Sant Charbel Makhlouf

Sant Charbel Makhlouf (1828 - 1898) és un monjo maronita catòlic del Líban famós per haver fet milers de miracles ja en vida i no sols a cristians sinó també a musulmans, jueus, drusos i ateus com a destinataris. Ja des de nen va viure una vida de santedat i ordenat molt jove sacerdot, tota la seva vida va estar dedicada a la Missa, l'oració davant del Santíssim, la contemplació, l'ascetisme, la soledat i el silenci, en una vida primer conventual i després eremita, només trencada per la multitud de visitants, tant cristians com musulmans i d'altres, que li demanaven consell o bé que pregués per algú.  

St Charbel, sant universal del Líban, d'ell es diu que
"Déu no li nega res, perquè ell no li va negar res a Déu"

Després de la seva mort ha seguit realitzant miracles. Poc després de l'enterrament la seva tomba despedia una llum intensa, enlluernadora, el seu cos va restar incorrupte, i vessava a fora del sepulcre un líquid d'olor molt agradable que els devots comprovaven que era miraculós. Es calcula que encara avui dia se li atribueixen uns 100 miracles a l'any (1), de tota mena i beneficiant a gent de tot tipus (2). Tot i que va viure gairebé amagat, però atenent a la gent que el buscava, és un sant molt atractiu quan se'l coneix, que suscita una simpatia i una sintonia especial gairebé ja des del primer moment i que s'ha fet molt popular tant a Orient com a Occident, entre cristians, musulmans, membres d'altres religions i tothom en general. El Papa Sant Pau VI el va beatificar el 1965 i el va canonitzar l'any 1977.  

(1) Un curiós miracle va ser una fotografia que es va prendre l'any 1950 a quatre monjos maronites, al revelar-la va aparèixer just en mig d'ells un cinquè monjo ancià, que els qui l'havien conegut van reconèixer com a St. Charbel en els seus últims anys de vida terrena

(2) El monestir on va viure conserva la documentació de gairebé trenta mil miracles des del primer que se li va conèixer en vida i fins ara, testimoniats per sacerdots i/o metges.   

Una de les tres santes patrones d'Europa

Santa Brígida de Suècia (1303 - 1373) és des de l'any 1999 una de les tres santes patrones d'Europa junt amb Sta. Caterina de Siena i Sta. Edith Stein, en que totes elles foren declarades com a tals pel papa St. Joan Pau II per sumar-se als tres patrons masculins: St. Benet (1964), St. Ciril i St. Metodi (1980). 

Des de l'any 1309 Europa també va acollir-se a la protecció de la Verge Maria sota l'advocació de Nostra Senyora d'Europa, patrona de Gibraltar i a la que tot el continent europeu està consagrat des de llavors, la festa de la qual es celebra actualment el 5 de maig, dia d'Europa. I tots els països estan sota el patronatge d'algun o alguns sants, essent Sta. Brígida la patrona de Suècia. 

Sta. Brígida després d'haver estat casada i ser mare de 8 fills, entre ells Sta. Caterina de Suècia, un cop va enviudar va ser monja, una gran mística amb visions i revelacions de Crist, la Verge i alguns sants, li van ser confiades profecies, advertències a reis, papes i al poble cristià, i sobretot les famoses oracions amb promeses associades, i també va ser una gran peregrina i com a tal va anar primer a Santiago de Compostel·la, després a Roma, on es quedà a residir i a visitar santuaris italians i finalment a Terra Santa ja cap al final de la seva vida i també va ser la fundadora de l'Orde monàstica del Santíssim Salvador.  El seu peregrinatge cap a llocs sagrats i amb relíquies va mostrar externament la realitat essencial que la vida humana és un peregrinatge interior amb la meta del Cel, fet en companyia de Déu per tal de no perdre's en els perills i temptacions del món, del diable i de la carn. 

Que Santa Brígida i tots els altres patrons d'Europa preguin per nosaltres i intercedeixin davant Déu per tal que Europa segueixi essent plenament i fermament cristiana fins a la fi dels temps!. 

De pecadora a gran santa per la trobada amb Jesús

De Santa Maria Magdalena sabem dues coses: que Jesús va expulsar d'ella 7 dimonis, alliberant-la així del poder del poder del diable, i que es va fer deixeble seva, l'acompanyava i el proveïa i que no sols va estar al peu de la Creu sinó que va ser l'escollida per ser la primera persona que veiés, parlés amb Ell i anunciés al Senyor ressuscitat. El seu nom ens indica que era del poble de Magdala, a les ribes del mar de Galilea o Tiberíades, de la zona on Jesús començà la seva predicació.  

Poca cosa més sabem d'ella. En els Evangelis hi ha diverses dones de nom Maria, a part de la Verge Maria, i en ocasions no sabem ben bé quina és en concret. Hi ha la Maria germana de Marta i de Llàtzer, amics de Jesús, que prefereix escoltar a Jesús i a qui aquest lloa per que ha escollit la millor part,  hi ha les dones que acompanyen a la Verge Mare al peu de la Creu, algunes de les quals també es diuen Maria, com la de Cleofàs i aquí si que sabem que Sta. Maria Magdalena hi era, havent format part ja i de forma destacada de les dones que acompanyaven a Jesús en les seves rutes, tenint cura d'Ell. I de pecadores hi ha també la que poc abans de la Passió ungeix amb perfum i amb la seva cabellera els peus de Jesús, coneguda  com Maria de Betània, pel lloc on succeeix el fet, i amb qui a vegades se l'ha identificat, com també amb la dona adúltera perdonada i salvada per Jesús quan la volien lapidar. No estem segurs de si alguna d'elles era Sta. Maria Magdalena i si fos així quina, o si totes aquestes eren la mateixa, ja fos ella o una altre.  

Però pel que coneixem n'hi ha prou per saber que és una gran santa. Jesús la va trobar i la va aixecar del més baix del pecat a l'alt de la santedat, perquè ella també va trobar a Jesús. Té la gran sort de ser perdonada i enlairada, com el bon lladre company de creu de Jesús i com St. Pau, que de perseguidor a mort dels cristians passa a ser per un miracle diví el més gran missioner de Jesús. I no és l'únic cas, perquè per exemple St. Mateu també era publicà i cobrador d'impostos quan Jesús el va cridar a anar amb Ell i a ser deixeble i apòstol. Com també St. Pere va ser perdonat després de la triple negació, donant-li Jesús l'oportunitat de compensar-ho amb la triple afirmació d'amor que li demana, a continuació de la qual el confirma en el primat que ja li havia donat abans. O com St. Tomàs, l'escèptic, a qui Jesús amb gran consideració envers ell porta de nou a la fe i una fe molt més gran que abans. Sta. Maria Magdalena és un exemple clar d'aquest grup i d'aquest do diví del perdó, que no es limita a restablir la normalitat anterior sinó que porta a molt més alçada en la santedat. Igual que Déu va fer també després del pecat original, no retornant merament a la Humanitat al Paradís sinó més encara, unit la divinitat amb la condició humana en Jesucrist, fent-nos fills seus adoptius pel baptisme en el seu Fill propi i obrint-nos les portes de la Glòria del Cel amb Ell. Perquè del pecat i del mal deguts a l'enveja diabòlica, Déu per la seva misericòrdia en treu un bé major per als pecadors que han caigut en la temptació de l'enemic del gènere humà. Sta. Maria Magdalena és un dels més clars exemples d'aquesta actuació divina sobreabundant.  

Primer testimoni de la resurrecció de Jesucrist, la primera que el veu ressuscitat, el reconeix com a Senyor, rep instrucció d'Ell i ho anuncia als apòstols, Sta. Maria Magdalena ha rebut la consideració de "semblant als apòstols" i fins i tot "l'apòstol dels apòstols", perquè fou l'encarregada de donar-lis la bona notícia de la ressurrecció gloriosa de Jesucrist, i per tant d'evangelitzar-los. Honorem a tan gran santa i que la seva figura ens doni confiança en que malgrat ser pecadors podem ser salvats i portats a la santedat per Déu i que el seu testimoni ens evangelitzi i ens doni fe també a nosaltres.   

Un doctor de l'Església amb do de llengües

St. Llorenç de Brindisi, un gran sant i doctor de l'Església políglota

Sant Llorenç de Brindisi (1559 - 1619) és un doctor de l'Església, proclamat com a tal l'any 1959 com Doctor apostòlic, amb un gran do de llengües: coneixia i parlava amb fluïdesa molts idiomes: les llengües bíbliques llatí, grec, hebreu i arameu i a més les llengües modernes italià, francès, castellà, alemany, txec i siríac, amb quatre sistemes d'escriptura diferents. Això li permetia no sols fer una lectura i interpretació, amb exègesi i hermenèutica, dels textos originals de la Bíblia i de la Patrística occidental i oriental, sinó també predicar amb gran èxit a la gent del seu temps en les seves pròpies llengües i així ho va fer per tota Europa, a Itàlia, França, Espanya, Portugal, Alemanya, Suïssa, Àustria, Bèlgica, Txèquia...  

Frare caputxí i sacerdot, convertia al Catolicisme a molts protestants i jueus, movia a esmenar-se a molts pecadors i a més unia forces de diversos països per a lluitar contra la invasió turca, una amenaça molt present a la seva època.  La seva Teologia, a l'alçada i complementària dels seus contemporanis també doctors St. Pere Canisi i St. Roberto Bellarmino, i especialment la seva Mariologia és d'una extraordinaria claredat conceptual. 

El profeta Elies

El gran profeta Elies  i l'espiritualitat del Carmel 

Hi ha molts episodis d'aquest excepcional profeta, però com a mostra dos: 

Aquell que Déu li va dir que es faria present, i Elies l'esperava a la cova d'una muntanya al desert. Va passar un terratrèmol, un incendi, una ventada... i en cap d'aquests casos Elies va sortir, perquè savia que Déu no era allà. Després va venir un suau ventijol i Elies es va tapar la cara i va sortir de la cova, perquè savia que Déu era en aquella brisa refrescant. 

 

L'altre, quan amb el seu deixeble Eliseu, Elies se'n volia anar sol i li deia "Deixa'm sol!" i Eliseu li contestava "No et deixaré!". Sortiren els dos de la ciutat i un grup de profetes s'adreçà a Eliseu "Saps que el Senyor avui se'n endurà al teu mestre?" i Eliseu "Prou que ho se! Calleu!". Arribaren al riu i un altre grup de profetes d'aquella zona es dirigí a Eliseu: "Saps que avui el Senyor s'endu al teu mestre?" i Eliseu: "Prou que ho se! Calleu!". Arribats al punt on Elies havia de ser endut, li preguntà al seu deixeble: "Què vols de mi?" i ell li digué "Quan t'en vagis, dona'm el teu esperit" i Elies li contestà "Cosa difícil és aquesta que demanes... Si quan me'n vaig em veus el tindràs..." i llavors Eliseu veié com Elies era endut cap al cel en un carro de foc amb cavalls de foc i clamava "Pare meu, Elies! Pare meu Elies!". Després recollí el mantell d'Elies, se'l posà i se n'anà, havent rebut aquell gran do. 

Elies no va morir, sinó que Déu se l'emportà amb Ell i en tot l'Antic Testament només hi ha un altre cas com el seu, el d'Henoc, que va ser grat a Déu i també se'l va endur en vida. 

El Camí de Sant Jaume i el Jubileu de l'Any Sant

Aquest any 2021 el dia 25 de juliol, Festa de l'apòstol Sant Jaume, cau en diumenge i per tant es tracta d'un Any Sant Compostel·là, que seguint el calendari tindria que tenir lloc teòricament cada 7 anys, però l'existència dels anys bissexts ho complica i ho fa més irregular. La famosa Ruta de pelegrinatge hi porta des de diferents punts d'Espanya i França, amb orígens encara més llunyans a Europa. Més d'un ramal del Camí de Santiago passa per Catalunya. Des de fa mil anys és un una gran ruta espiritual que molts han fet  a peu de forma parcial o total o encara senzillament viatjant a la ciutat gallega per visitar la catedral i anar a Missa en ella, com per sort vaig poder fer en una escala de vaixell a La Corunya a primers de juny de 2014, en l'ambient cosmopolita dels assistents a la celebració litúrgica, acostant-me a la tomba de St. Jaume i fins podent veure en acció al final el conegut botafumeiro. L'atracció que exerceix aquesta ruta i aquest destí és innegable i la prova és que és coneguda de tothom i que molts, entre els que m'hi compto, han pensat fer alguna vegada un tros del Camí, encara que només fos el tram final, per tal d'obtenir el grau de pelegrí compostel·là i més encara en un Any Sant Jacobeu en el que l'Església Catòlica concedeix indulgència plenaria amb les degudes condicions als que visitin la tomba de l'Apòstol, resin allà i confessin i combreguin entre 15 dies abans i 15 després. 

La història d'aquest moviment religiós tant arrelat en el poble cristià és ben coneguda: descoberta la tomba de sant Jaume el Major a Compostel·la al segle IX, segons es conta pel miracle d'unes llums, ja s'hi erigí una església i aquell segle mateix o al següent s'hi iniciaren peregrinatges, al principi encara de tipus personal i privat, però que atragueren a reis, bisbes, nobles i altres personatges importants de l'època. 

  

El Camí de pelegrinatge que duu cap a la tomba de l'apòstol St. Jaume a Santiago de Compostela i encara fins a Finisterre.
El Jubileu espiritual de l'Any Sant i la compostel·la, que acredita ser peregrí, són independents, es pot tenir l'un sense l'altre.

Però fou després de l'assalt andalusí de l'any 997, que només respectà la tomba i no la població ni l'edifici eclesial, amb la reconstrucció més gran d'aquest que durant la primera meitat del s. XI començà realment la Ruta dels peregtins de tot Europa cap a la tomba de l'apòstol en el Finisterre continental. S'hi anà amb grups, complint vots i promeses, com un gest de penitència i una petició de perdó dels pecats i conversió de vida. L'extensió de l'Orde monàstica benedictina francesa de Cluny que aportà el nou estil d'arquitectura romànica, la consolidació i l'expansió cap al sud dels regnes hispànics cristians del nord i la seguretat que això donà a la ruta que hi portava, la cristianització de la vida i la societat a cada cop més països de tota Europa fins els confins del continent, la creixent prosperitat demogràfica i agrícola i la naixent consciència de ser una mateixa civilització, la Cristiandat o la Ciutat de Déu, hi contribuiren molt.

L'apogeu del Camí de Sant Jaume, en nombre de peregrins, intensitat del moviment a Europa, noves rutes i en l'importància que se li donà, tingué lloc a partir de la primera meitat del segle XII i durant tot el segle XIII i es perllongà encara més enllà, equivalent o substituint a altres peregrinacions cristianes anteriors com les a Terra Santa primer i a Roma després. Un nom que se li arribà a donar fou "el camí estel·lar" o "de la Via Làctia", per la seva importància per a la salvació i la vida futura. Respectivament a la Via Làctia se li arribà a dir "el Camí de Santiago" celest, tanta era la importància atorgada a aquest objectiu i a aquesta ruta terrestre, com un camí equivalent al del cel.

Avui dia encara està oberta la possibilitat de participar en aquest pelegrinatge, un dels més grans junt als a Terra Santa i a Roma, seguint la tradició mil·lenària d'origen medieval, per als qui vulguin, i puguin, gaudir de l'experiència viatgera, personal i religiosa i se sentin moguts a fer-la i s'animin a participar-hi. La Porta Santa de la catedral, la del Perdó, es va obrir el 31 de desembre passat i enguany de forma excepcional el temps del Jacobeu tindrà una duració de dos anys, el 2021 i el 2022. És una gran oportunitat per a aprofitar aquest doble camí, l'exterior del pelegrinatge i l'interior de la conversió i de l'esmena de vida. 

El diumenge ens santifica

Santifiquem la festa

Quan la santifiquem, la festa ens santifica

Diumenge és per a la gran majoria de la gent la presència de l’eternitat en el temps mundà. 

Amb la Missa, la comunió, l’oració, el descans del treball i la reflexió personal, prenent consciència de la presència del Senyor, venerant-lo, i podent llegir de nou a casa les lectures dominicals proclamades... amb tot això sintonitzem amb la santedat ja en el nostre temps humà i prenem consciència que som fills de Déu pel baptisme, creats per Déu a la seva imatge i semblança per als seus propòsits i destinats a viure amb Ell en l’eternitat. 

El diumenge és el dia en que més podem aprofundir en la nostra dimensió religiosa, que és la més alta de l’ésser humà.