Trobant a Crist veurem miracles

Qui fa la trobada amb Crist veu grans miracles a la seva vida. 

Els miracles de guarició que fa Jesucrist no són exclusivament ni tan sols principalment els miracles externs de sanació. Són miracles reals, històrics, sense dubte, però el més important és el que simbolitzen i, encara més, el fet que siguin manifestació exterior d'un miracle interior molt més gran. 

Trobant-se amb Jesús els cecs hi veuen, els sords hi senten, els muts parlen, els paralítics caminen, els malalts es curen, els morts ressusciten... Avui dia la medecina pot imitar algunes d'aquestes coses, excepte la última, però per això mateix el realment important de l'actuació de Jesucrist en les nostres vides és la sanació interior, la salvació espiritual, que molt sovint es trasllueix en el món biològic, físic. Però el realment important, com fa Jesús, és que els pecadors són perdonats i aquest miracle, que només pot fer Déu, supera de molt tots els altres. 

Avui dia també necessitem, i potser més que mai, fer la trobada amb Jesús, per a la nostra salvació i per a veure grans miracles de millora en nosaltres, en el nostre ambient, en la societat i a tot el món. 

Perquè avui dia hi ha sords espirituals que no han sentit a parlar de Jesucrist ni senten la veu de Déu com inspiracions en el seu cor, ni com a providència en la seva vida, i en els casos més greus ni tan sols escolten als altres; la trobada amb Crist fa que tornin a sentir la crida de Déu i els avisos de la consciència i fins i tot que tornin a escoltar als altres. 

Hi ha gent espiritualment muda que no poden resar ni confessar-se i en ocasions ni tan sols parlar significativament, des del cor, amb els altres, i quan troben a Jesucrist recuperen la capacitat de fer pregària i de dirigir-se des de l'autenticitat als altres. 

Hi ha cecs espirituals que no veuen Déu en les seves obres, com en la bellesa de la Natura, ni el saben reconèixer en la lluminositat, que no perceben, del Cos i la Sang de Crist i en el sagrari, i en els casos més greus tampoc veuen la bondat i l'amor dels altres, i és la trobada amb Crist la que fa que recuperin la visió inefable de Déu, en el Santíssim Sacrament, i llavors estan més preparats per a veure el veritable rostre del proïsme. 

També hi ha coixos i fins paralítics espirituals, que no poden caminar per anar a Missa o a rebre els sacraments, i en casos greus tampoc poden atansar-se als altres per trobar-los o reconciliar-se ni que sigui fent el primer mas, en els casos més greus la persona està com immòbil, paralitzada, en la seva vida i no avança ni progressa, ni tan sols fa passos per superar problemes o dificultats, i és quan fan la trobada personal i directa amb Crist quan aquest els guareix i poden aixecar-se de la seva postració i caminar com els demés a la recerca d'objectius i relacions. 

Al món tenim malalts espirituals, que no estan prou sans per poder fer una vida cristiana normal, i en casos més greus ni tan sols per fer vida normal, perquè hi ha malalties cròniques que els metges no encerten a diagnosticar que poden tenir la seva arrel en el pecat o en la extrema debilitat de la vida espiritual i és trobant-se amb Jesucrist que aquestes malalties rebels i recidives desapareixen de la vida personal. 

També hi ha desgraciadament casos de morts espirituals, sense gens de vida espiritual, per pecats molt grossos i potser molts, que han portat a aquesta extinció de la vida de l'esperit en l'ànima d'una persona, però no tot està perdut perquè amb la trobada amb Jesucrist, la persona afectada d'aquest terrible mal pot ressuscitar, tornar a la vida espiritual i en els Evangelis queda ben clar en la ressurrecció obrada per Jesús de la noia que acabava de morir, del noi fill únic d'una vídua al qui ja portaven a enterrar i de l'amic de Jesús, Llátzer, que ja portava diversos dies enterrat a la tomba. Per a Déu no hi ha res impossible. 

Trobem-nos doncs amb Jesús, en la Missa, en els sacraments i molt especialment en la confessió i l'eucaristia, en l'oració tant la del Rosari com la personal, en l'escolta atenta de la Paraula de Déu i en la lectura de la Bíblia, especialment del Nou Testament i molt especialment dels Evangelis, en les bones obres fetes per caritat, sobretot en l'almoina, en el dejuni, l'austeritat i els sacrificis, en la direcció espiritual i l'acompanyament, i en la vida d'Església, i veurem de ben segur molts i grans miracles en la nostra vida, la nostra família, el nostre treball, el nostre poble i, més enllà encara, en el món sencer! 

Fent anys de sacerdoci

Els tres candidats al sacerdoci al recés de l'ordenació l'agost del 2010 fet pel
bisbe de Vic al monestir de Poblet: Ricard Lázaro, Joan Prat i Xavier Bisbal

Aquest diumenge 5 de setembre de 2021 ha fet 11 anys que el bisbe de Vic Romà Casanova va ordenar sacerdots a Joan Prat, Xavier Bisbal i qui això escriu, tal dia com avui de l'any 2010. Els tres som companys d'ordenació per un do i voler de Déu. 

Ordenació sacerdotal a la catedral de Vic pel bisbe Romà Casanova, 5-09-2010

El sacrament del sacerdoci és un gran do de Déu. St. Joan Bpta. Maria Vianney, el sant Rector d'Ars, exemple i model de sacerdot, deia "Oh, què gran és ser sacerdot! Si se'n donés compte, moriria... Déu l'obeeix: pronuncia unes paraules i Nostre Senyor baixa del Cel al sentir la seva veu i es tanca en una petita hostia", com també "Si comprenguessim bé el que representa un sacerdot a la Terra, moririíem, no de por sinó d'amor". I afegia "Si desapareixés el sacrament de l'Orde, no tindríem al Senyor", dient "El sacerdot té la clau dels tresors del Cel" perquè és qui bateja, confessa, consagra i dona la comunió, fa la unció dels malalts, casa per l'Església (1)... "El sacerdot no ho és per a si mateix, sinó per a la gent" (2), amb els sacraments i celebrant la Missa "Totes les bones obres juntes no es poden comparar al Sacrifici de la Missa, perquè són obres d'homes, mentre la Missa és obra de Déu".  I concloïa "Després de Déu, el sacerdot ho és tot", perquè s'identifica amb Jesucrist, és el qui fa arribar a les persones que Déu crida (3) els fruits de la Redempció de Jesucrist, és l'administrador de Déu i dels béns divins. 

Els nous sacerdots, concelebrant amb Mons. Romà Casanova i Mn. Pere Oliva

També St. Francesc d'Assís tenia una altíssima consideració pel sacerdoci i pels sacerdots. No va voler ser-ne ordenat perquè se'n considerava indigne (4) i va preferir quedar-se com a diaca tota la seva vida, i no va ser l'únic cas (5). En una afirmació seva deia "Si anés per un camí i veiés davant meu un àngel a un cantó i un sacerdot a l'altre, primer m'agenollaria davant del sacerdot i després ho faria davant de l'àngel, perquè l'àngel és un missatger de Déu però el sacerdot porta a Déu amb ell". Tan alta és la responsabilitat del sacerdot!

Així, quan anava a ser ordenat vaig tenir dubtes, no sobre la fe ni el sacerdoci sinó perquè me'n considerava indigne (6), pensava que era una gran responsabilitat, em venia al cap allò de "més dura serà la caiguda" (com més alt hagis arribat, si caus) i també la dita clàssica "el millor si es corromp es fa el pitjor", si podria mantenir tant alt compromís i n'estaria a l'alçada de les seves exigències... Però un cop ordenat he comprovat que és el millor que m'ha passat a la vida i en ocasions he pensat que Crist em volia tenir ben a prop seu per tenir més cura de mi, vigilant que no en fes una de grossa, i tenint-me al costat per acompanyar-me i aixecar-me en les ocasionals caigudes, com si en el meu cas hagués dit "Aquest el vull ben al meu costat, que no es perdés si no em té sempre a la vora" (7). I per no enorgullir-se pel do rebut va bé recordar que Jesucrist no escull els millors sinó els qui Ell vol, i és Ell mateix qui els santifica (8) i també que "portem el tresor en gerres de terrisa" com diu St. Pau. Per tot això de tant en tant recordo aquella dita, que s'atribueix a molts sants, que diu que el sacerdot portant en sí la Divinitat és com el burret de l'entrada a Jerusalem el dia de Rams, portant a Jesús sobre seu, un senzill i humil burret que Ell ha escollit perquè ha volgut i que porta el Senyor de la Glòria i de l'Univers amb ell.  

El sacerdot és presència de Déu en el món, actuant com instrument seu. Demanem a Déu que ens doni molts i sants sacerdots, que ens són molt necessaris! 

(1) La plenitud del sacerdoci la tenen els bisbes, successors dels apòstols, que a més confirmen amb l'Esperit Sant i transmeten el sagrament de l'Orde sacerdotal.

(2) Com deia St. Agustí "Amb vosaltres sóc cristià, per vosaltres sóc bisbe".

(3) El mateix Sant Rector d'Ars feia notar "No és el pecador el que torna a Déu per demanar-li perdó, sinó Déu mateix qui va darrere el pecador i el fa tornar".

(4) Com també se'n considerava el St. Rector d'Ars, que sí que va voler ser ordenat tot i les seves insuficiències en preparació, com el fet que mai va aconseguir aprendre bé el llatí. Però com ell mateix deia als fidels: "Sabeu que no sou dignes de rebre l'Eucaristia, però en teniu necessitat". En tots els casos es tracta de fer la voluntat de Déu. 

(5) El Doctor de l'Església St. Efrem era diaca, i St. Benet Josep Labre va descartar fer-se sacerdot tement per la seva pròpia salvació, portant en canvi una vida de pelegrí religiós itinerant. 

(6) Com anys abans li va dir un bisbe a un escollit per sacerdot que li objectava que no n'era digne: "I qui n'és digne?", i el va convèncer. 

(7) Perquè em se pecador i dèbil i aquesta proximitat del Senyor és un gran do per poder vèncer les temptacions i recuperar la gràcia cas de perdre-la. Com si Déu, que em coneix, considerés que necessito aquesta protecció especial. 

(8) I que és Ell també qui els fa excel·lents si se'n deixen fer. 

Religioses: la vida consagrada a Déu i al bé al proïsme

Com Santa Teresa de Calcuta (1910 - 1997) les religioses de totes les Ordes busquen viure en santedat, dedicades en tot a Déu, i estimant-lo i servint-lo en els altres, ja sigui en l'oració o en la vida activa de l'ensenyament, la cura de malalts i l'atenció a tothom però sobretot als pobres i necessitats. 

Una germaneta dels pobres 

Monges de diverses Ordes

Agnes Gonxhe Bojaxhiu,
la futura Santa Teresa de Calcuta

Missioneres de la Caritat 

Les Missioneres de la Caritat o Monges de Sta. Teresa de Calcuta van ser fundades per aquesta a la Índia el 5 d'octubre de 1950 i inicialment tant sols eren 12. Avui dia són més de 5 000 dones i quasi 500 homes els qui pertanyen a aquesta Orde, seguint el carisma i els passos de la religiosa, amb diverses branques (1) presents a la vora de 150 països de tot el món amb més de 750 cases i estan en continu creixement, amb moltes vocacions, suscitant molt interès i reunint milers de voluntaris, col·laboradors i simpatitzants. Com la fundadora, la Mare Teresa, que per la seva ingent obra de caritat cristiana va rebre molt merescudament el Premi Nobel de la Pau l'any 1979, de la dedicació al principi a alfabetitzar nens, als leprosos, als moribunds i als més pobres de Calcuta, van passar a fer fundacions per altres països del món a partir de l'autorització papal l'any 1965, atenent ancians, malalts greus i crònics (lepra, SIDA...), cecs i altres persones molt necessitades i fundant orfanats i escoles per a nens pobres i abandonats.  

Que Déu ens concedeixi moltes i santes vocacions sacerdotals i a la vida religiosa, que al món li fan molta falta! 

(1) Un total de 5, amb les Missioneres de la Caritat, establertes el 1948, tot i que la fundació oficial per la Mare va ser dos anys després, que són les primeres, més conegudes i nombroses, amb 4 900 monges. Els germans Missioners de la Caritat, fundats el 1963 per la santa i el germà Andrew, avui més de 400, que es dediquen a leprosos masculins, rehabilitació de drogadictes, malalts de SIDA, alcohòlics i acollida de presidiaris que han complert la condemna. Les Missioneres de la Caritat contemplatives, fundades el 1976, que són unes 100 i a part de dedicar bona part del dia i de la nit a la pregària i l'adoració eucarística, fan entre 3 i 5 hores diàries d'atenció als més pobres.  Els Missioners de la Caritat contemplatius, uns 30, també fan vida contemplativa però igualment dediquen unes hores cada dia a visitar presons, hospitals i sensesostres als carrers. Finalment els Sacerdots Missioners de la Caritat, fundats el 1984, són uns 25 i es dediquen als carrers, als barris de barraques i marginals de les afores de les grans ciutats.   

Servent dels servents de Déu

El Papa Sant Gregori I el Gran (c. 540 - 604) que va ser pontífex de l'Església Catòlica del 590 a la seva mort i és un dels més grans papes de la Història, com ho indica el seu posterior qualificatiu de Gran o Magne. La seva figura i la seva obra està a l'alçada St. Agustí, St. Jeroni i St. Ambròs a l'Església llatina i de St. Gregori Nazianzè, St. Basili, St. Joan Crisòstom i St. Atanasi a l'Església grega, és a dir entre els més grans Pares.

Doctor de l'Església i considerat l'últim Pare de l'Església llatina, és autor de la famosa "Regla Pastoral"i de diversos comentaris bíblics extraordinaris, com els del llibre d'Ezequiel, que expliquen amb gran claredat els punts més difícils del text, com la visió inicial, o les "Moralia in Job". A ell se li deu l'impuls romà a l'evangelització d'Anglaterra - "No són angles, són àngels" (1) diu que va exclamar al veure uns esclaus angles, tots alts, rossos i d'ulls i pell clara, a Roma  - enviant-hi, per tal que no es perdessin per a Déu,  missioners presidits pel grec St. Agustí de Canterbury, que van desembarcar a Kent i van predicar amb molt èxit de conversions a un poble que es diria que els estava esperant per tal de tenir notícies de Déu i poder creure en la religió veritable. En poc temps hi va haver molts cristians a l'illa i quan més de mig segle després de la seva mort els anglesos van escollir entre el Cristianisme catòlic de ritu cèltic, predicat des d'Irlanda, i el de ritu romà arribat des d'Itàlia, al Sínode de Whitby (664) van decidir optar pel ritu llatí, per estar en plena i total comunió amb el Papa de Roma fins i tot en la litúrgia i poc després la mateixa Església cèltica els seguiria en aquesta acceptació de les formes litúrgiques romanes. 

La seva època, que era el principi de l'Alta Edat Mitjana (2), va veure la primera expansió dels benedictins, a la que ell, que havia sigut monjo, contribuiria molt amb el seu suport i ajuda, començant així els anomenats Segles Benedictins. També va poder veure després de la conversió dels visigots de l'Arrianisme al Catolicisme l'any 589, l'inici de la conversió dels llombards, deixant de ser pagans els que encara ho eren i passant a ser catòlics el que eren arrians, totes dues coses al llarg del segle VII, cosa que va ser un fet decisiu per a la futura història d'Itàlia i d'Europa. Sant Gregori, autor de la recopilació de la música i cant dit gregorià per ell, va prendre com a Papa el títol, tret d'una frase de St. Agustí, de "Servent dels servents de Déu", que després faria fortuna i que procedeix de la dita de Jesús "El qui vulgui ser el primer ha de ser el servidor de tots". 

(1) Cosa que també voldria dir "No són esclaus, són ànimes".

(2) El segle VI va ser realment el del fi de l'Antiguitat i el de l'inici de l'Edat Mitjana, amb la fi total del paganisme grecoromà i de l'últim reducte de la religió egípcia faraònica, la destrucció pels ostrogots de Totila de la ciutat imperial de Roma i de les seves infraestructures d'aqüeductes i clavagueram, el territori del Laci destrossat per molt anys de guerra continua i convertit en endavant en una zona poc habitada, empobrida i insalubre,  l'arribada de nous pobles com els àvars mongols a Centreuropa i els llombards a Itàlia;  la fi, amb l'excepció dels francs, dels regnes germànics "bàrbars" que havien sorgit al final de l'Imperi Romà... Demogràficament i culturalment també són decisius la terrible pesta de Justinià que despoblà l'Imperi Romà d'Orient i tot el món del Mediterrani, com també l'inici de la gran migració dels eslaus i ben aviat, a la primera meitat del segle VII, l'aparició dels llavors anomenats sarraïns, ismaelites o agarens, és a dir dels àrabs, com a gran poder militar expansiu, que afectarà a les zones originals del Cristianisme, Jerusalem, Damasc, Antioquia, Alexandria, Cartago.... 

Humils per a estimar Déu en els pobres a tot el món

Per amor a Déu, Sta. Joana Jugan va voler tornar als vells i ancians
pobres allò que era seu des de sempre i fins fa poc no els va faltar:
respecte, atenció, admiració i estimació, segons és la voluntat de Déu. 

Santa Joana Jugan (1792 - 1879) fa fundar les Germanetes dels Pobres quan el 1839 va accollir una anciana molt malalta a casa seva i l'Orde ja es va establir el 1842. Des dels seus petits orígens, l'Orde ha crescut molt, avui dia són unes 2 800 germanetes en unes 200 cases a 43 països dels 5 continents, perquè com deia Sta Joana Jugan "Si és de Déu, es farà". 

Per  a la seva labor, necessiten una gran vida d'oració

Professió d'una nova membre a Queens, Nova York

Es tracta de fer feliç a la gent gran, perquè el pobre és el Senyor, com Jesús mateix va dir: "El que fereu al més petit d'aquests, a mi m'ho fereu". Cercant això, aquesta trobada amb Jesús pobre i necessitat, des del seu origen a Bretanya, França, les Gerrmanetes s'han estès per tot el món, fins a les antípodes a Oceania, a Austràlia, Nova Caledònia, Nova Zelanda i Samoa, illes aquestes últimes on van començar a considerar anar-hi el 1970 i van reunir germanetes d'Austràlia, Índia, Espanya i Nova Zelandia. 

L'església de la casa a Samoa Occidental

La mare Maria Agnès de l'Eucaristia (1934 - 1972), superiora de la casa de Mapuifagalele és la primera màrtir de la Congregació, va morir assassinada al mercat d'Apia, capital de Samoa Occidental, el 14 de setembre de 1972, poc més d'un any després de l'arribada de les monges allà el 27 de juny de 1971. 

A Samoa avui dia hi ha una germaneta nascuda a Vic, Sor Maria Carme, que abans ja va estar a Nova Caledònia. 

Ajudem-les a que puguin servir amb caritat cristiana als pobres, ancians, malalts i necessitats!

Una nació assenyada i molt intel·ligent, que té Déu ben a prop seu

La Paraula de Déu ens diu que si per amor a Ell som dòcils i obeïm els seus manaments, posant-los en pràctica, tots els altres pobles hauran de reconèixer: "És una nació assenyada i molt intel·ligent, que té Déu ben a prop seu!".

Aquests 10 grans manaments divins es resumeixen en dos: Estimar a Déu amb tot el cor i sobre totes les coses, i estimar els altres com a si mateix per amor a Déu. Qui compleix això ja fa la voluntat de Déu, perquè Déu és Amor. I estimant Déu i el proïsme es viu en la veritat i es troba la veritable llibertat: "La veritat us farà lliures" diu Jesucrist, i Sant Agustí, seguint-ne les petjades pot dir "Estima i fes el que vulguis". Quan estimem, Déu, que és Amor, està en el que fem.  

"No heu de limitar-vos a sentir la Paraula, l'heu de posar en pràctica en la vostra vida". Aquí
 "Aneu i convertiu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant".
Sant Juníper Serra (1713 - 1784) evangelitzador de Califòrnia a la segona meitat del s. XVIII

Però per ser de debò no basta amb un mer coneixement ni amb la sola acceptació d'aquest manament diví com un ideal o una realitat, cal posar-ho en pràctica i viure-ho, perquè sinó ens enganyariem a nosaltres mateixos. La nostra societat intel·lectualista ens ensenya i ens fa creure que quan coneixem la solució d'un problema ja està arreglat, però està clar que no és així, perquè un cop trobada la veritable solució, que si és per Revelació divina tenim l'absoluta garantia que ho és, encara falten quatre passos més: voler-la aplicar, saber-la aplicar, poder-la aplicar... i el més important de tots, aplicar-la. Si no és així, la solució és inútil. 

Sant Jaume, que qualifica a Déu de Pare de les estrelles, és a dir Creador d'aquestes, insisteix en tota la seva Carta que els manaments divins s'han de portar a la pràctica, que només així s'obeeixen realment. "Obres , obres vol el Senyor!" com deia Sta. Teresa de Jesús. Fins i tot accions petites i quotidianes, però això sí, reals, no solament pensades o desitjades. Fent-ho és com es comprova el "Tasteu i veureu, que n'és de bo el Senyor". 

I a l'Evangeli segons Sant Marc, el diumenge 22 de durant l'any del Cicle B, té dos punts fonamentals: el primer no ser ritualista i quedar-se i entendre's amb rituals externs i lloança tan sols de paraules, sense posar-hi el cor i oblidant-se d'allò més important, la bona relació amb Déu, estimant-lo en els altres. I molt menys anar buscant el mal en els altres com fan els fariseus i alguns mestres legals, ni que sigui en detalls i coses minúscules, per tenir l'oportunitat de queixar-se, criticar i acusar, sense donar-se compte de que ells fan coses molt més dolentes, incomparablement pitjors, com és oposar-se a Jesús i al final acabar acusant-lo, condemnant-lo i portant-lo, per mans d'altres, al suplici de la Creu, amb voluntat no sols de castigar-lo sinó també de fer-li mal i anorrear-lo. Per això Jesús amb tota justícia els qualifica d'hipòcrites. Saben per la seva personalitat, per la seva excelsa doctrina i pels seus inaudits miracles que Jesús ve de Déu, però es neguen a reconeixer-ho i el combaten, perquè segons la seva idea no és el Messies tal com l'esperaven i desitjaven. I en els fariseus, pel que es veu, les seves opinions i la seva voluntat valen més que la voluntat de Déu. Per això, per tal que se'n donin compte i potser es converteixin i se salvin, Jesús els hi diu als fariseus "sepulcres blanquejats", perquè semblen religiosos i aparenten tenir una bona relació amb Déu, però en el fons no ho són ni la tenen i les seves obres ho mostren. És tot una façana, gairebé una representació, a la que han arribat per haver-se anat desviant i endurint poc a poc i progressivament, fins a convertir-se en una altre cosa, uns "experts" en Déu que no busquen la voluntat divina sinó la pròpia i volen que Déu la faci. Gairebé com si ells sabessin millor què és el que cal fer i com s'ha de fer, fins aquest punt arriba el seu orgull i la seva supèrbia. 

Com expressa una dita política "Deixeu a les autoritats fer les lleis, que nosaltres farem els reglaments per aplicar-les...", perquè l'esperit d'una norma es pot tergiversar, desvirtuar, exagerar fins a l'absurd o fins i tot invertir a la pràctica, ajustant-se encara a la literalitat de la mateixa.  A la Bíblia Sant Pau ens recorda "la lletra mata, l'esperit vivifica". I com constatava ja del seu temps G.K. Chesterton (1874 - 1936) "El món modern està ple de virtuts cristianes que s'han desvinculat del seu origen diví, s'han separat unes d'altres, s'han fet absolutes... i s'han tornat boges!". 

Els que ho veuen diuen "És una nació assenyada i molt intel·ligent, què té Déu ben a prop seu".
Sant Juníper Serra celebrant Missa a Monterrey, quadre de l'any 1877 de Léon Trousset (1838 - 1917)

El segon punt de l'Evangeli de la Missa del diumenge 29 d'agost de 2021 és allò que ens fa saber Jesús: Espiritualment "res de fora ens pot contaminar, només ens contamina allò que surt de dins". De l'abundància del cor parlen les obres i fins els petits gestos i detalls. És del cor, quan està corromput, d'on surten els mals pensaments que es tradueixen en pecats, maldats i delictes. És un punt molt important, perquè quan algú experimenta que té un pecat recurrent, que cada cop torna a reaparèixer, gairebé com una mena de riu Guadiana, per molt que se'n penedeixi, es confessi i lluiti contra ell, és perquè està combatent els símptomes i no les causes. Perquè en aquesta situació cal intentar esbrinar quina rebeldia secreta contra Déu hi ha en el cor, oculta i potser amagada fins i tot a un mateix, que n'és la causa. En aquests casos cal demanar a Jesús que ens guareixi, ens curi, ens sani de tot el cor. No són els fets exteriors els que tempten l'home, com a molt poden ser oportunitats per a la disposició pecadora interior, aprofitades quan apareixen o fins i tot buscades activament. I això, sigui quin sigui el pecat específic, el Senyor mateix ens diu que d'una única i sola mala disposició interior surten, o poden sortir, tota mena de dolenteries diverses, segons el punt dèbil de cadascú, ja sigui una de sola, diverses o, en el pitjor dels casos, moltes o totes. Com ens diu la Paraula de Déu: "Al dolent fins i tot les coses bones se li fan dolentes, en canvi al bo fins i tot les coses dolentes se li tornen bones". Quan el cor de l'home està espiritualment sa i és net i pur, les ocasions de pecat ja no són temptacions, són irrellevants. Allò que abans ens feia caure, si hem estat rentats i purificats per Jesucrist després ho veiem sense cap valor o a vegades normal i fins i tot bo, sense cap resonància temptadora ni pecaminosa en el nostre interior, i més aviat ocasió de lloar Déu amb tota sinceritat per la misericòrdia que ha tingut amb nosaltres i per les seves obres prodigioses. 

De la Missa hem de sortir transformats: perdonats i disposats a perdonar, reconciliats amb Déu, amb els altres, amb la Creació i amb nosaltres mateixos, enfortits interiorment per la llum i l'aliment de la Paraula, per l'aliment i la força de l'Eucaristia, per l'Amor que hem rebut i al que hem intentat correspondre i que volem compartir, per la comunió amb Déu i per tant entre tots, per allò que hem celebrat i ara hem d'aplicar i viure a la nostra vida quotidiana. També cal recordar i repetir, fent-les nostres, les frases que més ens hagin cridat l'atenció, sobretot de la proclamació de la Paraula, però també dels comentaris de l'homilía. Per això cal estar atents, seguint-la devotament, disposats a rendir-nos a la Paraula de Déu, a oferir les nostres alegries i penes en la consagració, quan Jesús ja present espiritualment es fa present sacramentalment per obra de l'Esperit Sant, a ser del tot sincers quan per Ell, amb Ell i en Ell ens oferim tots a Déu Pare, i oferir-nos del tot a Jesucrist quan en la comunió Ell s'ofereix del tot a nosaltres, combregant amb tot el fervor que poguem i sabent ben bé el que fem, amb agraïment i amb alegria i pau. A la Missa estem espiritualment però de forma no menys real, al Sant Sopar, al Calvari i al dia de Pasqua i següents. No en podem sortir igual com hi hem entrat, seria una gran ofensa que seria com dir "ni amb això Senyor em feu canviar", i l'assistència a la Missa és precisament per estar ben a prop de Déu i que aquesta proximitat actuï en nosaltres i ens modeli fent-nos cada cop més bons i més sants. I igual que Déu ha tingut paraules de guia i consol i ha sigut aliment de vida per a nosaltres, nosaltres ho hem de ser pels altres. 

D'avui podriem recordar i meditar: "Una nació assenyada i molt intel·ligent, (per)que té Déu ben a prop seu", "Déu, Pare (Creador) de les estrelles", "(No hem de ser) un poble que honora Déu amb els llavis però es manté lluny d'Ell", "Res de fora contamina, només ho fa el que surt de dins de l'home" i sobretot, si només ens haguessim de quedar amb una, "No és suficient escoltar i acceptar la voluntat de Déu, cal posar-la en pràctica i viure-la". Això és tan important que Jesucrist ens ho repeteix moltes vegades: "Feu el que diguin, però no els imiteu, perquè diuen i no fan" i "No tothom qui diu Senyor, Senyor! entrarà al Regne del Cel sinó aquells que fan la voluntat del meu Pare"... 

Que aquest ensenyament, tota aquesta informació i formació que ens és revelada i dedicada, ens serveixi per aquesta vida i per a l'eternitat!  

La conversió que permet accedir al coneixenent del secret de l'Univers i al sentit de la vida humana conscient i lliure

"Entre les coses possibles hi ha aquesta: que existeixi la veritat i que algú la posseeixi" deia un intel·lectual italià del segle XX (1). Sant Agustí  (354 - 430), posseïdor d'una intel·ligència excepcional, entre les més altes de la Humanitat, va buscar amb totes les seves forces la veritat, equivocant-se diverses vegades a la seva joventut en aquella recerca tant intel·lectual com vital que comprometia tota la seva vida, i sort en va tenir dels consells i llàgrimes i de les pregàries a Déu per tal que l'il·luminés i es salvés de la seva mare Santa Mònica, que patia veient-lo desencaminat i enganyat durant tants anys. 

El jove St. Agustí, ja convertit, i la seva mare Sta. Mònica cap a l'any 387, parlant de les coses
de Déu i de la vida futura del Cel, en la visió imaginativa del pintor Ary Scheffer (1795 - 1858)

Finalment, però, per un do diví, Aureli Agustí d'Hipona va trobar la veritat no en les sofisticades i atraients, però vanes i inútils per merament humanes, especulacions dels grans filòsofs grecs ni en les exòtiques doctrines heterodoxes d'un líder religiós persa, en les que va caure durant la seva joventut, sinó en la senzillesa planera de l'Evangeli i de la Bíblia, oberta per voluntat divina per a ser entesa pels senzills i humils. "Per entrar en la veritat, cal abaixar el cap" va reconèixer. 

Sobretot va trobar la Veritat encarnada en Jesucrist, Déu Fill fet home, i mantinguda per l'acció de Déu Esperit Sant en l'Església Catòlica - "No creuria en la Bíblia si no m'impulsés a fer-ho l'Església" va constatar després - que així ens porten a conèixer a Déu Pare i a adorar la Trinitat Santíssima de Pare, Fill i Esperit Sant, el misteri de Déu. "Vull conèixer Déu i l'ànima - Res més? - Res més!" ens va dir que havia pensat en el seu interior. 

Un cop coneguda la Veritat, que és Déu i que se'ns manifesta en Jesucrist i en la il·luminació i l'acció de l'Esperit Sant, Sant Agustí, que va començar la seva profunda experiència de conversió l'any 386, amb 31 anys, va ser catecumen i es va batejar cristià i catòlic l'any 387. Però un cop batejat i havent conegut la Veritat, el seu progrés, essent com era d'una intel·ligència extraordinària i d'una personalitat molt voluntariosa, va ser increïble per les alçades que per voluntat de Déu va assolir ben ràpidament i cada cop més. La seva conversió i la seva ingent obra posterior ens remeten al precedent de St. Pau i els seus cims teològics i filosòfics al posterior St. Tomàs d'Aquino, essent les cimeres del pensament cristià. 

Primera representació coneguda de Sant Agustí, al Laterà de Roma (segle VI).
Moltes Ordes religioses i molts sants són hereus de l'espiritualitat agustiniana.

Havent retornat al nord d'Àfrica i havent estat instituït prevere per tal d'ajudar a l'ancià bisbe d'Hipona l'any 391 i haver sigut escollit bisbe poc després, amb la seva claredat de visió va ser l'instrument escollit per Déu per combatre les diverses heretgies del seu temps, que eren moltes i greus: l'arrianisme, el donatisme, el pelagianisme, el nestorianisme que ja apuntava, el mateix maniqueisme que es volia i pretenia cristià i que l'havia enganyat a ell mateix per un temps, tot i ser realment una religió diferent. Perquè tenia molt clar que volia ser un servent de Crist i, com el papa St. Gregori Magne segle i mig més tard que ell, "servent dels servents de Déu". "Amb vosaltres sóc cristià, per vosaltres sóc sacerdot i bisbe" deia St. Agustí que afegia als seus feligresos que desitjava ser salvats per Déu junts: "No vull salvar-me sense vosaltres". Potser tenia present l'exhortació de St. Joan Crisòstom que els bisbes tenen una gran responsabilitat pastoral que han de complir per obtenir la seva pròpia salvació. 

I St. Agustí veient l'encara limitada expansió del Cristianisme catòlic pel món, les moltes heretgies i sectes, la persistència del paganisme i no sols entre els pobles bàrbars, les altres religions errades, els molts segles ja passats d'idolatria i politeisme amb l'única excepció, i encara, del poble d'Israel fins la vinguda de Jesucrist, així com l'acció del diable i les temptacions mundanes que inicitaven a pecar fins i tot als creients i altres perills a la vida, era pessimista sobre el nombre dels salvats, pensant que potser eren pocs i fins molt pocs, tot i que la voluntat de Déu és sempre salvadora i Jesucrist ha vingut per salvar tots els homes, perquè encara n'hi ha molts que no el coneixen, no l'entenen o, pitjor, no l'accepten com els jueus rabínics, o malinterpreten i manipulen el seu ensenyament i la seva doctrina, com els gnòstics i altres heretges, grups aquests dels que sempre hi ha l'esperança que per un do de Déu vegin la llum i com ell mateix es converteixin, o es desvien i s'aparten d'Ell i surten de l'Església universal un cop conegut i havent-lo acceptat, el pitjor dels pecats. Per això reflexiona molt sobre la gràcia divina i el paper dels homes respecte a ella. Doctor de l'Església, a St. Agustí se li ha dit "el doctor de la Gràcia". I les seves reflexions al respecte arriben a punts tan alts que sovint d'altres autors posteriors que l'han volgut seguir i desenvolupar la seva pròpia doctrina a partir de la de Sant Agustí, no han pogut estar a la seva alçada per no tenir les seves dots ni molt menys la seva santedat i han acabat desbarrant i equivocant-se lamentablement i apartant-se del consens de l'Església. 

Un altre problema que preocupava a St. Agustí és el del mal. Si Déu és bo i és omnipotent, com és que hi ha mal a la Terra es preguntava, i no sols per respondre a les objeccions de tipus ateu que des d'antic s'havien fet a l'existència de Déu sinó essencialment com a recerca filosòfica i teològica, essent que Déu existeix, és bo i ens estima i vol salvar i és omniscient i omnipotent. S'explica la història que un dia que preocupat per aquesta qüestió de perquè hi ha mal al món, a la que no trobava resposta, passejava pensant per la platja, va veure un nen petit que assegut a la sorra a tocar de l'aigua amb una petita pala agafava aigua del mar i l'anava posant en un petit cubell, altres versions diuen que en un forat a la sorra, que tenia al seu costat. Ell se'l va mirar i va observar que un cop ple el cubell, el nen seguia agafant aigua i intentant posar-la al cubell, que ja ple vessava en cada ocasió. Estranyat li va preguntar "Què fas?" i el nen li contestà "Intento posar tota l'aigua del mar dins d'aquest cubell". Sant Agustí va seguir el seu camí, pensant que només era un desassenyat caprici infantil del tot irraonable i irrealitzable, però només havia fet unes poques passes quan se'n va adonar "Però si és el que estic fent jo! Intento que l'infinit de Déu entri en la meva ment limitada...!" i així es va donar compte que hi ha misteris que estan per sobre de les capacitats de la ment humana i que l'home ha de ser humil perque Déu és sempre infinitament superior a l'home i sempre el sorprèn, escapa a la seva comprensió. "Déu és incomprensible, si creus que el comprens no és Ell" dirà també aquest gran sant. 

Va escriure molts llibres, entre els quals les "Confessions" (2), autobiografia que s'avança en molts segles, gairebé mil·lenni i mig, a a altres de semblants i que sorprèn per la seva modernitat, St. Agustí se'ns revela com no sols l'últim dels grans savis antics, el més gran d'ells perquè te la llum de la seva intel·ligència i cultura i també la de la seva fe i santedat,  i el primer dels medievals, també un dels seus cims compartint-ho amb St. Tomàs d'Aquino, sinó el primer home "dels nostres temps", que ha transcendit les limitacions de lloc, essent un dels pilars d'Europa i Occident, i del temps, amb una personalitat i idees plenament vigents i actuals. Un altre gran llibre és "La Ciutat de Déu", Civitas Dei, que literalment seria quelcom com "La societat de Déu", on fa per primera vegada filosofia de la Història, inaugurant aquest camp, i pels mateixos motius ciutats ho fa amb molta més volada i encert que els qui més tard intentaran trobar el sentit de l'evolució històrica (3). Sant Agustí troba que hi ha dues societats que coexisteixen juntes en la Humanitat des del principi i ho faran fins a la fi del temps i el Judici Final, "la Ciutat de Déu i la Ciutat del món" i constata "Dos amors van produir dues ciutats: l'amor de Déu fins al menyspreu propi ha construit la Ciutat Celestial, l'amor propi fins al menyspreu de Déu la Ciutat terrenal" i afegeix "Una es gloria en Déu i les seves obres, l'altre en l'ésser humà i les seves". I no són els únics ni molt menys, hi ha "Sol·liloquis" i molts més i tots estan plens d'observacions intel·ligentíssimes i molt encertades, de manera que es pot ben bé dir que de cada pensament i frase de St. Agustí se'n podria escriure un llibre. 

Demanem a Déu que la intercessió de St. Agustí, igual que el seu ensenyament, ens ajudi per a la nostra salvació individual i col·lectiva, i a més que ens envii al nostre temps i al del futur més grans sants com ell, que fan molta falta al nostre món! 

(1) Giovanni Papini (1881 - 1955), que per aquest motiu, convençut que l'Església Catòlica posseeix la veritat, es va convertir al Catolicisme. 

(2) Un mossèn català molt coneixedor de St. Agustí, que té tots els seus llibres i els ha estudiat, essent-ne un gran expert igual que de la Patrística, ens deia que de "Confessions" el que li agrada més és l'experiència vital, la lluita personal, la recerca de la veritat i l'efecte de la gràcia de Déu en aquesta trajectòria fins arribar a la fe, al baptisme i a la santedat. A mí en canvi el que m'agrada més és la part final del llibre, quan ja arriba a la Veritat, perquè l'altre, el procés, està en funció de la meta i depèn d'aquesta i del resultat, ja que "Bé està el que bé acaba" com diu Shakespeare, i la major del llibre és tot allò que havia fet patir a Sta. Mònica i a més és un camí personal determinat, havent-n'hi molts, tot i que pot servir per casos semblants, però la Veritat és única i és allò que en definitiva importa. 

(3) Que n'hi ha molts, molt posteriors a ell: Ibn Khaldun, Giambattista Vico, Hegel, Comte, Spengler, Toynbee, Deulofeu, Sankar... més o menys encertats però cap d'ells comparable, i alguns dels quals desbarren molt arribant a disbarats de conseqüències històriques funestes, com Marx i Engels o Nietzsche.