De l'amor

Continuant amb el tema de l'amor, un recull d'opinions humanes al respecte: 

Els grecs coneixien 8 tipus diferents d'amor: 

 

1. Eros, l'amor del desig sexual, l'erotisme 

2. Filia, l'amor d'amics, l'afiliació  

3. Storge, l'amor familiar, el natural i instintiu  

4. Pragma, l'amor d'elecció, pràctic i convenient 

5. Filautia, l'amor propi, l'autoestima 

6. Àgape, l'amor cristià de caritat, l'amor de Déu  

7. Ludus,  l'amor juganer, la diversió i gaudi  

8. Mania,  l'amor obsessiu. l'amor-passió 

També se'ls pot dir respectivament l'amor romàntic o passional, l'amor afectiu, l'amor natural com el parental o filial, l'amor pràctic, l'amor a si mateix, l'amor incondicional altruista, l'amor com a joc i l'amor fixat 

Era una descripció molt completa dels tipus d'amor possibles, però els hi costava més definir en que consistia realment aquest amor que podia prendre totes aquestes formes, des de la més alta, l'Àgape, poc corrent en el món grec fins l'arribada del Cristianisme, fins a la més baixa i malaltíssa, quasi de transtorn mental, la Mania. Entremig hi havia les altres formes, positives en general, però que en algún cas, com la Filautia i en algun cas l'Eros i tot, podien negativitzar-se si eren excessives, mentre que en defecte sempre, excepte en el cas de la Mania, eren com a mínim una carència. 

Alguns pensadors de l'Antigüetat ja van reflexionar sobre en què consistia

Empèdocles (c.494 - c. 434 aC) fa de l'amor i l'odi les dues forces que actúen en el món, l'amor atrau, uneix, crea i dona vida, l'odi (o la lluita/el conflicte) repel·leix, separa, destrueix i porta a la mort. El joc d'aquestes dos forces dona lloc a l'existència perquè si bé l'amor és positiu, en ocasions l'odi no és negatiu sinó necessari, per exemple cal estimar el bé però també odiar el mal. 

Aristòfanes (c. 445 - c. 385 aC) en el Symposion (El banquet) de Plató, estableix que l'amor és el desig de retrobar la unitat perduda de les parts separades, la unió que restaura la perfecció original perduda, cada part anhela reunir-se de nou amb la seva altre meitat.  

Plató (427 - 347 aC) ha donat nom a l'amor platònic, tot i que l'accepció actual no és ben bé la seva, que és la d'un amor que comença en la persona que n'és objecte, però que l'ha d'anar trnscendint per arribar a les fonts que fan sorgir l'amor, com el Bé, la Bellesa, la Veritat, la Unitat i altres Idees conceptuals que es transparenten. Però Plató també tenia una versió pràctica i d'ell és la definició "l'amor humà és el desig d'engendrar en la bellesa" i haguès pogut afegir "i la bondat".

Aristòtil (384 - 322 aC), estimar és voler la felicitat dels éssers, i un ésser viu és feliç quan es realitza segons el que és i ha de ser per naturalesa, ni més ni menys. Un gat és feliç quan viu segons la seva naturalesa de gat, viure d'una altre manera, tant si és per massa com per menys, el faria infeliç i el convertiria en un ésser deficient o en un monstre. També era ell qui constatava que la virtut solia estar en el punt mitjà entre dos extrems viciosos, per massa i per poc, i això s'aplicava a gairebé tot i per tant també a l'amor, i no seria fins 7 segles més tard que St. Agustí establiria que "la mesura de l'amor és estimar sense mesura", és clar que referint-se a l'Àgape, un tipus d'amor que no té excès ja que és l'Amor diví que és infinit, si bé en certa manera i en circumstàncies normals la màxima agustiniana es podia aplicar també a l'amor familiar i d'amistat i fins el pragmàtic, on els límits de l'excès eren prou lluny, i en canvi l'amor obsessiu pràcticament no tenia vici per ser mínim, ja que la seva condició ideal i millor era la de ser nul.

Rumi (1207 - 1273), el fundador de l'Orde sufí mawlawiyya, la dels dervitxos giròvags de Konya, afirma "L'amor és la cura, és el poder, és la màgia dels canvis. L'amor és la bellesa del mirall diví"

Stendhal (1783 - 1842) reflexiona sobre l'amor, les seves emocions, sentiments, passions, decisions i  actes en De l'amour (1822) i descobreix la "cristal·litació", quan l'amor fa que una determinada persona de l'altre sexe, fins llavors una de tantes, es vegi de sobte i en endavant diferent, única i meravellosa. També parla del concepte de l'amor-passió 

Henri-Frédéric Amiel (1821 - 1881) diu "Que tothom és el que arriba a ser, és una veritat profunda. Que tothom arriba a ser el que és, és una veritat encara més profunda". Aquesta afirmació general es pot aplicar també a les relaciones amoroses d'home i dona. 

També Estudios sobre el amor de José Ortega y Gasset (1883 - 1955) 

Martin Heidegger (1889 - 1976) , parafrasejant a St. Agustí, escriu en una carta a Hannah Arendt (1906 - 1975): "Volo ut sis - Ich will dass Du seiest was Du bist" ("T'estimo: vull que siguis el que ets"). 

L'Amour et l'Occident (1939) de Denis de Rougemont (1906 - 1985) 

C.S. Lewis (1898 - 1963) en The Four Loves estableix els 4 tipus principals d'amor, eros, sorge, philia i agape, que altres autors eleven a 5 afegint el pragma, però en realitat els grecs coneixien 8 variants d'amor.  

John Steinbeck (1902 - 1968): "Si és correcte, succeeix. Allò principal és no tenir pressa. Res de bo s'escapa"

René Girard (1923 - 2015) a Mensonge romantique et verité romanesque (1961) estableix la teoria del desig mimètic. Notes que estimes algú quan veus que algú l'estima i llavors tu també ho vols, perquè veus el seu valor i no ho vols perdre. Ningú seria estimat si algú no l'estimès ja. I és Déu qui ens estima a tots i així ens fa estimables als ulls dels altres. Si Déu l'estima, per alguna cosa serà, ha de tenir un gran valor, ni que tant sols sigui per l'estimació divina que rep, que ja és per si sola un valor immens. 

Alfonso López Quintás (n. 1928), llibre El descubrimiento del amor auténtico  

I unes observacions de les que no recordo l'autor, tot i que una, la més llarga, em sembla que és d'Amiel i l'altre d'algun religiós cristià i probablement catòlix, que cito primer: 

"El lasciu veu cossos, el cast veu ànimes"

i l'altre "Així com físicament l'home planta la seva llavor en la dona i dona lloc en ella al fill, de la mateixa manera psicològicament la dona planta la seva llavor en la ment de l'home i així dona lloc en ell al seu amor per ella"

També algú ha dit: "Quan un home i una dona se senten atrets sexualment l'un cap a l'altre, és que algún nen determinat vol néixer" 

I finalment cal adonar-se que l'amor no és tan sols ni principalment una emoció ni un sentiment, sinó una elecció doble: de la persona i d'escollir estimar-la. Per això el "t'estimo" de manera similar al "Sí" mutu dels nuvis al contraure matrimoni, és una expressió performativa, és a dir que crea una realitat.