 |
| La relació amb Déu i tot el sagrat celestial és el més alt i important de la vida |
Tot allò sagrat, per la seva pròpia naturalesa, que supera i està molt per sobre de la comprensió i de l'àmbit humà, exerceix una fascinació molt especial, fortament intensa i de tipus únic, incomparable amb cap altra cosa d'aquest món.
Davant del sagrat experimentem admiració, atracció i alegria, però alhora ens impressiona, esglaia i atemoreix, perquè ens adonem que ens supera i que ens connecta amb realitats molt més altes i desconegudes, que no són d'aquest món tot i que es manifesten en ell. El teòleg alemany Rudolf Otto, en el seu llibre Das Heilige (1917) li dona el nom de "numinós", allò que és miracle, misteri i meravella, i que provoca una reacció de sorpresa davant la seva incognoscibilitat des dels conceptes humans, mundans i temporals, suscitant en l'ésser humà emocions, pensaments i sentiments ambivalents, per una part ens resulta enlluernador, encantador i captivador, alhora també resulta terrible, essencialment diferent, totalment altre, i això ens conmou, ens sacseja i ens espanta.
Sigui una manifestació de poder (cratofania), una manifestació del sobrenatural o sacre (hierofania) o una manifestació divina (teofania), aquesta irrupció de l'altre món espiritual manifestant-se en el món material habitual sempre produeix una molt forta impressió en els éssers humans. És aquell sentiment "d'absoluta dependència" del que parlava Friedrich Schleiermacher referint-se a Déu i a la religió, davant aquestes realitats l'home sempre és impotent i se sent indefens. I la resposta ambivalent de curiositat i por pot desembocar en entusiasme, si és positiva, o terror i pànic, si és negativa. I no sols per la pròpia psicologia humana sinó per què en el món sobrenatural a l'igual que hi ha presències amistoses, amoroses i bondadoses, com Déu, els àngels i els sants, també hi ha entitats malignes i hostils, el diables i els dimonis, potències enemigues tant de Déu com del gènere humà, que ens volen mal. Per això el contacte amb el món espiritual cal fer-ho sempre per mitjans segurs, com l'Església, els sacraments i l'oració, amb una relació personal i comunitària amb Jesucrist, l'únic camí que condueix a Déu Pare, i en estat de gràcia, és a dir amb la presència en la nostra ànima de l'Esperit Sant que ens ha sigut donat. Cal evitar tot intent fora d'això, altres religions no revelades, anar per lliure, investigar i provar per curiositat, sobretot en estat de pecat, ja que llavors contactem amb el sobrenatural negatiu, els esperits malignes. Només una doctrina ortodoxa i una pràctica catòlica són camins segurs i eficaços per arribar a contactar amb l'espiritualitat positiva, benevolent amb nosaltres, que ens mira i ens tracta amb amor, i al més alt d'ella i de tot aquest món, la Santíssima Trinitat divina. I fins i tot en la relació amb Déu, que ha de ser filial i amorosa, humil i confiada, no s'exclou un cert temor, ja que Ell que és la Veritat ens veu tal com realment som, i l'ésser humà té una capacitat limitada de veure i comprendre la realitat, i perquè Déu és misericordiós, compassiu i benigne i perdona als que es penedixen, es converteixen i es deixen salvar per Crist, però també és just, estableix la veritat i reivindica a les víctimes, i castiga als qui no es penedeixen dels seus pecats sinó que intenten aferrar-s'hi i fins i tot justificar-los. Així com hi ha el Cel obert per Jesús per a ell, també hi ha la possibilitat de l'Infern per a l'ésser humà que ho rebutja i aquest destí final és etern i inamovible. És la infinita distància entre guanyar-ho tot en Déu o perdre-ho tot sense Ell, perquè així com en el món temporal el bé i el mal coexisteixen barrejats en la societat i en cada persona, després de la mort, moment en que es fixa el que un serà eternament, se separen el món del Bé, el de Déu, i el del Mal, el de Satanàs i els seus àngels caiguts, i aquesta elecció espanta de per sí ja que mentre es viu sempre hi ha la possibilitat d'aixecar-se cap a la primera o caure cap a la segona, sovint sense esser-ne conscient, sense saber-ho o negant que sigui així. Sta. Faustina Kowalska en la seva visió de l'Infern va copsar que la major part dels condemnats en ell eren gent que en vida havien cregut que no existia, i això és absolutament estremidor per les seves horroroses conseqüències. Però és que ja el pecat, especialment el pecat mortal, en sí mateix és un horror inimaginable i no només per allà on porta o perilla de poder portar. Jesucrist, el Fill estimadíssim de Déu, va patir la Passió i va morir en el turment de la Creu per alliberar-nos a tots dels nostres pecats, i això ja mostra el terrible que és el pecat, tot i que en l'existència temporal no ens en n'adonem o ho minimitzem, i pitjor encara si pensem que no n'hi ha part tant, el considerem una opció de la nostra llibertat, un estil de vida, un dret humà o ja en el límit de la inversió total, un orgull. És una veritable tragèdia pels qui així es neguen ells mateixos la possibilitat de la salvació, més que res per ignorància culpable, gust pel mal i irresponsabilitat davant la crida divina i la vocació a la ciutadania celestial, preferint allò terrenal i encara en la perversió i depravació. I és que el pecat ofèn a Déu en la mesura que fa mal al propi home que culpablement el comet o al seu proïsme.
En aquesta existència hi ha el camí de la Vida i el camí de la Mort, el primer porta a Déu i el segon allunya d'Ell i això per a tota l'eternitat. Cal escollir bé, de forma intel·ligent i informada, i així escollirem el camí celestial de la llum, l'amor, la bondat, la felicitat i la pau, en la visió beatífica a la Glòria!
