Llibres de conversions

Uns quants llibres de persones que van buscar i van trobar la veritat. 

Confessiones (c. 400) - St. Agustí 

Dieu existe, je l'ai rencontré (1969) - André Frossard 

Rome, sweet home. Our journey to Catholicism (1993) - Scott Hahn i Kimberly Hahn

The unexpected way: on converting from Buddhism to Catholicism (2002) - Paul Williams

Grazie, Gesù. La mia conversione dall'Islam al Cattolicesimo (2008) - Magdi Cristiano Allam  

"Tu no em buscaries si no m'haguessis ja trobat" - St. Agustí (354 - 430) 

Llibres de religió d'una època

Una relació de llibres potser ara poc coneguts (1) i que són no sols ja històrics i reflecteixen una època sinó que la majoria d'ells són molt recomanables (2):

L'Àngel bó. Devocionari breu (1919) - Eudald Serra i Buixó 

Missal Romà (1921) - Eudald Serra i Buixó 

Guia del Cristià (1923) - Eudald Serra i Buixó 

Manual de Historia Eclesiástica (1942) - Bernardino Llorca 

Para salvarte (moltes edicions i versions des dels 1940s) - Jorge Loring 

El Montserrat del espíritu (1953) - Columbà Maria Cucurella i Jorba 

Historia de la Iglésia Católica I. Edad Antigua (1953) - Bernardino Llorca 

Nueva visión de la Historia del Cristianismo (1956) - Bernardino Llorca

Catecismo de la Doctrina Cristiana del Segundo Grado, Texto Nacional (1958) 

 

Lo que no ha dicho el Concilio (2ª meitat 1960s) - José Ricart Torrens 

Reflexiones en torno a la Humanae Vitae (1968) - Karl Rahner (3)

Dieu existe, je l'ai recontré (1969) - André Frossard (4)

Si el celibat fos un pecat... (1980) - Álvar Maduell (5)

Relació dels autors citats: 

Columbà Maria Cucurell (1877 - 1963), monjo de Montserrat
Eudald Serra (1882 - 1967), sacerdot català
Bernardino Llorca (1898 – 1985), historiador jesuïta
Karl Rahner (1904 - 1984), sacerdot i teòleg jesuïta alemany 
André Frossard (1915 - 1995), periodista i escriptor, membre de l'Académie Française
Jorge Loring (1921 - 2013), jesuïta i apologista
Álvar Maduell (1936), sacerdot, teòleg, periodista i escriptor

No he trobat informació biogràfica de José Ricart Torrens, sacerdot català

 

Notes: 

(1) L'excepció és el conegudíssim Para salvarte. De tots ells cito sempre l'any de la primera edició, si el sé, i el títol original. N'hi ha que han sigut reeditats moltes vegades, en ocasions revisats i ampliats i tot. 

(2) Alguns ara han quedat antiquats i són curiositats,  i l'últim de la llista és un llibre volgudament polèmic i fins paròdic, que tot i que no és tan trecador com el títol donaria a entendre, i tenint en compte que sembla,i és volgudament provocatiu, és ben desencertat per la seva tesi seriosa subjacent, exagerada, falsa i absurda, que  també és un autèntic sarcasme. Els que sí són molt recomanables són l'Àngel bó, la Guia del Cristià, el Manual de Historia eclesiástica i sobretot el Catecismo, del que es va fer una edició en traducció catalana, i el Para salvarte, del que hi ha traducció catalana i que a més s'ha traduït a molts idiomes i se n'han fet moltes revisiona i ampliacions, i avui dia ja deu anar per la vuitantena de edicions fins gairebé ara mateix. 

(3) Llibre crític i controvertit en la línia de K. Rahner, considerat el gran teòleg del Vaticà II, i durant un temps, el més important i influent teòleg catòlic del segle XX, com l'equivalent de Karl Barth en el món protestant, però el prestigi i l'acceptació del qual ja fa temps que ha anat declinant, ha minvat molt i ara no se'l veu així.  

(4) Llibre interessant i recomanable sobre una teofania en una església que va provocar a l'autor una conversió immediata, gairebé de tipus paulí, interessant de seguir en els precedents, les circumstàncies i el desenvolupament posterior.

(5) Un llibre fet per un sacerdot i teòleg crític amb la situació política espanyola del franquisme, i que en aquesta obra literalment es passa, com una mena de broma rara o un exercici de "épater le bourgeois", potser per intentar fer sortir a tots de la zona de comfort, però la tesi del qual, que per sort ni l'autor se la creu ni la té en consideració, no s'aguanta per enlloc i avui dia molt menys. 

Història amb llicència poètica

Quan l'Imperi Persa de Xerxes s'estava preparant per envaïr Grècia per venjr la inesperada derrota de Marató del 490 aC, els atenesos van consultar l'oracle de Delfos per veure com es podien salvar i la resposta va ser "es podreu salvar darrera la muralla de fusta". Per això es van dedicar a construir una valla de fusta al voltant d'Atenes i de l'Àtica, però quan 10 anys més tard el mateix Xerxes comandant un exèrcit d'un milió de soldats de tot l'Imperi, per fi va creuar el Bòsfor, i malgrat un breu retard al desfilader de les Termòpiles en que no obstant al final l'èlit militar dels espartans va ser totalment anihilada amb el seu rei Leònides al front, se'n van adonar que intentar ressistir era inútil i van decidir evacuar tota la gent portant-la a la seva gran flota de vaixells, que incapaç de presentar batalla a la flota persa amb els seus hàbils mariners fenicis i els seus guerrers experts, i menys carregats amb gent del poble, van fugir amagant-se a l'interior dels estrets de Salamina, que venia a ser un equivalent marí de les Termòpiles. Llavors van comprendre que l'oracle es referia a la flota quan va pronosticar la salvació en la muralla de fusta. Però desprès que l'exèrcit persa va arrassar l'Àtica i va destruir i incendiar la ciutat d'Atenes, en càstig per la seva rebel·lió, la flota persa va bloquejar la sortida de l'estret de Salamina deixant tancada la flota grega. Al cap de poc temps els comandants navals grecs, veient que estaven entre l'espasa i la paret, van celebrar un consell de guerra i van prendre una decisió tan audaç com aparentment desesperada,  no els hi quedava més remei que sortir a lluitar,i per això aprofitan que era de nit van fer baixar a la gent no combatent i la van deixar a les petites platges de la costa dels estrets i van començar els preparatius. 

A la matinada els centinel·les perses que vigilaven des de dalt dels penyasegats sobre el mar van quedar sorpresos al sentir un fort xipolleig de la superfície de l'aigua i uns estranys cants religiosos entonats a cor que trencaven el silenci i la foscor: era l'esquadra grega que en fila sortia dels estrets de Salamina disposada a presentar batalla a l'esquadra persa que en formació de combat els esperava a la badia, no creient que s'atrevirien a sortir a lluitar. I el sorprenent desenllaç de la lluita és ben conegut ja que va marcar tot el futur de la Història de la Humanitat perquè Europa i Àsia, que no estan separades geogràficament, com ja va fer notar José Maria Pemán, estan separades històricament pel resultat de la batalla naval de Salamina del 480 abans de Crist.    

Dança guerrera d'espases georgiana, procedent de l'entrenament pel combat

Armènia l'any 301 i Geòrgia pocs anys desprès van ser les primeres nacions que es van convertir al Cristianisme, abans que Aksum el 333 i l'Imperi Romà que ho feu entre el 313 i el 380. Armenis i georgians van ser els primers pobles oficialment cristians si no compten el petit precedent d'Edessa a inicis del segle III. Però la seva vida no va ser fàcil, perquè primer van ser dominats pel zoroastrià Imperi Neopersa Sassànida (224 - 642) i més tard van haver de lluitar contra el Califat islàmic a partit del 650 i durant segles, i l'Imperi Khàzar jueu, que ja havia parat l'expansió àrab quan la seva cavalleria derrotà a l'omeia allà a mitjans del s. VIII, un segle i escaig més tard. Més tard foren atacats pels turcs seljúcides a partir del segle XI i a principis del segle XIII foren els mongols de Gengis Khan i successors els qui es passejaren pel Càucas devastant-ho tot i al segle XIV foren els tàrtars de Tamerlà els que hi entraren i ho arrassaren, i al mateix temps i fins el segle XV la Horda d'Or, més tard l'Imperi Turc Otomà sunnita que als s. XVI - XVIII s disputà a sang i foc amb l'Imperi Persa Safàvida xiïta el domini d'aquella zona. Per fi quan l'agitació ja no era tan extrema i la polvareda de la Història es va anar depositant i els exèrcits russos hi arribaren a principis del segle XIX, es trobaren amb que desprès de tan terribles enemics i de tan constants guerres, batalles, lluites i conflictes, els armenis i els georgians d'alguna manera havien aconseguit resistir tanta tempesta, havien sobreviscut... i seguien essent cristians. 

L'any 732 l'emir d'Al Andalus,  Abderraman el Gafequí, avançava per Aquitània amb els seus núvols de cavalleria lleugera, que apareixa a la llunyania i acabava omplint tot l'horitzó, disposats a conquerir tota la Gàl.lia i d'allí entrar al Centre d'Europa. Per enfrontar la invasió li va sortir a l'encontre la única resistència possible que li quedava a l'Europa Occidental i Central, els francs, el més fort dels pobles germànics, dirigits en aquesta ocasió per Carles Martell. Els dos exèrcits van avançar i maniobrar i finalment es trobaren un davant l'altre a una gran plana entre les actuals Tours i Poitiers, al centre-nord de l'actual França. Els ismailites o sarraïns, com se'ls deia llavors, eren genets amb berbers i àrabs, dirigits per aquests, i formaven part del immens Califat Omeia de Damasc que en aquell moment arribava des del Sind a la Índia i l'Àsia Central fins a l'Oceà Atlàntic al Magreb i a tota la Península Ibèrica, passant per Pèrsia, Egipte i tot el nord d'Àfrica amb una força expansiva i conqueridora extraordinària que havia ant superant quasi totes les resistències. Començant per l'extrem Sudoest, Europa semblava ser ara l'objectiu i la pròxima a caure. Però els guerrers francs, cristianitzats des de Clodoveu el 496, eren encara el bastió de la seva independència, possiblement l'últim i tot. Quan va començar la gran batalla, una de les decisives en la Història de la Humanitat. Els mahometans anaven a cavall i tenien més movilitat i la superioritat de la cavalleria, llavors dominant en les lluites i que ho seria encara 5 o 6 segles més, i usaven la seva tàctica tan exitosa de càrregar ràpid contra les files enemigues, colpejar i retirar-se ràpidament per no deixar oportunitat de respondre i per tornar a la càrrega de seguida. Els francs formaven sobretot infanteria, soldats a peu, i intntaven que les seves files no es trenquessin amb els ràpids atacs dels genets adversaris. Semblava que els invasors havien de guanyar per la seva superioritat militar, però els infants francs ressistien junts i quan un queia un altre el substituia ràpidament a primera línia per mantenir la formació sense forats. Així van lluitar durament per ambdues parts un parell de dies amb resultat incert. I a la matinada del tercer dia els infants francs tornaren al combat, disposats a lluitar i morir, ja que no podien ni retirar-se ni fugir, anant ells a peu i els enemics a cavall. Però per a la seva sorpresa no van veure l'exèrcit invasor front a ells. I és que en els duríssims combats del dia anterior, en els que havia destacat el propi Carles Martell, i sense que ells ho sapiguessin, havia mort l'emir Abderraman el-Gafequí, i sense el seu cap els generals islàmics havien fet durant la nit un consell de guerra i sense una direcció unificada havien decidit retirar-se per evitar majors pèrdues, estant tant esgotats com els francs. A l'avançar els francs van trobar el campament enemic gairebé intacte, però amb ningú allà, els invasors havien marxat a corre-cuita i en secret, abandonat-ho gairebé tot, especialment el botí aconseguit en la incursió. 

Aquesta batalla va canviar el rumb de la Història europea i mundial, posant límit a l'expansió explosiva dels Omeies, junt amb els fracassats setges àrabs de Constantinoble del 673-77 i 717-18, la resistència de l'Imperi Khàzar als intents de conquesta - alguns diuen que la cavalleia khàzara va derrotar decisivament a la califal a les planes de l'Azerbaidjan -  la incipent resistència dels cristians a les muntanyes del nord d'Hispània a Covadonga el 722 i la gran batalla del riu Talas contra l'Imperi Tang xinès del 751 que si bé es considera una victòria musulmana, en realitat va ser un empat, ja que els dos contendents van parar el seu avenç i van considerar que seria impossible seguir l'avenç contra el seu enorme advesari. 

I encara els motius interns, ja que entre el 749 i el 751 la rebel·lió dels descontents amb centre a Pèrsia i Mesopotàmia va acabar amb el molt expansionista Califat de Damasc sirià i el va substituir pel molt menys expansiu Califat Abbasí iranitzat, aviat dirigit des de la nova capital Bagdad., de situació més oriental I de rebot això va portar a que un membre omeia que havia pogut escapar de les matances de tota la seva família, trobés refugi a Al-Andalus i el 756 hi establís un Emirat independent en lluita amb el gran Imperi Àrab, cosa que canviava totalment la situació, tot i que la dinastia Omeia d'Al-Andalus amb capital a Còrdova encara va tenir uns 250 anys d'esplendor, convertint-se en Califat el 929 i amb les campanyes victorioses d'Al-Mansur contra els enclaus cristians del nord de la Península Ibèrica a finals del segle X, que no obstant no aconseguiren canviar la situació ni fer-los desaparèixer. I el 1031 tot això s'esfondrà amb la desaparició del Califat i l'aparició de molts regnes taifes andalusis. I si la situació continuà encara 4 segles fou per les dues grans invasions mores, la dels almoràvids  

En canvi els francs anaren fent-se cada cop més forts i expandint-se, recuperant la Septimània i les terres envaïdes fins els Pirineus, i essent una força mundial comparable a la del Califat i la del Imperi de Constantinoble i amb Carlemany (778 - 814), feren incursions al sud del Pirineu ja des del 778 i conqueriren i annexaren Girona (785) i Barcelona (801), creant la Marca Hispànica, i formant l'Imperi Carolingi (800 - 843/s. X) en estreta col·laboracio amb el Papa de Roma, al que entre altres coses donaren els duradors Estats Pontificis (756 - 1870). Aquest nou Imperi Romà d'Occident imperant a Europa occidental i central, aviat trobaria la seva continuació  en el Sacre Imperi Romà (962 - 1806) també molt durador. Les bases d'Europa ja estaven establertes, seria europea i cristiana, i tot això té el seu orígen, o si es vol el seu punt d'inflexió o decisiu, en la gran batalla de l'any 732, que ho conformà definitivament. 

Música de la mili

Quan feia el servei militar

Vaig fer el servei militar l CIR de Marines, València, entre principis de gener de 1979 i finals de febrer de 1980, un total de 14 mesos dels meus 24 - 25 anys. Incloc aquí cançons des d'una mica abans fins a una mica desprès.  

L'ambient emotiu d'aquella època ve donat per aquestes cançons, que sonaven, escoltava i m'afectaven sentimentalment, perquè per la pressió ambiental aquesta era una important i convincent font d'educació afectiva en aquell temps, tot i que està clar que, conscientment o inconscient, un també ho seleccionava segons els seus gustos i el que li resonava anímicament i per això ho gaudia i ho recordava, un altre potser haguès fet una llista ben diferent, perquè era una dinàmica circular que s'autopotenciava, et fixaves en allò que t'agradava i t'agradava allò en que et fixaves, entre tanta oferta:  

Quiero abrazarte tanto (1970) - Victor Manuel (1)

Eres tu (1973) - Mocedades

Y te vas (1975) - José Luis Perales  

Como dos niños  (1977) - Collage 

Solo pienso en ti (1978) - Victor Manuel 

Cara de gitana (1978) - Daniel Magal 

YMCA (1978) - Village People (2) 

Solo tu (1978) - Matia Bazar 

Poco a poco me enamoré de ti (1978) - Collage 

Acuerdate que te quiero (1978) - Collage  

Me llamas (1979) - José Luis Perales 

In the Navy (1979) - Village People 

Gloria (1979) - Umberto Tozzi

La quiero a morir (1980) - Francis Cabrel 

Que no (1980) - Pedro Marín

Corazón (1980) - Alfonso y Cristina 

9 to 5, Morning train (1980) - Sheena Eaton 

Pasaba por aquí (1980) - Luis Eduardo Aute 

Me voy pa'l pueblo (1980) - Los Panchos 

Santa Lucia (1980) - Miguel Ríos (3)

La música d'uns anys decisius de la meva joventut que em devien marcar romànticament per als anys posteriors. I així em va anar, fins i tot en les dues ocasions, als 22 i als 32 anys en que el meu enamorament d'una noia va ser molt seriós i intens i vaig sentir que m'hi volia casar i formar una família i potser nombrosa, idea que havia tingut sempre perquè el meu pare va tenir 7 fills i va estar casat 53 anys. Però per diversos motius no va sortir i quan vaig comprovar que no podia portar una vida ordinària vaig pensar que hauria de ser extraordinària, en el sentit de poc habitual en el meu ambient i generació. Només bastant anys desprès, i quan jaa m'havia adonat de que no era tant qüestió de mala sort, malentesos, dificultats i oposició exterior sinó que bona part, i potser la major, de la culpa dels fracassos la tenia jo, començant per haver-me posat el llistó tant alt i veure-ho de forma idealitzada i massa romàntica, però no sols això sinó moltes coses més, va ser quan vaig anar comprenent que Déu em destinava a una altre vocació, que era més adequada per mi.. 

(1) Era antiga, però en aquella època la posaven molt a les ràdios, probablement perquè llavors el cantant havia tret una cançó semblant de molt èxit
(2) En aquella època i fins moltes dècades més tard només els veia com un grup patriòtic i amb cançons animades, i això a finals dels 70s i primers 80s era una visió general

(3) En la primera meitat dels 80s hi va haver cançons que estaven en aquesta línia, com les dites, per exemple Un paso adelante (1983) d'Emilió José o D'amagat t'estimo (1985) de Santi Vendrell

El caràcter especial del mes de gener

Alguns mes de gener han sigut molt impotants a la meva vida, com el de 1970 i el de 1972 quan tenia respectivament 15 i 17 anys. En els dos casos vaig tenir una fase molt creativa i vaig escriure molt i d'una forma molt inspirada, amb idees especials, atractives i suggeridores, elegantment traduïdes en narracions que em semblaven especials i valuoses, reflex força fidel del temps i de les meves vivències i sentiments. Malauradament la majoria de tot el que vaig escriure des de principis de 1963, amb només 8 anys i a màquina, es va perdre en un trasllat de domicili a finals de maig i principis de juny de 1970, i gran part del que vaig escriure posteriorment es va perdre també en una confusió a finals de juliol de 1974.  Va ser una llàstima perquè, tot i que allò que vaig escriure llavors necessitava ser revisat i polit, tenia una originalitat, una creativitat i un poder de crear ambients i microclimes, aprofitant estímuls com noticies, pel·lícules, lectures, experiències o mers pensaments meus que es traslladaven en escrits amb molta força evocadora i, almenys segons pensava, superant força als estímuls originals, millorant-los, desenvolupant-los i donant-lis una qualitat narrativa que els feia més interessants, potser formatius i tot. 

Recordo que una de les primeres narracions molt curtes que vaig fer va ser la d'un nen d'un poble de l'interior d'Espanya que fugia de casa i anava caminant mantenint una direcció constant i vivint com podia i amb l'ajut de gent que li donava alguns diners o alguna cosa per menjar, perquè volia veure el mar. Finalment ho aconseguia, quedava meravellat al contemplar-lo, i al cap de poc allà mateix moria, d'esgotament o per haver acomplert ja el seu objectiu a la vida, però ho feia feliç perquè per fi havia vist el mar, allò qur tant havia somniat i tant desitjava, i que fins aquell moment només coneixia de referències, però no directament de forma vital. Una altra narració era l'aventura d'un grup de 8 homes que feien un periple per Àfrica des del Sàhara espanyol fins a Rio Muni, i es narrava la geografia, la història, la demografia i la flora i fauna dels païssos que travessaven, lliurats a l'aventura sense res planificat excepte el destí, ni tan sols la ruta, i vivint moltes aventures i experiències per tot arreu on passaven, que tot i que procurava documentarme - tenia uns 9 anys quan ho vaig començar i va ser una labor d'anys - o pensava que ja ho coneixia prou, tenia coses realistes i altres inverossímils imaginades, o tretes de notícies de la televisió.i de coses que m'arribaven i que enriquien el relat, usant tot tipus de fonts des de tebeus fins a enciclopèdies i llibres, passant per col·leccions de cromos i novel·les; aquesta va ser potser la més extensa narració que vaig fer, quan la vaig deixar, encara inacabada, ocupava potser prop d'un centenar de planes mecanografiades, ja que era com una història-riu que es dividdia en moltes subhistòries gairebé independents pel dèbilment enllaçades o pel contrast que mostraven amb tot l'anterior en quan a descripció, propòsit i fins estil, segons jo mateix anava evolucionant en coneixements, experiencies, pensaments, idees, emocions i sentiments, que d'alguna manera s'hi plasmaven, tot i que va ser probablement la història més aparentment objectiva i impersonal de totes, tenia algunes idees realment estranyes (1). 

A mitjans dels anys 1960s, cap al 1965 a 1967 vaig començar a desenvolupar una altre història, en aquest cas un viatge marítim per Oceania, recorrent grans extensions de tot aquest continent marítim (2). En cada arxipèlag i illa que arribaven els participants copsaven la geografia, la flora i fauna, notes històriques, etnogràfiques, culturals i de tot tipus d'aquests paradisos oceànics exòtics dels Mars del Sud, com els nadius de cada lloc, animals marítims com el dugongo, les aus del paradís de Nova Guinea, els cocoters, les selves amb flors com les orquídees i l'especialíssima fauna neozelandesa i australiana, que ja va fascinar a Darwin i a Jules Verne. El caràcter infantil de l'escriptor, de 10 a 12 anys, es veia en que el viatge no el feien en vaixell sinó en submarí i que sempre que s'esqueia recordaven en les diverses illes com una gran cosa les batalles entre japonesos i nordamericans a la Segona Guerra Mundial. El tirant cap allò militar i la guerra es veia que per la mateixa època, perquè molt sovint treballava en dos o més novel·les alhora, seguia les aventures d'un oficial o soldat japonès a Xina en la guerra sino-japonesa a partir de 1937 i abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial a la zona a finals de 1941, i com sempre a part de les aventures, més que res ocasionals i contra guerrillers, era una ocasió per retratar l'ambient de l'Extrem Orient, que sempre m'havia fascinat, igual que Polinèsia, tant Japó com Xina, Formosa, Corea, Vietnam, el Tibet i Manxúria i Mongòlia  m'atreien molt, pel seu exotisme i les seves característiques de tota mena que em semblaven tan especials i que idealitzava creient que tenien una particular bellesa i distinció (3). 

Però no totes les històries eren d'aquest tipus, llargues i exòtiques, n'hi havia moltes de quotidianes i properes, un mer incident o una perita descripció, en sintonia amb les fotos que feia, que eren sobretot de la vida quotidiana i espontànies. Cada època tenia un sabor dels relats molt especial que els marcava i que a mi em recordava vivències, ambients i sentiments de quan ho vaig escriure. Entre abril de 1969, en que vaig començar a fer-ho molt més que habitualment, i maig de 1970, va ser un any llarg en que vaig escriure molt a mà en un quadern de tapa dura i anelles i de fulles quadriculades, i amb bona lletra, llegible i elegant, perquè en altres ocasions vaig començar a escriure cada cop més de forma ràpida, amb lletra filiforme i quasi il·legible, excepte per mi, o a alternar els dos sistemes, normalment en escrits diferents, ja que la motivació per escriure en una o altra era diferent.

I no ho he dit encara, però cal aclarir-ho, tot i que la meva llengua familiar i habitual ha sigut sempre el català, escrivia sempre en castellà i amb bona ortografia, perquè el català ni s'usava a l'escola ni als mitjans de comunicació i  tampoc als llibres (4). I l'escrivia bé, sense catalanismes ni girs catalans, perquè era el que havia estudiat i llegit sempre. 

(1) Per exemple un país africà que col·lapsava per la fauna salvatge que continuament hi entrava en gran nombre per totes les seves fronteres i que per la seva perillositat de feres, lleons, elefants, rinoceronts, hipopòtams, cocodrils, búfañs, goril·les... comprometia la seguretat dels seus habitants, coses infantils així. No sé d'on ho devia treure. 
(2) Tant de Polinèsia, com Melanèsia, Austràlia i Nova Zelanda, i Micronèsia, un viatge molt complet.
(3) Recordo que visitant l'aeroport de Barcelona  l'any 1964 somniava en que algun dia podria agafar un avió d?Ibèria per anar a Tokyo i no tinc clar si era per visita o per quedar-me a viure allà, perquè em semblava un país ultramodern i futurista, extremadament avançat i alhora sabent viure en harmonia amb la Natura i conservant la tradició, per l'estil d'Anglaterra pensava jo, essent alhora el Japó un Extrem Orient i un Extrem Occident alhora, amb tot allò bonic i seductor, i sense les parts negatives o de baixa qualitat que ens van arribar desprès, els veia com gent seriosa, intel·ligent, educada i amable, amb un gran ensenyament en la cortesia i en el respecte mutu. Altres parts del món que m'agradaven molt eren Escandinàvia, els països dels nòrdics, Bulgària - aquest no sé perquè, però sí,i hi vaig poder anar tant d'hora com el 1973 - la República Federal d'Alemanya, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda, i en determinades èpoques el Regne Unit i Estats Units. Curiosament crec que al meu pare li agradaven molt Noruega i Nova Zelanda, com a mí, i havia somiat en viatjar-hi o millor anar-hi a viure, igual que jo, però també consideravem Austràlia i Xile. Les úniques oportunitats reals d'emigrar que vam tenir van ser a Costa Rica (1963), a les illes Canàries (1966) i a París (1974) i finalment el pare va decidir no anar a cap d'elles i quedar-se a Catalunya.

(4) Puc explicar dues anècdotes molt il·lustratives d'això: el 1963 als jardins de Montjuïc vaig escoltar al meu pare parlar en català amb un taxista, tots dos asseguts en un banc i jo aprop, i desprès estranyat li vaig dir al meu pare en el viatge de tornada en el cotxe, "papa, aquest senyor sap parlar en el nostre idioma, el que parlem a casa..." com si tinguès la impressió que era un idioma propi familiar, perquè tots els nostres parents el parlaven, com nosaltres, i no el sentia a parlar aningú més. A mitjans dels 60s la mare ens avisava que no parlessim en català i menys amb desconeguts, no fos que tinguessim problemes com que ho sentís un guàrdia i ens renyés. I a la primavera de 1967 quan deviem notar que la pressió social afluixava, a l'aula de 3è de Batxillerat del col·legi de La Salle Gràcia, un dia va sortir el tema i els que en sabíem van començar a demostrar que coneixíem el català i que el parlavem, i va resultar que la meitat o més de la classe el parlavem en família, els companys van quedar tan sorpresos de veure que jo el parlava com jo de veure que ells també, ja que no l'usavem mai entre nosaltres. I si aquesta era la situació en la parla, l'escriure i llegir era quasi inexistent, excepte catecismes, llibres d'oracions i a Missa i encara no sempre, ja que fins i tot a partit de l'ús del vernacle a mitjans-finals dels anys 60s, la majoria de les parròquies alternaven misses en castellà i en català i a mi m'agradava molt que fos així, ho trobava modern, racional, variat i respectuós per a tothom. Recordo que una de les primeres coses que vaig llegir en català va ser un tebeu del Massagran allà cap el 1968 i em va semblar molt estrany, com una broma o humorada rara, "això també es fa, això es pot fer, que rar no?" fins i tot m'hi sentia incòmode per falta de pràctica. En realitat les primeres lectures en català van venir desprès i al principi no l'escrivia, excepte per coses íntimes i familiars, pels castellanismes i les faltes d'ortografia, la ignorància de determinades paraules i el no estar-hi gens acostumat. Crec que les primeres coses en català les vaig escriure a mitjans dels anys 1970s, entre elles una historieta molt curta de ciència-ficció - el primer contacte amb extraterrestres i l'idioma intergalàctic que parlaven i que va resultar ser el català - però quan feia el servei militar al CIR de Marines entre principis de gener de 1979 i finals de febrer de 1980 pràcticament tot el que escrivia era en castellà i no va ser fins als anys 1980s que vaig començar a escriure cada cop més en català a mesira que m'hi swntia més segur, i va ser a la segona meitat del 1990, desprès d'una injustícia comesa amb el català s Brussel·les, negant-li el caràcter oficial de llengua europea per maquinacions politiques, que vaig decidir escriure-ho sempre tot en català, però tot i així per necessitat llegia moltíssim més en castellà.

Llibres contemporanis sobre religió

Alguns llibres sobre religió dels últims 150 anys, una selecció sobre diverses religions: 

Relats sincers d'un pelegrí rus al seu pare espiritual (Otkrovenniye rasskazy strannika dukhovnomu svoyemu ottsu, 1881, 1884) - anònim rus 

El Regne de Déu és dins teu (Tsartsvo Bozhiye vnutri vas, 1894) - Lev Tolstoi 

Histoire d'une âme (1898) - Sta. Teresa de Lisieux

The varieties of religious experience (1902) - William James 

Die protestantische Ethik und der Geisr des Kapitalismus (1905) - Max Weber

Heretics (1905) - G.K. Chesterton  

Orthodoxy (1908) - G.K. Chesterton 

Les formes élémentaires de la vie religiuse (1912) - Émile Durkheim 

Das Heilige (1917) - Rudolf Otto

Der Stern der Erlösung (1921) - Franz Rosenzweig 

Der Römerbrief (1919, 1922) - Karl Bath 

Die Renaissance des Islams (1922) -Adam Mez 

Ich und Du (1923) - Martin Buber 

The everlasting man (1925) - G.K. Chesterton

Why I believe in God: science and religion as a scientist sees it (1930) - Arthur Eddington 

The origins of religion (1937) - E.O. James 

Das Wesen des Christentums (1938) - Romano Guardini

Manual de historia eclesiástica (1942) - Bernardino Llorca

Traité d'histoire des religions (1949) - Mircea Eliade 

Buddhism: its essence and development (1951) - Edward Conze

Modern Cosmology and the christian idea of God (1952) - Edward Arrhur Milne 

Mere Christianity (1952) - C.S. Lewis

Und die Bibel hat doch recht (1955) - Werner Keller 

The World's religions  (1955) - Huston Smith 

History of religions (1956) - E.O. James

The way of Zen (1957) - Alan Watts 

The gnostic religion (1958) - Hans Jonas

Buddhismo / A short history of Buddhism (1958, 1960) - Edward Conze 

The religions of man (1958) - Huston Smith  

The masks of God (4 vol, 1959 - 1968) - Joseph Campbell 

The four loves (1960) - C.S. Lewis 

The jews and the Gospel (1961) - Gregory Baum 

Enchiridion Symbolorum (1963) - Heinrich Denzinger (*), revisat per Adolf Schönmetzer

Concilio Vaticano II. Constituciones, decretos, declaraciones (1965)  

Le salut: incarnation ou mystère pascal? (1968) - J-P  Jossua

Dieu existe, je l'ai rencontré (1969) - André Frossard 

African religions and philosophy (1969) - John Mbiti (**)

Histoire des croyances et des idées religieuses (4 vol, 1976 - 1986) - Mircea Eliade 

God and the astronomers (1978) - Robert Jastrow

The gnostic gospels (1979) - Elaine Pagels

Cosmos and Creator (1980) - Stanley Jaki 

Wind sir nicht nur von dieser Welt (1981) - Hoimar von Ditfurth 

God and the new Physics (1983) - Paul Davies

In the path of God (1983) - Daniel Pipes 

Síntesis de espiritualidad católica (1988) - José Ribera i José Maria Iraburu 

The return of the prodigal son (1991) - Henri Nouwen 

Jewish history, jewish religion. The weight of three thousand years (1994) - Israel Shahak 

The Physics of Inmortality: modern Cosmology, God and thre resurrection of the dead (1994) - Frank J. Tipler

Espiritualitat de Natzaret (1995) - Tadeus Dajczer 

The rise of Western Christendom (1996) - Peter Brown 

Jewish fundamentalism in Israel (1999) - Israel Shahak

The unexpected way: on converting from Buddhism to Catholicism (2002) - Paul Williams

Por qué soy cristiano (2005) - José Antonio Marina

How the Catholic Church built the Western Civilisation (2005) - Thomas Woods  

El Islam no es lo que crees (2010) - Abedelmumin Aya (Vicente Haya) 

Tinieblas tibetanas: del yoga y el mandala al femicidio ritual (2021) - Federico Highton 

(*) La primera edició del llibre és de 1854, amb moltes succesives ampliacions en les següents edicions

(**) Aquí titulat Entre Dios y el tiempo. Religiones tradicionales africanas. 

Llibres del segle XX (I)

Un destacat científic nord-americà del segle XX afirmava: "En la vida hi ha tres coses: religió, ciència i interacció personal i social". 

Seguint aquesta idea, una llista dels llibres més destacats i importants del segle XX amb l'últim quart del segle XIX i d'aquest primer quart del XXI, un total de segle i mig, començant pel primer terme, que per a mi comprèn religió, teologia, espiritualitat i filosofia, ja que aquesta, tot i ser diferent, està molt lligada a les anteriors. En la ciència s'inclouen també les matemàtiques, les ciències socials, l'art, la música i la tècnica. I en la vida personal i social, tot l'altre. 

En el primer apartat, la meva selecció: 

Otkrovenniye rasskazy strannika dukhovnomu svoyemu ottsu (1881, 1884) - anònim rus 

The varieties of religious experience (1902) - William James 

Die protestantische Ethik und der Geisr des Kapitalismus (1905) - Max Weber

Heretics (1905) - G.K. Chesterton  

Orthodoxy (1908) - G.K. Chesterton 

Les formes élémentaires de la vie religiuse (1912) - Émile Durkheim 

The friendship of Christ (1912) - Robert Hugh Benson 

Das Heilige (1917) - Rudolf Otto

Der Stern der Erlösung (1921) - Franz Rosenzweig 

Der Römerbrief (1919, 1922) - Karl Bath 

Die Renaissance des Islams (1922) -Adam Mez 

Ich und Du (1923) - Martin Buber 

The everlasting man (1925) - G.K. Chesterton

The metaphysical foundations of modern physical science (1925) - E.A. Burtt 

The nature of the physical World (1928) - Arthur Eddington  

Why I believe in God: science and religion as a scientist sees it (1930) - Arthur Eddington 

The origins of religion (1937) - E.O. James 

Das Wesen des Christentums (1938) - Romano Guardini

The problem of pain (1940) - C.S. Lewis 

Manual de historia eclesiástica (1942) - Bernardino Llorca

Miracles (1947, 1960) - C.S. Lewis 

De unione sacerdotis cum Christo sacerdote et victima (1948) - Reginald Garrigou-Lagrange 

Traité d'histoire des religions (1949) - Mircea Eliade 

Buddhism: its essence and development (1951) - Edward Conze

Modern Cosmology and the christian idea of God (1952) - Edward Arrhur Milne 

Mere Christianity (1952) - C.S. Lewis

Und die Bibel hat doch recht (1955) - Werner Keller 

Science and christian belief (1955) - Charles Coulton 

The World's religions  (1955) - Huston Smith 

History of religions (1956) - E.O. James 

The way of Zen (1957) - Alan Watts 

The gnostic religion (1958) - Hans Jonas

Buddhismo / A short history of Buddhism (1958, 1960) - Edward Conze 

The religions of man (1958) - Huston Smith  

The masks of God (4 vol, 1959 - 1968) - Joseph Campbell 

The four loves (1960) - C.S. Lewis 

The jews and the Gospel (1961) - Gregory Baum 

Religion and science (1964) - John Habgood

Science et Christ (1965) - Pierre Teilhard de Chardin 

La Bible et l'Évangile (1965) - Louis Bouyer 

Issues in science and religion (1966) - Ian Barbour 

Le salut: incarnation ou mystère pascal? (1968) - J-P  Jossua

Dieu existe, je l'ai rencontré (1969) - André Frossard 

African religions and philosophy (1969) - John Mbiti 

Histoire des croyances et des idées religieuses (4 vol, 1976 - 1986) - Mircea Eliade 

The holy sword (1977) - Robert Payne  

God and the astronomers (1978) - Robert Jastrow

The gnostic gospels (1979) - Elaine Pagels

Cosmos and Creator (1980) - Stanley Jaki 

Wind sir nicht nur von dieser Welt (1981) - Hoimar von Ditfurth 

God and the new Physics (1983) - Paul Davies

In the path of God (1983) - Daniel Pipes 

Síntesis de espiritualidad católica (1988) - José Ribera i José Maria Iraburu 

Miracles and Physics (1989) - Stanley Jaki 

God and the cosmologists (1989) - Stanley Jaki 

Cosmos, Bios, Theos (1992) - Henry Margenau 

The mind of God (1992) - Paul Davies 

The human factor: evolution, culture and religion (1993) - Philip Hefner 

Jewish history, jewish religion. The weight of three thousand years (1994) - Israel Shahak 

The Physics of Inmortality: modern Cosmology, God and thre resurrection of the dead (1994) - Frank J. Tipler

Science and religion, from conflict to conversation (1995) -  John Haught 

Bible and science (1996) - Stanley Jaki 

The rise of Western Christendom (1996) - Peter Brown 

Jewish fundamentalism in Israel (1999) - Israel Shahak

Christ and science (2000) - Stanley Jaki 

Things a computer scientist rarely talks about (2001) - Donald Knuth 

The future of Universe: chance, chaos, God? (2002) - Arnold O. Benz

The unexpected way: on converting from Buddhism to Catholicism (2002) - Paul Williams

Creative tension essays on science and religion (2003) - Michal Heller 

And on this rock: Witness of one land and two Covenants (2004) - Stanley Jaki 

Por qué soy cristiano (2005) - José Antonio Marina 

The language of God (2006) - Francis S. Collins

Hail Mary, full of grace: A commentary (2008) - Stanley Jaki 

El Islam no es lo que crees (2010) - Abedelmumin Aya (Vicente Haya) 

Meaningless Space? (2014) - Arnold O. Benz

The territories of science and religion (2015) - Peter Harrison 

Astrophysics and Creation (2016) - Arnold O. Benz

The believing scientist: essays on science and religion (2016) - Stephen M Barr 

Why science and faith belong together: stories of mutual enrichment (2021) - Malcolm Jeeves

Tinieblas tibetanas: del yoga y el mandala al femicidio ritual (2021) - Federico Highton 

altres autors: Gilles Kempel, Voegelin, Gerson Scholem, Ioan Petru Culianu, Hans Jonas, Voegelin, Emmanuel Lévinas, Paul Tilich, Wolfhart Pannenberg, Jürgen Moltmann, Raimon Panikkar, Georges Dumézil, Amanda Coowaraswamy, Frithjof Schuon, René Guénon, Idris Shah, Fabrice Hadjadj, Alexandra David-Néel, Antonin Sertillanges, Aleksandr Men, Pierre Duhem, Stephen Jay Gould, John L. Heilbron, Karl Heim, Freeman Dyson,