El segle VI, un segle pobre paradoxal

El segle VI va ser un dels segles de transició en els que mor una gran cultura, en aquest cas el paganisme greco-romà i egipci, la ciutat imperial de Roma, i el grec koiné com a lingua franca del Mediterrani i del Llevant, essent el veritable fi de l'Antiguitat i el naixement de l'Alta Edat Mitjana a Europa, amb la cosmovisió cristiana que es consolida a les terres de l'Imperi Romà i comença a expandir-se cap a noves terres paganes europees i asiàtiques. També és un segle de grans desastres, entre ells alguns dels pitjors de la Història de la Humanitat. 

Els punts més destacats d'aquest segle són: 

El final de la majoria de regnes germàanics instaurats a Europa al segle anterior, com vàndals, sueu s i ostrogots...i el del paganisme grecoromà i egípci i aviat de l'arianisme, i en general la fi de l'Antiguitat (3050 aC - 550) i del predomini del grec koiné com a llengua internacional, amb l'inici de l'Alta Edat Mitjana, un món diferent, en el que grans regions d'Europa passen per la seva època culturalment més baixa o l'han passat fa poc o estan a punt de passar-la, un món on ha irromput la barbàrie i hi arriben pobles gairebé salvatges, on a Europa només el Cristianisme és la llum, el consol, la força i el suport que permet seguir endavant a l'Imperi Romà d'Orient, en guerra incesant amb l'Imperi Neopersa Sassànida zoroastrià que ja encara la seva desaparició c. 650, com també a les zones antigament romanes d'Itàlia, Hispània i la Gàl·lia i on el món de l'Esglèsia Celta a la perifèrica illa d'Irlanda és un oasi i un reservori de pau i cultura, però tot el nord i est del continent és encara pagà i ho serà durant segles, i fins i tot el paganisme es revitalitzarà temporalment a principis del segle VII entre els francs, que viuen una època realment terrible, com es mostra amb la lluita a mort entre les regnes franques Fredegunda de Neustria i Brunhilda d'Austràsia, amb continus assassinats, enganys, maldats i traïcions, conflictes, lluites i guerres, en ocasions d'una violència i brutalitat extremes. Fins i tot la gran Ruta de la Seda rep un fort cop quan el secret de la cria dels cucs de seda i la fabricació d'aquesta arriba a Constantinoble amb uns monjos nestorians que han estat a la Xina i l'han pogut aprendre i passar ous de cuc de seda d'amagat i comença la fabricació de seda a l'Imperi Romà d'Orient, perdent Xina, que passa per uns temps foscos de divisió i invasions del 220 al 589, la exclusivitat de la mateixa. A la Índia cau l'Imperi Gupta, la gran civilització d'Àsia, i a finals d'aquest segle Mahoma ja ha nascut a Aràbia i està a l'horitzó "l'any dels àrabs" del 622 que canviarà tot el panorama d'Orient Mitjà, Àsia Central, nord d'Àfrica, Hispània i el Mediterrani amb la irrupció explosiva i duradoa de l'Islam, i aquesta tònica de gran canvi decisiu és general, al mateix Japó l'arribada del Budisme el 552 està a punt de canviar definitivament el país, com ho ha fet poc abans amb Xina, on el Budisme es consolida i adopta trets propis com el Chan, i Corea. El món s'està tornant irreconeixible per a la gent de segles anteriors.  

I tot això junt amb grans catàstrofes com un dels fenomens d'El Niño més intensos a Amèrica del Sud amb repercusions globals, el 536 com a pitjor any de la Història amb grans erupcions volcàniques i l'inici d'una Petita Edat del Gel amb foscor general, fred intens, pèrdua de collites i fam general, la Pesta de Justinià del 541, una pesta bubònica que va durar anys (a Constantinoble fins 542, a altres llocs de l'Imperi fins 544, en l'exterior en llocs on va arribar més tard fins 549) i que tindrà 18 onades successives (com la del 590) fins l'any 750, una degradació i decadència general de tot, un món que literalment es cau davant dels ulls amb edificis que s'esfondren per falta de manteniment i ciutats i regions devastades, despoblades i insalubres, invasors àvars arribats de Mongòlia i instal·lats a Hongria, nous moviments de pobles i notòriament els eslaus i els búlgars i la conseqüent mentalitat apocalíptica de pensar que s'està en els últims dies i que la fi del món i el Judici Final són imminents. 

Però alhora el segle VI té tota una plèiade de grans figures, sobretot religioses cristianes però no exclusivament. En ell es posen les bases de tota l'Edat Mitjana i encara més temps posterior. Una cronologia ens ho mostra: 

500 Els huns envaeixen i ocupen el NO de l'Imperi Gupta, la gran civilització de la Índia i d'Àsia, que ja estava en decadència i que desapareixerà del tot entre 550 - 579. 

c. 500 Els rabins jueus del corrent principal, el fariseísme de la branca de Hillel, acaben la compilació del Talmud de Babilònia, el més usat, quasi en exclusiva, mentre que el molt més breu i moderat Talmud de Jerusalem s'havia completat quasi un segle abans.

507 Els francs de Clodoveu derroten decisivament als visigots d'Alaric II a Voullé i els hi prenen l'Aquitània, fins aleshores el seu centre, que passa a estar a la Península Ibèrica. 

519 Acaba el primer cisma entre catòlics romans i ortodoxos grecs, el "cisma acacià" sobre l'Henotikon 

524 A la presó Boeci (480 - 524), considerat "l'útim romà" escriu De consolatione philosophiae abans de ser executat. 

524 o 528 Massacre dels mazdakites i execució del líder religiós Mazdak a Pèrsia

525 El monjo escita Dionís l'Exigu (c. 470 - c. 544), radicat a Roma des del 500, per encàrrec del Papa Horsmidas (514 - 523) i en temps Joan I (523 - 526) calcula l'inici del sistema de datació dit Anno Domini, és a dir l'Era Cristiana, posant el naixement de Jesucrist l'any 753 des de la fundació de Roma, el sistea A.U.C (Ab Urbe Condita), cometent un error de 4 a 6 anys, ja que en realitat Nostre Senyor degué néixer entre els anys 747 - 749 AUC. Tot i que no inmediatament aquest sistema cronològic s'anirà imposant, sobretot a partir de St. Beda (672 - 735) i del Renaixement carolingi amb Carlemany (768 - 814) i ;Lluís el Pietós  (814 - 840), i cada cop s'expandirà més fins a l'actualitat en que tot el món, incloent els qui tenen altres calendaris propis, el coneix i l'usa, sobretot en les relacions internacionals, però també interiorment com a segon, o en alguns casos primer, sistema de còmput temporal.  

529 St. Benet de Núrsia (480 - 547) construeix el gran monestir de Monte Cassino sobre les ruïnes d'un dels últims temples rurals pagans. 

Aquest mateix any, l'emperador romà Justinià (482/527 - 565) fa tancar l'Acadèmia d'Atenes, un dels últims reductes del paganisme greco-romà de l'Antiguitat, i els seus filòsofs marxen a l'exili a la Pèrsia Sassànida. 

Per aquests dos fets, aquest any es pot considerar el final del Paganisme imperial romà.

530 - 560 Un dels més forts fenòmens de El Niño a Sudamèrica. Pluges torrencials durant anys són succeïdes per 30 anys d'intensa sequera continua, provocant l'extinció immediata o la decadència, declivi i posterior caiguda de les cultures Huarpa (200 aC - 500), Recuay (200 aC - 600),  Lima (100 - 650), Moche (150 - 700) i Nazca (100 aC - 800), i l'aparició de noves cultures com la Huari (500 - 1200).  I que aquest esdeveniment de decadència i final és global, com un ritme de la Humanitat, es pot veure perquè alhora a l'actual Mèxic també està finalitzant en aquest segle la gran civilització de Teotihuacan (100 aC - 600). 

532 La rebel·lió Nika iniciada a l'hipòdrom de Constantinoble i dirigida contra Justinià és sufocada per Belisari i Narsès amb uns 30 000 morts i la destrucció de Hagia Sophia i el gran palau imperial 

534 Belisari destrueix el regne vàndal de Cartago, que és annexionat a l'Imperi Romà

536 Aquest és el considerat generalment com a "pitjor any de la Història de la Humanitat" perquè una erupció volcànica massiva a Islàndia i/o Amèrica Central projecta una immensa quantitat de cendra volcànica a l'alta atmosfera i això obscureix el cel sobre Europa, Orient Mitjà i altres parts d'Àsia, amb un Sol que brilla menys que el que acostuma la Lluna i no fa ombres, i això dura uns 18 mesos i provoca una caiguda en picat de les temperatures, collites fallides i perdudes i una gran fam general, en un món crepuscular i gèlid en el que les civilitzacions de l'època lluiten per merament sobreviure. 

536 - 547 Petita Edat de Gel, causada per les erupcions volcàniques 

537 Justinià fa tancar definitivament el temple d'Isis a Filé, que havia sobreviscut al tancament dels temples egipcis ordenada el 392, per estar a la fronntera, i on el 394 s'hi va realitzar la última inscripció jeroglífica, que unes dècades desprès al segle V ja ningú sap llegir, i també l'any 452 la última demòtica.

Els últims sacerdots egipcis, uns pocs i ja sense suport i amb molt poca audiència, són empresonats i les estàtues dels déus enviades a Constantinoble. Amb això acaba en terres egípcies la religió egipcia faraònica, desprès d'uns 6 000 anys d'existència, tot i que persisteix per un temps a Núbia. Es pot prendre aquesta data com la del final de l'Antic Egipte. 

540 Regla benedictina, "ora et labora". En un món bàrbar i salvatge en moltes zones, els monestirs benedictins seran els guardians del saber, on es copiaran llibres i s'ensenyarà en escoles, mantenint i fent avançar la cristianització i conservant també la millor part de la cultura grecoromana clàssica. Aquests fràgils però expansius oasis de pau en un món de violència i guerres faran que els següents segles siguin "els segles benedictins"

Una segona gran erupció volcànica en algun lloc del món agreuja la situació provocada per la de l'any 536

541 Últim cònsol romà, desprès el càrrec multisecular desapareix. La supressió coincideix amb un canvi de modes i de costums a Constantinoble. 

541 - 542 Pesta de Justinià, que a aalgunes zones dura fins el 544 i al nord d'Europa fins el 549 i que tindrà successivament 18 onades periòdiques fins cap a l'any 750. És un precedent de la Pesta Negra del segle XIV, la mateixa pesta bubònica en els dos casos, i causa uns estralls similars o comparables. 

545 El regne Nubi de Nobatia es converteix al Cristianisme 

546 Conquesta de Roma pels ostrogots de Totila. Es destrueixen les infraestructures d'aqüeductes, clavegueram i altres. Final de la ciutat imperial de Roma. 

549 Última cursa de carros a Roma (els combats de gladiadors ja estaven suprimits des del 404, desprès que ja haguessin minvat molt a partir del temps de Constantí). 

Els filòsofs exiliats a Pèrsia obtenen permís per retornar a passar els seus últims anys i morir a Grècia. En els següents anys, amb la seva mort, acaba la presència de pagans gregoromans a l'Imperi (1)

Un vell món molt antic està desapareixent i un nou món està naixent, i mentrestant
durant aquest segle el món sofreix els dolors del part. Sistema hidràulic de Shushtar, 
a l'Imperi Neopersa Sassànida zoroastrià que en aquesta època veu el final de Mazdak

mitjan s. VI  Progressivament durant tot el segle, però sobrerot a mitjans del mateix, el grec koiné deixa de ser la lingua franca del Mediterrani i terres adjacents d'Europa, Àsia i Àfrica, substituït segons les zones pel llatí, el copte, el siríac i altres idiomes nacionals, com aviat també l'àrab al segle següent i això segrega zones abans unides per una llengua comú. 

Cassiodor (485 - 585) funda un monestir on es manté la cultura, s'ensenya a llegir, escriure i fer operacions aritmètiques senzilles i a més s'estudia el trivium i quadrivium, i aquests coneixements, adquirits per uns pocs, sobretot clergues, són els més avançats de l'època. 

Ivori bizantí d'un arcàngel, se suposa que Sant Miquel, en un panell amb la

 la inscripció d'humilitat de Justinià en grec "Rebeu aquest suplicant malgrat  

 la seva pecaminositat" i l'arcàngel li dona un ceptre i un orb imperial (c. 535).

550 Final del regne de Funan al SE d'Àsia 

552 Dos monjos desprès d'haver vist a Xina com es crien, què mengen i com es fa la seda, aconsegueixen portar d'amagat ous de cuc de seda a Bizanci, on comença la producció de seda i això resta importància a la Ruta de la Seda, ja que Xina ja no és el productor exclusiu.

Des de Corea el Budisme arriba al Japó. 

554 Expulsió dels ostrogots de Roma i reunificació d'Itàlia sota domini romà. Vint anys de guerres continues a la zona deixen el Laci despoblat, devastat i insalubre, situació que en major o menor grau afecta també a la major part d'Itàlia. 

560 Els àvars, protagonistes asiàtics orientals de la migració més llarga i ràpida de la Història, en unes quantes dècades emigren des de Mongòlia (2) passant per Àsia Central i pel nord del Caucas fins a Europa central,i de tots llocs arrepleguen pobles i èlits que se'ls hi afegeixen, i a partir del 580 estableixen un Imperi centrat en la conca dels Càrpats, en l'actual Hongria, gran rival de l'Imperi Romà, que durarà 220  anys, i en el seu màxim esplendor arriba a ocupar parts de les actuals Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Àustria, Eslovàquia, Bòsnia i Romania, i les seves incursions arriben fins la Gàl·lia, i que perdura fins a la seva destrucció i annexió per Carlemany l'any 804. Amb la seva arribada provoquen o acceleren i generalitzen l'expansió eslava a l'oest i al sud, i la irrupció dels llombards germànics creuant els Alps sobre Itàlia. Els àvars també porten amb ells invents xinesos com els estreps per muntar més bé els cavalls, que així arriben a Europa. 

565, 568 Ambaixades dels gökturks - el segle VI és també el del sorgiment i expansió dels turcs des del seu nucli a l'Altai, iniciant un moviment importantíssim en la Història - a Constantinoble, avisant als romans que no s'aliin amb els àvars, doncs els turcs els consideren, tot i que ja no ho són, súbdits seus i una part rebel dels seus. 

568 Invasió llombarda d'Itàlia, que tot just acabava de ser unificada sota el seu poder per Bizanci. És la última invasió germànica i ariana, si bé un cop instal·lats a Itàlia aviat es converteixen al Catolicisme, a principis del segle VII, cosa que suposa la pràctica extinció de l'Arianisme. 

569 Els dos restants regnes nubis, els d'Alodia i Makuria, es converteixen també al Cristianisme

574 Expansió dels eslaus, que envaeixen parts de l'Imperi Romà i saquegen els Balcans

550 Últim emperador de l'Imperi Gupta a la Índia. La civilització Gupta (240 - 579) és la màxima Edat d'Or de la Índia, amb el seu apogeu cultural al segle V. És l'estil que no sols marca la Índia posterior sinó en certa manera tota Àsia, almenys en un bon grau. El zènit Gupta va ser entre 375 - 450 i a partir del 467 va començar a declinar i aviat va entrar en decadència.  

567 - 822 Khaganat Àvar

585 Els visigots conquereixen el regne sueu d'Hispània 

589 La dinastia Sui reunifica Xina per primer cop en segles

Recared, que s'havia convertit al Catolicisme el 587, obté la conversió catòlica oficial de tot el regne visigot al Tercer Concili de Toledo.  

590 El papa Pelagi II (579 - 590) mor de la pesta que assota Roma i el succeeix en el càrrec St. Gregori Magne (590 - 604) 

593 Per aquest any el Senat de Roma ja ha acabat quasi totalment, per la desaparició quasi total de l'orde senatorial i la decadència de la institució, que s'extingirà oficialment abans del 630, però continuarà a Constantinoble molts  segles més. 

595 El Papa Gregori I envia missioners a Anglaterra, dirigits per St. Agustí de Canterbury (+ 604), "l'apòstol d'Anglaterra" que inicia la cristianització dels pobles germànics d'Anglaterra, jutes, saxons i angles, des de Kent i amb centre a Canterbury, ja que llavors Anglaterra estava dividida en molts regnes

El panorama del segle VI va ser en general desolador, la ciutat de Roma estava semidespoblada darrera les muralles i per falta de manteniment alguns edificis s'esfondraven aleatòriament, creant confusió i por. La gent en general tenia la impressió que la fi del món estava molt propera i que vivien en els últims dies de la Història de la Humanitat. Desprès de les invasions germàniques del segle V, els regnes dels quals desapareixien o es transformaven en aquest, succeeixen les eslaves i des de Mongòlia arriben els àvars que s'estableixen a l'actual Hongria, on el seu regne mongòlic i sinitzat perdurarà fins l'època de Carlemnay, dos segles més tard, i són ells els qui desprès de provocar l'expansió eslava a l'oest i al sud, empenyen als lombards sobre Itàlia.. El punt més baix en cultura i civilització d'algunes zones d'Europa s'assoleix en aquest segle. 

Però tot i aquests desastres i catàstrofes que fan del segle VI un dels més baixos de la Història, en canvi hi ha una sèrie de grans personalitats, algunes molt decisives, vives i actives en aquest segle: 

L'emperador Justinià (527 - 565) amb Belisari i Narsès al seu costat, mosaic de Sant Vital de Ravena (548)

Horsmidas (c. 450 - 523), Papa, encarregà a Dionís l'Exigu la reforma del calendari

Sta. Brígida de Kildare (c. 451 - 525), patrona d'Irlanda junt amb St. Patrici i St. Columba

Teodoric el Gran (454 - 526), rei ostrogot  

Clodoveu (466 - 511), rei franc convertit al Catolicisme amb el seu poble  

Pseudo-Dionís Aeropagita (fl. c. 500), mística cristiana neoplatònica, teologia negativa i angelologia

Bodhidharma (s. V - VI), monjo budista iniciador del Budisme xinès Chan   

Joan I (470 - 526), Papa quan es va presentar l'Era Cristiana  

Dionís l'Exigu (c. 470 - 544), càlcul de l'Era Cristiana 

Narsès (472 - 568), eunuc armeni, general romà oriental

Aryabhata (476 - 550), matemàtic i astrònom indi   

Boeci (480 - 524), filòsof, De consolatione philosophiae 

St. Benet de Núrsia (480 - 547), fundador de l'Orde Benedictina 

Sta. Escolàstica (480 - 547), germana de St. Benet  

Justinià (482 - 565), emperador de l'Imperi Romà d'Orient 

Cassiodor (485 - 585), estadista, erudit i escriptor cristià, pedagog 

Romà el Melode (490 - 556), autor d'himnes  

Teodora (c. 500 - 548), emperadriu  

St. David de Gal·les (c. 500 - 589), sant patró de Gal·les  

Belisari (505 - 565), general romà oriental  

Cosmas Indicopleustes (fl. c. 550), navegant per l'Oceà Índic 

St. Martí de Braga (c. 515 - 580), l'apòstol dels sueus  

Leovigild (519 - 586), rei visigot, conquerí el regne sueu

St. Simeó Estilita el Jove (521 - 592)   

St. Columba (521 - 597), fundador del monestir d'Iona, copatró d'Irlanda 

St. Leandre (534 - c. 600), bisbe i germà de St.Isidor, conversió dels visigots  

St. Gregori de Tours (538 - 594), historiador 

St. Gregori Magne (c. 540 - 604), Papa, un dels 3 amb el títol de Magne   

Sui Wendi (541 - 604), reunificador de Xina  

Fredegunda (c. 543 - 597), reina franca 

Brunhilda (c. 543 - 613), reina franca  

Khadija (c. 554 - 619), primera esposa de Mahoma, influí sobre ell 

Suiko (554 - 628), emperadriu japonesa, afavoridora del Budisme

Recared (559 - 601), conversió dels visigots al Catolicisme  

St. Isidor (c. 560 - 636), Etimologies 

St. Hermenegild (564 - 585), hereu visigot, convertit i màrtir  

Tang Gaozu (566 - 635), fundador de la dinastia Tang  

Mahoma (569 - 632), fundador de l'Islam 

Heracli (c. 575 - 641), emperador bizantí 

St. Joan Clímac (s. VI - s. VII)

Aparentment són molts, però si ho cenyim als més destacats i decisius,  i als que la seva labor la feren al mon europeu i al segle VI també és impressionant la quantitat i la qualitat: 

L'emperadriu Teodora (527 - 548) amb el seu sèquit, mosaic de St. Vital de Ravena (548) 

Pseudo-Dionís Aeropagita

Dionís l'Exigu 

Narsès

Boeci

St. Benet de Núrsia 

Justinià 

Cassiodor 

Teodora

Belisari

Cosmas Indicopleustes

St. Gregori Magne

Recared.   

I encara es pot pensar que també hi podrien o hi haurien d'entrar en la selecció Clodoveu, St. Columba, St. Leandre i St. Gregori de Tours. Un elenc imponent de figures de primera magnitud en la Història humana i precisament en un segle tant difícil i dur. 

(1) Tot i que en algunes petites comunitats aïllades, poques i sense importància, de l'interior del Peloponès, alguns pagans sobreviuen força temps més, vivint de forma discreta, reservada i pràcticament amagada, fins la seva conversió cristiana

(2) I possiblement també de Manxúria, doncs alguns històriadors diuen que inicialment eren veïns de Goguryeo, regne coreà que ocupava el nord de Corea i part de Manxúria.  

Rwanda, el país i la seva gent

Amb aquesta inicio una sèrie d'entrades sobre aquest país africà en el Blog. 

Vaig passar quasi un mes a Rwanda i 3 dies a Burundi l'agost de 2007, acompanyant al sacerdot rwandès Canisius Niyonsaba (1968) i no anant als llocs turístics sinó a les parròquies a compartir la vida amb ells com a part de la meva experiència com a seminarista del bisbat de Vic. 

A Nyamasheke, al costat del llac Kivu, una mena de paradís terrenal, agost del 2007 

El meu coneixement de Rwanda i Burundi venia de lluny, de quan era un nen a principis dels anys 1960s i el nostre pare ens parlava d'aquests països, entre molts altres, i llavors i més tard per les notícies que arribaven d'aquella zona amb matances de tutsis pels hutus a Rwanda i de hutus pels tutsis a Burundi, els dos països bessons enfrontats des que van obtenir la independència dels belgues l'any 1962. Més tard, des de finals dels anys 1970s fins a principis dels 1990s, també vam estar molts anys subscrits a l'excel·lent revista missionera "Mundo Negro" que portava informació de primera mà i d'altíssima qualitat sobre els països africans i sobretot els del món negre (1).

Des de sempre m'han interessat especialment aquests països de l'Àfrica Central i Oriental i la seva presència ha estat recurrent al llarg de la meva vida abans i desprès del viatge que hi vaig fer: postals nadalenques, sacerdots, monges i alguns visitants i seminaristes, i he fet bons amics amb ells

El primer, a part d'algun conegut casualment a l'estança a Taizè el 2005, i un molt bon amic rwandès ha estat el ja citat P. Canisius mentre va ser aquí entre el anys 2005 i 2013,i amb el que vaig aprendre una mica de l'idioma kinyarwanda i moltes coses sobre el seu país, amb el que vaig col·laborar en la seva tesi doctoral amb algunes aportacions, i a més em va presentar a quasi tots els seus visitants rwandesos, tant religiosos com laics, homes i dones.

També vaig ser amic del sacerdot Valens Bisawimana (1968 - 2013) del qui vaig ser el primer d'aquí que va conèixer al sortir per primera vegada del seu país i arribar per primer cop a Europa, fins a la seva prematura i inesperada mort. 

Rwandesos importants per a mi són P. Joan Hakolimana (1972) va ser el director de la tesis de la meva llicenciatura en Ciencies Religioses  a l'ISCR de Vic el 2015, i el P. Fulgence Hitayezu (1972), de molts anys a la diòcesi de Vic, que vaig conèixer a la seva parròquia a Rwanda,i el P. Eustache Butera (1966) que em va salvar de tenir un accident de trànsit el juny del 2008.  . 

He conegut també força gent d'aquest país, com la Françoise Uwizeyimana (1983), neboda del Canisius que va estar a Manresa entre 2006 i 2012, i uns quants més.

 

I entre els sacerdots d'aquí que hi tenen relació sobretot Mn. Joan Casas (1941), el meu confessor i director espiritual que va estar molts anys a Rwanda com a missioner i ha escrit un interessant llibre sobre el país que he llegit i tinc, però també d'altres com Mn. Josep Maria Pujol (1942), també molts anys resident a aquest pais, i d'altres, tots els  quals tenen molts amics rwandesos que els visiten i que també fan viatges portant gent allà. Ells coneixen i dominen a la perfecció l'idioma i la cultura del país africà. 

Com es veu li dec molt a Rwanda i els rwandesos, com amb el P. Onesphore Ntivuguruzwa, a Ruhuha entre el 2004 i el 2009, que em va ajudar amb un problema administratiu a Rwanda i junt amb el Canisius em va acompanyar en la inauguració d'una filial on va presidir el bisbe de Kigali, si haguès de fer la relació de coneguts des que vaig arribar a l'aeroport Grégoire Kayibanda a Kigali l'1 d'agost del 2007, i un grup de sacerdots m'esperava per donar-me la benvinguda i sopar junts, seia molt llarga. 

Des de bisbes com el de Kigali entre 1996 i 2018 Thadée Nthinyurwa (1942), que ho va ser entre 1996 i 2018, amb el que vaig coincidir i parlar a Kigali i vaig beure amb una canya cervesa fermentada de sorgo junt amb ell d'un atuell tradicional en una festa. 

També Augustin Misago (1943 - 2012) bisbe de Gikongoro (1992 - 2012), que el 2001 va reconèixer l'autenticitat de les aparicions de la Verge Maria a unes vidents a Kibeho (1981 - 1989), on es va presentar com a Nyina wa Jambo, Mare del Verb, equivalent a Mare de Déu, amb el que vaig parlar al bisbat junt amb el seu ecònom Anicet, un sacerdot de més de 2 m d'alt, i d'allà conec també una religiosa que hi va ser durant les aparicions, la Teresita, ara monja sagramentària a Vic, la conec personalment i l'he visitat moltes vegades. 

Un tercer bisbe, aquest burundès, que vaig conèixer i vam resar vespres amb ell és Joachim Ntahondereye (1953), bisbe de Muyinga des del 2002, que ens va acollir a la seva diòcesi a l'entrar al país.

Com que dona per molt, amb aquesta entrada en començo una sèrie en la que miraré de citar allò que em va impressionar i em va semblar més interessant d'aquesta nació, petita en extensió (de l'ordre de la de Catalunya), mitjana en població (molt major que la catalana, ja que està molt més densament poblat i la seva població té un ràpid creixement) i gran per tot allò que és, representa i significa, que és molt i a més molt important.

(1) La seva informació és tan veraç i acurada i el seu anàlisi de les situacions tan intel·ligent i ben raonat que hi estaven subscrits, i potser encara ho estan, no sols quasi totes les ambaixades en països africans sinó també els governs de molts països amb interessos a l'Àfrica. 

L'amor humà, la senzillesa de l'estima mútua

Una reflexió sobre el veritable amor humà, el de debò 

El Ian i la Larissa Murphy. Amb l'ajuda de la seva fe en Déu el seu amor no es rendeix i s'estimen, 
perquè com diu St. Pau l'amor és pacient, és bondadós, no té enveja, no és orgullós ni interessat, tot
ho entèn, tot ho creu, tot ho suporta, tot ho espera. Ja són feliços aquí i esperen ser-ho del tot al Cel

Els que aquí es citen com a exemples i com a model d'amor humà autèntic i sincer estan trets de relacions de casos admirables pel seu afecte, tendresa, abnegació, sacrifici o duració, o en algun cas per circumstàncies insòlites i dificultats superades amb valor, paciència i constància.. 

Són casos reals, alguns adaptats a relats i fins novel·les que per això o per motiu de notorietat són coneguts,  com el d'Irina McClellan (1938) a Of love and Russia (1989) sobre la seva història d'11 anys de separació amb Woodford McClellan, amb qui es va casar a Rússia el 1974 però quan el seu marit nord-americà va tenir que retornar a Estats Units a ella les autoritats soviètiques no li van deixar anar fins 1986. 

O com el cas de Jack i Phyllis Potter, amor a primera vista quan es van conèixer en un ball l'octubre de 1941, i Jack va començar a portar un Diari de les seves relacions amb ella, es van casar el 20 de febrer de 1943 i van tenir un matrimoni feliç fins i tot quan ja gran ella va patir Alzheimer i va tenir que ser ingressada en una residència i ell l'anava a visitar cada dia i li llegia trossos del seu diari i li ensenyava fotos dels seus temps feliços, com un El quadern de Noah (The Notebook, llibre de 1996 i pel·lícula de 2004) de la vida real i sense relació amb els personatges de la narració, que són ficticis; al 2013 van celebrar els 70 anys de casats. És dels casos en que es pot dir que la vida imita a l'art, o viceversa, i que allò que un ha pogut imaginar un altre ho pot realitzar, i també d'aquells que es diu que la realitat supera a la ficció, ni que sigui perquè és real. 

I el que els va passar a George Raynes (1930 - 2025) i Carol Harris (1930 - 2017) que 75 anys desprès del seu primer petó al col·legi en una funció escolar quan eren uns nens petits l'any 1936, un cop vidus tots dos dels seus primers matrimonis, es van retrobar, es van recordar, redescobrir i congeniar i es van casar, cosa que els va permetre viure uns anys junts. 

O el que van viure Forrest Lunsway (1911 - 2014) i Rose Pollard  que vidus tots dos, es van conèixer en una cita a cegues  el 1983 i a partir d'aleshores ell la va festejar anant gairebé  cada dia a veure-la tot i que vivien a 40 km l'un de l'altre, i li va proposar matrimoni el 2003 amb ell amb 92 anys i ella amb 85, obtenint d'ella la resposta que es casaria amb ell quan complís 100 anys, i així va ser, es van casar el mateix dia que ell els complia i encara van poder viure uns quants anys casats. 

Un altre Fred Stobaugh (1917 - 2016) que va conèixer a Lorraine Dinquel (1921 - 2013) el 1938, es van casar el 1940 i quan ella va morir ell, amb 96 anys va composar la lletra de la cançó "Oh, sweet Lorraine", que un cop musicada per professionals va ser un èxit internacional. 

També són especials Less Brown (1918 - 2013) i Helen Brown (1918 - 2013), que van néixer el mateix dia, van fugar-se per casar-se amb només 18 anys, van estar casats 76 anys i van morir amb un dia de separació per malalties diferents (1). 

També Ian i Larissa Murphy (1985), que es van conèixer a la Universitat el 2005, es van enamorar, van descobrir que estaven fets l'un per l'altre i el 2006 van decidir casar-se però just quan Ian anava a comprar l'anell de noces el setembre d'aquell any va sofrir un accident de trànsit del que va quedar mesos en coma, amb la sort que tant els seus pares com la seva promesa no van permetre que el desconectessin ja que semblava irreversible i necessitava suport vital, i amb fe i molta pregària al final va començar a donar mostres de recuperació i no necessistar maquinaria d'asssistència i mesos més tard va poder sortir de l'hospital i tornar a casa, tot i que va quedar amb dany físic permanent, però Larissa no va desistir del projecte i quan Ian es va recuperar una mica més i ja podia parlar es van casar el 2010, i tot i la minusvalia d'ell segueixen feliçament casats, ella en té cura de tot i ell s'esforça en seguir fent rehabilitació per seguir millorant i així el 2014 l'Ian va començar la campanya d'oració  per demanar a Déu que poguès caminar abans dels 30 i el gener de 1985, tres mesos abans de complir-los, miraculosament va poder donar els primers passos; a més el gener del 2017 Déu els va beneïr amb el seu primer fill i dos anys desprès van tenir una filla. Així, suportant les dificultats per l'amor mutu a Jesucrist i entre ells, la seva història surt en el llibre escrit per ella Eight twenty-eight: When love don't give up (2014). Larissa ho explica: "Senzillament ens estimem".

L'amor humà lleial és reflex de l'amor de Déu, ve d'Ell, troba la seva inspiració, guia i força en Ell i porta a Ell.  

(1) I per citar un cas no procedent de les notícies sinó conegut personalment, tinc el vague record de que quan era nen en algun lloc vaig conèixer una parella casada de mitjana edat però que es conservaven molt joves i se'ls veia molt feliços i molt units l'un a l'altre, es notava que tenien un amor mutu total i molt satisfactori, d'aquells envejables perquè no són massa habituals, tan ben compaginats i tan adequats i complementaris l'un amb l'altre, que segons em van dir ells mateixos, quasi com el secret de la seva bona sort, ell va tenir que insistir força al llarg d'uns quants anys perquè quan se li declarava ella li va dir que no unes quantes vegades, fins que finalment es va convèncer i va accedir. I el més curiós de tot és que segons em va dir el xicot, al final havien tingut tants fills, i no eren pocs, quatre o cinc, com negatives li va donar ella i ell va superar, un d'aquells fets estranys de la vida i no planificats ni molt menys, al final van comprovar que en tenien un per cada negativa. I és que l'experiència humana és molt rica i variada, molt individualitzada, i per exemple el meu germà Jordi també m'explicava un cas que havia sentit a dir d'un matrimoni que es van casar pràcticament sense haver-se tractat i gairebé ni quasi conèixer-se per un arranjament dels pares que ells dos van acceptar, i va ser un matrimoni molt correcte i normal, i havent començat nomès amb l'acceptació van anar estimant-se cada cop més amb el pas del temps i quan ja de molt avançada edat ella va quedar vídua va confiar als seus que el seu marit no li havia donat mai cap disgust i que amb ell sempre s'havia sentit bé. I l'escaquista argentí Ariel Sorín (1967) em va dir en una entrevista que li vaig fer que un seu avi als inicis del segle XX va buscar una casamentera perquè li trobés una dona perquè volia emigrar a Argentina des de la seva Rússia natal i per poder-ho fer necessitava estar casat, en uns dies n'hi van trobar una, jueva com ell, els van presentar, quasi de seguida es van casar i immediatament van partir a instalar-se a la seva nova pàtria "i malgrat la forma en que es va contraure, van ser un matrimoni raonablement normal i feliç" que va perdurar fins que la mort els va separar, ja grans d'edat, i ell els va arribar a conèixer i tractar. I és que com diu Shakespeare "hi ha més coses a la vida no sols de les que conèixem sinó també de les que podem arribar a conèixer". 

Segles de finals i principis (I): El segle II.

Els segles "pobres" són aquells en els que acaba un cicle i en comença un altre, per tant són temps de finals i de principis, i solen estar marcats per grans trasbalsos de tota mena i ser centúries molt dures i difícils. 

Uns quants d'aquests segles ja en l'Era Cristiana, començant pel primer de tots, l'immediat que va succeïr als grans fets del segle I, una època de gran esplendor, i no sols al món mediterrani: 

I que és el segle II.  Va ser el final de tota una època jueva que es remuntava com a mínim a la Revolta Macabea de principis del segle II aC i també de l'ús jueu de la traducció grega de la Septuaginta, començada a mitjan segle III aC, substituida per noves traduccions rabíniques com la d'Aquila, ja que es van adonar que si acceptaven la Septuaginta havien de reconèixer que Jesús de Natzaret era el Messies profetitzat per les Escriptures, a més es va perdre ja del tot l'ús normal de l'hebreu, substituït per l'arameu i conservat .com a llengua sagrada, i amb Bar Kokhba va fer la darrera aparició històrica, ja anacrònica, l'escriptura paleohebrea. El Judaisme va començar a elaborar la Mishnah, publicada cap al 188, perdent exclusivitat i protagonisme la Tanakh, i de tota la pluralitat d'escoles dels segles anteriors, saduceus, zelotes, fariseus i essenis, només va persistir com a molt majoritària el fariseisme i encara dins d'aquest la branca de Hillel. La separació total de Cristianisme i Judaisme, iniciada ja quan la primera Guerra Jueva si nó abans i tot, es va fer total, absoluta i irreversible, i fins i tot els romans van deixar de considerar als cristians com una branca jueva i d'associar uns i altres. 

Pel demés la causa de l'Hel·lenisme a Àsia va sofrir un gran cop amb la  destrucció de Ctesifont pels romans i l'Imperi Romà, arribat al màxim de la seva expansió amb Trajà (98 - 117) no sols va deixar de crèixer sinó que va començar fins i tot a retrocedir, abandonant territoris. També va passar la bona època de la Pax Romana i dels 5 bons emperadors.  Vist amb perspectiva l'ascens exterior de Roma iniciat cap al segle III aC, amb les guerres púniques, va resultar ser un "triomf destructiu", per exageració i abús contraproducents, per a la causa de l'Hel·lenisme i per a la civilització grecoromana de discurs lògic, que va ser tocada des de dins. 

El Cristianisme al segle II va viure la crisi més greu de tota la seva Història, el màxim perill, la del Gnosticisme i alhora també la de Marció i les seves idees i seguidors, el Marcionisme. Perquè tots els atacs abans i desprès van ser externs i sobretot físics, persecucions sagnants, però la "crisi gnòstica" centrada en el segle II i molt relacionada amb l'activitat de Marció, va ser l'atac més intens i perillós de desvirtuació del Cristianisme des de dins, transformant-lo en quelcom diferent i fins radicalment oposat, però que es seguia presentant, dient-se i pretenent ser, com a cristià. Mai més en la Història el Cristianisme ha patit una crisi tan greu i un atac tan fort a la seva essència com la de la Gnosi i sobretot al segle segon. La crisi gnòstica d'aquest segle és com una mena de barrera que apantalla en bona mesura la joiosa i innocent experiència cristiana confiada i acceptadora del primer segle, a partir d'aquesta l'Església deixarà de batejar fàcilment i immediatament als candidats de bona voluntat i amb el coneixement  bàsic i establirà catecumenats, llargues catequesis i exàmens de puresa doctrinal i bon sentit i deixarà de considerar tolerables excentricitats i revelacions privades, almenys sense haver-les examinat i discernit sobre elles. I precisament el paper institucional dels bisbes, en una jerarquia oficial establerta i reconeguda, està ben documentat a partir de finals del segle I i inicis del segle II, junt amb l'aparició del nom de catòlica (universal) per a l'Església que manté pur i íntegre l'ensenyament dels apòstols, sense treure ni afegir-hi coses que el puguessin mutilar o corrompre. 

A la resta del món, passa semblant. A Xina la dinastia Han, sota els Han orientals, viu un llarg final entre 188 i 220 amb rebel·lions com les dels taoistes Turbants Grocs (184 - 205) i un altre revolta taoista que va fundar un Estat teocràtic independent a una zona perifèrica  (142 - 215) i guerres continues, que posen fi no sols als Han orientals (25 - 220) amb capital a Luoyang, sinó a tota la dinastia Han, inclosos els Han occidentals (202 aC - 9) amb capital a Chang'an, separats només pel breu interregne de Wang Mang (9 - 23). I mentre tot això passava els abans poderosos emperadors Han s'anaven convertint en cada cop més dèbils i al final nominals, estant el veritable poder en els senyors de la guerra i el país estava dividit, i un dels quals, Cao Cao, que ja tenia el poder real en una gran zona, posaria fi al que ja era poc més d'una ficció i acabaria provocant la seva fi quan poc desprès de la seva mort l'últim emperador Han es va veure obligat a abdicar en el seu fill, que començaria un nou llinatge imperial. Aquesta dinastia Han, performativa de Xina,  ha fet que quan els xinesos parlen de si mateixos s'anomenen "han" (1), i quan aquesta primera gran Xina es va dividir en Estats rivals va començar l'Edat Mitjana xinesa (220 - 581) i va haver-hi invasions de pobles bàrbars, que formaren nous Estats. És a dir que la crisi del segle II va tenir un abast global, com si la Humanitat tinguès una mena de ritme històric bastant sincrònic, ja que també a Pèrsia l'Imperi Part hel·lenitzat (247 aC - 224), gran rival de Roma, aviat arribaria al seu final, quasi simultàniament amb es Han, i seria substituit pel zoroastrià Imperi Neopersa  Sassànida (224 - 651).  

Finalment, els grans personatges del segle II foren més que res recopiladors dels coneixements que vingueren també a significar i posar un punt final com Claudi Ptolemeu (c. 100 - c. 170) en Astronomia i Geografia, Galè (129 - 216) en Medecina, l'escriptor Llucià de Samosata (121 - 181), el filòsof Plutarco (c. 48 -  c. 120) autor de les Vides paral·leles, els historiadors Tàcit (56 - 120) i Suetoni (c. 70 - d. 126) i en el Cristianisme, a part del floriment de sectes gnòstiques destructves amb els seus mestres  com Marció (c. 85 - c. 160), Valentí (c. 100 - c. 180) i molts altres, i altres heretgies relacionades com el docetisme, en la seva versió principal té en els seus inicis els Pares apostòlics, deixebles dels apòstols, com St. Ignasi d'Antioquia (+ c. 110), St. Policarp (c. 70 - 155), Papias (c. 60 - c. 130) i Hermas  i veu sorgir els apologistes com St. Justí (c. 95 - 165), filòsof i màrt, r  i els primers que lluiten contra les heretgies denunciant-les com St. Ireneu de Lió (c. 125 - 202) i els primes teòlegs com Tertul·lià (160 - 220), predecessor d'Orígenes, i fins i tot el cas gairebé únic i insòlit de St. Hipòlit .de Roma (c. 160 - 235), el primer antipapa i l'únic antipapa canonitzat, desprès de reconciliar-se amb l'Església i morir màrtir, autor de molts escrits que permeten veure com vivian els cristians en aquell temps. I també va ser un segle de màrtirs i tenim diverses Actes autèntiques i fiables, històricament i jurídicament veraces i exactes, de determinats martiris importants de sants. Tot això junt forma un panorama fascinant d'aquest segle de transició però força interessant en el seu estil, el primer dels segles "pobres" en el significat que s'usa aquest terme aquí, en l'Era Cristiana, una prova i una experiència en la vida cristiana.   

Algunes dates cronològiques: 

100 - 120 Activitat del gnòstic Saturní a Antioquia 

115 - 117 Segona revolta jueva (desprès de la del 63 - 73) davant l'avenç de Trajà cap a Mesopotàmia on hi ha la gran diàspora jueva, amb 6 segles d'antiguitat o més. Es rebel·len els jueus d'Egipte, Cirenaica, Xipre... i són durament reprimits.

117 - 161 Activitat del gòstic Basílides a Alexandria, on en aquest segle també floria l'alquimia i l'hermetisme, els seus seguidors basilidians seguiran durant segles  

122 - 132 Construcció del mur d'Adrià a Escòcia. Mostra que l'Imperi Romà ha arribat als seus límits, ha perdut la seva força conqueridora i es posa a la defensiva en les fronteres. 

132 - 135 Revolta de Bar Kokbà contra Roma, la tercera i última i la més desastrosa

135  Desprès que els romans aixafin la revolta, el nom de Jerusalem es canvia a Aelia Capitolina i s'hi instauren temples pagans grecoromans, els jueus tenen prohibit residir a Judea, que queda devastada  i despoblada per les matances, esclavització i exili forçat, i encara més entrar a Jerusalem, delicte castigat amb pena de mort. El nom de la zona canvia a Palestina

135 - 138 El Judaisme, religió prohibida a l'Imperi Romà

136 - 168 El gnòstic Valentí vingut des d'Alexandria difon la seva heretgia a Roma i funda escola, els valentinians 

140 Marció (85 -160) exposa les seves teories a Roma i obté rebuig en general, St. Policarp l'arriba a qualificar de "primogènit de Satanàs", però també partidaris convençuts. I el seu desafiament a les Escriptures de l'Antic Testament i fins a les naixents del Nou Testament, del que sol accepta un Evangeli i 10 cartes paulines, i encara tot expurgat, obligarà a l'Església a distingir clarament entre llibres inspirats i apòcrifs, i entre ortodoxos i herètics, i a establir un cànon.   

142 Es construeix el segon mur fronterer romàa Escòcia, el de'Antoní Pius, 150 km més amunt, en un lloc on la distància entre les costes del Mar del Nord i de l'Oceà Atlàntic és bastant menor. Hi ha limes com aquest a moltes fronteres de l'Imperi (2) 

144 Marció és excomunicat com heretge i funda la seva pròpia secta, que persistirà força temps

140s/155 Antoní Pius torna a permetre la circumcissió per motius religiosos

mitjan s. II  El Pastor d'Hermas 

155 Primera Apologia de St. Justí, dirigida a l'emperador Antoní Pius  

158 Senyal de la situació dels temps, els romans tornen a la frontera d'Adrià a Escòcia, molt més al sud que la breu d'Antoní Pius. 

157 Segona Apologia de St. Justí, dirigida al Senat romà

160 Diàleg amb el jueu Trifó, de St. Justí que mort màrtir cap al 165  

165 Les legions romanes d'Avidi Cassi destrueixen la capital parta Seleucia. Gran cop a la causa de l'Hel·lenisme a Àsia

166 - 180 Al seu retorn, les legions romanes estenen per tot el Mediterrani la pesta Antonina, la primera pandèmia a l'Imperi Romà 

c. 168 El Diatessaron, concòrdia dels 4 Evangelis, de Tacià (c. 120 - 185), que va ser durant uns segles usat en la litúrgia per l'Església siríaca, fins que al segle V va ser substituït pels 4 Evangelis de la Peshitta, traducció siríaca de la qual l'Antic Testament també es va publicar al segle II, mentre el Nou Testament, i  per tant els Evangelis,  és posterior, dels s. III-IV. 

c. 170  El cànon Muratori, el més antic, fet potser com a resposta al desafiament de Marció 

180  Adversus haereses de St. Ireneu de Lió, que polemitza sobretot amb el Gnosticisme, denunciant-lo 

189 Rebrot de la pesta, particularment afectant l'exèrcit romà i les ciutats de l'Imperi Romà, que queda despoblat  

193 Any de 5 emperadors a Roma, que anticipa ja el convuls segle III del militarisme i continus cops d'Estat i lluites internes pel poder a l'Imperi.  

El món a l'inici del segle III ja era molt diferent al món de finals del segle I, desprès de tots aquests canvis i transformacions, i per exemple si el període 250 aC - 150 era molt pluralista i amb l'Estoicisma com a filosofia "primus inter pares" de referència al món grecoromà,, el següent període, el 150 - 550, serà una època dualista i la filosofia predominant serà el Neoplatonisme. I això és important, perquè els textos del Nou Testament, escrits sobre un fons de referència general estoic dins d'un ambient també de gran pluralisme, quan surtin realment en públic i es discuteixin a partir de Constantí al segle IV ho faràn en una època de base intel·lectual dualista, per exemple amb l'aparició i auge del Maniqueisme, i amb el Neoplatonisme i no l'Esroicisme com a referència. Això no afecta al seu contingut ni a la seva essència però sí a alguns matissos en la interpretació i comprensió dels mateixos, igual que en la nostra època del segle XXI estem mediatitzats per una mentalitat general científica, historicista i de crítica textual. Per això és important l'exegesi i l'hermenèutica, la bona traducció als idiomes moderns i conèixer l'evolució històrica i filosòfica del món occidental per intentar una comprensió el més pura possible des de la part humana (3). 

(1) Mentre que els xinesos a l'estranger o els cosmpolites solen ser anomenats "tang" per l'altra gran dinastia xinesa, la Tang (618 - 907), molt cosmopolita i amant de tot l'estranger. 

(2) Isaac Asimov, en els seus llibres sobre Roma (La República Romana  i L'Imperi Romà)va er notar que si els romans no haguessin sigut derrotats al bosc de Teutoburg l'any 9 de l'Era Cristiana i haguessin consolidat el seu domini sobre Germania, potser haurien pogut seguir conquerint i annexant-se alguns territoris més a Europa central i oriental, i arribar a la zona d'Europa on la separació entre el Mar Bàltic  i el Mar Negre és més curta, i la península europea és més estreta, i en lloc de tenit que defendre la llarguíssima frontera del Rin i el Danubi, deixant en poder bàrbar tants grans territoris a la part central i nord d'Europa i a més relativament propers a Itàlia, i attibar a establir les seves fronteres en les ribes dels rius Oder i Dniester o del Vistula i Dniester ambl'ajut també de la barrera dels Monts Càrpats en els dos casos, amb una triple o quadruple avantatge: més extensió de terreny i més població romana i en procés de civilització, frontera molt més curta i per tant més fàcilment defendible, i molta major distància des de la frontera Est fins a Roma i el centre imperial com a protecció addicional contra incursions i possibles invasions, i potser aleshores el limes gairebé únic s'haguès pogut mantenir, amb una mena de com de Gran Muralla xinesa a les portes d'Europa, i l'Imperi no haguès caigut o com a mínim haguès durat molts més segles, com en el cas de Constantinoble, protegida per les muralles teodosianes, la seva flota, les cadenes que podien tancar els estrets del Bòsfor i Dardanels i el foc grec.. Llavors l'eventual trasllat de la capital efectiva de Roma a Ràvenna i fins a Bizanci haguès tingut molt més sentit i la  Història Universal seria molt diferent, si l'Imperi no haguès caigut o ho haguès fet al mateix segle XV però havent mantingut fins aquest temps una unitar i  el control d'Europa occidental i central, amb una frontera segura a l'Est, el lloc més perillós per la gran plana euroasiàtica, i les també bastant segures del Mar Mediterrani i el desert del Sàhara al Sud, l'Oceà Atlàntic a l'Oest i el Mar Bàltic i la península de Jutlàndia al Nord.
(3) Sinó les coses poden canviar o variar de significat en poc temps. Un professor de l'ISCRV ens posava el cas de les novel·les de Dickens, d'un idioma semblant i proper com és l'anglès, i de sols 150 anys enrera o poc més quan ens ho deia a principis del segle XXI, on en algun cas es diu d'un orfelinat on els nens menjaven cada dia patates amb bacallà, i per l'evolució del temps un lector poc advertit o sense explicació adicional podria arribar a la impressió errònia que la vida dels nens era molt dura, però almenys el menjar era de primera, i això no és el que descriu l'autor ni el que vol dir, malgrat a nosaltres ens ho poguès semblar. També es pot dir una cosa semblant del caviar, menjar dels pescadors pobres en determinats llocs i temps que, desprès de considerar-se per alguns com una delicadesa i esdevenir com ua moda i un luxe per la seva escassetat, ha arribat a ser caríssim i considerat aliment nomès a disposició dels sibarites més rics. Molts més malentesos d'aquest tipus es poden produir quan tes tradueix d'una mentalitat semítica i d'unes llengües semítiques (hebreu, arameu) o del grec koiné, en una zona geogràfica molt particular i a una distància històrica de dos mil·lennis per al NT i de dos i mig a tres mil·lenis per l'AT. Calen doncs les notes i els comentaris basats en la tradició apostòlica i el magisteri eclesial mantinguts amb continuïtat al llarg de tots aquests 20 segles per entendre bé el que diu, el que es volia dir i el que entenien els primers oients. Perquè és ben sabut que els originals no envelleixen ni caduquen, però les traduccions sí i cal anar-les renovant periòdicament.  

De l'amor

Sobre l'amor humà, reflex de l'amor diví, s'han publicat molts estudis, una relació dels quals ja va sortir en una altra entrada. 

Aquí es citen algunes parelles emblemàtiques de la Història: 

Paris i Helena de Troia (fl. c. 1200 aC) 

Marc Antoni (83 - 30 aC)  i Cleopatra VII  (69 - 30 aC) 

Herodes Àtic (101 - 177) i Appia Annia Regila (125 - 160)* 

Justinià (482 - 565) i  Teodora (c. 495 - 548) 

Tang Xuanzong (685 - 762)  i Yang Guifei (719 - 756)

Leofric (968 - 1057) i Godiva (990 - 1067)  

Abelard (1079 - 1142) i Heloisa (1101 - 1164)

Elionor d'Aquitània (1122 - 1204) i Enric II (1133 - 1389) 

Dant Alighieri (1265 - 1321) i Beatriu Portinari (1266 - 1290) 

Francesco Petrarca (1304 - 1374) i Laura de Noves (1308 - 1348) 

Ferran el Catòlic (1452 - 1516) i Isabel la Catòlica (1451 - 1504) 

Felip el Bell (1478 - 1506) i Joana la Boja (1479 - 1555) 

Maria Tudor (1516 - 1558) i Felip II (1527 - 1598) 

Shah Jahan (1592 - 1666) i  Mumtaz Mahal (1593 - 1631) 

Lluís XVI (1754 - 1793) i  Maria Antonieta (1755 - 1793)

Napoleó (1769 - 1832) i Josefina Beauharnais (1763 - 1814),  Maria Walewska (1786 - 1817) i  Maria   Lluïsa d'Àustria (1791 - 1847) 

Sören Kierkegaard (1813 - 1855) i Regine Olsen (1822 - 1904)

Ada Lovelace (1815 - 1852) i William King-Noël (1805 - 1893)

St. Lluís Martin (1823 - 1894) i Sta. Maria Celia Guérin-Martin (1831 - 1877) 

Lev Tolstoi (1828 - 1910) i Sofia Tolstoi (1844 - 1919)   

Francesc Josep I (1830 - 1916) i Sissi (1837 - 1898) 

Friedrich Carl Andreas (1846 - 1930) i Lou Andreas-Salomé (1861 - 1937)**

John Collier (1850 - 1934) i Marian Huxley (1859 - 1887) i Ethel Huxley (1866 - 1941)***  

Rodolf d'Àustria (1858 - 1889) i Mary Vetsera (1871 - 1889)****

Pierre Curie (1859 - 1906) i Marie Sklodowska-Curie (1867 - 1934) 

Nicolau II (1868 - 1918) i Alexandra Romanova (1872 - 1918) 

Paul Valéry (1871 - 1945) i una catalana 

Carles I d'Àustria (1887 - 1922) i Zita de Borbó-Parma (1892 - 1989) 

Eduard VIII, el duc de Windsor (1894 - 1972) i Wallis Simpson (1908 - 1986) 

Fernando Eleta (1921 - 2011) i Mercedes Casanovas (1928 - 1954)***** 

Franz Wunsch (1922 - 2009) i Helena Citronová (1922 - 2007) 

Rainier III (1923 - 2005) i Grace Kelly (1929 - 1982) 

Viktor Pesek (1924 - 1944) i Renee Neumann (1924 - 1987) 

Balduí I (1930 - 1993) i Fabiola (1928 - 2014) 

Tenint en compte només els casos reals i no els literaris o llegendaris com Orfeu i Eurídice, Shakuntala, Tristan i Isolda, Ginebra i Lancelot, Shahrazad, Wanda, Romeo i Julieta, la princesa de Clèves, Manon Lescaut, Werther i Carlota, Mme. Bovary, Anna Karenina i altres. 

Els citats casos famosos històrics recullen en conjunt les diferentes possibilitats de les parelles conjugals humanes, experiències santes i pecadores, bones i dolentes, positives i negatives, fàcils i difícils, felices i tràgiques, normals i insòlites, reals i il·lusòries...

* Es va acusar a Herodes Àtic d'haver-la fet assassinar d'una patada al ventre, estant embarassada de 8 mesos, per un criat de la casa. Però Herodes va ser absolt en el judici ja que no va constar que ho haguès ordenat. I a més Herodes, amo d'una fortuna immensa, va fer construir en memòria de la seva dona l'Odeó d'Atenes (161), el temple de Ceres i Faustina a Roma, dedicat a ella i amb una estatua seva, i el cenotafi de Regila a la Via Apia. També li va fer inscripcions i panegírics diversos.

** Per decisió d'ella, que només va acceptar casar-se amb ell amb aquesta condició, van tenir un matrimoni blanc, sense relacions sexuals tota la vida, tot i que ell n'estava molt enamorat i la desitjava intensament i pel que va ser un enorme esforç viure sempre junts sense consumar el matrimoni. Lou Salomé, que sempre va mantenir el matrimoni (1887 - 1930) i el cognom d'ell unit al seu fins i tot desprès, va ser famosa per les seves anteriors relacions sentimentals amb intel·lectuals famosos com Friedrich Nietzsche (1844 - 1900),  Paul Rée (1849 - 1901), Rainer Maria Rilke (1875 - 1926) i Viktor Tausk (1879 - 1919), amb els quals va flirtejar i amb algun va tenir relacions sexuals, però en general els va entetenir i rebutjar, i Ree va morir en un accident de muntanya que podria haver estat un suïcidi i Tausk es va suïcidar però potser no per ella o no nomès per ella; també va tenir amistat amb Sigmund Freud (1856 - 1939), no se sap amb quina profunditat i conseqüències però que es va mantenir fins la mort d'ella. Havent descobert i abraçat la psicoanalisi el 1912, el mateix Freud la va psicoanalitzar, va ser acceptada en el Cercle com a membre i va ser la primera dona psicoanalista, ella deia que havia trobat allà les seves pròpies idees i Freud, que trobava molt interessants les seves relacions amb grans intel·lectuals, deia que Lou era la més bona entenedora de les seves idees. 

*** El pintor John Collier es va casar successivament amb dues filles de T.H. Huxley. El primer matrimoni amb la també pintora Marian Huxley (1879 - 1887) de la que va enviudar i el segon amb Ethel Huxley (1889 - 1934) i com que al Regne Unit era il·legal casar-se amb la cunyada, el matrimoni es va tenir que celebrar a Noruega, que sí que ho permetia. 
**** Inicialment s'havia cregut en un pacte suïcida ja que era una relació adúltera i impossible o bé en un assassinat-suïcidi per part de Rodolf per tal de no morir sol, però cada cop va anar prenent més força un assassinat  per part dels serveis secrets francesos, sols o amb l'ajut dels britànics, possiblement per ordres de Georges Clemenceau (1841 - 1929), per les idees de l'hereu Rodolf , com va sostenir l'emperadriu Zita (1892 - 1989) i molt recentment a partir d'una segona autòpsia del cos d'ella feta el 1955 i la consulta als arxius vaticans sobre el cas el 1959 s'ha sostingut que ella va morir de forma natural, possiblement a resultes d'un avortament, i que desprès el príncep es va suïcidar d'un tret. L'últim gir del cas, el 2015, va ser la troballa i publicació d'unes cartes de Mary a la seva mare poc abans de la seva mort en les que li parlava de que estaven disposats  suïcidar-se per amor i que s'havien mantingut secretes fins llavors, amb les que el cas va resultar ser finalment la primera i principal hipòtesi, la d'un pacte suïcida. La tragèdia de Mayerling va afectar profundament no sols a l'Imperi Austro-Hongarès sinó a tota Europa, i no sols llavors sinó de forma duradora. I allò que està clar és que el príncep Rodolf estava mentalment malalt i que la seva amant adolescent es va deixar entabanar, potser en una "folie à deux".    

***** Casats el 1950, van tenir 3 fills i ella va morir de poliomelitis poc desprès de néixer l'últim, estaven molt enamorats i  veient que es moria va encarregar al seu cunyat Carlos Eleta (1918 - 2013) que cuidés del seu germà i dels seus fills i aquest no nomès ho va fer sinó que el mateix any va compondre en honor d'ells dos la famosa cançó romàntica "Es la historia de un amor", mundialment famosa i no nomès en el món hispànic.

Europa: Grècia, Roma, el Cristianisme i la voluntat de ser

Roma és el centre del Catolicisme i en sentit ampli de la Cristiandat com la
reconeguda com la primera entre les 5 seus patriarcals establertes als inicis

Europa és el resultat del pensament i art grecs, del Dret i enginyeria romans i de la religió cristiana, amb una decidida voluntat de ser i per tant de defensar-se. 

Així han tingut i tenen molta importància a Europa els filòsofs Plató i Aristòtil, el metge Hipòcrates i obres d'art com el Partenó, a més de molts altres pioners de la filosofia i la ciència, sense oblidar la democràcia d'Atenes en temps de Pericles. 

De Roma l'alfabet llatí i el mateix idioma llatí que no sols ha evolucionat a les llengües romàniques sinó que ha sigut llengua litúrgica i de cultura i ha influït força en l'anglès, així com el Dret codificat per Teodosi II i Justinià, les obres d'enginyeria com vies i aqüeductes, el mateix Imperi Romà com element unificador de tot el món mediterrani.

 

El Cristianisme, amb la preparació de tot l'Antic Testament, amb Abraham, Moisès, David, Elies, entre molts, s'estableix amb Jesucrist i les figures fonamentals són Ell i la seva mare la Verge Maria, amb tots els sants del Nou Testament, especialment les figures de St. Josep, St. Joan Baptista, St. Pere i St. Pau, St. Joan i els altres apòstols, els evangelistes, els màrtirs i els apologistes, els primers teòlegs com Tertul·lià i Orígenes, així com Constantí, Teodosi, St. Jeroni (la Vulgata) i St. Agustí,  Clodoveu, St. Benet, Justinià, Carlemany... i els primers bisbes de Roma, aviat papes com St. Lleó, St. Gregori i St. Lleó, St. Gregori VII, Urbà II, fins arribar al zènit del segle XIII, amb l'apogeu del papat amb Innocenci III i -  amb el precedent de St. Bernat -  una plèiade de grans sants com St. Domènec, St. Francesc, St. Abert, St. Ferran, St. Lluís, St. Bonaventura, St. Tomàs d'Aquino...essent també el gran segle de les catedrals gòtiques. 

Segons es pot comprovar, el Cristianisme en la seva expansió mundial ha experimentat una sèrie de circumstàncies que l'han fet principalment europeu. Perquè si haguès tingut més èxit cap a l'Est, potser avui les seves formulacions serien diferents i el seu excipient - perquè la seva essència seria la mateixa - seria oriental, persa, indi i xinès. Perquè fins i tot de la manera com va anar històricament, en un moment donat, als segles al voltant del segle IX, l'Edat d'Or d'Àsia, l'Església de l'Est sobretot nestoriana, s'estenia sobre una extensió de terres molt major i amb una població molt més gran i amb una cultura superior, ja que incloïa Pèrsia, la Índia, Àsia Central amb la pujant Ruta de la Seda, i Xina, uns centres econòmicament molt per sobre de Bizanci i Europa, i amb una civilització més avançada i un futur aparentment més prometedor, tant per aquells països com pel Cristianisme oriental, tot i que allà malgrat la conversió de tribus tungús i mongolesl'Església hi era menys nombrosa i poderosa, ; però sobretot la gran revolta d'An Lushan (755 - 763)  i el gir antiestranger i massacres al Tang final (840 - 879) la debilitaren molt, i les campanyes i matances de Tamerlà a la 2ª meitat del s. XIV quasi acabaren amb ella. 

Per tant aquells que més han influït en la civilització europea els podem resumir en tres o quatre llegats, si es té encompte l'aportació germànica, i en unes quantes batalles decisives, sobretot les que significaren un enfrontament entre Occident i Orient, amb victòria occidental. 

480 aC Batalla naval de Salamina (1) 
            Himera  

331 aC Gaugamela, Alexandre Magne  

207 aC Metaure 

202 aC Zama. Escipió l'Africà 

312 Pont Milvi, Constantí 

451 Camps Catalàunics, Aeci  

673 - 677 Setge àrab de Constantinoble 

717 - 718 Setge àrab de Constantinoble 

722  Covadonga, Pelai 

732   Batalla de Poitiers. Carles Martell 

969  Destrucció de l'Imperi Khazar, Sviatoslav de Kiev 

1212 Las Navas de Tolosa 

1340 Salado 

1380 Kulikovo. Dmitri Donskoi i St. Sergi de Radonezh 

1456 Setge de Belgrad, Janos Hunyadi i St. Joan de Capistrano

1520 Otumba, Hernán Cortés

1521 Tenochtitlan, Hernán Cortés  

1529  Setge de Viena.

1532 Cajamarca, Francisco Pizarro 

1552 Conquesta russa de Kazan 

1556 Conquesta d'Astrakan 

1565 Setge de Malta.

1571 Batalla naval de Lepanto. Joan d'Àustria 

1582 Batalla del riu Irtysh, Yermak, inici de la conquesta de Sibèria 

1683 Segon setge de Viena, Jan III Sobieski "Veni, vidi, Deus vicit"

1783 Conquesta del kanat de Crimea, Grigori Potiomkin  

1920 Batalla de Varsòvia, el "miracle del Vístula", Jozef Pilsudski 

No es tenen en compte les terribles batalles de les Primera i Segona Guerres Mundials (1914 - 1945) ja que no eren pròpiament enfrontaments entre Occident i Orient, sinó lluites internes europees, que també van fer molt mal, però, a tota Europa en el seu conjunt, amb el dessagnament repetit dues vegades de la seva població (2), i la pèrdua de poder mundial i dels seus imperis. He fet una excepció amb la batalla de Varsòvia perquè va salvar a Europa de l'extensió del comunisme a Polònia i també a Hongria i  Alemanya, que havien tingut revolucions soviètiques el 1919, i si s'haguès estès a elles, es podria haver anat generalitzant, com es temia, a tot l'espai europeu (3). 

A vegades Europa va ser ajudada per batalles externes a ella, com la d'Ardebil (730), del Talas (751), Bagdad (1258), Angora (1402)... 

I també hi ha terribles derrotes com Yarmuk (636), Guadalete (711), Manzikert (1071), Hattin (1187), el riu Kalka (1223), Kiev (1240), la caiguda de Constantinoble (1453) i algunes més (4)... però aquí es tracta de la defensa i expansió d'Europa, no de la seva conquesta, per la qual cosa es citen les victòries decisives, tot i que tant la Península Ibèrica com Rússia i els Balcans van sofrir l'ocupació musulmana, particularment llarga en el cas de la primera. 

(1) Com deia José Maria Pemán en una observació "Europa i Àsia, que no estan separades geogràficament, sí que estan separades històricament, pel resultat de la batalla naval de Salamina". I té raó, perquè si el resultat haguès estat el contrari, Europa i Àsia probablement haguessin format una unitat geopolítica i cultural sota predomini asiàtic i Europa seria nomès allò que geogràficament és, un apèndix peninsular d'Àsia. 

(2) Veritables massacres sense sentit de centenars de milers i en ocasions de milions de persones, com les batalles de Verdún (1916), del Somme (1916), l'ofensiva Brusilov (1916), la Guerra Civil Russa (1917 - 1922), el setge de Leningrad (1941 - 1944), Stalingrad (1942 - 1943)... i en ocasions per decisions polítiques sense batalles ni guerra com el Holomodor (1932 - 1933) que va afectar a Ucraïna i el Kazakhstan... 

(3) I es ben sabut que el comunisme és la ideologia que ha causat més milions de morts a tot el món entre els seus propis ciutadans, a Xina, la URSS, Cambodja i molts altres països.  

(4) Algunes tan modernes com la Guerra Russo-Japonesa de 1904-05 amb la decisiva batalla naval de Tsushima (1905), però el Japó ja llavors estava tan modernitzat i occidentalitzat que no es pot considerar pròpiament una confrontació Occident-Orient, a no ser en el tema religiós, de molt poca importància en aquesta guerra. 

Dones del segle XXI

La nova generació de dones per aquest segle. 

Alguns exemples: 

Carla Restoy

Dolores Hart (1938) 

Chantal Delsol (1947) 

Maria Vallejo-Nágera (1964) 

Nicole Kidman (1967) 

Maria Corina Machado (1967)

Millie Stegman (1968) 

Marine Le Pen (1968) 

Ayaan Hirsi Ali (1969)

Edita Majić (1970)

Asia Bibi (1971) 

Maria del Himalaya (1973)

Giorgia Meloni (1977) 

Amada Rosa Pérez (1977) 

Karyme Lozano (1978) 

Sophia Kuby (1981) 

Tamara Falcó (1981)

Izanami Martinez (1984) 

Larissa Murphy (1985)  

Lila Rose (1988) 

Candace Owens (1989)

Carlota Valenzuela (1992)

Sor Marta* (1996)

 

Carla Restoy (1996)

 

Eva Vlaardingerbroek (1996) 

Marin Minamiya (1996) 

Sofia Carreón (1998)

Ada Lluch (2000) 

"La millor estrategia en la naturalesa és ser el més conservador possible" - Werner Heisenberg (1901 - 1976), físic alemany, mecànica quàntica de matrius i principi d'indeterminació

* Marta González Cambronero