La vida temporal en aquest món nostre, el planeta Terra en un punt de l'Univers, i en la nostra condició especial humana, pot ser més o menys llarga, però l'eternitat és infinita.
Per això cal preparar-se per a l'altre món i el punt fonamental és demanar i trobar el perdó de Déu pels pecats que la nostra naturalesa ens indueix a cometre, junt amb la temptació diabòlica i l'escàndol que podem sofrir d'altres persones. És allò que es diu els tres enemics de l'ànima: el món, el diable i la carn, tots amb les seves seduccions malicioses. El món que es pot pendre per absolut i que pot fer oblidar a Déu i la vida futura, el diable i els dimonis que han perdut el Cel i estan condemnats a l'Infern i que per odi a Déu, per la pròpia ràbia i per enveja i gelos de l'ésser humà voldria que aquest també perdés la felicitat eterna i compartís el seu terrorífic destí, i el cos humà amb les seves inclinacions instintives que voldrien desbocar-se i superar el control espiritual que les encamina al bé, posant per inversió les seves pretensions per davant de tot i no sotmeses al criteri racional i moral.
Tots som pecadors i a tots ens cal convertir-nos i solicitar el perdó diví, atorgat per Jesucrist que va pagar pels nostres pecats a la creu i fet efectiu per l'Esperit Sant que ens ha sigut donat, primer als apòstols i després a través d'ells a l'Església i als seus ministres. Necessitem un do de la gràcia divina per sentir aquesta necessitat de penediment i de canvi de vida a través del perdó diví.
Déu perdona sempre, però per obtenir aquest perdó cal reconèixer el nostre pecat, els nostres pecats; sentir dolor en la nostra consciència per haver-los comés ofenent a Déu per la desobediència dels seus manaments, que a més són precisament per al nostre bé, pel desamor que manifestem al seu Amor i per la ingratitud cap a qui en el Baptisme ens ha fet fills seus com el seu Fill propi Jesucrist i hereus de la resurrecció a la vida eterna; fer proposit d'esmena, és a dir de canvi de vida, evitant el pecat i les seves ocasions, amb l'ajuda, guia i protecció de la gràcia divina; i rebre l'absolució sacramental per part d'un ministre ordenat, bisbe o prevere, normalment després d'una confessió sincera i humil dels pecats i havent rebut i complert una penitència. En casos extrems, com en perill de mort, hi ha la possibilitat de rebre l'absolució i/o l'unció dels malalts, que també els perdona, sense la confessió i amb el desig de rebre-ho o almenys la voluntat d'acceptar aquest gran do gratuït i immerescut per part nostra. A falta de sacerdot també serveix per sol·licitar i obtenir el perdó de Déu fer un acte de contrició perfecta, és a dir demanant perdó no sols per la por al càstig ni per la lletjor del pecat sinó sobretot i principalment per haver ofés, menystingut o oblidat a Déu, que és la part més important i greu del pecat, ja que Ell és el Creador, summe Bé i Bondat i Amor infinits. Aquest pesar sincer d'haver-se rebel·lat contra Déu, el seu Amor i els seus manaments, ja perdona els nostres pecats i ens evita l'Infern tot i que després, com en altres casos, ens haguem de purificar al Purgatori abans de poder accedir, ja ben nets de tota resta de culpa, al Cel.
Déu perdona, però hi ha ocasions en que no pot fer-ho: quan algú no vol ser perdonat, quan no reconeix el seu pecat o el justifica, o pitjor encara, quan no reconeix la jurisdicció divina, quan s'entesta en el mal o quan amb odi irreconciliable es nega a perdonar els qui l'han ofés a ell, no perdonant-los almenys amb la seva voluntat lliure tot i que per fer-ho ben fet ha de ser de tot cor, involucrat la persona, sentiments i fets, cosa sovint difícil però ben possible amb l'ajut de la gràcia.
Quan la gràcia divina, que porta a buscar i sol·licitar el perdó, s'exerceix, primer asusta i fins atemoritza al pecador, provocant els remordiments, que són el dolor de l'ànima, però si la resposta humana és amb fe i esperança, mai es queda aquí sinó que amb confiança, sabent que el Senyor és bo, disposat sempre a perdonar i desitjós de poder fer-ho, va humilment i avergonyit, com el fill pròdig de la paràbola de Jesús, a buscar al Pare, que l'està esperant per correr joiós cap a ell i, veient el seu retorn i penediment, rehabilitar-lo plenament en la seva dignitat de fill i celebrar-ho amb una festa, la celestial, i això Jesús mateix ens ho diu en moltes ocasions, com en la parabòla de l'ovella perduda o de la dracma retrobada. Fa temer més el destí de l'altre fill, que s'ha separat interiorment del seu Pare i no sols critica el seu perdó i la seva decisió, en lloc d'alegrar-se'n com ell del retrobament, sinó que li fa retrets quan ha viscut sempre amb ell, i es nega a entrar a la festa, tot i que el seu pare surt a pregar-li que ho faci i li recorda la seva condició de fill que a més ha tingut la sort d'estar sempre amb ell, tot i que en lloc de gaudir-ne ha anat endurint el seu cor i no té els sentiments ni la bondat del pare. Es deixarà convèncer, cedirà i entrarà a la festa? Això només depèn d'ell i de la seva llibertat i Jesús no ens diu el final ja que depèn de com reaccioni a la bondat que a ell també li manifesta el seu pare.
Si algú té pecats molt greus, que no tingui por per això de buscar el perdó diví encara que inicialment només sigui per atrició, per temor a les penes eternes, ja que la confessió sacramental també perdona en aquest cas i dona la gràcia de Déu que ens fa justos i ens porta a estimar-lo en correspondència al seu Amor i ens mou en endavant a la contrició. Fins i tot sense confessió, en perill de mort, la gràcia de Déu pot aconseguir que la persona, moguda inicialment per l'atrició, arribi a la contrició salvadora. La gràcia és gratuïta i a vegades fins ens tomba, però respectant sempre la llibertat humana que en última instància és la que decideix si l'accepta o no. I l'amor a Déu, en correspondència a l'amor de Déu, ens obté el perdó: "Tu no em buscaries si no m'haguessis ja trobat", com diu St. Agustí.
Cal pensar en els casos de Maria Magdalena, del bon lladre a la creu, de St. Pere perdonat i confirmat com a cap dels apòstols després de la triple negació que Jesús anul·la amb la triple pregunta "M'estimes?", la conversió de St. Pau...i tantíssims altres al llarg de la Història, fins i tot de gravíssims pecadors penedits i perdonats a l'hora de la seva mort. Déu ofereix sempre el seu perdó, el seu amor, la seva gràcia, i depèn de cada ésser humà esser-ne receptiu i respondre positivament, amb la tristíssima possibilitat, donada per la força de la mateixa llibertat que Déu ha concedit als éssers humans, del perill de mostrar-se'n refractari i, pel motiu que sigui, respondre negativament, rebutjant-la, amb les terribles consequències que aleshores això comporta en l'eternitat infinita. Perquè tot i que Déu sempre ens vol salvar, l'ésser humà segueix tenint l'espantosa possibilitat de negar-se a la seva bondat, el seu amor i el seu perdó, amb tot el que això, aquest no a Déu, comporta.
