diumenge, 13 d’abril del 2025

`Gent dels dos cels

Una relació d'astrònoms, astrofísics, cosmòlegs, astronautes i demés camps relacionats, devots catòlics: 

"Des de l'Edat Mitjana fins a la Il·lustració, cap institució ni país ha donat tant suport a l'estudi de l'Astronomia com l'Església Catòlica" i "Entre 1650 - 1750 quatre esglésies catòliques foren els millors observatoris solars de tot el món" - John L. Heilbron (1934 - 2023), físic, astrònom i historiador de la ciència


Sta. Hildegarda de Bingen (1098 - 1179) 

Robert Grosseteste (c. 1169 - 1253) 

Johannes de Sacrobosco (c. 1195 - 1256) 

St. Albert Magne (c. 1200 - 1280) 

Étienne Tempier (c. 1210 - 1279) 

Roger Bacon (c. 1220 - c. 1292)

Jean Buridan (c. 1300 - c. 1358) 

Guillaume de Vaurouillon (c. 1390 - 1463) 

Nicolau de Cusa (1401 - 1464) 

Nicolau Copèrnic (1473 - 1543) 

Gregori XIII (1502/1572 - 1585) *

Christopher Clavius (1538 - 1612) 

Matteo Ricci (1552 - 1610) 

Galileo Galilei (1564 - 1642)**

Christoph Scheiner (1573 - 1650) 

Pierre Gassendi (1592 - 1655) 

Giovanni Batista Riccioli (1598 - 1671)

Jacques de Billy (1602 - 1679)  

Athanasius Kircher (1602 - 1680)

Francesco Maria Grimaldi (1618 - 1663)

Nicolas-Louis de Lacalle (1713 - 1762)  

Ruder Boskovic (1711 - 1787) 

Maximilian Hell (1720 - 1792) 

Franz de Paula Triesnecker (1745 - 1817) 

Barnaba Oriani (1752 - 1832) 

Giuseppe Piazzi (1766 - 1846) 

Pietro Angelo Secchi (1818 - 1878)

Léon Foucault (1819 - 1868) 

Hipolyte Fizeau (1819 - 1896) 

George Mary Searle (1839 - 1918) 

Johann Georg Hagen (1847 - 1930)  

Franz Xaver Kugler (1862 - 1929) 

Théophile Moreux (1867 - 1954)

Johan Stein (1871 - 1951)  

Ramón Maria Aller (1878 - 1966)

Lluís Rodés (1881 - 1939)  

Ignasi Puig (1887 - 1961) 

Georges Lemaître (1894 - 1966) 

Daniel O'Connell (1896 - 1982) 

Antoni Romañá (1900 - 1981)

John von Neumann (1903 - 1957)

Manuel Serinanell (1909 - 2001) 

Patrick Treanor (1920 - 1978) 

Allan Sandage (1926 - 2010) 

Francesc Nicolau (1930) 

Manuel Carreira (1931 - 2020) 

George Coyne (1933 - 2020)

Michal Heller (1936) 

Christa McAuliffe (1948 - 1986) 

Guy Consolmagno (1952)

Stephen Barr (1953) 

Paul Thigpen (1954) 

Thomas D. Jones (1955)  

Rick Husband (1957 - 2003) 

William C. McCool (1961 - 2003)

José Gabriel Funes (1963) 

Michael S. Hopkins (1968) 

James Kurzynski (1973) 

Adam Hincks (1982) 

Karin Öberg (1982)


"No seria meravellós poder parlar amb una altre espècie intel·ligent que tinguès una relació amb Déu?" (Karin Öberg) 

Veritables savis i la majoria d'ells gent dels dos cels. 

* En aquest cas, dates de naixement, d'elecció papal i de mort
** La seva autèntica fe catòlica abans, durant i desprès dels seus dos judicis ja era patent abans i ha estat plenament confirmada per la publicació fa pocs anys de la seva correspondència privada amb la seva neboda, que s'havia mantingut oculta durant molt temps 

divendres, 11 d’abril del 2025

Estils personals diferents d'humor

Una de les coses que transparenten més el caràcter d'una persona junt a l'expressió de la mirada i el seu somriure és el seu sentit de l'humor, i aquest a més és important per si mateix en les relacions interpersonals no sols perquè en forma part integrant sinó perquè si el que un troba divertit l'altre també és mostra d'una gran compatibilitat, mentre que si el que a un li fa gràcia al interlocutor no li fa és un clar signe d'incompatibilitat. També hi ha altres factors importants com l'oportunitat, la moderació en l'ús, la finesa i bona voluntat, la intel·ligència i qualitat, l'espontaneitat o no, l'elegància, el fons... perquè l'humorisme ben usat comparteix una visió intel·lectual de la vida amb simpatia i optimisme, però mal usat o mal entès pot desagradar, ofendre i ferir, tot i que sovint sigui de forma involuntària o inconscient. 



Dos exemples d'humor eclesiàstic, Brother Juniper i Sister Suzie, del franciscà nordamericà Fred McCarthy (1918 - 2009)

Però a part d'això hi ha tipus diferents en l'estil des dels que poden resultar cansats i desagradables, com l'absurd o la vulgaritat, i fins perillosos i traumatitzants com el sarcasme, la burla i l'humor negre, les bromes poc hàbils o el posar en ridícul a algú, sobretot públicament. Ara bé un ocasional humor seriòs, amable i benintencionat és una gran manera d'informar sobre el món i la realitat i fins de despertar intel·ligències. I d'aquest, que és del que tractarem, també hi ha subtils diferències, que mostren molt la personalitat individual tant de l'emissor com del receptor i el vincle de la relació dels dos. Més que explicar-ho potser és més recomenable mostrar-los amb exemples (1). 

Una classificació d'estils de sentit de l'humor (2): 

1 Cervantes, Gogol, Mark Twain, Santiago Rusiñol, W.W. Jacobs, Arkadi Averchenko, Pittigrilli, Josep Pla, Evelyn Waugh, Pierre Daninos, Robert F. Young, Gerald Durrell, Neil Simon, Juan Carlos Ortega   

2 Boccaccio, Lope de Vega, Jerome K. Jerome, Serafín Álvarez Quintero, Pedro Muñoz Seca, Julio Camba, Chico Marx, James Thurber, M.M. Musselman, Ilya Ilf, Bob Hope, Pat Frank, Eugène Ionesco, Evaristo Acevedo, Bourvil, Joan Capri, Albert Closas, Stanislaw Lem, Josep Sazatornil, Joaquín Merino 

3 Ben Jonson, Molière, Gustave Flaubert, F. Anstey, G.B. Shaw, Max Beerbohm, Walter Somerset Maugham, Ramón Gómez de la Serna, Tono, Richard Aldington, Totò, Hildegarde Dolson, Fernando Díaz Plaja, Juan Pablo Ortega, Fernando Vizcaíno Casas

4 Shakespeare, Jonathan Swift, Dickens, Georges Courteline, Edgar Neville, Noël Coward, H. Allen Smith, Jean Anouilh, Víctor Ruiz Iriarte, Louis de Funès, Tony Randall, Marcel Mithois, Woody Allen 

5 Carlo Goldoni, Thomas de Quincey, Eugène Labiche, Georges Feydeau, P.G. Wodehouse, Dorothy Parker, Gabriel Chevallier, Bud Abbott, Enrique Jardiel Poncela, Yevgeni Petrov, Fernandel, Miguel Mihura, Joan Butler, Hergé, C. Northcote Parkinson, Jean Duché, Peter Sellers, Art Buchwald   

6 Thackeray, Joaquín Álvarez Quintero, Wenceslao Fernández Flórez, Anita Loos, José Maria Pemán, Achille Campanile, Jacques Tati, Nora Ephron    

7 Alphonse Daudet, Ambrose Bierce, Oscar Wilde, Valle Inclán, Richmal Crompton, Groucho Marx, Aldous Huxley, Noel Clarasó, Claud Cockburn, Giovanni Guareschi, Bernard Hollowood, Fred McCarthy, Boris Vian, Isaac Asimov, Arthur Conte, Álvaro de Laiglesia, Kurt Vonnegut, Alfonso Paso  

8 Laurence Sterne, Stephen Leacock,  G.K. Chesterton,  Maurice Baring, A.E. Coppard, A.A. Thomson, Lou Costello, Samuel Beckett, Giovanni Mosca, Mercedes Ballesteros, Shepherd Mead, Conti, Muriel Spark, Ephraim Kishon, Jerry Lewis, Cassen, John Kennedy Toole, Erica Jong   

Tot i que hi ha moltes semblances també hi ha matissos i diferències més o menys acusades, i uns estils ens poden agradar més que altres, hi ha gent que gaudeixen només d'uns pocs i no n'entenen o no aprecien els restants,  i en canvi altres que ho fan amb tots o quasi tots, sempre que es coincideixi en què es pot fer i què no,  tingui un cert nivell humà més aviat alt i que es trobi agradable la temàtica, la intenció i la narració.. És una gran mostra de qui és cadascú i de si dues persones encaixen.

(1) No tots són molt coneguts però sí que són característics, i avui dia amb Internet és fàcil trobar informació sobre ells
(2) Segons la meva interpretació, alguns poden estar mal tipificats  o ser dubtosos per estar entre dos tipus - com Howard Hawks, una mena d'intermig entre els 3 i els 4 - però el que importa és la impressió global, el que trasllueix el conjunt de la seva cosmovisió, nivell, personalitat i estil de vida. 

dissabte, 5 d’abril del 2025

Més cançons recuperades

Unes quantes cançons més per afegir a les ja triades en entrades anteriors: 

Te quiero, te quiero (1970) - Nino Bravo

Soy rebelde (1971) - Jeanette  (1)

¿Porqué te vas? (1974) - Jeanette 

Aun vivo para el amor (1975) - Joe Dassin 

Solo tu (1977) - Matia Bazar 

La quiero a morir (1980) - Francis Cabrel (2) 

Hands up (Give me your heart, 1981) - Ottawan 


I unes que sí que es dirigeixen directament a Déu o s'hi poden referir, explícitament o implícitament, i a més són molt actuals: 

Joy of Life (2022) - Acoustic Instrumental Vibes 

O Sacred Heart (2023) - Manny Lapingcao 


(1) Alguns l'han proposat com a cançó oficial del feminisme, tot i que no sembla que encaixaria amb el d'avui dia
(2) Tot i que no té res a veure, alguns passatges de la cançó recorden aquell poema en castellà del segle XVI d'un autor català, Joan Boscà (c. 1490 - 1542): "Y aquellos pensamientos mios tan vanos/ ella los va borrando con el dedo / y escribe en su lugar / otros de sanos". D'altra banda la cançó és de les que exemplifiquen que estarien molt més encertades, i sense el perill de temptació d'idolatria, si esttigueessin dedicades a Déu i no a una persona estimada.  

divendres, 4 d’abril del 2025

Una afició de joventut mantinguda amb els anys


De jove em va agradar molt la ciència ficció.




Quan estudiava Ciències Químiques a la Universitat Central de Barcelona (1974 - 1978), de tant en tant comprava algun llibre de butxaca de la colecció Ciencia Ficción Bruguera, concretamentt recordo els volums 14, 15, 17, 19, 20, 22, 23 i 25, amb una acurada selecció d'històries i una interessant i motivadora breu introducció de Carlo Frabetti (1945) en cada volum. 




Compaginava aquestes lectures, que obrien la ment, amb les de llibres de divulgació científica, que també m'agradaven i motivaven molt, recordant especialment Introducción a la Ciencia, Enciclopedia biográfica de la ciència i la tecnologia i El Universo d'Isaac Asimov, Planetas habitables de Stephen H. Dole, No estamos solos de Walter Sullivan, Perfiles del futuro d'Arthur C. Clarke, A la escucha de las estrellas de Duncan Lunan, Las maravillas del cielo (astronomia y astronáutica) d'Antoni Paluzíe, Hijos del Universo de Hoimar von Ditfurth, Los tres primeros minutos del Universo de Steven Weinberg, Los próximos 10.000 años d'Adrian Berry (1) i altres similars, gust que vaig mantenir desprès continuant l'afició a la divulgació científica (2) gairebé fins ara



Però tornant a la ciencia - ficció, hi ha hagut èpoques en que m'ha agradat molt i m'hi he dedicat com quan feia el servei militar (1979 - 80), a principis i mitjans dels anys 1980s i de nou fent creuers marítims entre 2013 - 2019, en que llegia antologies molt interessants de la biblioteca dels vaixells. 




















Faig una selecció de les obres de ciència-ficció que considero més interessants o que en el seu moment em van agradar més, per ordre cronològic i citant el seu títol original, encara que les he llegit en traducció castellana, amb uns pocs casos que conec de referències i m'han atret pel títol i la sinopsi, i en algun cas de divulgació científica, tot i que no m'agrada barreja realitat i ficció; uns pocs són històries curtes més que llibres i aparegudes com narracions de revistes o en antologies: 

Alêthê diêgêmata (o en llatí Vera Història, segle II) - Llucià de Samosata

Somnium (1634) - Johannes Kepler

The Man in the Moone (1638) - James Godwin 

Histoire comique des États et Empires de la Lune (1657) - Cyrano de Bergerac 

Histoire comique des États et Empires du Soleil (1662) - Cyrano de Bergerac 

Entretiens sur la pluralité des mondes (1686) - Fontenelle 

Micromégas (1752) - Voltaire 

The Unparalleled Adventure of one Hans Pfaal (1835) - Edgar Allan Poe 

De la Terre à la Lune (1865)- Jules Verne 

Autour de la Lune (1870) - Jules Verne 

Flatland (1884) - Edwin A. Abbott 

Les Xipéhuz (1888) - J.H. Rosny ainé 

The Time Machine (1895) - H.G. Wells 

The Sleeper Awakes (1899) - H.G. Wells

The First Men in the Moon (1901) - H.G. Wells 

The Lost World (1912) - Arthur Conan Doyle

A Princess of Mars (1912) - Edgar Rice Burroughs  

We (My, 1924) - Yevgeny Zamyatin 

Frau im Mond (1928) - Thea von Harbou 

Brave New World (1932) - Aldous Huxley 

Válka s moloky (1936) - Karel Čapek

Star Maker (1937) - Olaf Stapledon 

Out of the Silent Planet (1938) - C.S. Lewis 

Perelandra (1943) - C.S. Lewis

The Premier tells the Truth (1944) - Kenneth Ingram 

That Hideous Strenght (1945) - C.S. Lewis 

Nineteen Eighty-Four (1949) - George Orwell 

I, robot (1950) - Isaac Asimov 

The Martian Chronicles (1950) - Ray Bradbury 

A Subway named Mobius (1950) - Arnim J. Deutsch 

Foundation (1951) - Isaac Asimov 

The Quest for Saint Aquin (1951) - Anthony Boucher

The Day of the Triffids (1951) - John Wyndham  

Foundation and Empire (1952) - Isaac Asimov

Second Foundation (1953) - Isaac Asimov 

Fahrenheit 451 (1953) - Ray Bradbury

Mission of Gravity (1953) - Hal Clement 

Objectif Lune (1953) - Hergé 

On a marché sur la Lune (1954) - Hergé 

The Naked Sun (1956) - Isaac Asimov 

The City and the Stars (1956) - Arthur C. Clarke  

Aniara (1956) - Harry Martinson 

The Far Look (1956) - Theodore L. Thomas 

The Black Clouud (1957) - Fred Hoyle 

On the Beach (1957) - Nevil Shute 

The Midwich Cuckoos (1957) - John Wyndham 

Tummanost' Andromedy (1957) - Ivan Yefremov 

Non-Stop (1958) - Brian Aldiss 

Scavengers in Space (1958) - Alan E. Nourse 

Business as usual, during alterations (1958) - Ralph Williams 

A  Canticle for Leibowitz (1959) - Walter M. Miller 

Venus plus X (1960) - Theodore Sturgeon 

A Fall of Moondust (1961) - Arthur C. Clarke 

Strange in a strange land (1961) - Robert Heinlein 

Solaris (1961) - Stanislaw Lem 

Hopsoil (1961) - Robert W. Young 

The Man in the High Castle (1962) - Philip K. Dick 

A for Andromeda (1962) - Fred Hoyle i John Elliot 

La planète des singes (1963) - Pierre Boulle 

Way Station (1963) - Clifford D. Simak 

Dune (1965) - Frank Herbert

Flowers for Algernon (1966) - Daniel Keyes 

2001: A Space Odyssey (1968) - Arthur C. Clarke

Do Androids dream of electric sheep? (1968)  - Philip K. Dick

100 years of Science Fiction (antologia, 1968) - Damon Knight 

Pavane (1968) - Keith Roberts  

Nightwings (1968) - Robert Silverberg 

Nightfall (1969) - Isaac Asimov 

The Andromeda Strain (1969) - Michael Crichton 

Tau Zero (1970) - Poul Anderson 

Ringworld (1970) - Larry Niven 

Piknik na obochine (1972) - Arkadi i Boris Strugatski

Rendez-vous with Rama (1973) - Arthur C. Clarke 

Science Fiction: The 100 best novels  (1973) - David Pringle  

Gravity's Rainbow (1973)- Thomas Pynchon 

Breakfast of Champions (1973) - Kurt Vonnegut 

The Forever War (1974) - Joe Haldeman

The Dispossesed (1974) - Ursula K. LeGuin  

Dying of the Light (1977) - George R.R. Martin 

Gateway (1977) - Frederik Pohl 

In the Hall of the Martian Kings (1977) - John Varley

The Persistence of Vision (1978) - John Varley 

A World Between (1979) - Norman Spinrad 

Dragon's Egg (1980) - Robert L. Forward 

Contact (1985) - Carl Sagan

Hyperion (1989) - Dan Simmons 

Algunes d'aquestes obres les conec més per les pel·lícules, com "On the Beach" (1959),  "Planet of the Apes" (1968), "2001: A Space Odyssey(1968), "Charly" (1968), "The Andromeda Strain" (1971), "Solaris" (1972), "Stalker" (1979) i "Blade Runner" (1982). Fins i tot hi ha pel·lícules de ciència ficció com "Forbidden Planet" (1956) basades en obres no de ciència ficció com The Tempest (1611) de William Shakespeare,  
En altres els títols en castellà són més il·lustratius que els originals com La nave estelar (1958), El duplicador de materia (1958) i  Las arenas azules de la Tierra (1961).
I poden sorprende algunes absències d'obres considerades clàssiques, però o no les conec, o em van decebre i fins no les vaig poder llegir deixant-les a les primeres pàgines o senzillament no em van interessar. No cito noms però es poden deduir de les absències, alguna ben notòria per ser molt famosa i existir en llibre i pel·lícula, però ni l'he llegit l'un ni he vist l'altre i ni tant sols m'atrauen quan en sento a parlar. També n'hi ha que en el seu moment em van agradar i fins entusiasmar però que desprès he vist que contenien coses força dolentes que m'havien passat per alt, i no les vull recomanar. A més hi han relats que he llegit en antologies i que voldria citar però no recordo, ni he trobat de moment, el títol i en diversos d'ells ni tant sols el nom dels autors. Finalment són força abundants els llibres i en algun cas els autors que pateixen l'efecte "mosca en el pastís", una escena o unes petites parts del text que per a mi ho espatllent tot, d'aquests alguns els he citat i d'altres no. 

Sempre m''ha agradat la ciència ficció realista, és a dir científica i moderada, i estic molt d'acord en el que diu Asimov que no considera ciència ficció aquelles històries que canviant l'espai i el futur pel passat o present i el món podrien ser novel·les de l'antiiguitat, de l'oest, d'aventures, de guerra o d'espies, i els hipotètics extraterrestres podrien ser els enemics de torn, i que per això ni a ell ni tampoc a Carl Sagan no li agradés ni tan sols la primera pel·lícula de "Star Wars" (1977), per aquesta extrapolació innecesària i abusiva, que denota més falta d'imaginació que creativitat, i també allò que Clarke denunciava com la "pornotecnologia" de les armes relluents i les fastuoses explosions. L'abús d'un tema per repetició, exageració i desvirtuació fins l'absurd, tan comú en les sèries de films nord-americans, també és una forma de pervertir per afartament un tema fins a espatllar-lo i cremar-lo.

Així per exemple, considerem unes sèries de TV dels anys 1960s que en principi en van agradar, quan les vaig veure en versió castellana era un nen o un noi o fins i tot catalana quan era un jove: 

The Twilight Zone (1959 - 1964) 
Voyage to the Bottom of the Sea (1961 film)
Fireball XL-5 (1962 - 1963)
The Outer Limits (1963 - 1965) 
Voyage to the Bottom of the Sea (1964 - 1968) 
Lost in Space (1965 - 1968) 
The Time Tunnel (1966 - 1967) 
Star Trek (1966 - 1969) 
The Invaders (1967 - 1968) 
Land of the Giants (1968 - 1970) 

En quasi tots els casos els primers episodis eren fascinants, obrien perspectives inèdites, creaven tensió intel·lectual, eren obres imaginatives i seductores per la seva creativitat. Però la repetició de la mateixa temàtica un i altre cop i cada cop i la progressiva falta d'idees a moltes d'elles, però no a totes, les feia avorrides i banals, per no dir res de les repeticions posteriors, que potser en algun episodis inicials encara tenien un què però que aviat s'anaven fent pesades i odioses alhora que anaven degadant-se, degenerant i convertint-se en una altre cosa, i poques se'n salvaven, apart que per algun motiu la creativitat va ser més alta i de major qualitat en aquella època que en les posteriors i ara. Començo a entendre bé, perquè a mitges ja ho havia fet, com gent com Marilyn Vos Savant (n. 1946) afirma que per higiene mental no mira pel·lícules posteriors a 1939, potser perquè segons ella a partirda d'aquest any quasi tot és propaganda politica, ideologia molt determinada i gairebé rentat de cervell autoconsentit, però potser es deu referir concretament a les nordamericanes, ja que jo posaria la data molt més tard, al final dels anys 1970s o encara principis o mitjans dels 1980s, encara que potser es cosa de l'edat o del tipus i origen de films. . 
D'altra banda, com que les temàtiques són tan lliures, les obres de ciència-ficció sovint reflecteixen molt bé la mentalitat d'un determinat país en una determinada època, les seves expectatives, esperances i il·lusions del moment. Aquestes obres volgudament del futur, que és una cosa que m'agrada d'elles, a vegades encara fan de retrat encara més bo de la mentalitat, ambient, vivències i sentiments d'èpoques ja passades que ajuden a recordar i reviure, cosa que també em plau molt. O bé les associes a temps i fets molt concrets, agradables i nostàlgics, de la pròpia joventut. I que potser és més que l'altra, la base de la seva meravellosa fascinació quan alguna ho aconsegueix. 

(1) I ja de nen llibres antics com Astronomia (1935) de Josep Comas Solà o llibres d'ús universitari com Química General Moderna de Babor i Ibarz de finals dels 1950s o principis dels 1960s
(2) Amb llibres posteriors com Cosmos de Carl Sagan i Civilizaciones extraterrestres d'Isaac Asimov 

dijous, 20 de març del 2025

Centenari de la meva mare

El 5 de març de 2025 la meva mare, Digna Medina Rigol (5.03.1925 - 8.09.1956) haguès fet 100 anys. Però va morir molt jove, als 31 anys i mig, desprès de 3 anys de casada i d'haver tingut dos fills. 


Desprès d'uns anys de promesos es va casar amb el meu pare Ricard Lázaro Sanromà (14.10.1923 - 26.07.2008) el 16 de juliol de 1953, dia de la Mare de Déu del Carme. D'aquest matrimoni van néixer dos fills, Ricard (17.07.1954), el qui això escriu, i Jordi Joan (23.06.1956 - 11.05.2021). Quan va morir d'una meningitis per complicacions de la polio que havia contret, jo tenia dos anys i el Jordi dos mesos i el pare va quedar vidu als 32 anys.  

Diuen que era molt bella, intel·ligent i bona. Amb aquesta entrada li vull fer un record i un homenatge, amb motiu de l'efemèride. Que Déu la tingui al Cel amb Ell i que un dia ens hi poguem retrobar! 

De l'amor

Continuant amb el tema de l'amor, un recull d'opinions humanes al respecte: 



















Els grecs coneixien 8 tipus diferents d'amor: 
 
1. Eros, l'amor del desig sexual, l'erotisme 
2. Filia, l'amor d'amics, l'afiliació  
3. Storge, l'amor familiar, el natural i instintiu  
4. Pragma, l'amor d'elecció, pràctic i convenient 
5. Filautia, l'amor propi, l'autoestima 
6. Àgape, l'amor cristià de caritat, l'amor de Déu  
7. Ludus,  l'amor juganer, la diversió i gaudi  
8. Mania,  l'amor obsessiu. l'amor-passió 

També se'ls pot dir respectivament l'amor romàntic o passional, l'amor afectiu, l'amor natural com el parental o filial, l'amor pràctic, l'amor a si mateix, l'amor incondicional altruista, l'amor com a joc i l'amor fixat 

Era una descripció molt completa dels tipus d'amor possibles, però els hi costava més definir en que consistia realment aquest amor que podia prendre totes aquestes formes, des de la més alta, l'Àgape, poc corrent en el món grec fins l'arribada del Cristianisme, fins a la més baixa i malaltíssa, quasi de transtorn mental, la Mania. Entremig hi havia les altres formes, positives en general, però que en algún cas, com la Filautia i en algun cas l'Eros i tot, podien negativitzar-se si eren excessives, mentre que en defecte sempre, excepte en el cas de la Mania, eren com a mínim una carència. 

Alguns pensadors de l'Antigüetat ja van reflexionar sobre en què consistia

Empèdocles (c.494 - c. 434 aC) fa de l'amor i l'odi les dues forces que actúen en el món, l'amor atrau, uneix, crea i dona vida, l'odi (o la lluita/el conflicte) repel·leix, separa, destrueix i porta a la mort. El joc d'aquestes dos forces dona lloc a l'existència perquè si bé l'amor és positiu, en ocasions l'odi no és negatiu sinó necessari, per exemple cal estimar el bé però també odiar el mal. 

Aristòfanes (c. 445 - c. 385 aC) en el Symposion (El banquet) de Plató, estableix que l'amor és el desig de retrobar la unitat perduda de les parts separades, la unió que restaura la perfecció original perduda, cada part anhela reunir-se de nou amb la seva altre meitat.  

Plató (427 - 347 aC) ha donat nom a l'amor platònic, tot i que l'accepció actual no és ben bé la seva, que és la d'un amor que comença en la persona que n'és objecte, però que l'ha d'anar trnscendint per arribar a les fonts que fan sorgir l'amor, com el Bé, la Bellesa, la Veritat, la Unitat i altres Idees conceptuals que es transparenten. Però Plató també tenia una versió pràctica i d'ell és la definició "l'amor humà és el desig d'engendrar en la bellesa" i haguès pogut afegir "i la bondat".

Aristòtil (384 - 322 aC), estimar és voler la felicitat dels éssers, i un ésser viu és feliç quan es realitza segons el que és i ha de ser per naturalesa, ni més ni menys. Un gat és feliç quan viu segons la seva naturalesa de gat, viure d'una altre manera, tant si és per massa com per menys, el faria infeliç i el convertiria en un ésser deficient o en un monstre. També era ell qui constatava que la virtut solia estar en el punt mitjà entre dos extrems viciosos, per massa i per poc, i això s'aplicava a gairebé tot i per tant també a l'amor, i no seria fins 7 segles més tard que St. Agustí establiria que "la mesura de l'amor és estimar sense mesura", és clar que referint-se a l'Àgape, un tipus d'amor que no té excès ja que és l'Amor diví que és infinit, si bé en certa manera i en circumstàncies normals la màxima agustiniana es podia aplicar també a l'amor familiar i d'amistat i fins el pragmàtic, on els límits de l'excès eren prou lluny, i en canvi l'amor obsessiu pràcticament no tenia vici per ser mínim, ja que la seva condició ideal i millor era la de ser nul.

Rumi (1207 - 1273), el fundador de l'Orde sufí mawlawiyya, la dels dervitxos giròvags de Konya, afirma "L'amor és la cura, és el poder, és la màgia dels canvis. L'amor és la bellesa del mirall diví"

Stendhal (1783 - 1842) reflexiona sobre l'amor, les seves emocions, sentiments, passions, decisions i  actes en De l'amour (1822) i descobreix la "cristal·litació", quan l'amor fa que una determinada persona de l'altre sexe, fins llavors una de tantes, es vegi de sobte i en endavant diferent, única i meravellosa. També parla del concepte de l'amor-passió 

Henri-Frédéric Amiel (1821 - 1881) diu "Que tothom és el que arriba a ser, és una veritat profunda. Que tothom arriba a ser el que és, és una veritat encara més profunda". Aquesta afirmació general es pot aplicar també a les relaciones amoroses d'home i dona. 

També Estudios sobre el amor de José Ortega y Gasset (1883 - 1955) 

Martin Heidegger (1889 - 1976) , parafrasejant a St. Agustí, escriu en una carta a Hannah Arendt (1906 - 1975): "Volo ut sis - Ich will dass Du seiest was Du bist" ("T'estimo: vull que siguis el que ets"). 

L'Amour et l'Occident (1939) de Denis de Rougemont (1906 - 1985) 

C.S. Lewis (1898 - 1963) en The Four Loves estableix els 4 tipus principals d'amor, eros, sorge, philia i agape, que altres autors eleven a 5 afegint el pragma, però en realitat els grecs coneixien 8 variants d'amor.  

John Steinbeck (1902 - 1968): "Si és correcte, succeeix. Allò principal és no tenir pressa. Res de bo s'escapa"

René Girard (1923 - 2015) a Mensonge romantique et verité romanesque (1961) estableix la teoria del desig mimètic. Notes que estimes algú quan veus que algú l'estima i llavors tu també ho vols, perquè veus el seu valor i no ho vols perdre. Ningú seria estimat si algú no l'estimès ja. I és Déu qui ens estima a tots i així ens fa estimables als ulls dels altres. Si Déu l'estima, per alguna cosa serà, ha de tenir un gran valor, ni que tant sols sigui per l'estimació divina que rep, que ja és per si sola un valor immens. 

Alfonso López Quintás (n. 1928), llibre El descubrimiento del amor auténtico  

I unes observacions de les que no recordo l'autor, tot i que una, la més llarga, em sembla que és d'Amiel i l'altre d'algun religiós cristià i probablement catòlix, que cito primer: 

"El lasciu veu cossos, el cast veu ànimes"

i l'altre "Així com físicament l'home planta la seva llavor en la dona i dona lloc en ella al fill, de la mateixa manera psicològicament la dona planta la seva llavor en la ment de l'home i així dona lloc en ell al seu amor per ella"

També algú ha dit: "Quan un home i una dona se senten atrets sexualment l'un cap a l'altre, és que algún nen determinat vol néixer" 

I finalment cal adonar-se que l'amor no és tan sols ni principalment una emoció ni un sentiment, sinó una elecció doble: de la persona i d'escollir estimar-la. Per això el "t'estimo" de manera similar al "Sí" mutu dels nuvis al contraure matrimoni, és una expressió performativa, és a dir que crea una realitat. 

dilluns, 17 de març del 2025

Les Edats de la Història

Referint-nos només a la Humanitat, és a dir al gènere Homo, d'uns 2'5 milions d'anys d'antiguitat,  i més concretament a l'Homo Sapiens, des de fa 200 000 anys, podem dividir la seva cronologia en: 

Prehistòria (2 500 000/ 200 000 - 3050 aC) 

Edat Antiga (3050 aC - 550) 

Edat Mitjana (550 - 1350), dividida en l'Alta Edat Mitjana (550 - 950) i la Baixa Edat Mitjana (950 - 1350)

Edat Moderna (1350 - 1750)

Edat Contemporània (des de 1750) 

La Prehistòria abarca des dels primers Homo i els primers Homo sapiens fins a la invenció de l'escriptura a Sumèria i Egipte. 

L'Edat Antiga va des de la invenció de l'escriptura fins a la destrucció de la Roma imperial i del Laci pels ostrogots de Totila (546) i altres fets decisius del segle VI com la pèrdua del caràcter de lingua franca del grec koiné al Mediterrani i Pròxim Orient, així com altres fets com el final del paganisme grecoromà (529) i egipci (537).

L'Edat Mitjana té lloc des de mitjans del segle VI fins a la Pesta Negra de 1347 - 1352. Es divideix en dos, l'Alta des de l'inici fins a mitjans segle X, amb la batalla de Lechfeld (955) i la Baixa des d'aquesta fins a les grans commocions del segle XIV, especialment la Pesta Negra. 

L'Edat Moderna s'estèn des de la Pesta Negra, que canvià decisivament la mentalitat europea, sobretot l'occidental (1) fins mitjans del segle XVIII, essent una fita l'inici de l'Enciclopèdia Francesa (1751), però tambe altres fets com la Il·lustració i el terratrèmol de Lisboa (1755) i el canvi de mentalitat que provocà.

L'Edat Contemporània va des de mitjan segle XVIII fins els nostres dies.

L'Església Catòlica sembla seguir aquests mateixos ritmes. Així a Manual de Historia Eclesiástica (1942), Bernardino Llorca (1898 - 1985) fa arribar l'Edat Antiga de l'Esglèsia fins al segle VII amb els últims Concilis cristològics (681) i el final de la Patrística; l'Edat Mitjana la acaba amb l'atemptat d'Agnani (1303) contra el Papa Bonifaci VIII, entre altres trastorns com el trasllat de la seu papal a Avinyó (1309), el final dels Templers (1307, 1312) i el Cisma d'Occident (1378); l'Edat Moderna eclesial va des de 1303 fins a la Revolució Francesa (1789) i l'Edat Contemporania des de 1789 fins l'actualitat. Hi ha petites discrepàncies de dates, però en el fons és el mateix. 

Aquestes èpoques no són sols europees ni occidentals sinó que semblen tenir una extensió mundial. Així el 536 ha estat considerat el pitjor any de la Història a nivell global, amb un hivern volcànic que va durar una dècada, i el 1330s la fam va fer  estralls a la Xina Yuan, 

És a destacar una acceleració del trànsit de les edats des de la vinguda de Jesucrist (4 aC - 30/33) al món: l'Edat Antiga que durava més de 3 mil·lennis acaba aviat,  l'Edat Mitjana és molt més breu que l'Edat Antiga, i les Edats Moderna i Contemporània són més breus que l'Edat Mitjana, com si l'evolució històrica fos molt més ràpida, i potser progressivament creixent. 


(1) Georges Duby (1919 - 1996),  Año 1000, año 2000: la huella de nuestros miedos (1995)