Sant Ignasi de Loyola, els Jesuïtes i l'Any Ignasià

St. Ignasi de Loyola (1491 - 1556) és un gran sant originari del Pais Basc, nascut a Loiola, un barri d'Azpeitia a Guipuscoa, i també actiu de jove a Navarra  però que va tenir la seva conversió que el va portar a la santedat a  Catalunya, estant molt relacionat amb Manresa, Montserrat i Barcelona. Després va viure a París, on estudià ja gran, i a Roma, on establí la seva residència.  De la seva experiència espiritual de conversió en terres catalanes en va treure els seus Exercicis espirituals, un gran sistema de discerniment de la pròpia vocació i del estat de l'ànima. 

St. Ignasi i el lema jesuïta: Ad maiorem Dei gloriam. 

Va fundar la Societat de la Companyia de Jesús o Jesuïtes, amb un vot addicional per als seus membres d'obediència al Papa, iniciada el 1534 amb uns companys i aprovada amb els seus estatuts el 1540.  Els jesuïtes van destacar en la Contrareforma catòlica, en els estudis universitaris, tant humanístics com de ciències, en el domini de llengües i com a missioners per tot el món, essent a destacar la seva labor a la Índia, Xina i el Japó, així com confessors i directors espirituals i consellers de reis, prínceps i nobles. També són a destacar les famoses reduccions jesuïtes del Paraguai, una mena de societat ideal cristiana amb els indígenes guaranís dels segles XVII i XVIII.  Tant va ser l'èxit de la labor de la fundació de St. Ignasi que va ser molt combatuda, tant pels protestants com per alguns governants i algunes tendències sorgides del món catòlic, com el jansenisme, que els trobaven massa oberts i adaptables. Així foren prohibits i expulsats a Portugal i les seves colònies (1759), a França (1764) Espanya i el seu Imperi (1767) i finalment l'Orde fou dissolta pel Papa (1773) però subsistí a Rússia, Prússia i altres llocs, que els acceptaren i valoraren pels seus mèrits educatius i científics, tot i ser d'altres confessions cristianes. Així l'Orde va poder sobreviure fins que va ser restaurada pel Papa Pius VII l'any 1814. Tot i així l'Orde ha estat perseguida i prohibida diverses vegades en diferents països (1). 

Amb més de 15.000 membres, dels quals 11 000 són sacerdots, els Jesuïtes són actualment la major Orde religiosa cristiana del món, i al llarg del gairebé mig mil·lenni transcorregut des de la seva fundació han donat grans sants com el mateix St. Ignasi de Loyola, el cofundador St. Francesc Xavier (1506 - 1552), St. Francesc de Borja (1510 - 1572), els doctors de l'Església St. Pere Canisi (1521 - 1597) i St. Robert Belarmino (1542 - 1621), St. Estanislau Kotska (1550 - 1568), St. Luis Gonzaga (1568 - 1591), el català St. Pere Claver (1580 - 1654) conegut com "l'esclau dels esclaus", St. Joan Berchmans (1599 - 1621)... així com molts màrtirs i grans teòlegs (3), intel·lectuals i científics (4).  Avui dia i tot i les reticències seculars, gairebé prohibicions, de que un jesuïta arribés a Papa, hi ha el primer Papa jesuïta de la Història, el Papa Francesc (1936) que ho és des del 2013.  

A més els anys 2021 - 2022 es compleixen els 500 anys de la conversió de St. Ignasi de Loyola i amb tal motiu s'ha establert l'Any Ignasià, iniciat el 20 de maig d'enguany, a partir del 5è centenari de la seva ferida per una bala de canó en la defensa de Pamplona que li va suposar "un fracàs i un canvi de plans" que el portaria finalment a un èxit incomparablement major seguint la crida interior de Déu, i en el que és possible però no segur, perquè encara falta confirmar-ho, que el Papa Francesc vingui a Espanya als principals actes que tindran lloc aquí. 

(1) A Noruega la Constitució del país els hi prohibí l'entrada entre 1814 i 1956, i a Suïssa estigueren proscrits entre 1847 - 1973. Espanya els expulsà temporalment en dues ocasions més, el 1834 i el 1932. 

(2) Per exemple St. Pau Miki i molts altres, recentment Lluís Espinal (1932 - 1980) i Ignacio Ellacuria (1930 - 1989) i els altres jesuïtes assassinats a El Salvador. 

(3) Com Diego Laínez i Alfonso Salmerón destacats teòlegs del Concili de Trento, Luis de Molina, Henri de Lubac, Jean Daniélou, Karl Rahner, Hans Urs von Balthasar.. 

(4) La llista seria interminable: el vigatà Antoni de Montserrat a la Índia, Christopher Clavius autor del calendari gregorià en ús actualment, Matteo Ricci, Cristoph Scheiner, Roberto de Nobili, Alexandre de Rhodes, Johann Adam Schall von Bell, Giovanni Battista Riccioli, Athanasius Kircher, Francesco Mª Grimaldi, Ferdinand Verbiest, Ruggero Boscovich, Lazzaro Spallanzani, Angelo Secchi, Pierre Teilhard de Chardin, Georges Lemaître el pare de la teoria del Big Bang... i els astrònoms del Vaticà fins ara.  

El Cristianisme original en el seu context inicial arameu

Aquest és el títol de dos treballs universitaris meus de fi de carrera, un de Humanitats del 2004 i l'altre de Ciències Religioses del 2015, per la llicenciatura en tots dos casos. 

Perquè N.S. Jesucrist, els apòstols, evangelistes i deixebles parlaven arameu, concretament el dialecte galileu de l'arameu palestí del segle I. L'hebreu, llengua molt emparentada però ja poc comprensible i menys encara usada per la gent, era la llengua sagrada del temps, per l'estil del que podria ser el llatí per a nosaltres. El grec, tot i que amb parlants a la zona, era la llengua internacional d'aquell temps, com l'anglès en els nostres dies. El llatí, idioma de Roma, estava també en el "titulum" trilingüe, hebreu/arameu, grec i llatí, de la Creu, però a la Terra Santa era emprat sobretot per les autoritats i pels soldats. L'arameu, la llengua popular, era també un idioma internacional i oficial en molts països, parlat a una molt extensa zona veïna del continent asiàtic, venint a ser una mena del que seria el castellà aquí i ara. 

La llengua aramea, que tenia el seu nom d'Aram, és a dir Síria, havia estat molt extesa pel SO d'Àsia des de feia molts segles i havia estat llengua oficial i comú de diversos imperis a la zona des de com a mínim el segle VII aC. Tot i la irrupció del grec a la zona a partir de les conquestes d'Alexandre Magne, seguia estant plenament vigent com a llengua de la gent, d'intercanvi i fins oficial en temps de Jesús i ho seguiria estant durant forces segles més, si bé ja evolucionada pel pas del temps i coneguda com a siríac, i com a tal seria una llengua important en el Cristianisme del primer mil·leni. 

L'hebreu i l'arameu són dos llengües semites occidentals molt estretament emparentades i en aquest cas podriem fer el símil amb el castellà i el català. Eren distintes i diferents i ja en la Bíblia hi ha aquell episodi en que, uns quants segles abans de Crist, quan l'hebreu encara era un idioma ben viu i l'arameu tot just s'estava introduïnt,  uns negociadors jueus a les muralles diuen al portaveu assiri: "No parleu en hebreu, que se'n assabenta tothom, parleu-nos en arameu, que nosaltres l'entenem" (1). 

La tesi principal dels dos meus treballs de fi de carrera és que, tot i que la transmissió del missatge evangèlic ha estat absolutament correcte en el grec koiné dels Evangelis i del Nou Testament, si es tracta de matisos i de petites peculariats o d'ocasionals punts foscos del text, recòrrer als escrits siríacs, molt més propers a la llengua original tant en semblança, quasi idèntica, com en cultura i mentalitat, podria ajudar i permetre afinar en ells. 

Per exemple és possible que St. Pau pensés, i potser en algun fés un esborrany i tot, les seves Cartes en arameu i que després ell mateix les traduïs i les escrivís o dictés en grec o ho fes fer en algun cas per algun ajudant traductor i redactor, per enviar-les a les comunitats cristianes, igual que s'ha dit que hi hagué un Evangeli segons St. Mateu en arameu, potser un esborrany, anterior al .definitiu Evangeli seu en grec que ens ha arribat. En tot cas aquests textos del segle I i principis o primera meitat del segle II s'escrigueren molt majoritàriament a Palestina i Síria, en un context arameuparlant que els influï ni que fos ambientalment, tot i que s'escriguissin, i alguns ja es pensessin directament, en grec. Així, en alguns paràgrafs poc clars de les cartes paulines, si es fa un intent de retrotraducció al que podria ser un hipotètic arameu original, escrit o almenys pensat, el significat del text s'aclareix en moltes ocasions o ens remet a un possible joc de paraules, perdut en la traducció. Són detalls, però poden ajudar. 

Finalment la influència de l'hebreu sagrat de la Tanakh (2), és a dir l'Antic Testament, i la de l'arameu de la llengua viva, tot i ser molt semblant i paral·lela, venint del món semític i essent llengües properes, té sovint matissos de significat de la mateixa paraula, sinònims i semblances diferents, etc. I això és important perquè les "ipssissima vox Iesu", les paraules literals de Jesús, que ens han arribat, estan en arameu, com també hi ha algunes paraules que s'han conservat en el Nou Testament en l'idioma original que foren dites, ja fos hebreu o arameu ja que en algun cas la paraula és idèntica o tant similar que costa distingir-ho, són importants no sols per aquest fet sinó també perquè en alguna que altre ocasió no es veu el motiu pel que la paraula fou conservada en la locució original, quan hi ha moltes frases i oracions (3) que al nostre parer potser haguessin sigut més mereixedores de conservar l'original veu de Jesús o dels deixebles, i en canvi es van transmetre només en grec. Investigar el perquè es va fer en aquests casos potser pot contribuïr també a un millor coneixement, sobretot si diferenciem les referències aramees de les hebrees i mirem si responen a quelcom concret, que pogués justificar-ne la inclusió.

(1) Recollit a Isaïes 36,11.

(2) Inicials de Torah, Neviim i Ketubim, és a dir Llei, Profetes i Escrits. 

(3) Com per exemple el Parenostre, tot i que havent-hi afegit la traducció al grec. 

Santa Marta, la vocació de servei

Santa Marta, germana dels també sants Maria i Llàtzer, tres grans amics de Jesús, és el model de la vida activa, al servei dels altres, com ella ho estava al servei de Jesús. 

En la religió, la relació amb Déu, hi ha tres grans tendències majoritàries, tot i que totes elles es troben conjuntament en tots, però amb diferent predomini en cadascú. I la família amiga de Jesús ens ho mostra clarament com a models: Marta és l'acció caritativa, Maria la contemplació i és possible que Llàtzer, l'home de la casa, fos el coneixement. 

Aquestes tres característiques en el fons es poden resumir en dues, el treball i la contemplació, és a dir la vida exterior i la vida interior, que són complementàries i l'ideal, tant com el normal, és que estiguin juntes, com en el lema benedictí "Ora et labora", ja que el coneixement vé en la seva part més alta de la meditació de la paraula de Déu i en la part més humana de l'experiència dels afers terrenals. 

Tot i que Jesús li recorda a Marta la jerarquia de valors, que l'espiritualitat és allò més alt de l'ésser humà, la seva capacitat de ser oient de la veu de Déu i d'alimentar-se de la paraula divina, també ens diu que cal no sols entendre-la i decidir obeir-la, sinó posar-la en pràctica i viure-la, ja que en això consisteix l'amor a Déu. En una altra ocasió Jesús diu que el qui vulgui ser el primer ha de ser el servidor de tots, com Ell mateix que no ha vingut al món a ser servit sinó a servir. 

I Sta. Teresa de Jesús, gran mística de l'Orde més contemplativa, la Carmelita, també ho comprova i ho diu "obras, obras quiere el Señor" alhora que ens recorda que "también entre pucheros anda el Señor", fent així l'elogi de la vocació de servei als altres com Sta. Marta, ja que atendre, tenir cura i cuinar per altres és una obra d'amor, i si es fa per Déu, de caritat. 

Perquè l'exàmen final de la vida es farà per les obres de misericòrdia, com Jesús mateix diu i ho recull l'Evangeli: donar de menjar al qui te gana, de beure a l'assedegat, vestir al qui va nu, visitar als malalts i empresonats... ja que qui ho fa pels germans, i pel proïsme en general, a Jesús mateix ho fa, o en el cas contrari de no fer-ho, a Ell li ho denega. Fe i obres van, i han d'anar, sempre unides, com ens recorda la Carta de St. Jaume, quan diu "demostra'm, si pots sense obres, que tens fe i jo per les meves obres et mostraré la meva fe". I Sta. Marta, l'activa, té una fe molt gran i encertada, "Sí, Senyor, jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món". 

Santa Marta, patrona dels hostalers i similars per la hospitalitat demostrada amb Jesús, va veure i va seguir clarament aquesta opció i si és veritat que la seva germana va escollir la via més alta i excelsa també ho és que ella va triar la via més pràctica i segura. 

El desig fonamental de tot ésser humà

El desig fonamental de tot ésser humà, tant si ho sap i ho vol com si no, és trobar i conèixer Déu, ja que com a criatura conscient i intel·ligent no assoleix el seu objectiu vital fins a descobrir al seu Creador i amb Ell el sentit de la seva vida i l'explicació de tot. 

No sols és aquest el desig humà més bàsic, sinó la necessitat última, la seva raó de ser. "Ens has creat per a Tu i el cor humà no descansa fins que et troba i en Tu reposa" deia Sant Agustí, que també ens dona la resposta divina "tu no em buscaries si no m'haguessis ja trobat".  

Mentre vivim en aquesta vida i món material al que Déu per bondat i amor ens ha cridat a existir, a viure i a ser éssers conscients, intel·ligents i lliures, "a imatge i semblança seva", aquest desig superior a tot altre està com contingut per les coses del món, les relacions humanes, els propis plans i, desgràciadament, també sovint enfosquit pel pecat. 

En el fons a la vida som com nens jugant, però no hem d'oblidar la nostra meta

Però els éssers humans sempre busquem alguna cosa que no arribem a assolir mai en aquesta vida i per això ens distreiem amb succedanis. De nens pensem que la nostra felicitat la fan la casa i les persones que tenim aprop i tenen cura de nosaltres així com les joguines i els jocs infantils i més tard anar descobrint i ampliant el món, tenir el model i l'aprovació dels mestres, aprendre moltes coses noves i tenir amics a l'escola. D'adolescents pensem que és sortir, la diversió, l'evasió, les emocions. De joves les relacions sentimentals, els estudis superiors, l'elecció de carrera o de feina. D'adults realitzar la pròpia vocació, la parella, el matrimoni, formar una família, els fills, les realitzacions al treball, els ascensos, el nivell i qualitat de vida. A la maduresa comencem a reflexionar si ho hem fet i si ens hem perdut alguna cosa, si realment hem fet el nostre paper al món, quin sentit té tot. Ja en la vellesa i l'ancianitat ens n'adonem que així com en cada etapa hem comprovat que els desigs de l'anterior fase no ens omplien mai del tot, ara la vida viscuda, convertida en record i memòria, ens mostra la inanitat, la irrellevància de moltes coses que ens apassionaven o de les que ens fiavem i podem arribar a considerar que hem perdut molt el temps buscant quelcom que sempre se'ns escapava i que no encertavem a saber què era exactament, que desitjant profundament ens hem conformat amb succedanis i distraccions. Perquè en el fons, ho sapiguessim o no, i ens uns casos sí i en molts altres més aviat no, i hi estiguessim d'acord o no, i això ja depèn de cadascú, ho tinguessim present i ho busquessim, si som creients, o ho obviessim del tot, si no ho som, el cert és que en realitat sempre buscavem a Déu, tot i que de maneres alternatives i per tant no encertades. Davant la perspectiva de la mort els majors èxits en aquest món, des dels més banals com els diners, les riqueses, el poder, la fama i la bona vida, que són profundament decebedors (1), fins als més cultivats com el coneixement, la informació, la ciència, la investigació o l'esforç en qualsevol camp, ni que siguin Premis Nobel, medalles olímpiques, descobriments o invents sensacionals o metes assolides per primer cop a la Història, són pura vanitat passatgera, en el fons insubstancial. 

El que realment omple una vida és l'amor, perquè Déu és Amor i qui estima el coneix, la bondat i el bon cor, els bons sentiments i les bones accions, i sobretot la religió, que ens relaciona amb Ell (2) que és el nostre Creador i Pare, i molt especialment descobrir personalment a Jesucrist, existent, viu, realment present i actuant en les nostres vides i en el món, així com la guia, la llum, la força i el consol de l'Esperit Sant, la protecció maternal de la Mare de Déu, l'ajut necessari de l'Església universal... 

Perquè el nostre desig fonamental i necessitat bàsica és descobrir finalment a Déu sí, però no sols això sinó que aquest ens aprovi amb benevolència el nostre ésser, el que hem anat construint al llarg de la vida, i tota  la nostra existència, és a dir trobar-nos amb bona relació amb Ell i que ens cridi al seu costat a gaudir de la seva presència amorosa i a compartir el dinamisme infinit de la seva eterna vida divina. Llavors sí que podem dir que, gràcies a Déu, hem arribat feliçment a la meta i la nostra existència terrenal, l'experiència de la vida, ha estat bona i exitosa. Déu ho vulgui! 

(1) Com s'ha fet notar, la frivolitat és un estat tràgic de vida.

(2) Sempre que ho faci adequadament, és a dir que sigui la religió veritable, perquè l'abisme existent entre Déu i l'home només el pot superar Déu i no pas l'home, per molt que ho intenti amb les seves recerques.  

Quatre grans tipus d'espiritualitat

Ja al segle I de la nostra Era Cristiana, l'historiador jueu Flavi Josep distingia el que a partir d'ell s'han anomenat "les quatre filosofies" del seu temps: saduceus, zelotes, fariseus i essenis. Com també ho citava l'apologista Sant Justí al segle II. Són quatre grans maneres de fer humanes, que tenen un especial reflex en el món de la religió, ja que aquest és el cim de la vivència i l'actuació humanes. 

Referint-nos ja concretament a la religió cristiana, alguns autors han distingit igualment quatre grans camins d'espiritualitat o vocacions religioses (1): 

1. Sacerdotal 

Concelebrant en la meva ordenació pel bisbe Romà, Vic  5 setembre 2010

La sacerdotal. Mitjancera i intercessora entre Déu i els homes, construint el pont entre el món natural humà i el sobrenatural diví i fent present Déu als homes i els homes a Déu, vivint i mostrant el seu Amor en la litúrgia i els sacraments, essent presència de Jesucrist i amb el poder de l'Esperit Sant per a la cura de les ànimes i la salvació de tots. Un punt destacat és també la conservació, la transmissió i la vigilància de la integritat i puresa de la fe rebuda. És la única que per la seva essència està reservada sols per a homes, i la plenitud de la mateixa pertany als bisbes tot i que els preveres en tenen una gran part. 

2. Missionera 

La germana Rosa Dilmé (1933 - 2017) a Ruli, 2008. A l'altre
foto Mn. Joaquim Vallmajó (1941 - 1994), màrtir a Rwanda.

La missionera. Dedicada a evangelitzar i convertir, a portar la llum de Crist a tots els pobles i batejar-los segons el mateix manament que Ell va fer, col·laborant així amb l'obra divina (2) i sense por de les dificultats, renúncies, sacrificis i perills que hagin d'afrontar. Són missioners tant homes com dones i tant sacerdots com religiosos i laics i hi ha Ordes específicament missioneres. També entraria aquí l'apologètica que presenta i defensa la fe davant dels qui la desconeixen i fins la rebutgen i encara davant dels qui l'ataquen i persegueixen. 

3. Teològica.

La teològica. Reflexiona sobre la Revelació divina continguda a la Bíblia amb l'ajuda de la tradició apostòlica i del magisteri patrístic i eclesiàstic, fent una acurada exegesi i hermenèutica de la Paraula de Déu, per tal d'aprofundir en ella i inculturar-la, arriscant-se en aquesta labor a poder equivocar-se i haver de rectificar però també fent en ocasions síntesis intel·lectuals de gran encert (3) i fer-ho buscant sempre una major comprensió i un major afinament de la recepció de la Revelació.   

4. Monàstica. 

La monàstica. Viure lluny i lliures del món i de cara a l'infinit i a l'eternitat divines, mostrant que és possible viure ja aquí les propostes evangèliques del Regne de Déu, fent penitència i pregant per tots i anticipant ja d'alguna manera un tast del Cel, ja que la caritat, la contemplació, l'adoració i la lloança són les úniques activitats iniciades en aquest món que no s'acabaran amb la mort (4). Pot ser vida individual, eremítica, o bé col·lectiva, cenobítica. 

Cada tipus d'espiritualitat és més adequada per determinades persones, segons les seves disposicions de caràcter i els dons que han rebut. Són veïnes entre sí i també la sacerdotal amb la de vida religiosa, i no sols perquè hi hagi religiosos que siguin alhora sacerdots, els "pares". Però totes són compatibles entre sí i col·laboren a mantenir i estendre l'Evangeli i el Regne de Déu, essent  complementaries. Evidentment hi ha altres tipus d'esperitualitat, com la laical i en ella destacadament la vocació familiar, en la que ben viscuda també es pot assolir un alt nivell de santedat. I un dels principals deures de la vida cristiana és descobrir, si pot ser ja des de jove (5), la pròpia vocació, allò que Déu ens crida a ser per tal de viure en plenitud la nostra existència a la Terra, fent la seva voluntat i trobant el sentit de la vida, tant el comú i general de tots com el particular i propi de cadascú. 

(1) No únics ni exclusius, però que són predominants en molts casos

(2) Molts missioners són també sacerdots i/o religiosos.  

(3) Com l'agustina, la tomista i altres. 

(4) I en això s'assembla a l'espiritualitat sacerdotal, a la que estan propers.

(5) Com passa igualment en els assumptes purament humans: una persona fluixa o mitjana en un camp pot ser excel·lent en un altre i en això, carrera, feina, estat civil... també cal demanar llum a Déu en l'oració i informar-se i deixar.-se assessorar, per no cometre un error vital i poder viure de forma profitosa i feliç. 

Dia dels Avis: Sts. Joaquim i Anna, pares de la Verge

El nom dels pares de la Verge Maria ens ha arribat a través d'un text molt antic, concretament l'anomenat Llibre de Jaume, datat cap a l'any 150 de l'Era Cristiana, en els que s'especifica que es deien Joaquim i Anna i se'ns donen alguns fets de la seva vida. La dada nova més coneguda que aporta és precisament la del nom dels pares de Maria, mare de Jesucrist, tot i que n'hi ha d'altres d'acceptades per la tradició i que sostè també conceptes teològics correctes, algun dels quals apareix documentat per primera vegada en aquest llibre, que tot i ser apòcrif, és a dir no canònic i per tant no inclòs a la Bíblia, és ortodox en el seu contingut. 

Per ell és pel que sabem alguna cosa de St. Joaquím i Sta. Anna, avis materns de Jesús i els únics avis del seu llinatge biològic (1) que es remuntava al rei David. Per aquest motiu avui és el Dia dels Avis i el Papa Francesc ha declarat el quart diumenge de juliol, sempre proper al 26 de juliol, festa dels Sts. Joaquím i Anna, com el Diumenge dels Avis i de la Gent Gran. Amb això és vol homenatjar als avis i les persones d'edat pel seu paper a la societat amb el seu treball al llarg de la seva vida, la seva valuosa experiència i consells i per la seva funció d'avis amb els nets, especialment en allò referent a ensenyar-los sobre la religió, evangelitzant-los i catequitzant-los, però també en donar-los educació i valors cristians, feina que comparteixen amb els pares i mestres. 

El cert és que els vells i ancians han sigut valorats en molt alt grau en gairebé totes les cultures humanes al llarg de la Història i han tingut sempre un paper determinant en el govern (2), l'ensenyament i l'educació en totes elles i això ha sigut notori en el Cristianisme, on "prevere" vol dir "el més ancià" i aquesta arrel etimològica era una realitat literal en els primers segles (3). És només en la nostra societat occidental actual on el paper de la gent d'edat avançada ha estat devaluat, arribant tristament en alguns casos fins a gairebé la marginació i irrellevància, i això encara només en èpoques força recents (4). 

És a dir que aquesta desconsideració i menysteniment dels vells i ancians cap el que porta l'anomenat "progrès social" és un fenomen únic i d'ara mateix, i que encara s'ha agreujat últimament, quan s'ha arribat als inconcebibles i inhumans extrems de que algunes ideologies els considerin "consumidors inútils", "càrregues econòmiques" (5) i políticament s'hagi legalitzat el que se'n diu eufemísticament "eutanàsia" (6). Tot i que com a societat ens hi hem anat acostumant progressivament quasi sense adonar-nos-en pel seu caràcter paulatí i insidiós, és un fet molt greu i totalment contrari a l'amor filial i fratern i a la voluntat de Déu, clarament expressada en el 4t manament, "Honraràs pare i mare" (7).  

Prendre consciència d'això, que la societat actual que hem construit no té la deguda consideració i respecte per les persones d'edat avançada, i que aquest fet està en contradicció amb la voluntat de Déu, és el primer pas per començar a corregir-ho en un mateix i en el propi ambient. La gent gran mereix, i necessita, atenció, valoració i afecte, més encara, amor i tendresa. Un dels grans problemes de la maduresa vital és la soledat, que cal tenir molt present procurant evitar-los-la en la seva vessant humana, a base de companyia, conversa, activitats i molta atenció, valorant-los com persones, agraïnt el seu treball i consells i tenint present que tenen tots un ric tresor d'experiència vital i saviesa que senten la necessitat de compartir i que als nens, joves i adults pot ser molt útil, perquè l'ésser humà és sempre el mateix tot i que les circumstàncies vagin canviant, i això sí que ha passat sempre. Les relacions humanes són bàsiques en totes les etapes de la vida i cal no sols que existeixin sinó també que siguin bones, sentir-se apreciat, compartir, intercanviar pensaments i sentiments... 

Això sí, pels creixents, la soledat pot ser humana (8) però mai és essencial, ontològica, perquè sempre estem en la presència de Déu, en la seva companyia, "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi dels temps" com ens ha dit Nostre Senyor Jesucrist i com ens ha recordat el Papa fent-la el lema en aquesta jornada de la gent gran de 2021, i sempre podem parlar amb Ell resant, sempre podem escoltar-lo en el silenci però també en les inspiracions i en els fets de la vida tan propis com generals, sempre podem comptar amb la seva protecció i ajuda, la Providència, i si tenim molta fe podem esperar legítimament miracles, tot i que no sempre siguin com els voldriem, però Déu sap més bé que nosaltres què ens convé i quan i com donar-nos-ho. Déu no ens deixa mai sols, ni tan sols, i menys que mai, a l'hora de la mort. Per l'Amor que Déu ens té, el tenim sempre al nostre abast, al nostre costat i si estem en gràcia, sense pecat, tenim l'Esperit Sant en la nostra ànima. Tenim sempre a la nostra disposició a Jesucrist, a la Mare de Déu, als sants i els àngels, ells sempre i arreu ens acompanyen. Cal reconèixer-ho, agraïr-ho i aprofitar-ho. 

Tornant a la festa d'avui, de St. Joaquim i Sta. Anna només sabem que existien i que eren els pares de la Verge Maria. Però quina importància que tingueren i quina funció més gran que exerciren, de forma discreta.  Ells junt a St. Josep, Zacaries, Sta. Isabel i sobretot i d'una manera excepcional Maria, amb la seva fe i vida feren possible l'Encarnació del Fill de Déu. I tots ells junt amb altres, com els pastors de Betlem, Simeó i Anna i els mags de l'Orient foren la seva primera recepció en aquest món. 

Felicitats a les Anna i als Joaquím i als devots d'aquest sants i que ells mateixos preguin per nosaltres per tal que anem configurant les nostres famílies a la Sagrada Família de Jesús, María i Josep, i també dels seus parents propers.    

(1) Dels pares de St. Josep ho desconeixem tot i a més al ser aquest el pare adoptiu de Jesús, la seva ascendència és de tipus legal, però no menys important perquè entre els jueus d'aquell temps era la que determinava la pertinença familiar, essent també St. Josep descendent de David. Alguns biblistes han proposat que aquesta doble descendencia davídica per pare i mare és el motiu de la doble genealogia de Jesús als Evangelis.

(2) Com en els Consells d'Ancians o en el Senat. 

(3) El Cristianisme a més sempre ha tingut una especial consideració, delicadesa, apreci i atenció per la vellesa, igual que pels malalts, els pobres, els dèbils, els rebutjats, i en general per totes les persones en situacions difícils, complint així el manament diví de mantenir-los, i en certs casos retornar-los, la dignitat humana de totes les persones com a imatge i semblança de Déu, i en el cas dels batejats encara més per la filiació divina.  

(4) Ja que encara que amb un inici remuntable al segle XVIII, no ha sigut un fet general fins al segle XX i encara en molts casos concretament a partir de la 2ª meitat d'aquest. 

(5) Per als Estats degut a les pensions de jubilació, que no obstant moltes vegades són el principal sostè de moltes famílies especialment on hi ha joves en atur i adults sense feina, i on no existeixen aquests ingressos i avancen les idees deshumanitzadores, per als parents i així és conegut que unes poques societats primitives en situacions al límit de la supervivència abandonaven als seus grans, deixant-los sols, per intentar sobreviure ells, però aquesta com altres situacions extremes terribles que s'han arribat a donar en casos de guerres i fams no eren la norma i ni tan sols una actitud que es pogués dir humana.

(6) Amb la intenció poc dissimulada d'afavorir-la i promoure-la més endavant i que, com ha ocorregut amb l'avortament, arribi a convertir-se en un fenòmen massiu, tot volent-ho justificar amb "l'excés de gent al món", "el consum excessiu que duu al canvi climàtic" i altres motius polítics, com el que s'ha arribat a plantejar alguns cops de "les idees retrògrades" i "vot inadequat" (!), i ecològics. 

(7) Tan importants que són els únics que tenen unes promeses explícites: "honra al pare i tindràs llarga vida sobre la terra", "qui té afecte i tendressa pels seus pares grans, Déu s'ho tindrà en compte i li perdonarà els seus pecats", "qui honora la mare tindrà un tresor a la vida".

(8) I encara com es veu en anglès hi ha una soledat no volguda i desagradable ("loneliness") però també hi ha una soledat volguda i agradable ("solitude"), més encara quan aquesta és per estar a soles amb Déu. 

Sant Jaume apòstol, patró d'Espanya

Entre els apòstols de Jesús hi havia dos Jaume, però quan es parla de Sant Jaume s'entèn que ens referim a Jaume fill de Zebedeu o Jaume el Major (1), el del cercle de deixebles més proper a Jesús junt amb Pere i Joan, els que estigueren amb Ell quan ressuscità a la noia, a la Transfiguració i més a prop seu a l'hort de Getsemaní, i del qui una tradició antiquíssima afirma que seguint el mandat de Jesucrist ressuscitat: "Aneu i convertiu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant" va escollir anar cap a Occident i travessant tot el Mediterrani va predicar a Hispània.

 

St. Jaume, patró d'Espanya 

Aquest fet enllaça amb la tradició que també St. Pau va voler anar-hi i va estar a Tarraco i potser també a altres llocs de la Tarraconense per un temps indeterminat. A més la tradició de St. Jaume predicant a la Península està lligada a la també molt antiga de l'aparició de la Verge Maria, que encara vivia, per a confortar-lo en un moment de fatiga i desànim, sobre un pilar a l'actual Saragossa. És possible que en el seu esforç per a predicar la Bona Nova de Crist ressuscitat fins a l'extrem més occidental del món, arribés fins a Finisterre, el punt més a l'Oest del continent europeu. Perquè també la tradició ens diu que Sant Tomàs va arribar fins a la Índia anant cap a l'Est i que altres apòstols evangelitzaren diversos llocs d'Europa, Àsia i Àfrica. 

Sant Jaume després del seu viatge missioner hauria retornat a Judea i allà va ser el primer dels apòstols a morir màrtir, com ens explica el llibre dels Fets dels Apòstols, quan el rei Herodes Agripa (41 - 44) el va fer morir a espasa, decapitat. Entre l'any 30 o 33 de la crucifixió, mort i ressurrecció gloriosa de Jesucrist i el 44 de la  mort de St. Jaume hi ha prou espai de temps per fer perfectament verossímil la seva visita a Espanya (2).  

La façana de l'Obradoiro de la catedral de Sant Jaume de Galícia 

Aquesta estada seria el motiu que els seus deixebles portessin després el seu cos, segurament de forma simbòlica, a l'extrem de la posta del Sol de l'Imperi Romà, arribant en vaixell fins a Finisterre, des d'on hauria sigut finalment enterrat a l'actual Compostela i on un miracle, el de les llums, va fer redescobrir la seva tomba ja després de la invasió sarraïna, al segle IX, havent sobreviscut de manera també providencial a la incursió d'Al Mansur a finals del segle X, quan fou destruïda la ciutat i la catedral però per consideració religiosa va respectar el sepulcre de l'apòstol de Jesús. Reconstruïda la ciutat i la catedral, a principis del segle XI ja va començar la pelegrinació des de molts llocs d'Europa que arribaria a ser molt famosa i massiva al llarg dels segles XII i XIII i que moldejaria la Cristiandat, sobretot l'europea, a partir d'aleshores. El Camí de Santiago va ser una ruta medieval de penitència, d'experiència espiritual i de conversió, que va substituir l'antic pelegrinatge a Terra Santa, tornat difícil i minoritari per les circumstàncies tot i que reviscut del tot en els segles de les Croades, i va ser l'alternativa al pelegrinatge a Roma. S'anava a visitar la tomba de St. Jaume a la catedral de Compostela per implorar el perdó dels propis pecats i fer un canvi de vida cap a la gràcia i  la santedat i així ha arribat fins als nostres dies, on segueix essent molt famós i popular. Molts han fet en part o en la totalitat, ja sigui de forma continuada o per etapes successives en diversos anys (3), aquest Camí i han pogut guanyar la compostel·la, associada a l'hàbit i la petxina de pelegrí, i és una experiència religiosa que marca tota la vida.  

El famós botafumeiro, l'encenser més gran

I el cert és que Sant Jaume, que per tots aquests motius és el sant patró d'Espanya, és també un dels apòstols de Jesucrist que més han deixat empremta i modelat l'Església, amb Sant Pere, Sant Pau i Sant Joan evangelista.  La seva festa és el 25 de juliol, que quan cau en diumenge dona lloc a l'Any Sant Compostel·là també conegut com el Jacobeu, quan es pot guanyar el Jubileu, la indulgència plenària, amb les condicions habituals de confessió i comunió, tant sols viatjant a la catedral de Compostel·la i resant allà. 

Molta gent a tot el món cristià però sobretot a Espanya i Europa porta el nom de Jaume, que és molt polisèmic: Jaime, Jacobo, Santiago, Iago o Yago, Tiago i encara Diego i Dídac, i en francès Jacques, en italià Giacomo i variants, en alemany Jakob, en anglès James (4), existint també en diversos idiomes i essent molt usada la versió femenina Jacqueline, i la gran majoria dels que el porten ho fan per St. Jaume el Major, essent una minoria els que celebren la seva onomàstica en honor de St. Jaume el Menor o pel bíblic Jacob. 

Moltes felicitats a tots els que porten el seu nom o en són devots i que St. Jaume com a patró ens protegeixi i  intercedeixi per mantenir Espanya plenament i fermament cristiana i catòlica fins a la fi dels temps! 

(1) L'altre és conegut com St. Jaume el Menor, també mort  màrtir a Jerusalem l'any 62.

(2) Tot i que en una de les seves Cartes, St. Pau sembla desconèixer la missió de St. Jaume a Espanya.

(3) Com el bisbat de Vic va fer recentment el Camí de Santiago per a joves al juliol.

(4) Amb els seus diminutius Jack, Jim, Jimmy... 

Sant Charbel Makhlouf

Sant Charbel Makhlouf (1828 - 1898) és un monjo maronita catòlic del Líban famós per haver fet milers de miracles ja en vida i no sols a cristians sinó també a musulmans, jueus, drusos i ateus com a destinataris. Ja des de nen va viure una vida de santedat i ordenat molt jove sacerdot, tota la seva vida va estar dedicada a la Missa, l'oració davant del Santíssim, la contemplació, l'ascetisme, la soledat i el silenci, en una vida primer conventual i després eremita, només trencada per la multitud de visitants, tant cristians com musulmans i d'altres, que li demanaven consell o bé que pregués per algú.  

St Charbel, sant universal del Líban, d'ell es diu que
"Déu no li nega res, perquè ell no li va negar res a Déu"

Després de la seva mort ha seguit realitzant miracles. Poc després de l'enterrament la seva tomba despedia una llum intensa, enlluernadora, el seu cos va restar incorrupte, i vessava a fora del sepulcre un líquid d'olor molt agradable que els devots comprovaven que era miraculós. Es calcula que encara avui dia se li atribueixen uns 100 miracles a l'any (1), de tota mena i beneficiant a gent de tot tipus (2). Tot i que va viure gairebé amagat, però atenent a la gent que el buscava, és un sant molt atractiu quan se'l coneix, que suscita una simpatia i una sintonia especial gairebé ja des del primer moment i que s'ha fet molt popular tant a Orient com a Occident, entre cristians, musulmans, membres d'altres religions i tothom en general. El Papa Sant Pau VI el va beatificar el 1965 i el va canonitzar l'any 1977.  

(1) Un curiós miracle va ser una fotografia que es va prendre l'any 1950 a quatre monjos maronites, al revelar-la va aparèixer just en mig d'ells un cinquè monjo ancià, que els qui l'havien conegut van reconèixer com a St. Charbel en els seus últims anys de vida terrena

(2) El monestir on va viure conserva la documentació de gairebé trenta mil miracles des del primer que se li va conèixer en vida i fins ara, testimoniats per sacerdots i/o metges.   

Una de les tres santes patrones d'Europa

Santa Brígida de Suècia (1303 - 1373) és des de l'any 1999 una de les tres santes patrones d'Europa junt amb Sta. Caterina de Siena i Sta. Edith Stein, en que totes elles foren declarades com a tals pel papa St. Joan Pau II per sumar-se als tres patrons masculins: St. Benet (1964), St. Ciril i St. Metodi (1980). 

Des de l'any 1309 Europa també va acollir-se a la protecció de la Verge Maria sota l'advocació de Nostra Senyora d'Europa, patrona de Gibraltar i a la que tot el continent europeu està consagrat des de llavors, la festa de la qual es celebra actualment el 5 de maig, dia d'Europa. I tots els països estan sota el patronatge d'algun o alguns sants, essent Sta. Brígida la patrona de Suècia. 

Sta. Brígida després d'haver estat casada i ser mare de 8 fills, entre ells Sta. Caterina de Suècia, un cop va enviudar va ser monja, una gran mística amb visions i revelacions de Crist, la Verge i alguns sants, li van ser confiades profecies, advertències a reis, papes i al poble cristià, i sobretot les famoses oracions amb promeses associades, i també va ser una gran peregrina i com a tal va anar primer a Santiago de Compostel·la, després a Roma, on es quedà a residir i a visitar santuaris italians i finalment a Terra Santa ja cap al final de la seva vida i també va ser la fundadora de l'Orde monàstica del Santíssim Salvador.  El seu peregrinatge cap a llocs sagrats i amb relíquies va mostrar externament la realitat essencial que la vida humana és un peregrinatge interior amb la meta del Cel, fet en companyia de Déu per tal de no perdre's en els perills i temptacions del món, del diable i de la carn. 

Que Santa Brígida i tots els altres patrons d'Europa preguin per nosaltres i intercedeixin davant Déu per tal que Europa segueixi essent plenament i fermament cristiana fins a la fi dels temps!. 

De pecadora a gran santa per la trobada amb Jesús

De Santa Maria Magdalena sabem dues coses: que Jesús va expulsar d'ella 7 dimonis, alliberant-la així del poder del poder del diable, i que es va fer deixeble seva, l'acompanyava i el proveïa i que no sols va estar al peu de la Creu sinó que va ser l'escollida per ser la primera persona que veiés, parlés amb Ell i anunciés al Senyor ressuscitat. El seu nom ens indica que era del poble de Magdala, a les ribes del mar de Galilea o Tiberíades, de la zona on Jesús començà la seva predicació.  

Poca cosa més sabem d'ella. En els Evangelis hi ha diverses dones de nom Maria, a part de la Verge Maria, i en ocasions no sabem ben bé quina és en concret. Hi ha la Maria germana de Marta i de Llàtzer, amics de Jesús, que prefereix escoltar a Jesús i a qui aquest lloa per que ha escollit la millor part,  hi ha les dones que acompanyen a la Verge Mare al peu de la Creu, algunes de les quals també es diuen Maria, com la de Cleofàs i aquí si que sabem que Sta. Maria Magdalena hi era, havent format part ja i de forma destacada de les dones que acompanyaven a Jesús en les seves rutes, tenint cura d'Ell. I de pecadores hi ha també la que poc abans de la Passió ungeix amb perfum i amb la seva cabellera els peus de Jesús, coneguda  com Maria de Betània, pel lloc on succeeix el fet, i amb qui a vegades se l'ha identificat, com també amb la dona adúltera perdonada i salvada per Jesús quan la volien lapidar. No estem segurs de si alguna d'elles era Sta. Maria Magdalena i si fos així quina, o si totes aquestes eren la mateixa, ja fos ella o una altre.  

Però pel que coneixem n'hi ha prou per saber que és una gran santa. Jesús la va trobar i la va aixecar del més baix del pecat a l'alt de la santedat, perquè ella també va trobar a Jesús. Té la gran sort de ser perdonada i enlairada, com el bon lladre company de creu de Jesús i com St. Pau, que de perseguidor a mort dels cristians passa a ser per un miracle diví el més gran missioner de Jesús. I no és l'únic cas, perquè per exemple St. Mateu també era publicà i cobrador d'impostos quan Jesús el va cridar a anar amb Ell i a ser deixeble i apòstol. Com també St. Pere va ser perdonat després de la triple negació, donant-li Jesús l'oportunitat de compensar-ho amb la triple afirmació d'amor que li demana, a continuació de la qual el confirma en el primat que ja li havia donat abans. O com St. Tomàs, l'escèptic, a qui Jesús amb gran consideració envers ell porta de nou a la fe i una fe molt més gran que abans. Sta. Maria Magdalena és un exemple clar d'aquest grup i d'aquest do diví del perdó, que no es limita a restablir la normalitat anterior sinó que porta a molt més alçada en la santedat. Igual que Déu va fer també després del pecat original, no retornant merament a la Humanitat al Paradís sinó més encara, unit la divinitat amb la condició humana en Jesucrist, fent-nos fills seus adoptius pel baptisme en el seu Fill propi i obrint-nos les portes de la Glòria del Cel amb Ell. Perquè del pecat i del mal deguts a l'enveja diabòlica, Déu per la seva misericòrdia en treu un bé major per als pecadors que han caigut en la temptació de l'enemic del gènere humà. Sta. Maria Magdalena és un dels més clars exemples d'aquesta actuació divina sobreabundant.  

Primer testimoni de la resurrecció de Jesucrist, la primera que el veu ressuscitat, el reconeix com a Senyor, rep instrucció d'Ell i ho anuncia als apòstols, Sta. Maria Magdalena ha rebut la consideració de "semblant als apòstols" i fins i tot "l'apòstol dels apòstols", perquè fou l'encarregada de donar-lis la bona notícia de la ressurrecció gloriosa de Jesucrist, i per tant d'evangelitzar-los. Honorem a tan gran santa i que la seva figura ens doni confiança en que malgrat ser pecadors podem ser salvats i portats a la santedat per Déu i que el seu testimoni ens evangelitzi i ens doni fe també a nosaltres.   

Un doctor de l'Església amb do de llengües

St. Llorenç de Brindisi, un gran sant i doctor de l'Església políglota

Sant Llorenç de Brindisi (1559 - 1619) és un doctor de l'Església, proclamat com a tal l'any 1959 com Doctor apostòlic, amb un gran do de llengües: coneixia i parlava amb fluïdesa molts idiomes: les llengües bíbliques llatí, grec, hebreu i arameu i a més les llengües modernes italià, francès, castellà, alemany, txec i siríac, amb quatre sistemes d'escriptura diferents. Això li permetia no sols fer una lectura i interpretació, amb exègesi i hermenèutica, dels textos originals de la Bíblia i de la Patrística occidental i oriental, sinó també predicar amb gran èxit a la gent del seu temps en les seves pròpies llengües i així ho va fer per tota Europa, a Itàlia, França, Espanya, Portugal, Alemanya, Suïssa, Àustria, Bèlgica, Txèquia...  

Frare caputxí i sacerdot, convertia al Catolicisme a molts protestants i jueus, movia a esmenar-se a molts pecadors i a més unia forces de diversos països per a lluitar contra la invasió turca, una amenaça molt present a la seva època.  La seva Teologia, a l'alçada i complementària dels seus contemporanis també doctors St. Pere Canisi i St. Roberto Bellarmino, i especialment la seva Mariologia és d'una extraordinaria claredat conceptual. 

El profeta Elies

El gran profeta Elies  i l'espiritualitat del Carmel 

Hi ha molts episodis d'aquest excepcional profeta, però com a mostra dos: 

Aquell que Déu li va dir que es faria present, i Elies l'esperava a la cova d'una muntanya al desert. Va passar un terratrèmol, un incendi, una ventada... i en cap d'aquests casos Elies va sortir, perquè savia que Déu no era allà. Després va venir un suau ventijol i Elies es va tapar la cara i va sortir de la cova, perquè savia que Déu era en aquella brisa refrescant. 

 

L'altre, quan amb el seu deixeble Eliseu, Elies se'n volia anar sol i li deia "Deixa'm sol!" i Eliseu li contestava "No et deixaré!". Sortiren els dos de la ciutat i un grup de profetes s'adreçà a Eliseu "Saps que el Senyor avui se'n endurà al teu mestre?" i Eliseu "Prou que ho se! Calleu!". Arribaren al riu i un altre grup de profetes d'aquella zona es dirigí a Eliseu: "Saps que avui el Senyor s'endu al teu mestre?" i Eliseu: "Prou que ho se! Calleu!". Arribats al punt on Elies havia de ser endut, li preguntà al seu deixeble: "Què vols de mi?" i ell li digué "Quan t'en vagis, dona'm el teu esperit" i Elies li contestà "Cosa difícil és aquesta que demanes... Si quan me'n vaig em veus el tindràs..." i llavors Eliseu veié com Elies era endut cap al cel en un carro de foc amb cavalls de foc i clamava "Pare meu, Elies! Pare meu Elies!". Després recollí el mantell d'Elies, se'l posà i se n'anà, havent rebut aquell gran do. 

Elies no va morir, sinó que Déu se l'emportà amb Ell i en tot l'Antic Testament només hi ha un altre cas com el seu, el d'Henoc, que va ser grat a Déu i també se'l va endur en vida. 

El Camí de Sant Jaume i el Jubileu de l'Any Sant

Aquest any 2021 el dia 25 de juliol, Festa de l'apòstol Sant Jaume, cau en diumenge i per tant es tracta d'un Any Sant Compostel·là, que seguint el calendari tindria que tenir lloc teòricament cada 7 anys, però l'existència dels anys bissexts ho complica i ho fa més irregular. La famosa Ruta de pelegrinatge hi porta des de diferents punts d'Espanya i França, amb orígens encara més llunyans a Europa. Més d'un ramal del Camí de Santiago passa per Catalunya. Des de fa mil anys és un una gran ruta espiritual que molts han fet  a peu de forma parcial o total o encara senzillament viatjant a la ciutat gallega per visitar la catedral i anar a Missa en ella, com per sort vaig poder fer en una escala de vaixell a La Corunya a primers de juny de 2014, en l'ambient cosmopolita dels assistents a la celebració litúrgica, acostant-me a la tomba de St. Jaume i fins podent veure en acció al final el conegut botafumeiro. L'atracció que exerceix aquesta ruta i aquest destí és innegable i la prova és que és coneguda de tothom i que molts, entre els que m'hi compto, han pensat fer alguna vegada un tros del Camí, encara que només fos el tram final, per tal d'obtenir el grau de pelegrí compostel·là i més encara en un Any Sant Jacobeu en el que l'Església Catòlica concedeix indulgència plenaria amb les degudes condicions als que visitin la tomba de l'Apòstol, resin allà i confessin i combreguin entre 15 dies abans i 15 després. 

La història d'aquest moviment religiós tant arrelat en el poble cristià és ben coneguda: descoberta la tomba de sant Jaume el Major a Compostel·la al segle IX, segons es conta pel miracle d'unes llums, ja s'hi erigí una església i aquell segle mateix o al següent s'hi iniciaren peregrinatges, al principi encara de tipus personal i privat, però que atragueren a reis, bisbes, nobles i altres personatges importants de l'època. 

  

El Camí de pelegrinatge que duu cap a la tomba de l'apòstol St. Jaume a Santiago de Compostela i encara fins a Finisterre.
El Jubileu espiritual de l'Any Sant i la compostel·la, que acredita ser peregrí, són independents, es pot tenir l'un sense l'altre.

Però fou després de l'assalt andalusí de l'any 997, que només respectà la tomba i no la població ni l'edifici eclesial, amb la reconstrucció més gran d'aquest que durant la primera meitat del s. XI començà realment la Ruta dels peregtins de tot Europa cap a la tomba de l'apòstol en el Finisterre continental. S'hi anà amb grups, complint vots i promeses, com un gest de penitència i una petició de perdó dels pecats i conversió de vida. L'extensió de l'Orde monàstica benedictina francesa de Cluny que aportà el nou estil d'arquitectura romànica, la consolidació i l'expansió cap al sud dels regnes hispànics cristians del nord i la seguretat que això donà a la ruta que hi portava, la cristianització de la vida i la societat a cada cop més països de tota Europa fins els confins del continent, la creixent prosperitat demogràfica i agrícola i la naixent consciència de ser una mateixa civilització, la Cristiandat o la Ciutat de Déu, hi contribuiren molt.

L'apogeu del Camí de Sant Jaume, en nombre de peregrins, intensitat del moviment a Europa, noves rutes i en l'importància que se li donà, tingué lloc a partir de la primera meitat del segle XII i durant tot el segle XIII i es perllongà encara més enllà, equivalent o substituint a altres peregrinacions cristianes anteriors com les a Terra Santa primer i a Roma després. Un nom que se li arribà a donar fou "el camí estel·lar" o "de la Via Làctia", per la seva importància per a la salvació i la vida futura. Respectivament a la Via Làctia se li arribà a dir "el Camí de Santiago" celest, tanta era la importància atorgada a aquest objectiu i a aquesta ruta terrestre, com un camí equivalent al del cel.

Avui dia encara està oberta la possibilitat de participar en aquest pelegrinatge, un dels més grans junt als a Terra Santa i a Roma, seguint la tradició mil·lenària d'origen medieval, per als qui vulguin, i puguin, gaudir de l'experiència viatgera, personal i religiosa i se sentin moguts a fer-la i s'animin a participar-hi. La Porta Santa de la catedral, la del Perdó, es va obrir el 31 de desembre passat i enguany de forma excepcional el temps del Jacobeu tindrà una duració de dos anys, el 2021 i el 2022. És una gran oportunitat per a aprofitar aquest doble camí, l'exterior del pelegrinatge i l'interior de la conversió i de l'esmena de vida. 

El diumenge ens santifica

Santifiquem la festa

Quan la santifiquem, la festa ens santifica

Diumenge és per a la gran majoria de la gent la presència de l’eternitat en el temps mundà. 

Amb la Missa, la comunió, l’oració, el descans del treball i la reflexió personal, prenent consciència de la presència del Senyor, venerant-lo, i podent llegir de nou a casa les lectures dominicals proclamades... amb tot això sintonitzem amb la santedat ja en el nostre temps humà i prenem consciència que som fills de Déu pel baptisme, creats per Déu a la seva imatge i semblança per als seus propòsits i destinats a viure amb Ell en l’eternitat. 

El diumenge és el dia en que més podem aprofundir en la nostra dimensió religiosa, que és la més alta de l’ésser humà.

Aniversari del gran do de la vida

Aquest 17 de juliol qui això escriu fa 67 anys. 

L'autor a l'església de Tavertet, 27 de juny de 2014

Cada dia al llevar-nos al matí hem de fer un acte d'agraïment i oferiment a Déu, com pot ser per exemple:  "Bon dia, Senyor Jesús i gràcies per aquest nou dia que ens doneu de vida, us ofereixo totes les accions d'aquest dia, feu que siguin totes segons la vostra voluntat a major glòria vostra, la gràcia vostra sigui sempre amb mi i tots els meus i amb el món, així sia!". 

També una altre oració pel matí pot ser invocar l'Esperit Sant: "Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels i enceneu en ells el foc del vostre Amor. Envieu vostre Esperit i seran creats, i renovareu la faç de la Terra, oh Déu que il·luminareu el cor dels vostres fidels amb la llum de l'Esperit Sant, concediu-nos de sentir sempre en el mateix Esperit i de gaudir sempre del seu consol. Per Crist, Senyor nostre, amén". 

Per preparar-nos per la comunió, podem fer una variant de la comunió espiritual: "Crec Jesús meu que esteu realment present en el Santíssim Sacrament de l'altar, us estimo amb tot el cor, sobre totes les coses, i voldria tenir-vos  sempre en la meva ànima. I ja que ara em disposo a combregar sacramentalment voldria preparar-me ja des d'ara per fer-ho en les degudes condicions de contrició i de gràcia, per rebre-us, acollir-vos, abraçar-vos i unir-me tot jo a Vos, feu que ja mai em separi de Vos. Jesús, mon bé, mon dolç amor, feriu i inflameu del vostre Amor diví aquest món cor, perquè sigui sempre tot ardent d'amor per Vos". 

Cal combregar amb amor i devoció i encara que a vegades n'hi ha prou amb honorar Déu amb el silenci i amb l'escolta en la contemplació de tan gran miracle, misteri i meravella, o bé dient interiorment, i si cal diverses vegades, gràcies, perdó i amor, hi ha diverses oracions molt adequades per el moment de la comunió i per després d'haver combregat, donant gràcies pel gran do rebut. N'hi ha d'oferiment i n'hi ha de petició, com una que convé fer mirant a Crist en la creu en el crucifix de l'altar i que es diu que ve de St. Ignasi de Loyola. També n'hi ha de confiança i una d'elles és la que s'atribueix a St. Pius de Pietrelcina: "Senyor, confio el meu passat a la vostra misericòrdia, confio el meu present al vostre amor i confio el meu futur a la vostra providència; tinc el dia d'avui per estimar-vos i per estimar-vos en els altres, feu que ho aprofiti". 

I una oració sacerdotal: "Pare etern us ofereixo la preciossísima Sang del vostre estimadíssim Fill, Nostre Senyor Jesucrist, i totes les misses que es diguin el dia d'avui, per les ànimes del Purgatori, pels pecadors de tot el món, pels pecadors de l'Església, pels pecadors pels que vull intercedir i pels pecadors de casa meva i de la meva família, així sia". 

Cal procurar deixar-nos guiar, il·luminar, protegir i consolar per Déu, recorrent a Jesucrist i a la Verge Maria. I pensar l'Amor que Déu ens té i recorrer només a Ell en els problemes i en les dificultats, en els perills i les necessitats de la vida, confiant només en Ell. Ens cal recordar a Déu i el seu Amor i reflexionar "Qui t'estimarà més que Déu? Qui t'estimarà com Jesucrist? Qui coneix millor qui ets i que fa la teva felicitat? Qui et tractarà mai millor que Ell?" i així reconèixer la veritat, explicitant qui És i qui sóc, i viure en ella, tot avivant el nostre amor de resposta a l'incomparable Amor diví. 

I això tot el temps que Déu ens doni d'estança en aquesta Terra, amb l'esperança de després poder cantar la seva misericòrdia per tota l'eternitat. Que tota la Creació i totes les criatures exultin de joia pel seu Creador i li ho agraeixin arreu i sempre i que una part d'aquesta lloança tinguem la sort que sigui a través nostre. Lloat i beneït sigui Déu, honor i glòria a Ell per sempre!.

La protecció de Maria, bell jardí de Déu i estrella del mar

La festa de la Mare de Déu del Carme

La Mare de Déu sota l'advocació del Carme és l'especialment venerada en l'Orde Carmelita i també és la patrona de l'armada, dels mariners, pescadors i gent del mar en general i de molts pobles costaners. També se la coneix per "l'Estrella del Mar" i se li canta l'"Ave, Maris Stella" i la Salve marinera. 

El Mt. Carmel al nord d'Israel i prop del mar Mediterrani, on va actuar el profeta Elies al s. IX aC i on va néixer l'Orde Carmelita l'any 1150 i on hi ha el monestir Stella Maris. El nom de Carmel evoca "El Jardí de Déu" i ve de l'antic nom hebreu  "vinya" o "hort", donat per la seva bellesa i fertilitat.

L'escapulari del Carme és el gran do que la Verge Maria va fer al carmelita anglès St. Simó Stock, en una aparició el 16 de juliol de 1251. És un hàbit de color marró però que pot quedar reduït a unes petites peces de tela portades com un collar; la promesa que li va fer és que el carmelita que morís portant aquell escapulari no sofriria el foc de l'Infern a l'altre vida, i aviat es va entendre que la seva defensa i auxili és universal i s'estenia als qui el portessin, religiosos, eclesiàstics, als batejats i en general a tothom. És un símbol de consagració a la Mare de Déu i de tenir-la per protectora i estar sota el seu empar ja en aquesta vida i sobretot a l'hora de la mort, i implica la devoció mariana i procurar viure sempre en estat de gràcia amb l'ajuda de la mateixa Verge. 

Pau i bé

San Bonaventura (c. 1217/1221 - 1274), bisbe i doctor de l'Església, franciscà, és un dels grans teòlegs i filòsofs catòlics, conegut en l'Escolàstica com a "Doctor seràfic". 

St. Bonaventura, que també va ser un destacat místic, és junt amb St. Tomàs d'Aquino, dominic, la biografia dels quals té molts paral·lels històrics, un dels més grans filòsofs del segle XIII i de totes les èpoques. 

I junt amb el fundador St. Francesc d'Assís, és un dels grans representants de l'espiritualitat franciscana, com es veu en el Càntic de les Criatures: Lloat sigueu oh Senyor Nostre per totes les criatures... perquè el sentit de la vida és cantar-vos i lloar-vos i perquè la nostra vida sigui sempre cant i dansa. 

I així com de la veritat ve la justícia, del perdó ve la pau i és de Déu que ens venen tots els bens de la vida. De manera que podem dir: Pau i bé, germans tots de la Creació divina!. 

La cura de malalts

Tenir cura dels malalts i atendre'ls és una de les més grans obres de caritat. 

Sant Camil de Lellis (1550 - 1614) va ser un gegant de la caritat, dedicat a servir als malalts, ajudant-los, contribuïnt a curant-los i atenent-los espiritualment.  El 1582 va fundar una companyia d'homes pietosos i bons per tal de servir als malalts voluntàriament i per amor de Déu, "amb el mateix amor d'una mare al seu fill únic malalt" i ell mateix, amb una dedicació absoluta, tractava a cada malalt com si fos el mateix Jesucrist sofrent. Aprovada la companyia ja l'any 1586, el 1591 el Papa els hi va donar la categoria d'Orde, la dels Ministres dels Malalts, coneguts popularment com a Camils. És patró  junt amb Sant Joan de Déu,dels malalts i dels hospitals, dels infermers i del món de la infermeria. Va ser un precursor de la Creu Roja, fundada a Suïssa l'any 1863. 

Nicola D'Onofrio (1943 - 1964)

Alessandro Toe (1967 - 1996)