipus religiós, ja que la història i la vida i cultura a les nostres terres estan estretament unides a la fe, com es veu en tenir per patrons el país a la Mare de Déu de Montserrat, patrona principal, i St. Jordi, segon patró. I moltes poblacions catalanes porten noms de sants, igual que la immensa majoria de la gent.

Fins i tot la llengua catalana està documentada per primera vegada a les Homilies d'Organyà, el beat Ramon Llull és la seva gran figura primerenca i el que usa el català per a escriure textos de religió i filosofia abans que altres llengües neollatines, i la literatura catalana té dos grans Cants Espirituals, els d'Ausiàs March al segle XV i el de Joan Maragall de principis del segle XX, que són dos grans cims de la mateixa, igual com el més gran literat català és el sacerdot Jacint Verdaguer. La catalanitat és catòlica i Catalunya és cristiana per essència com afirmava el bisbe Josep Torras i Bages, autor a més d'un dels primers i més grans llibres sobre catalanisme, La tradició catalana (1892). L'espiritualitat catalana és benedictina, franciscana i dominica, i també agustina amb un aspecte molt propi, el mercedari, sorgit a Barcelona al segle XIII per rescatar captius. I són molts els sants catalans, des dels màrtirs dels primers segles de l'Era Cristiana, després que la zona de la nostra terra fos evangelitzada probablement ja des del segle I per St. Pau i potser també St. Jaume el Major, passant pels grans sants medievals (2) i posteriors (3) fins arribar als grans fundadors i fundadores d'Ordes del segle XIX (4), com St. Antoni Maria Claret, la utilització pel qual de la llengua catalana en prèdiques i escrits va contribuir força al manteniment i recuperació de la mateixa. I això abasta tots els camps, fins i tot la cançó catalana més coneguda internacionalment és el "Cant dels Ocells", una nadala, que va ser adoptada com un dels himnes de l'ONU l'any 1971 en la interpretació de Pau Casals. Es podrien citar moltes més coses (5), però amb aquestes pinzellades n'hi ha prou i amb escreix.  

Que Catalunya sigui fidel a ella mateixa i es mantingui sempre cristiana i catòlica!

(1) Al segle X estudià a Ripoll i Vic el monjo occità Gerbert d'Orlhac, futur Papa Silvestre II, que donà un impuls a la ciència medieval. I a la 1ª meitat del segle XI el bisbe-abat Oliva de Vic va promoure la Pau de Déu i la Treva de Déu no sols als comtats catalans sinó a tot el sud de França i encara més enllà a Europa. 

(2) Seria molt llarg citar-los, però podem destacar St. Bernat Calvó, St. Pere Nolasc, St. Ramon de Penyafort, St. Ramon Nonat o el valencià St. Vicent Ferrer que predicava en català, el català de la seva terra i que és modern i clar, i la gent l'entenia per tota Europa occidental, aconseguint innombrables conversions. 

(3) Com els extraordinaris St. Pere Claver i St. Josep Oriol.

(4) Que són realment molts, amb una obra ingent. Però a part dels sants, moltes figures destacades en diversos camps han estat sacerdots o religiosos, com Jaume Balmes, un dels més grans filòsofs catalans o el ja citat Mn. Cinto Verdaguer, l'equivalent pel català de Dant, Shakespeare, Molière, Goethe o Pushkin en les seves respectives llengües. O en tot cas el segle XIX i encara el XX han vist l'obra genial de persones molt devotes i pietoses, com Antoni Gaudí. 

(5) Com el seny català, de fonament cristià, així com el caràcter, costums i festes, per citar-ne només unes. 

Els 8 elements de les religions (II)

Continuant amb el tema de l'entrada del 17-08-2021, els 4 elements següents, tan per ordre lògic com cronològic de la seva aparició a partir de l'experiència fundadora (1): 

5. La interiorització. A partir d'aquí hi ha un canvi i dels elements comuns i viscuts comunitàriament es passa a elements més individuals i personals, començant per aquest, que significa la reflexió, meditació, l'oració privada, la contemplació i l'adoració feta de tu a Tu, tot i que sigui en un grup. És la vida interior, molt desenvolupada especialment en el Cristianisme, que alguns estudiosos defineixen com la religió de la interioritat. Es tracta de que tots els elements externs responguin a una acceptació pròpia, és a dir que siguin manifestació d'una autenticitat i sinceritat convençudes i que impliquin tota la vida, no sols una part o durant un temps. La presència de l'Esperit ja no és sols col·lectiva, en l'Església, ni reservada a un determinat grup de persones, sants, sacerdots, religiosos, sinó que és també individual i present en els batejats, refermada en els confirmats, augmentada pels sacraments i en general actuant en tothom que viu en estat de gràcia.

Grans obres religioses. En aquest mosaic bizantí del 944 de la basílica de Hagia Sophia a Constantinoble, ell mateix una gran obra d'art, l'emperador romà Constantí a la dreta i l'emperador romà oriental Justinià a l'esquerra ofereixen a la Verge Maria i el Nen Jesús la Nova Roma cristiana, Constantinoble, el primer,i la basílica de Hagia Sophia l'altre, com a ofrenes seves a Déu 

6. Les grans obres. De la integració de la religió en la pròpia personalitat es passa a la manifestació, ja sigui individual però més freqüentment en col·laboració, de les obres que la santificació de cadascú i per tant de la societat cristiana, produeix externament com a fruits d'estar empeltats en Jesucrist i guiats per l'Esperit Sant, oferint-les a Déu Pare. Aquí hi ha sobretot les obres de caritat, les vocacions heroiques de l'amor al proïsme i sobretot en els més necessitats, com ancians, malalts, empresonats, pobres, famolencs i indefensos, però també les grans obres culturals que es fan per amor a Déu i per edificació del proïsme. Així en arquitectura, les basíliques i catedrals, les esglésies, ermites i capelles, els hospitals, els centres d'acollida de pelegrins, els monestirs i convents, les escoles i universitats i moltes més. En art, tots els estils de l'art religiós, des del paleocristià, bizantí, cèltic i preromànic als grans arts romànic i gòtic, però també el renaixentista, barroc, neoclàssic, romàntic... i això tan en arquitectura com en pintura, escultura i demés. En la música, el cant gregorià, la polifonia, la música sacra i religiosa. En literatura les obres apologètiques, edificants, d'inspiració religiosa o senzillament realitzades per escritors molt creients encara que parlin d'altres temàtiques. I avui dia també el cinema amb pel·lícules d'índole religiosa cristiana. D'aquesta manera el món s'evangelitza i es santifica. 

7. L'estudi i l'ensenyament. Aquest punt, té el seu cim en la Teologia, que com a tal és un fet força cristià tot i que per analogia es podria dir que està també present en altres tradicions religioses, implicant el pensament sobre qui és Déu, amb les seves característiques, i què és l'home i la relació col·lectiva i individual d'aquest amb Déu. En el Cristianisme arriba a la interioritat divina amb el misteri de la Trinitat, conegut per la Revelació, i tot el coneixement ens arriba per l'Escriptura, la tradició i el magisteri de l'Església.  Però en general comprèn des de l'evangelització, el catecumenat i la catequesi fins a l'aprofundiment en la pròpia fe, la Filosofia i l'Antropologia cristianes, la Història eclesiàstica i de les religions, els Estudis Bíblics i les relacions entre Religió i Ciència, entre molts més camps. Uns experts estudien la fe des de molts punts de vista, fenomenològic, sociològic, històric, arqueològic... i fan també una labor d'exègesi i hermenèutica. Fins i tot especulen, més encertadament o menys, sobre les realitats, vivències i exigències de la fe, l'espiritualitat i la religió. Però sobretot transmeten i ensenyen, amb classes, llibres, conferències, articles, etc. 

8. La mort i el més enllà. L'últim dels 8 punts és el que té que veure amb el final de la vida i amb els novíssims: mort, judici, infern o glòria, i en aquest últim cas directament o passant pel purgatori purificador. Implica una reflexió sobre la voluntat de Déu, el sentit i el significat de la vida, la salvació, el destí etern en la vida futura després de la mort. Aquest punt torna a ser comú a moltes religions, la creença en una vida ultraterrena, o en algun cas la negació de la mateixa, ja que les creences d'ultratomba ja es troben en les manifestacions religioses inicials de la Prehistòria i després es troba en moltes religions de l'Antiguitat, en algunes d'elles molt desenvolupada i ja lligada a la moralitat en aquesta vida. Implica també el món sobrenatural, la justícia i la misericòrdia divina és a dir la retribució per la vida portada i el perdó concedit als penedits. Aquest punt està essencialment relacionat amb la immortalitat de l'ànima i/o la resurrecció dels morts, amb l'altre món i el judici particular i el Judici Final. Per tant també la fi dels temps, la fi del món. 

(1) En aquests 4 elements em referiré especialment al Cristianisme, perquè no totes les religions els tenen tots o no els tenen del tot desenvolupats, especialment el punt 5è que és el crucial i  que encara que no és exclusiu és molt propi del Cristianisme.  

L'esclau dels esclaus

Per amor a Crist i als més pobres, el jesuïta català St. Pere Claver (1580 - 1654) va escriure en la seva professió religiosa "Petrus Claver, aethiopum semper servus" i ho va complir fins a la seva mort, essent des d'aleshores tota la seva vida l'esclau dels esclaus negres. 

Amb St. Pere Claver els esclaus es sentien apreciats i estimats

Va agafar decididament i contra moltes oposicions la defensa i protecció dels indígenes capturats a Àfrica que eren portat en vaixells negrers per a ser venuts com esclaus a Amèrica. St. Pere Claver en va ser el missioner i el seu àngel, donant-los menjar, consol, ajuda, protecció contra els maltractaments dels seus amos, atenent i fins portant a l'hospital als malalts i evangelitzant-los, catequitzant-los, batejant-los i donant-los els sacraments, salvant així innombrables ànimes. Va tenir molt èxit perquè els esclaus copsaven la seva bondat, el seu amor i el seu interès real per ells i el seu benestar i així al llarg de la seva missió, centrada sobretot a Cartagena d'Índies, a Nova Granada, actual Colòmbia, que era llavors un gran mercat d'esclaus des d'on es distribuien a molts altres llocs, va convertir i batejar uns 300 000 africans. 

Evangelitzar-los era el suprem acte d'amor, per salvar-los 

Ell no podia canviar les lleis del seu temps, la tracta d'esclaus a través de l'Oceà Atlàntic primer i la seva compra i venda després només va ser prohibida en diverses fases al llarg del segle XIX (1), però si que es dedicava a suavitzar i alleugerir la situació en que es trobaven, i sobretot a retornar-los la dignitat humana que amb la seva caça i captura, amb el seu transport encadenats en les bodegues dels vaixells dels traficants (2)  i amb el seu destí d'esclavitud semblaven haver perdut. Sant Pere Claver, que s'havia fet voluntariament el seu servidor, els tractava amb amistat, amor i tendressa, vetllant per ells, defensant-los i protegint-los, atenent a totes les seves necessitats i fent-los retrobar el valor i la dignitat d'éssers humans que eren. La seva activitat en aquest camp va ser sorprenent per la seva intensitat, abast i constància durant dècades. La cristianització era la seva màxima mostra de caritat, després d'haver atés les seves necessitats materials i haver-los confortat, es preocupava perquè coneguessin la veritat, es convertissin, i havent-se batejat fossin cristians de ple dret. 

Esclaus alliberats i traficants capturats en un vaixell anglès, Oceà Índic c. 1880

(1) I la prohibició de l'esclavisme no va tenir lloc als Estats Units fins el 1865 i encara després d'una molt cruenta guerra civil de 4 anys que va esclatar precisament per aquest tema entre els Estats del Nord abolicionistes i els del Sud esclavistes, però tot i així la plena equiparació social dels afroamericans als Estats Units no es va produir sinó a partir del 1955 i especialment als anys 1960s. Com anècdota, Aràbia Saudita no va abolir l'esclavitud legal fins 1962 i no va ser l'últim país en fer-ho. 

(2) Que als segles XVII i XVIII, el temps del màxim tràfic d'esclaus cap a Amèrica, a l'Oceà Atlàntic eren sobretot britànics, portuguesos, holandesos i francesos. 

L'alba de la nova Creació

El nou món, redimit per Crist, té la seva realització amb la seva mort salvadora a la creu, que es va manifestant amb la seva resurrecció el dia de Pasqua, amb la seva ascensió al Cel i amb el do de l'Esperit Sant a la Pentecosta i el naixement de l'Església.  

Però el seu inici és anterior, ja amb la vida pública de Jesucrist, amb la seva anterior vida amagada, i ja abans amb el seu naixement, quan Déu fet l'infant Jesús ja està en el món entre nosaltres, i encara abans amb l'anunciació de l'àngel a la Verge Maria i l'encarnació. Allà comença a fer-se present Déu en el món. 

La Nativitat de la Verge Maria, església de Santa Anna, Jerusalem

En realitat, per un gran do de Déu, aquesta nova Creació deslligada del pecat original i de tot lligam de pecat, ja comença amb la nativitat de la Verge Maria, que celebrem el dia 8 de setembre, i encara es pot posar el seu inici en la seva immaculada concepció ocorreguda 9 mesos abans. És l'aurora del nou món en el que el nou Adam és Nostre Senyor Jesucrist i la nova Eva la Mare de Déu, María Santíssima. Déu li va voler avançar el fruit de la Redempció, de manera que fos puríssima tota la seva vida. 

I així com l'antiga Eva ens va tancar les portes del Paradís, la nova Eva, Maria, ens ha obert les portes del Cel al portar virginalment al món, carn de la seva carn, a Jesús, el Fill de Déu, encarnat per salvar la Humanitat. La Verge Maria en aquesta advocació del seu Naixement és la patrona de les diòcesis de Solsona i d'Urgell. 

El dia 8 de setembre també es celebra la festa de les marededéus trobades, que a les nostres terres són sobretot les de Meritxell a Andorra i de Núria als Pirineus. Felicitats a les que porten aquests noms de Maria i que tots ens acollim a la protecció i empar de la que fou la primera en inaugurar la nova Humanitat neta de tota herència de pecat, de tot mal i de tota culpa, i amiga de Déu perquè ha estat rentada en la sang del seu Fill Jesucrist, Senyor Nostre!.  

Trobant a Crist veurem miracles

Qui fa la trobada amb Crist veu grans miracles a la seva vida. 

Els miracles de guarició que fa Jesucrist no són exclusivament ni tan sols principalment els miracles externs de sanació. Són miracles reals, històrics, sense dubte, però el més important és el que simbolitzen i, encara més, el fet que siguin manifestació exterior d'un miracle interior molt més gran. 

Trobant-se amb Jesús els cecs hi veuen, els sords hi senten, els muts parlen, els paralítics caminen, els malalts es curen, els morts ressusciten... Avui dia la medecina pot imitar algunes d'aquestes coses, excepte la última, però per això mateix el realment important de l'actuació de Jesucrist en les nostres vides és la sanació interior, la salvació espiritual, que molt sovint es trasllueix en el món biològic, físic. Però el realment important, com fa Jesús, és que els pecadors són perdonats i aquest miracle, que només pot fer Déu, supera de molt tots els altres. 

Avui dia també necessitem, i potser més que mai, fer la trobada amb Jesús, per a la nostra salvació i per a veure grans miracles de millora en nosaltres, en el nostre ambient, en la societat i a tot el món. 

Perquè avui dia hi ha sords espirituals que no han sentit a parlar de Jesucrist ni senten la veu de Déu com inspiracions en el seu cor, ni com a providència en la seva vida, i en els casos més greus ni tan sols escolten als altres; la trobada amb Crist fa que tornin a sentir la crida de Déu i els avisos de la consciència i fins i tot que tornin a escoltar als altres. 

Hi ha gent espiritualment muda que no poden resar ni confessar-se i en ocasions ni tan sols parlar significativament, des del cor, amb els altres, i quan troben a Jesucrist recuperen la capacitat de fer pregària i de dirigir-se des de l'autenticitat als altres. 

Hi ha cecs espirituals que no veuen Déu en les seves obres, com en la bellesa de la Natura, ni el saben reconèixer en la lluminositat, que no perceben, del Cos i la Sang de Crist i en el sagrari, i en els casos més greus tampoc veuen la bondat i l'amor dels altres, i és la trobada amb Crist la que fa que recuperin la visió inefable de Déu, en el Santíssim Sacrament, i llavors estan més preparats per a veure el veritable rostre del proïsme. 

També hi ha coixos i fins paralítics espirituals, que no poden caminar per anar a Missa o a rebre els sacraments, i en casos greus tampoc poden atansar-se als altres per trobar-los o reconciliar-se ni que sigui fent el primer mas, en els casos més greus la persona està com immòbil, paralitzada, en la seva vida i no avança ni progressa, ni tan sols fa passos per superar problemes o dificultats, i és quan fan la trobada personal i directa amb Crist quan aquest els guareix i poden aixecar-se de la seva postració i caminar com els demés a la recerca d'objectius i relacions. 

Al món tenim malalts espirituals, que no estan prou sans per poder fer una vida cristiana normal, i en casos més greus ni tan sols per fer vida normal, perquè hi ha malalties cròniques que els metges no encerten a diagnosticar que poden tenir la seva arrel en el pecat o en la extrema debilitat de la vida espiritual i és trobant-se amb Jesucrist que aquestes malalties rebels i recidives desapareixen de la vida personal. 

També hi ha desgraciadament casos de morts espirituals, sense gens de vida espiritual, per pecats molt grossos i potser molts, que han portat a aquesta extinció de la vida de l'esperit en l'ànima d'una persona, però no tot està perdut perquè amb la trobada amb Jesucrist, la persona afectada d'aquest terrible mal pot ressuscitar, tornar a la vida espiritual i en els Evangelis queda ben clar en la ressurrecció obrada per Jesús de la noia que acabava de morir, del noi fill únic d'una vídua al qui ja portaven a enterrar i de l'amic de Jesús, Llátzer, que ja portava diversos dies enterrat a la tomba. Per a Déu no hi ha res impossible. 

Trobem-nos doncs amb Jesús, en la Missa, en els sacraments i molt especialment en la confessió i l'eucaristia, en l'oració tant la del Rosari com la personal, en l'escolta atenta de la Paraula de Déu i en la lectura de la Bíblia, especialment del Nou Testament i molt especialment dels Evangelis, en les bones obres fetes per caritat, sobretot en l'almoina, en el dejuni, l'austeritat i els sacrificis, en la direcció espiritual i l'acompanyament, i en la vida d'Església, i veurem de ben segur molts i grans miracles en la nostra vida, la nostra família, el nostre treball, el nostre poble i, més enllà encara, en el món sencer! 

Fent anys de sacerdoci

Els tres candidats al sacerdoci al recés de l'ordenació l'agost del 2010 fet pel
bisbe de Vic al monestir de Poblet: Ricard Lázaro, Joan Prat i Xavier Bisbal

Aquest diumenge 5 de setembre de 2021 ha fet 11 anys que el bisbe de Vic Romà Casanova va ordenar sacerdots a Joan Prat, Xavier Bisbal i qui això escriu, tal dia com avui de l'any 2010. Els tres som companys d'ordenació per un do i voler de Déu. 

Ordenació sacerdotal a la catedral de Vic pel bisbe Romà Casanova, 5-09-2010

El sacrament del sacerdoci és un gran do de Déu. St. Joan Bpta. Maria Vianney, el sant Rector d'Ars, exemple i model de sacerdot, deia "Oh, què gran és ser sacerdot! Si se'n donés compte, moriria... Déu l'obeeix: pronuncia unes paraules i Nostre Senyor baixa del Cel al sentir la seva veu i es tanca en una petita hostia", com també "Si comprenguessim bé el que representa un sacerdot a la Terra, moririíem, no de por sinó d'amor". I afegia "Si desapareixés el sacrament de l'Orde, no tindríem al Senyor", dient "El sacerdot té la clau dels tresors del Cel" perquè és qui bateja, confessa, consagra i dona la comunió, fa la unció dels malalts, casa per l'Església (1)... "El sacerdot no ho és per a si mateix, sinó per a la gent" (2), amb els sacraments i celebrant la Missa "Totes les bones obres juntes no es poden comparar al Sacrifici de la Missa, perquè són obres d'homes, mentre la Missa és obra de Déu".  I concloïa "Després de Déu, el sacerdot ho és tot", perquè s'identifica amb Jesucrist, és el qui fa arribar a les persones que Déu crida (3) els fruits de la Redempció de Jesucrist, és l'administrador de Déu i dels béns divins. 

Els nous sacerdots, concelebrant amb Mons. Romà Casanova i Mn. Pere Oliva

També St. Francesc d'Assís tenia una altíssima consideració pel sacerdoci i pels sacerdots. No va voler ser-ne ordenat perquè se'n considerava indigne (4) i va preferir quedar-se com a diaca tota la seva vida, i no va ser l'únic cas (5). En una afirmació seva deia "Si anés per un camí i veiés davant meu un àngel a un cantó i un sacerdot a l'altre, primer m'agenollaria davant del sacerdot i després ho faria davant de l'àngel, perquè l'àngel és un missatger de Déu però el sacerdot porta a Déu amb ell". Tan alta és la responsabilitat del sacerdot!

Així, quan anava a ser ordenat vaig tenir dubtes, no sobre la fe ni el sacerdoci sinó perquè me'n considerava indigne (6), pensava que era una gran responsabilitat, em venia al cap allò de "més dura serà la caiguda" (com més alt hagis arribat, si caus) i també la dita clàssica "el millor si es corromp es fa el pitjor", si podria mantenir tant alt compromís i n'estaria a l'alçada de les seves exigències... Però un cop ordenat he comprovat que és el millor que m'ha passat a la vida i en ocasions he pensat que Crist em volia tenir ben a prop seu per tenir més cura de mi, vigilant que no en fes una de grossa, i tenint-me al costat per acompanyar-me i aixecar-me en les ocasionals caigudes, com si en el meu cas hagués dit "Aquest el vull ben al meu costat, que no es perdés si no em té sempre a la vora" (7). I per no enorgullir-se pel do rebut va bé recordar que Jesucrist no escull els millors sinó els qui Ell vol, i és Ell mateix qui els santifica (8) i també que "portem el tresor en gerres de terrisa" com diu St. Pau. Per tot això de tant en tant recordo aquella dita, que s'atribueix a molts sants, que diu que el sacerdot portant en sí la Divinitat és com el burret de l'entrada a Jerusalem el dia de Rams, portant a Jesús sobre seu, un senzill i humil burret que Ell ha escollit perquè ha volgut i que porta el Senyor de la Glòria i de l'Univers amb ell.  

El sacerdot és presència de Déu en el món, actuant com instrument seu. Demanem a Déu que ens doni molts i sants sacerdots, que ens són molt necessaris! 

(1) La plenitud del sacerdoci la tenen els bisbes, successors dels apòstols, que a més confirmen amb l'Esperit Sant i transmeten el sagrament de l'Orde sacerdotal.

(2) Com deia St. Agustí "Amb vosaltres sóc cristià, per vosaltres sóc bisbe".

(3) El mateix Sant Rector d'Ars feia notar "No és el pecador el que torna a Déu per demanar-li perdó, sinó Déu mateix qui va darrere el pecador i el fa tornar".

(4) Com també se'n considerava el St. Rector d'Ars, que sí que va voler ser ordenat tot i les seves insuficiències en preparació, com el fet que mai va aconseguir aprendre bé el llatí. Però com ell mateix deia als fidels: "Sabeu que no sou dignes de rebre l'Eucaristia, però en teniu necessitat". En tots els casos es tracta de fer la voluntat de Déu. 

(5) El Doctor de l'Església St. Efrem era diaca, i St. Benet Josep Labre va descartar fer-se sacerdot tement per la seva pròpia salvació, portant en canvi una vida de pelegrí religiós itinerant. 

(6) Com anys abans li va dir un bisbe a un escollit per sacerdot que li objectava que no n'era digne: "I qui n'és digne?", i el va convèncer. 

(7) Perquè em se pecador i dèbil i aquesta proximitat del Senyor és un gran do per poder vèncer les temptacions i recuperar la gràcia cas de perdre-la. Com si Déu, que em coneix, considerés que necessito aquesta protecció especial. 

(8) I que és Ell també qui els fa excel·lents si se'n deixen fer. 

Religioses: la vida consagrada a Déu i al bé al proïsme

Com Santa Teresa de Calcuta (1910 - 1997) les religioses de totes les Ordes busquen viure en santedat, dedicades en tot a Déu, i estimant-lo i servint-lo en els altres, ja sigui en l'oració o en la vida activa de l'ensenyament, la cura de malalts i l'atenció a tothom però sobretot als pobres i necessitats. 

Una germaneta dels pobres 

Monges de diverses Ordes

Agnes Gonxhe Bojaxhiu,
la futura Santa Teresa de Calcuta

Missioneres de la Caritat 

Les Missioneres de la Caritat o Monges de Sta. Teresa de Calcuta van ser fundades per aquesta a la Índia el 5 d'octubre de 1950 i inicialment tant sols eren 12. Avui dia són més de 5 000 dones i quasi 500 homes els qui pertanyen a aquesta Orde, seguint el carisma i els passos de la religiosa, amb diverses branques (1) presents a la vora de 150 països de tot el món amb més de 750 cases i estan en continu creixement, amb moltes vocacions, suscitant molt interès i reunint milers de voluntaris, col·laboradors i simpatitzants. Com la fundadora, la Mare Teresa, que per la seva ingent obra de caritat cristiana va rebre molt merescudament el Premi Nobel de la Pau l'any 1979, de la dedicació al principi a alfabetitzar nens, als leprosos, als moribunds i als més pobres de Calcuta, van passar a fer fundacions per altres països del món a partir de l'autorització papal l'any 1965, atenent ancians, malalts greus i crònics (lepra, SIDA...), cecs i altres persones molt necessitades i fundant orfanats i escoles per a nens pobres i abandonats.  

Que Déu ens concedeixi moltes i santes vocacions sacerdotals i a la vida religiosa, que al món li fan molta falta! 

(1) Un total de 5, amb les Missioneres de la Caritat, establertes el 1948, tot i que la fundació oficial per la Mare va ser dos anys després, que són les primeres, més conegudes i nombroses, amb 4 900 monges. Els germans Missioners de la Caritat, fundats el 1963 per la santa i el germà Andrew, avui més de 400, que es dediquen a leprosos masculins, rehabilitació de drogadictes, malalts de SIDA, alcohòlics i acollida de presidiaris que han complert la condemna. Les Missioneres de la Caritat contemplatives, fundades el 1976, que són unes 100 i a part de dedicar bona part del dia i de la nit a la pregària i l'adoració eucarística, fan entre 3 i 5 hores diàries d'atenció als més pobres.  Els Missioners de la Caritat contemplatius, uns 30, també fan vida contemplativa però igualment dediquen unes hores cada dia a visitar presons, hospitals i sensesostres als carrers. Finalment els Sacerdots Missioners de la Caritat, fundats el 1984, són uns 25 i es dediquen als carrers, als barris de barraques i marginals de les afores de les grans ciutats.