dilluns, 7 de novembre del 2022

Els contemporanis de Jesucrist


Un tema que pot ser interessant és mirar quins van ser els contemporanis de Jesucrist, a part dels jueus que surten al Nou Testament, és a dir quins homes d'altres nacions, i sobretot de l'Imperi Romà al que pertanyien Judea, Galilea, Samaria, Egipte, Fenícia i regions veïnes on Nostre Senyor va estar durant la seva vida mortal. Per tant sobretot, però no només, grecs, romans i altres ètnies de l'Imperi o relacionades amb aquest, així com petanyents a països veïns com l'Imperi Part arsàcida i fins alguns llunyans com Índia, Àsia Central i Xina, aquesta llavors en ple Imperi Han i en un interregne entre els Han occidentals i els posteriors Han orientals. 


Retrats del Fayum, inicis de l'Era Cristiana



Un dels principals, que va conèixer Jesús personalment, va parlar amb Ell i va ser decisiu en la seva vida i missió al condemnar-lo a mort i fer-lo executar en creu, és Ponç Pilat, governador romà de Judea entre els anys 26 - 36, però del que no sabem les dates de naixement ni de mort ni tant sols amb certa aproximació. Però n'hi ha molts més de coneguts i famosos. 

Alguns dels més destacats són aquests: 

Tit Livi (64 aC - 17), historiador 
Estrabó (64 aC - 24), geògraf 
Octavi August (63 aC - 14), emperador romà 27 aC - 14 
Livia (59 aC - 29), emperadriu romana
Juba II (48 aC - 23), rei de Mauritània 25 aC - 23
Varus (46 aC - 9), general romà, derrotat i mort junt amb dues legions al bosc de Teutoburg 
Wang Mang (45 aC - 23), emperador xinès 9 - 23 
Ovidi (43 aC - 17), autor llatí, L'art d'estimar, desterrat al final de la seva vida
Tiberi (42 aC - 37), emperador romà 14-37  
Cels (29 aC - 37), metge i escriptor romà  
Sejà (20 aC - 31), favorit i mà dreta de l'emperador Tiberi, caigut en desgràcia i executat 
Armini (17 aC - 21), líder germànic vencedor en la batalla del bosc de Teutoburg l'any 9
Germànic (15 aC - 19), líder militar romà 
Filó d'Alexandria (c. 15 aC - c. 50), filòsof jueu hel·lenitzat 
Fedre (14 aC - 50), fabulista grec en llatí
Claudi (10 aC - 54), emperador romà 41 -54
Han Liu (5 aC - 57), primer emperador xinès de la restaurada dinastia Han, 25 - 57 
Sèneca (4 aC - 65), filòsof estoic romà 
Galba (3aC - 69), emperador romà 68 - 69 
Vespasià (9 - 79), emperador romà 69 - 79 
Herón d'Alexandria (10 - 70), inventor grec
Calígula (12 - 41), emperador romà 37 - 41  
Vitel·li (15 - 69). emperador romà l'any 69
Plini el Vell (23 - 79), savi i naturalista llatí, mort en l'erupció del Vesubi 
Boudica (25 - 61), líder d'una revolta d'una tribu celta d'Anglaterra contra els romans 
Petroni (c. 27 - 65), anomenat "arbiter elegantiarum", escriptor llatí del Satiricó 

Evidentment n'hi ha molts més i alguns d'ells importants i famosos per diversos motius, però n'he volgut citar només alguns dels principals. I també n'hi ha d'altres dels que desconeixem l'any del seu naixement, però que se suposa que estaven vius abans de la mort i ressurrecció de Jesucrist, ja fos l'any 30 o el 33, les dues dates possibles, com les dues germanes Trung (+ 43), líders d'una efímera revolta vietnamita contra l'Imperi Han, i el geògraf Pomponi Mela (+ 45), per exemple. Algun altre hi podria entrar si la segona data de la crucifixió fos la real, com Otó (32 - 69), breu emperador romà l'any 69. 

És clar que quasi tots ells no en van tenir cap notícia de l'existència i divinitat de Jesús, però l'important és que compartiren temps de vida amb Ell, tenint en compte un naixement cap al 6/4 aC i el final de la seva estada en aquest món el 30 o 33. Aquest ventall cronològic es podria ampliar als qui foren coetanis de la Verge Maria (c. 20/18 aC - mitjan s. I), degut a la condició especialíssima d'aquesta en el pla i l'acció divina, cosa que faria incloure a uns quants més, com: 

Vitrubi (c. 75 - 15 aC), arquitecte, enginyer i escriptor romà 
Virgili (70 - 19 aC), poeta romà, autor també cap a 40 aC de l'Égloga 4 de les Bucòliques sobre l'inminent naixement d'un nadó que inauguraria una nova Edat del món, considerada inspirada i referida a Jesús 
Mecenes (c. 70 - 8 aC), mecenes de la literatura llatina de l'Edat d'Or del segle I aC
Horaci (68 - 8 aC), escriptor llatí 
Agripa (63 - 12 aC), militar romà 
Tibul (54 - 19 aC), poeta 
Properci (47 - 14 aC), poeta 

Tant Jesucrist des de la seva resurrecció i ascensió com Maria des de la seva dormició i assumpció, viuen glorificats per sempre i estan presents en tots els segles, com és visible en les seves aparicions. Per tant es pot dir que des del segle I fins ara mateix tota la Humanitat ha sigut, i és i serà sempre fins a la fi del món, contemporania seva. 

I en el cas de Jesucrist, ja que com a Déu Fill ja existia eternament, també tota la Humanitat des del seu inici a la Prehistòria, igual que tota la vida a la Terra i que tot l'Univers des de la seva Creació per la Trinitat divina, ja ha estat també contemporania seva. 

Jesús i Maria viuen amb nosaltres i nosaltres vivim amb ells! 

diumenge, 6 de novembre del 2022

Les dues taules

Hi ha dues taules a la vida, la taula de l'Evangeli i l'Eucaristia és la primera i més important, el més gran do diví. 


La segona és la taula del menjar compartit per fer festa, i el Regne de Déu es compara sovint amb un banquet de noces, perquè el Senyor aprova aquest compartir i ser feliços, i ens la proposa i dona.


Visquem, juntes i amb agraïment i alegria, les dues grans taules! 

Llum i tenebres

En aquest món bé i mal, veritat i mentida, llum i foscor, estan barrejats. 















Però a partir de la mort això canvia, l'altre vida es divideix en dues. 

En una, amb Déu, hi ha la llum, el bé, la veritat, la felicitat, la vida eterna. 

En l'altre, sense Déu, hi ha les tenebres, el mal, la mentida, el sofriment, la mort eterna. 

Cal triar quin volem que sigui el nostre futur per sempre, perquè tot el que fem en aquesta vida importa!

dimecres, 2 de novembre del 2022

Tots aquells a qui Déu ja ha cridat amb Ell

El 2 de novembre, Dia de Difunts, és l'especialment dedicat a pregar per tots aquells qui ja han fet l'experiència de la vida i ja han fet la trobada amb Déu, en la que han conegut la veritat de la seva vida i la valoració divina sobre ells, amb  el seu destí final i etern. 























Déu ens vol salvar a tots, perquè estima tot el que Ell ha creat, les seves criatures, i encara més als éssers humans, que ha fet a la seva imatge i semblança perquè a més de l'existència i la vida els hi ha donat intel·ligència, consciència, llibertat, personalitat, voluntat, capacitat d'estimar, de socialitzar i de fer coses, coneixement i sobretot la possibilitat de saber sobre Ell, escoltar-lo i relacionar-se amb paraules i obres. Més encara, Déu ens vol a tots cristians, perquè ens vol feliços i realitzats en aquest món en una vida digna i amb sentit, que hagi valgut la pena quan acabi, i més encara feliços a l'altre món al Cel amb Ell en la vida eterna, però pel pecat original no naixem cristians sinó que ens hi fem pel baptisme, pel qual se'ns perdona el pecat original i, si s'escau els pecats actuals, pels mèrits de la Redempció obtinguda per a nosaltres per Jesucrist, el seu Fill i Senyor nostre. Pel baptisme sóm fets cristians, fills adoptius de Déu Pare en el seu Fill propi Jesucrist, membres del Cos de Crist que és l'Església, participants de l'Esperit Sant, podent pregar i participar dels sacraments, ser perdonats i perdonar, i això ens obre les portes del Paradís i ens fa hereus del Cel, si estimem Déu sobre totes les coses i si l'amor que Ell ens dona, no sols l'acceptem, l'agraïm i el vivim sinó que el compartim amb tots els altres, segons la voluntat divina. 

Déu ens ha creat per pura bondat sense demanar-nos permís, perquè quan no existíem no ens ho podia proposar ni li podíem respondre, però un cop ja existim i tenim tots els meravellosos dons que Ell ens concedeix pel seu amor, sí que respecta la nostra llibertat, personalitat i voluntat i  un cop feta la prova de la vida, en aquest món també de prova on el bé i el mal estan barrejats perquè ens ha atorgat autèntica llibertat i poder personal de decisió a tots els humans, ens demana si  desitgem la vida eterna ara que ja n'hem fet el tast de la vida temporal que a més ens ha permès construir-nos a nosaltres mateixos, sense que mai ens faltés la seva ajuda, protecció, consol, guia i companyia, ni la seva paraula i la seva força, per tal de que poguessim evitar el mal i fer el bé. I si com és ben natural li diem que sí, llavors ens diu que seguim el model i els ensenyaments de Nostre Senyor Jesucrist, Ell que és el Camí, la Veritat i la Vida, i que siguem dòcils a les inspiració i acció de l'Esperit Sant en nosaltres, que ens anirà transformant per modelar-nos a la imatge de Crist i així fer-nos dignes de la ressurrecció i la de la vida eterna de la Glòria. 

En això consisteix la santedat i Déu ens crida a tots a deixar-nos fer sants, però això sí, respecta totalment la nostra llibertat i els altres dons que Ell mateix ens ha donat: la nostra personalitat i voluntat, i per tant el nostre ritme, reticències, dubtes, resistència, i també és clar la possibilitat de que fem el mal i pequem, especialment per la temptació diabòlica, però també mentre vivim ens dona sempre l'oportunitat de canviar, penedir-nos, convertir-nos, ser perdonats i poder començar de nou en la gran i única aventura de viure aquesta vida sense perdre de vista, i ni molt menys perdre realment, l'horitzó diví d'infinit i eternitat al que estem cridats per la nostra pròpia naturalesa humana creada per Déu, que no descansa fins que no troba i coneix el seu Creador i amb Ell la veritat i el sentit de la vida i de tot, l'únic que ens dona la pau i ens fa realment feliços, ja que és allò a que tots tendim per essència, i tot el nostre ésser hi tendeix, a buscar i obtenir com a la única i ineludible necessitat bàsica, fonamental i total: "La glòria de Déu és que l'home visqui, i la vida de l'home és la visió de Déu" reconeixia St. Ireneu ja al segle II, i igualment inspirat St. Agustí hi afegia dos segles després "Ens heu creat per a Vos i el nostre cor està inquiet fins que reposa en Vós", i realment així és, tot i que mentre encara estem en aquest món això està velat per les condicions de l'espai, el temps i la matèria, però després de la mort és un fet irresistible, aquest desig absolut de veure Déu i estar amb Ell en la seva presència, ja que Déu és Amor i això en definitiva és l'únic que compta i importa, perquè aquest Amor atrau amb una força infinita i eterna. 

I si el nostre pas per l'existència terrenal i la vida corporal ha estat positiu i ha tingut èxit, no sols gaudim d'aquesta visió beatífica de Déu, sinó que a més Ell ens deixa participar en el seu dinamisme infinit i etern d'ésser, d'existència, de vida, d'amor i de bé en grau superlatiu de grandesa i felicitat il·limitades, sempre creixents per a nosaltres, inesgotables per sempre. Però per entrar-hi i participar-hi hi ha una tria, ja que el Cel és el bé suprem, sense cap bri de mal, i en ell no hi poden entrar el pecat, l'odi, la rebel·lia, la pròpia voluntat, el rancor ni cap ombra de maldat, i per tant per gaudir-ne cal ser sant, com Déu és sant i font de tota santedat, i això exigeix haver-se purificat o bé ja a l'existència temporal o bé purificar-se en l'altre, tot i que s'hagi finalitzat en gràcia i per tant es surti d'aquesta vida en pau i amistat amb Déu. Aquesta possible purificació més enllà de la mort, un altre extraordinari do amorós diví, és el Purgatori, on les ànimes salvades però encara amb pecats venials o imperfectament netes de les restes dels seus pecats ja perdonats, purguen aquestes taques per arribar a ser completament i totalment santes i entrar ja a la Glòria. 

Les ànimes del Purgatori tenen la certesa i la seguretat de la salvació, i això els hi dona una gran confiança per sofrir les terribles penes de la seva purificació, provocades precisament per aquestes resistències que encara queden en elles a l'Amor diví, que fa que el sentin com un foc abrussador intensíssim, mentre aquestes no desapareguin del tot i perfectament. Les ànimes del purgatori, bones i en camí del Cel, no poden pregar per si mateixes ni per les seves companyes d'aquest estat, però sí que nosaltres podem pregar per elles, per accelerar el seu pas per la purificació o per suavitzar-lo, i elles al seu torn, segons el voler de Déu, poden pregar-li per nosaltres, els éssers vius al món, especialment en agraïment a aquells qui preguen per elles i també per aquells que en vida van conèixer i estimar, o aquells amb els qui van tenir tracte i hi van interactuar, a favor o en contra i en un sentit o l'altre, i viceversa. D'aquí la gran importància mentre estem en aquest món de pregar no sols pels vius sinó també pels difunts, pregària que els aprofita si estan en el Purgatori. Aquesta és una part primordial de l'obra de caritat de pregar pels vius i pels difunts, intercedint per ells davant Déu, nosaltres que podem des del temps donat de la vida en aquest món. 

Hi ha una altre possibilitat, terrible i realment terrorífica, que és la de la condemnació a l'Infern per pecats mortals no perdonats. És a dir el destí horrorós de perdre a Déu i ser enemic seu, sofrint per això per tota l'eternitat. Pels rèproves de l'Infern no s'ha de pregar, perquè és inútil i una ofensa a l'amor, la misericòrdia, la bondat, la veritat i la justícia de Déu, incomparablement molt més grans que les nostres, i seria com un acte d'orgull inconcebible per part nostre creure'ns més bons. Però podem pregar per tothom perquè no sabem del cert de ningú que estigui en l'Infern, el mateix St. Rector d'Ars quan una feligresa li va anar a consultar aterrada perquè el seu marit s'havia suïcidat tirant-se al riu i estava a l'Infern, li va contestar que no perdés l'esperança que s'hagués salvat, "perquè entre el salt des del pont i l'impacte amb l'aigua hi ha temps per reconciliar-se amb Déu", per tant es podia pregar per ell per si en lloc de l'Infern estava al Purgatori. També Sta. Teresa de Lisieux solia resar pels executats per crims i especialment pels que refusaven la confessió i l'extremaunció, per si la seva oració els movia a compunció en l'últim moment de la seva mort, i almenys en un cas va semblar tenir èxit, perquè un assassí que havia rebutjat tots els auxilis espirituals de la religió i pel que ella havia resat, a l'últim moment davant la guillotina i abans que li col·loquessin el cap allà va agafar el crucifix del sacerdot que l'acompanyava al costat del patíbul i va començar a besar-lo apassionadament plorant, com si davant la mort hagués vist en aquesta acció l'últim recurs que li quedava i l'hagués aprofitat com a última oportunitat, en aquest cas Sta. Teresa va estar convençuda que a l'últim moment, amb aquell gest d'amor a Jesús crucificat, el reu havia evitat la condemna eterna infernal i s'havia posat en camí de salvació, per molt llarg i dur que fos el seu Purgatori. Però no podem tampoc suposar que l'Infern hagi d'estar buit d'éssers humans i que hi hagi en ell només el diable i els dimonis, perquè el mateix Jesucrist, Ell que és la Veritat, ens va dir que diferent a tots els altres pecats hi ha un pecat, el pecat contra l'Esperit Sant, que no es perdonarà "ni en aquesta vida ni en l'altre" i que consisteix en rebutjar l'amor del Pare, la salvació obtinguda per Jesucrist i el perdó que se'ns concedeix per l'acció de l'Esperit Sant que actua en l'Església. Qui s'obstina en no reconèixer a Déu, en no acceptar-lo com a Senyor i Jutge, en no voler ser perdonat o no creure en el seu perdó, qui creu no tenir pecats o que són tan greus que Déu no els pot perdonar i per tant peca de pressumpció o de desesperació, es nega la possibilitat de ser perdonat si humilment i confiadament ho reconeix i sincerament penedit ho demana, i per tant ell mateix comet el pecat imperdonable, no per part de Déu sinó per part seva ja que Déu respecta la seva llibertat i voluntat, i no vol ni pot perdonar a qui no creu que se li hagi de perdonar res o no vol ser perdonat, a qui inverteix el bé i el mal, a qui s'entesta en la rebeldia de morir en pecat i enemic de Déu. Com va dir Jesucrist en una aparició a Sta. Faustina Kowalska, tothom haurà de passar i respondre davant d'Ell, els que busquin, demanin i s'acullin a la seva misericòrdia la tindran, però els qui no el reconeguin, el neguin o no vulguin la seva misericòrdia, es trobaran amb la seva justícia. I la mateixa Sta. Faustina Kowalska en una visió que va tenir de l'Infern, on com altres vidents hi va veure molts condemnats, va saber que la gran majoria dels qui hi estaven eren gent que en vida no creien en la seva existència. No sé si era ella o una altra a la que Déu li va dir que els qui es condemnaven era perquè ningú pregava per ells. Per tant cal pregar per tots, propers i llunyans, amics i enemics, coneguts i desconeguts, perquè la voluntat de Déu és que ningú es perdi, ja que estima entranyablement tot el que ha creat, i li dol cada ànima que es perd perquè Déu no vol que el pecador es condemni, sinó que es converteixi i visqui. Déu proposa a tots la salvació i mira per la des de cadascú des del bressol a la tomba, i hi ha més alegria al Cel per un pecador que s'anava a condemnar i es converteix i se salva que per moltíssims justos que anaven bé pel bon camí i arriben amb èxit a la meta, per tant va a la paorosa perdició el qui s'obstina en aferrar-se al pecat i a rebutjar la gràcia divina, i no sabem si comparativament són pocs o són molts, perquè nosaltres veiem les aparences i l'exterior però Déu veu l'interior i els cors.

Podem pregar per tothom, fins pels que més sembla que van morir incrèduls o impenitents, rebels o blasfems, perquè si realment estan a l'Infern el fruit de les nostres pregàries Déu el destinarà a uns altres al Purgatori o potser encara en vida i en perill, però també perquè en atenció a les nostres pregàries, tot i que fetes a posteriori, després de la mort d'aquell per qui van dirigides, Déu que veu el passat, el present i el futur, pot tenir-les en compte per donar-li gràcies extraordinàries a aquella persona en el moment de la mort, que suscitin just a temps la contrició salvadora, potser fent-lo conscient en aquell instant just abans de les persones que en el futur pregaran per ell. Per tant, tot i que el judici, el veredicte i el destí no es poden canviar, Déu sí que pot donar eficàcia retroactiva a aquelles pregàries i oracions o oferiments de misses, per tal que hagin fet el seu efecte just abans del moment final i definitiu d'aquella persona, com en el cas que citava el St. Rector d'Ars, conversió potser obtinguda per la pregària posterior de la seva dona i d'ell mateix al saber-ho. No hem de desesperar mai de ningú, com tampoc hem de pressumir de cap altre, excepte d'aquells canonitzats per l'Església Catòlica com a sants  després de comprovar la santedat de la seva vida i mort i els miracles realitzats per la seva intercessió, ja que d'aquests sí que sabem segur que estan al Cel. De tots els altres el millor per a nosaltres i per a ells és pensar que estan al Purgatori i pregar intercedint per l'alleujament dels seus sofriments i per la seva ràpida entrada al Cel.

I una altre cosa que va molt bé en un dia com el dels difunts especialment però en general sempre, és pensar en la mort, "pensa en la mort i mai pecaràs" ens diu la Saviesa divina. I ser molt agraïts a l'amor, la bondat i la misericòrdia divines, que tant afecte, tanta paciència i tanta tendressa mostra que té Déu amb nosaltres, perquè ens estima de veritat tot i que nosaltres pequem i ens posem voluntàriament en greu perill ofenent-lo, desobeïnt-lo i rebel·lant-nos, és a dir comportant-nos com autèntics ximples, desagraïts i perversos, desafiant la seva bondat i amor, i tornant-li mal per bé, i tot i així Déu ens segueix estimant, volent el nostre bé i perdonant-nos com a fills pròdigs quan tornem a Ell ni que sigui per mera atrició, i encara més, buscant-nos activament com ovelles perdudes del seu ramat i no parant fins a retrobar-nos i portar-nos a la seguretat. 

Acceptem, doncs, i agraïm de tot cor aquest amor i bondat i ja que el Sagrat Cor de Jesús ens estima tant, oferim-li també nosaltres tot el nostre amor i el nostre cor, per tal que bategui unit al seu per fer la seva voluntat divina i salvar pecadors!   

dimarts, 1 de novembre del 2022

Tots els sants

Cada l'any l'1 de novembre és un dia de gran alegria perquè celebrem la solemnitat de Tots els Sants, tots aquells que ja estan al Cel i gaudeixen de la visió beatífica de Déu, i des d'aquella seva immensa felicitat preguen i intercedeixen per nosaltres. 

En un món espiritualment fosc per  l'error i mal  del pecat i per l'acció del diable, els sants són aquells que s'han deixat
il·luminar i guiar per la llum divina, que a tots se'ns dona però que no tothom gaudeix i aprofita per al seu propi bé i  
el bé de tots:"El qui em segueix no camina en les tenebres" diu Nostre Senyor Jesucrist "sinó que té la llum de la vida".


Hi ha els sants coneguts i que l'Església ha canonitzat al comprovar la seva vida santa i els seus miracles, que són milers o desenes de milers, i que reben culte ja que al venerar-los a ells adorem a Déu Pare que els ha creat, a Déu Fill que els ha redimit i salvat i a imatge del qual s'han modelat, i a Déu Esperit Sant, que els ha santificat. Els sants són, com l'Església, l'acció de l'Esperit Sant que ens port a Crist, que és l'únic Camí, Veritat i Vida cap al Pare i la Glòria. Però també hi ha milions o desenes de milions d'altres sants, igualment sants en els seus diversos graus, que són desconeguts i anònims, i dels que segur que a la nostra vida ens n'hem trobat sense que ni nosaltres ni ells ho sabessim que ho eren: poden ser pares, avis i parents, sacerdots, religiosos i monges, professors que hem tingut, amics, veïns, companys o coneguts amb els que hem tingut un tracte molt ocasional. Gairebé segur que és en bona part gràcies a ells que mantenim la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat com a membres de l'Església Catòlica, ja que d'una manera quasi inconscient van ser per a nosaltres transparència de Déu: gent amb la que vam compartir una Missa i va pregar per a tots els assistents, gent humil i senzilla, les persones menys pensades, que no obstant d'una manera amagada es deixaven santificar per Déu i així vivien en gràcia de Déu i eren instruments d'Ell. En una trobada o una breu conversa ens va sorprendre i marcar la seva autenticitat, la seva manera de viure, la seva personalitat tan bona, perquè deixaven que Déu els hi evités i eliminés el mal i els potenciés tot allò bo, i quasi inadvertidament vam veure en ells allò diferent del comú, la llum divina i la docilitat a la seva inspiració, d'una manera normal, natural i espontania. Tot i que no en fossim plenament conscients ens va arribar la seva originalitat personal i la seva salut espiritual, perquè la santedat és la salut de l'ànima humana. 

Ser sant té dos significats, un de propi i un de general. En sentit concret sant és aquell qui havent-se ja purificat i preparat durant la seva existència, potser perquè ja ha passat el seu purgatori en vida o per la seva adhesió i conformitat amb la voluntat de Déu, després de la mort va directament al Cel, sense haver de purificar-se en el Purgatori per a poder entrar-hi. En sentit ample, sants són tots aquells que, ja hi hagin anat directament o s'hagin purificat a l'altra vida, ja han sigut admesos a la Glòria i les seves ànmes ja gaudeixen de la visió divina, en espera de la resurrecció final. Des d'allà poden, i ho fan, pregar i intercedir a Déu per nosaltres, i protegir-nos, a tots, perquè units a Déu que és Amor els sants estimen a tots els qui viuen al món i vetllen per ells, però especialment als qui han per disposició divina han conegut en aquesta vida, i per tant hi han interactuat més, amb aquells qui han tingut una relació més personal o aquells qui recorren a ells, per la qual cosa fa falta coneixer-los. 

Ser sant és haver arribat amb èxit a la meta, evitant la condemnació eterna, i assolint el veritable triomf en l'objectiu i sentit de la vida, la trobada i la visió de Déu, l'admissió en el Cel amb la Santíssima Trinitat, la Verge Maria Mare de Déu, els cors dels àngels i tots els altres sants, és a dir en la felicitat infinita i eterna, des d'on poden més que mai fer bé a la Terra.

Deixem doncs santificar-nos per Déu, que és el nostre objectiu més alt i ple i el sentit final i definitiu de la nostra vida. Que Déu ens faci sants! 

dimecres, 26 d’octubre del 2022

Segons el pla i voler de Déu

Segons la voluntat divina, que vetlla per la nostra felicitat i salvació, la família de pare, mare, fills i altres parents propers, és la base de la societat i de la convivència humanes. 

La parella humana té el do diví de ser transmissora de la vida i engendradora de nous éssers humans, però no sols això, que tan sols és el principi. 


A més d'atendre totes les seves necessitats de tot tipus, de protegir-los i d'educar-los, els pares 
  ensenyen als seus fills, que tot ho reben d'ells, a socialitzar. Fotos de Barcelona, primers 1960s.


En el designi de Déu, primer els pares tenen cura dels seus fills, de totes les seves necessitats i atencions que requereixen, físiques, psicològiques, socials i religioses, ja que són ells qui prenen la decisió de batejar-los, deslliurant-los del pecat original i fent-los cristians, fills de Déu, comprometent-se a educar-los en la fe, l'esperança i la caritat, tal com Nostre Senyor Jesucrist ens va manar que visquessim. 

I després són els fills els qui tenen cura dels pares, i d'altres familiars grans si és el cas, i també han de vetllar al seu torn no sols per les necessitats materials i afectives sinó també per les espirituals, per ajudar-los i animar-los per una futura vida feliç en l'eternitat en preparació del moment de sortida d'aquest món, tal com els pares van fer per ells en el moment de la seva entrada en ell. Així se'ls agraeix i correspon a l'amor que ens van donar amb l'amor que ells mateixos ens van ensenyar.   

Aquest aprenentatge de ser estimat i estimar es fa a la llar i amb els parents propers, i d'aquí allò après es va estenent a tota la societat, companys, amics, veïns i tot el proïsme, i especialment als grans, petits, malalts, pobres i marginats, perquè són els que més ho necessiten, ja que per a ells és vital.  

Així no sols ens fem aptes per aquesta vida terrenal i temporal sinó també per la vida futura i definitiva en el Cel, perquè l'exàmen d'entrada és el de l'amor, perquè Déu és Amor. Preparem-nos per aprovar-lo visquent amb Déu i en l'amor la nostra vida!

dimarts, 25 d’octubre del 2022

Us encomano els qui vos m'heu encomanat

Els pares, germans i en general la família, avis, tiets, cònjugue, fills, cosins, nebots, nets i altres parents, sobretot aquells qui comparteixen la llar o ens veiem sovint, són el nostre proïsme més proper, aquell qui Déu ens ha triat perquè sap que són els millors per conviure, estimar-se i ajudar-se per a aquesta vida i també i sobretot per a la salvació. En ocasions es veu molt clar, però fins i tot en els casos que aparentment costa veure-ho, en el fons és perquè Déu sap que amb tots els nostres defecte, diferències i problemes, tot i així poden ser els millors pares pels fills, els millors fills pels pares, els millors germans, aquells qui més ens convenen per no perdre'ns ni en aquest món ni l'altre, ja que ens podem llimar mútuament les nostres parts dolentes i aprendre entre tots l'amor i el que significa i importa. Des de molt abans de la Creació de l'Univers, Déu ja ens va pensar i estimar, va escollir on i quan naixeriem, qui seríem i amb qui estariem junts i tindríem més relació i intimitat, compartint la vida, aprenent a viure i educant-nos amb ells, essent solidaris sempre, tant en els moments bons i feliços, en els que compartim l'alegria, com en els dolents i difícils, en els que hi trobem refugi. 


Dos germans, gran i petit, Vic febrer 1969

Per això hem de pregar sempre pels nostres relatius, especialment els més propers, però també pels llunyans, ja que Déu ens ha escollit per protegir-nos, formar-nos i tenir una relació humana especial i duradora a la vida. Hem de pregar els uns pels altres, amb una intensitat i constància especial, ja que són el nostre proïsme més immediat i directe. Perquè en el pla de Déu la família és una petita església igual que l'església és una gran família, i la voluntat divina és que en ella, que a més és la base i el pilar fonamental de la societat, hi regni l'amor, ja que Ell vol estar sempre amb nosaltres i.hi és on es viu en l'amor. 

I hem de resar mentre els familiars són vius i pel seu bé temporal i sobretot espiritual, i encara més quan ja no hi són en aquest món perquè Déu ja els ha cridat a Ell. Sabent que tots som pecadors, hem de pregar-li humilment i confiadament que els hi hagi perdonat els pecats que per la debilitat humana hagin comès i que els hi premiï les bondats que van permetre que Déu mateix obrés a través d'ells. Que s'abreugi i suavitzi la seva estada al Purgatori, si hi són, i que puguin arribar ja al Cel per gaudir de la immensa i màxima felicitat de la visió de Déu, agraïnt-li i lloant-lo eternament per haver-los salvat per pur amor i bondat. Fins podríem demanar a Déu, per ells i per nosaltres, que els hi compensi amb un major grau de Glòria pel mal que els hi vam fer per les nostres mancances, mals exemples, irresponsabilitats i eventuals escàndols, contradint la nostra responsabilitat i la nostra missió protectora i d'instruments de Déu per a la seva felicitat en aquesta existència i especialment en la definitiva vida futura. Alhora els hi hem de perdonar tot el mal que al seu torn ells ens poguessin haver fet i suplicar a Déu que també els hagi perdonat o els perdoni.No hi ha lloc millor que la llar i la família per exercir la caritat recíproca, tant amb obres materials com més i tot amb obres espirituals. 

Senyor, us encomano en l'eternitat a aquells qui Vos em vau encomanar en aquesta existència!