divendres, 7 d’octubre del 2022

Una antiga predicció que es fa real als nostres dies

Es diu que una vident, no sé si de l'Edat Mitjana però si de fa molts segles, va predir, referint-se als temps futurs que portarien a la fi del món, que "la societat humana arribaria a ser tan perversa i els homes tan dolents en aquell temps que primer els pares matarien els seus fills i després els fills matarien als seus pares", mostrant així la conseqüència de l'allunyament de Déu i de la depravació de la humanitat sense auxili diví. 

Això, que recordo vagament, ho vaig trobar ja fa molts anys, és a dir que no devia ser un noi, però sí que era més jove i potser bastant jove. I em va estranyar aquesta predicció tan dura i aparentment tan extrema ja que en l'època en que me'n vaig assabentar, fos falsa o autèntica la font, res feia pensar en tot això i realment per la mentalitat de l'època no era ni tan sols concebible. Pares i fills s'estimaven i es protegien, la vida humana era sagrada i inviolable, el respecte presidia les relacions humanes i en tot cas en la societat hi havia una legalitat que vetllava per tal que coses així no passessin o en tot cas si mai arribaven a passar no quedessin impunes ni sense càstig. Tampoc semblava lògic, perquè si els pares mataven primer als fills com podia ser que després els fills matessin als pares es podia preguntar, però la més greu objecció és que tot això era una aberració impensable, ni els pitjors criminals es comportaven així, sense respectar ni tan sols els seus, la seva família, aquells qui coneixien i amb qui convivien. O això ens semblava. 

Del que no ens donaven compte és que això fos així venia, almenys en el món occidental que n'era el més desenvolupat i avançat en aquest sentit, de quasi dos mil·lennis de Cristianisme i amb el precedent de quasi dos mil anys més de preparació per a la vinguda de Déu fet home al món, amb tota l'experiència de la Revelació divina recollida en les dues Aliances, l'Antiga i la Nova, a la Bíblia. Des dels 10 manaments donats per Déu al poble escollit per ser llavor fins al Sermó de la Muntany amb les Benaurances i el Parenostre ensenyats per Nostre Senyor Jesucrist en la plenitud del temps amb la Redempció obtinguda per Ell mateix. Des d'aquell moment i amb l'obertura de la vida perenne i perdurable i la Pentecosta, el món havia canviat. Diverses tradicions d'arreu del món, des del Japó a l'Amèrica precolombina i des de Finlàndia amb el Kalevala fins a Àfrica, afirmaven que per aquella època, el segle I de l'Era Cristiana, els dimonis abans actius començaren a emmudir arreu del món, si no sempre immediatament, que en molts llocs sí com un miracle, almenys si de forma progressiva, i la gent se n'anà sentint alliberada, sobretot on progressava l'evangelització i el poble rebia el Baptisme alliberador del pecat. I les persecucions i martiris eren una demostració de la ràbia d'aquests poders malignes que els induïen perquè se'n donaven compte de la seva pèrdua de poder sobre els éssers humans i sobre un món que abans dominaven, que des del triomf de Jesucrist a la Creu se'ls hi anava escapant cada cop més. Com diu el papa Benet XVI "el triomf públic del Cristianisme a partir del segle IV va desdimonitzar el món", lamentant que la descristianització del món iniciada a partir del segle XVIII, profunditzada al XIX i estesa al XX arribant a extrems molt poc previsibles en causes i conseqüències en aquests inicis i ja primer quart del XXI, tornava a donar poder al diable i als esperits malignes tant sobre els individus com les col·lectivitats, tant sobre les idees com sobre els costums, tant sobre els governs com sobre les lleis. I tot pateix, amb l'agreujant que ha sigut tan progressiu que la gent i sobretot el jovent s'hi ha anat acostumant com si fos normal. I això que davant fets com el gran terrorisme iniciat el 2001, la crisi econòmica mundial a partir del 2008, les crisis migratòries d'uns anys després, la pandèmia del 2020 i ara la guerra d'Estats Units i la Unió Europea contra Rússia a Ucraïna des d'aquest 2022, que a més de la destrucció i sofriment que comporta i que fa patir a tots amenaça per l'obcecació i extremisme general en convertir-se en nuclear i una III Guerra Mundial generalitzada a tot el planeta, amb un col·lapse total i absolut si arriba a passar, la reacció recollida de la gent sempre ha sigut en cada cas "si m'ho arriben a dir fa uns mesos o tan sols unes setmanes, no m'ho hagués cregut", perquè tot és com un malson i de cap manera és aquest el futur que s'esperava per més enllà de l'any 2000 als, dintre de tot i amb les degudes reserves pels problemes, conflictes i dificultats que humanament sempre hi ha, feliços anys 1950s i 1960s que confiaven en un futur molt millor i no pas en aquest d'ara, ple de confusió i bogeria ambientals en tots els àmbits (1). 

I tornant al principi, la predicció ara veiem que ja fa dècades que es va complint, la primera part als Estats Units des de 1973 (2), a França des de 1975 (3), a Espanya des de 1985 i avui dia a gairebé tot el món excepte uns pocs països que de moment se n'han lliurat i als que la ideologia dominant, la propaganda i el poder econòmic i polític pressiona constantment perquè també ho facin, ja que pel que veu no es toleren excepcions que permetin comparar (4). La segona part de la predicció, tot i que afortunadament no tan estesa ni molt menys com la primera ja ha començat i es dona com a mínim en 7 països: Holanda des del 2002, Bèlgica i Luxemburg poc després, Canadà i Colòmbia més tard, Nova Zelanda el 2020 amb l'agreujant que aquí, a diferència dels altres, va ser refrendat per una consulta popular oficial, i Espanya sense referendum el 2021. Els països escandinaus i germànics no ho permeten activament però sí que ho toleren si és de forma passiva, o almenys això és el que deien. Però aquesta segona part complementaria de l'antiga profecia no sols és posterior com ja és predeia sinó molt més tardana i sense suscitar tan consens general, al contrari. Perquè la immensa majoria de països del món no sols no ho accepten sinó que fins i tot ho castiguen, o senzillament la gent es nega a acceptar-ho ni com a possibilitat. Així a Portugal es va intentar el 2018, però el país va ser una honrosa excepció i no va sortir, A Itàlia, França i Estats Units és il·legal i castigat, si bé en l'últim país amb escletxes legals en alguns pocs Estats, només 5 i encara en determinades circumstàncies. I hi ha països com Polònia, Bulgària i Croàcia on la legislació ho prohibeix expressament i terminantment amb conseqüències penals. Senyal de que encara en la majoria del món encara ho veuen clar, però és a témer que alguns altres vagin caient també amb el pas del temps, la propaganda abassegadora, la coacció de grups de pressió internacionals entestats en anar-ho implantat i que són molt poderosos i tenen objectius obertament expressats i altres de secrets i ocults, perquè si se sabessin serien un gran escàndol i hi hauria una reacció, però que tant els uns com els altres són igualment perillosos. Hi ha moltes maneres de fer el mal, i aquestes només en són unes, són els símptomes visibles, la punta de l'iceberg d'una societat a la deriva i cada cop més desmantellada, per no dir-ho més fort. I de disbarats n'hi ha molts més, amb plena aprovació ideològica i legal i desgraciadament cada cop més aprovació social i psicològica individual. I no sols això, sinó que la mentida, la falsedat i l'engany i fins l'autoengany cada cop es van fent més estesos i acceptats, perquè sinó no es suportaria. 

Perque com ja deia G.K. Chesterton (1874 - 1936) "Quan al món li treus allò sobrenatural (3), el que queda  no és allò natural sinó l'antinatural". És a dir que el sobrenatural no és un afegit prescindible sinó quelcom essencial que junt amb l'antinatural dona lloc al món natural, és a dir al món que coneixem que tot i que ferit pel pecat no és totalment malvat, sinó que en ell conviuen coses bones i dolentes i sobretot en ell es pot exercir, amb la guia i l'ajut celestial, la consciència, la voluntat i la llibertat, sense que tots o la majoria quedin atrapats com esclau dels vicis en una espiral que comporti cada vegada coses pitjors, fins que aquest món es transforma no ja en un purgatori sinó en un infern. Perquè com es diu també, quan la gent deixa de creure en un infern possible en l'altra vida és aquesta mateixa vida la que es va convertint en un infern. 

I tot això és com caure en unes sorres movedisses de les que l'ésser humà per si sol no en pot sortir, ja que per fer-ho necessita un suport extern, l'ajut diví, que no li fallarà si de tot cor es penedeix, es converteix i humilment busca Déu, que és l'única esperança de salvació.

(1) Com en ocasions se sent a dir a la gent del carrer "sembla que la societat s'ha tornat boja", "que el mal domini el món", "ningú no reacciona com si estiguessim hipnotitzats... i a una persona que ha viatjat molt pel món, a dotzenes de països dels 5 continents, li he sentit a dir "això humanament no té solució, els conflictes s'enquisten i exacerben, les solucions que es proposen són incompatibles i inaplicables, quan s'intenta arreglar una cosa se n'espatllen tres o quatre, les coses van cada cop més malament i els qui manen s'entesten en la seva malgrat tot...". És a dir que la solució només pot venir de l'acció de Déu, no pas dels homes, i com que Déu respecta la llibertat humana, encara sí al final els poderosos o les masses populars s'hi deixen inspirar, i això tampoc està gaire clar ni assegurat. 
(2) Encara que molt recentment sembla que, per fi, la societat nord-americana i els seus dirigents s'ha començat a donar compte de la barbaritat d'aquella decisió legislativa inspirada per objectius no declarats com l'anomenada explosió demogràfica i altres encara més foscos i no pels aparents i oficials, totalment espuris, i han començat a prendre algunes mesures al més alt nivell per anar acotant i reduïnt el desgavell i desastre gairebé catastròfic tant social, com humà i moral. 
(3) Tot i que la diputada Simone Veil (1927 - 2017), que allà ho va proposar i ho va fer aprovar va deixar clar llavors, aquell any, que seria temporal per alguns casos que hi havia en aquell moment i que després la seva llei es retiraria perquè ja no caldria, gràcies a la major cultura, la prevenció i l'educació i el progrés social. I sí, al principi al cap dels anys fixats es va renovar, perquè segons es deia encara no s'havia arribat a aquella mena de paradís que ella preveia de la intel·ligència, la informació, l'autocontrol i la no violència, sinó que realment s'havia retrocedit, però tot i que aquesta renovació de la vigència de la llei va ser de nou temporal, després ja no se'n va parlar més i va quedar fixada sense més tràmits, amb cada cop més i més casos i més generalitzat i per motius més nimis, com era d'esperar si es considerava la realitat sense enterboliments de falses expectatives o de receptes ideològiques totalment desencertades. Sembla que anys després la mateixa promotora estava desconcertada dels resultats de la seva legislació que ella pretenia de forma simplista i poc realista que fos com una escapatòria per casos molt extrems que en un futur bastant immediat ja no tindrien raó de ser quan la nova societat ideal conformada pels principis polítics en els que ella confiava fessin efecte i etc. etc. I no s'ho explicava, és clar.  
(3) Es refereix evidentment al sobrenatural positiu, el diví, que a fi de comptes és l'omnipotent, només cal recordar el "facis la vostra voluntat a la Terra com es fa en el Cel".
(4) I tot i que els partidaris ho pretenen defensar dient que no és obligatori, que només faltaria!, aquesta afirmació tampoc és certa arreu, perquè a Xina des de l'any 1979 fins ben recentment sí que ho era, amb la política del fill únic, que obligava a matar a tots els altres en el ventre matern, so pena d'elevades i inassumibles multes econòmiques i fins càstigs penals als que s'atrevissin a desobeir. Al cap de quatre dècades les mateixes autoritats se n'han adonat del fiasco absolut d'aquesta legislació, amb una població envellida, amb un desequilibri entre els dos sexes, amb una societat de fills únics amb el biaix cognitiu i social que això comporta i diversos disbarats més, i han anul·lat la llei despòtica i fins fomenten tenir dos o tres fills, però ara, com en una justícia poètica, es troben amb que els seus súbdits s'hi han acostumat i ara són ells els qui no volen tenir més fills o no tenir-ne en absolut. Aquest homicidi amb el nonat, que és com mig suïcidi pels pares, ha portat a agafar-li gust a aquest egoisme, despreocupació, irresponsabilitat i suïcidi familiar i comunitari que comporta, i potser això ara ja és irreversible o quasi i en tot cas les nefastes conseqüències duraran com a mínim moltes dècades. 

dijous, 6 d’octubre del 2022

Els àngels de la guarda, presència de l'Amor diví

Tots els éssers humans tenim, assignat per Déu, un àngel que vetlla per nosaltres des del principi de la nostra existència fins a la mort. És un gran do diví pel que l'hem de lloar i donar glòria a Déu i donar-li gràcies pel nostre i pel de tots, especialment pels parents, amics i persones estimades o per les que volem intercedir, li hem de suplicar a Déu que tinguem sempre la protecció amatent dels seu àngel i hem de deixar guiar-nos per aquest i demanar-li i agraïr-li al nostre àngel tot el que fa per nosaltres, i pregar-li per la seva intercessió, acabant donant glòria de nou a Déu per mitjà d'ell.


"El somni de Jacob" (1639) de Josep Ribera, l'escala d'àngels pujant i baixant entre el Cel i la Terra

A part de tots els éssers humans també tenen un àngel assignat col·lectivitats com els països, com ja s'ens ha revelat en l'Antic Testament, on surten en força llocs, i en el Nou Testament els àngels surten en moltes ocasions, sobretot als Evangelis, però també en tots els altres llibres, el mateix Jesucrist en parla en diverses ocasions i els àngels l'anuncien, avisen i donen glòria a Déu en el seu naixement, el serveixen després de les temptacions al desert, en ocasions Ell els fa actuar en nom seu, es cita l'àngel guaridor de la piscina, el consol angèlic, l'anunci de la Resurrecció... als Fets dels Apòstols també apareixen, igual que a les Cartes, i a l'Apocalipsi es revela que les comunitats cristianes, o les ciutats on estan, també tenen un àngel assignat. I a la litúrgia de la Missa a la pregària eucarística I, la Romana, es resa "us demanem que feu portar pel vostre àngel aquesta ofrena fins a l'altar del Cel". Éssers celestials creats per Déu, els àngels col·laboren en mantenir el contacte diví entre el Cel i la Terra, com li va ser revelat a Jacob en la visió en somni d'una escala en la que una filera d'àngels baixava de la Glòria i una altre filera hi pujava des del món, per designi diví. 

És molt coneguda, i en la seva versió llatina es remunta almenys fins al segle XI, la pregària a l'àngel de la guarda personal: 

Àngel de Déu, vos que sou custodi meu, a mi que sóc a vos encomanat per la celestial pietat, il·lumineu-me, guardeu-me, regiu-me i governeu-me. Amén

S'atribueix a St. Anselm de Canterbury (1033 - 1109) però sembla ser que realment és deguda a un altre monjo benedictí company seu, Reginald de Canterbury (c. 1050 - després de 1009) ja que en una versió surt en el llibre Vida de Sant Malc d'aquest, que té per tema la vida del monjo sirià St. Malc (c. 300 - c. 390), qui ja molt gran va dictar una autobiografia a un jove St. Jeroni. Aquesta és la primera cita documental conservada de l'oració a l'àngel de la guarda de cadascú. 

dilluns, 3 d’octubre del 2022

Tipus d'espiritualitat

Hi ha diversos grans tipus d'espiritualitat catòlica, ja Nostre Senyor diu que "A Casa del meu Pare hi ha moltes morades". 
























Aquesta espiritualitat, acorde amb el caràcter, la vocació i les disposicions de cadascú es reflecteixen sobretot en el tipus de pregària, però no sols en aquesta, sinó també en la vida, activitat i normes, així com diversos objectius temporals.

Per ordre cronològic d'aparició les podem exempleritzar amb el seu fundador:

Agustina: a partir de St. Agustí (354 - 430), com totes les Ordes que segueixen la seva Regla. La majoria dels sacerdots catòlics tendeixen molt a aquest tipus, com es veu en el molt sovint que citen opinions, idees i fins frases literals d'aquest gran sant. Les Confessions, la Ciutat de Déu i tota la seva obra completa en són el gran model. Entre els sants agustins es poden citar Sta. Rita de Càssia (1381 - 1457) i St. Tomàs de Villanueva (1488 - 1555). 

Benedictina: amb origen en St. Benet de Núrsia (c. 480 - 547), és la de molts monjos i religiosos. És molt coneguda i acceptada la seva "Ora et labora", d'aplicació que sobrepassa en molt als seus fills i seguidors. Van conservar gairebé en exclusiva, o com a mínim en la seva major part, els coneixements i la civilització durant els anomenats Segles Benedictins de l'Alta Edat Mitjana i contribuiren molt a la cristianització d'Europa. Les reformes Cluniacenca (s. X) i Cistercenca (s. XII) van sortir d'ella i més modernament la Trapa (1664). El papa St. Gregori Magne (540 - 604), St. Agustí de Canterbury (c. 534 - 604), St. Beda el Venerable (673 - 735), St. Bonifaci (c. 675 - 754), l'emperador St. Enric II (973 - 1024), St. Pere Damià (1007 - 1072), el papa St. Gregori VII (c. 1020 - 1085), St. Anselm (1033 - 1109), St. Bernat de Claravall (1090 - 1153), Sta. Hildegarda de Bingen (1098 - 1179), St. Bernat Calbó (1180 - 1243), St. Celestí V (1209 - 1296) i Sta. Francesca Romana (1384 - 1440) són alguns dels seus moltíssims sants. 

Cartoixana: fundada per St. Bru (c. 1030 - 1101), caracteritzada per una gran austeritat, silenci, soledat i aïllament en la clausura, com una comunitat d'eremites que viuen en cel·les separades i es reuneixen per la litúrgia de les hores i sobretot la Missa. És una de les Ordes més estrictes, i possiblement la que més, tenint els lemes "el món dona voltes, la Creu roman" i "mai reformats perquè mai deformats". Per humilitat no insten canonitzacions, tot i que tenen sants i màrtirs, i fins com autors solen romandre anònims.  

Carmelita: refereix els seus orígens al profeta Elies (s. IX aC), el cim dels profetes, i al Mt. Carmel de Terra Santa on Elies tenia un habitatge i va ser fundada al s. XII per uns monjos que van anar amb els croats a la zona i van establir-se a aquesta muntanya. Un dels més destacats entre els primers va ser St. Simó Stock (1165 - 1265) qui va tenir l'aparició de la Mare de Déu que li va donar l'escapulari del Carme com a senyal de consagració a ella i seguretat de la seva protecció fins a la salvació. Molt importants en aquesta Orde i tipus d'espiritualitat van ser Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582), St. Joan de la Creu (1542 - 1591), Sta. Maria Magdalena de Pazzi (1566 - 1607) i ja recentment Sta. Teresa de l'Infant Jesús (1873 - 1897), Sta. Teresa dels Andes (1900 - 1920) i Sta. Edith Stein (1891 - 1942). Se'ls considera el cim principal de la vida religiosa. 

Dominicana i Tomista: té el seu inici en St. Domènec de Guzmán (1170 - 1221) i intel·lectualment li deu molt al membre de l'Orde St. Tomàs d'Aquino (1224 - 1274), l'autor de la Summa Teològica. Pròpia dels dominics i a través de l'Escolàstica posterior, de tota l'Església. Se'ls va encarregar de portar la Inquisició per a lluitar contra les heretgies i es dediquen molt al treball intel·lectual, valorant molt l'estudi filosòfic i teòlogic. St. Ramon de Penyafort (1175 - 1275), St. Albert Magne (c. 1200 - 1280), Sta. Caterina de Siena (1347 - 1380), St. Vicent Ferrer (1350 - 1419), el papa St. Pius V (1504 - 1572), Sta. Rosa de Lima (1586 - 1617), St. Martí de Porres (1579 - 1639), St. Lluís Maria Grignon de Montfort (1673 - 1716), St. Pere Almató (1830 - 1861) i St. Francesc Coll (1812 - 1875) en són destacats representants. 

Franciscana: la impulsada per el model i visió de St. Francesc d'Assis (1181/82 - 1226). És la dels franciscans de les 3 branques, així com dels terciaris de l'Orde i de molts fidels que per mentalitat simpatitzen amb ella. Junt amb l'extraordinari atractiu de la personalitat del fundador, Sta. Clara d'Assís, els reis St. Ferran III (1199 - 1252) i St. Lluís IX (1214 - 1270), St. Bonaventura (1221 - 1274), St. Bernardí de Siena (1380 - 1444), St. Joan de Capistrano (1386 - 1456), St. Pasqual Bailón (1540 - 1592), St. Llorenç de Brindisi (1559 - 1619), St. Josep de Cupertino (1603 - 1663), St. Juníper Serra (1713 - 1784), St. Maximilià Maria Kolbe (1894 - 1941) i St. Pius de Pietrelcina (1887 - 1968) en són models i exemples. 

Ignasiana o Jesuita: la de St. Ignasi de Loyola (1491 - 1556) i de la Societat de la Companyia de Jesús per ell fundada entre 1534 i 1540. Valora molt la instrucció, l'educació i l'intel·ligència, així com el domini d'idiomes per a feines missioneres i es pot resumir sobretot en els famosos Exercisis Espirituals. Destaquen del seu carisma St. Francesc Xavier (1506 - 1552), St. Estanislau Kostka (1550 - 1568), St. Francesc de Borja (1510 - 1572), St. Lluís Gonzaga (1568 - 1591), St. Pere Canisi (1521 - 1597), St. Pau Miki (1562 - 1597), St. Alfons Rodríguez (1532 - 1617), St. Robert Bellarmino (1542 - 1621), St. Joan Berchmans (1599 - 1621) i St. Pere Claver (1580 - 1654) entre molts altres. 

Evidentment n'hi ha moltes altres però aquestes són entre les més importants i reconeixiblement diverses. Cadascuna té un estil de vida, una mentalitat i una manera de pregar diferent, per això escollir la que més convingui a les pròpies característiques, disposicions i vocació, ja sigui de vida activa o contemplativa, dedicada a l'ensenyament, als malalts, als pobres o a les missions i altres, és molt important per a realitzar-se plenament segons la voluntat de Déu, tant o més que escollir una carrera, un treball o un estat civil. Però és Déu mateix qui ens ho va mostrant i, a més, si és sacerdot o laic un pot combinar més d'un tipus de camí espiritual, com també els sacerdots o religiosos que essent d'una Orde n'esdeven fundadors d'un altre. 

divendres, 30 de setembre del 2022

Unes reflexions

Uns pensaments: 

Al mig de l'Escola d'Atenes (1510) de Rafael, podem imaginar que Plató i Aristòtil parlen del més important
en tota la història humana, Jesucrist, i que Plató diu "És Déu!" i Aristòtil "És home!" i tots dos tenen una part
de la veritat perquè Jesucrist és un cas únic i molt especial al ser plenament Déu i plenament home a la vegada
















No és l'home qui ha inventat un(s) déu(s), és Déu qui ha creat l'home

Déu és la mesura de totes les coses, no l'home

Déu és el centre i el primer, i no l'home o qualsevol altre cosa

Caldria dubtar de la nostra pròpia existència abans que de la de Déu, que la precedeix i n'és la font universal i eterna de totes

Déu és, nosaltres existim

Déu és la Veritat 

En Déu ho retrobrem tot, perquè és Déu qui ho ha creat tot

Ho sapiguem o no i ho volguem o no, Déu és tot el que desitgem, tot el que podríem desitjar i molt més encara 

El veritable aliment de l'home és el Cos i la Sang de Crist en l'Eucaristia

La religió cristiana és un aprenentatge de l'amor, és aprendre a estimar

La primera i més gran ciència és el Nou Testament i tota la Bíblia

"Qui com Déu?" significat del nom i lema de St. Miquel Arcàngel 

"En Déu vivim, ens movem i som" (St. Pau)

"Déu és Amor" - St. Joan Evangelista 

"La glòria de Déu és que l'home visqui i la vida de l'home és la visió de Déu"- S. Ireneu de Lió (c. 130 - c. 202)

"La veritat no pot no existir, perquè llavors seria veritat que no existiria" - St. Agustí (354 - 430)

"La veritat. la digui qui la digui, sempre prové de l'Esperit Sant" - St. Tomàs d'Aquino (1224 - 1274) 

"Ja abans que creés el món i el temps, Déu era en si mateix l'Amor, l'Amant i l'Amat" (cita medieval)

"El món actual està ple d'antigues virtuts cristianes que han prescindit de la seva arrel divina, s'han separat unes d'altres, s'han fet absolutes i s'han tornat boges" - G.K. Chesterton (1874 - 1936) 

"Entre les coses possibles hi ha aquesta: que existeixi la veritat i que algú la posseeixi" - Giovanni Papini (1881 - 1956) explicant la seva conversió des del calvinisme i la descreença al Catolicisme. 

"La revolució sí que és l'opi del poble" - Simone Weil (1909 - 1943)

"L'Encarnació, la Resurrecció, l'Ascensió i tots els miracles són les veritables lleis de la Física" -Flannery O'Connor (1925 - 1964)

Tingues fe en la teva fe, dubta dels teus dubtes!

dijous, 29 de setembre del 2022

A l'altre món

En la paràbola del ric que vivia en el luxe i feia continus banquets i el pobre Llàtzer afamat i llagat que s'estava davant la porta del seu palau esperant si podria menjar algunes engrunes dels festins i només els gossos es compadien d'ell llepant-li les ferides, hi ha alguns punts a comentar. 


El pobre Llàtzer. Part d'una il·lustració de vora l'any 1040.




























En primer lloc, el pobre Llàtzer. El seu nom, en hebreu Eleazar, significa "Déu ajuda", "L'ajuda de Déu" o "Ajudat per Déu". I tots els Llàtzer que surten a la Bíblia fan molt bon paper, tant a l'Antic com sobretot al Nou Testament, on a més d'aquest Llàtzer de la paràbola hi ha un altre Llàtzer, germà de Marta i Maria,  l'amic de Jesús al qui aquest ressuscita quan ja portava tres dies mort i enterrat a la tomba. 

El Llàtzer de la paràbola és un exemple del pobre necessitat i ferit, que necessita ajuda i no la rep dels homes, el seu únic sostè i esperança es Déu. Quan mor els àngels el porten al si d'Abraham perquè, no havent encara mort, ressuscitat i ascendit al Cel Jesucrist, aquest encara no estava obert per als justos, que esperaven en un lloc sense sofriments la Redempció divina que els hi obriria les portes de la Glòria amb Déu. 

El ric, que a la narració no té nom, mor poc després i el sepulten, arribant a un lloc de turments i de sofriments on paga la seva insensibilitat i falta de caritat cap al pobre Llàtzer a la seva porta, al que no li hagués costat gens donar-li unes monedes, fer-ne tenir cura pels seus criats i donar-li les sobres de les seves grans festes i encara fer-lo netejar, curar i vestir-lo bé i convidar-lo a menjar amb ell a taula a casa seva, ni que fos tan sols una vegada, si més no com a membre del poble jueu que era. Perquè tot i que en vida sembla ignorar-lo, després resulta que el coneixia, perquè el reconeix, i fins i tot sap el seu nom i encara sembla que sap que és molt bona persona. 

Perquè, primer punt, el veu a dalt al si d'Abraham, cosa ja sorprenent estant en un lloc de dolor pagant pel seu pecat, i per això es dirigeix a Abraham dient-li que faci que Llàtzer vagi a ell amb la punta del dit mullat d'aigua i li toqui la llengua, ja que s'abrassa terriblement. Abraham el reconeix com a fill seu però li diu que això és impossible, per l'abisme insalvable que separa els dos destins, i el ric ho accepta i es resigna sense ni tan sols queixar-se ni protestar. 

I això és una impressió personal meva, l'actitud i sentiments del ric a l'altre món no sembla gens la d'un condemnat a l'Infern. No mostra ràbia ni odi, no blasfema ni acusa ni a Déu ni a ningú per la seva sort, i fins i tot es diria que no es desespera ni s'enfonsa cada cop més en una espiral de negació diabòlica. Al contrari, mostra una humilitat extraordinària, no demanant ni tan sols que el treguin sinó tan sols aquell gest amb el que es conforma, tot i ser d'una ajuda mínima, insignificant, que a més l'humilia davant Abraham i Llàtzer. Després vol intercedir pels seus 5 germans encara vius, que Llàtzer els vagi a veure i els avisi, per tal que no vagin a parar al lloc on està ell, i és Abraham, representant de la fe de l'Antic Testament, que li respon que ja tenen a Moisès i els profetes, que escoltin els seus ensenyaments recollits a les Escriptures sagrades. I encara diu, preocupat per la sort dels altres i no per la seva, que tem que no els faran cas, perquè els coneix i són com ell, i sap que el càstig els agafarà desprevinguts i satisfets com en el seu cas. I encara fa una mica com de profeta dient que en canvi si veiessin un ressuscitat d'entre els morts sí que es convertirien i és Abraham el que li diu que si no fan cas de Moisès i els profetes, ni que ressuscités un d'entre els morts no se'l creurien. Tot això passa abans de la Redempció i tots es mantenen en l'Antiga Aliança, cal recordar també que Crist s'ho diu als fariseus. 

I tot i que la interpretació més comuna diu que Crist no volia referir-se als sentiments dels condemnats sinó tan sols fer el contrast encara més gran, entre la felicitat i els sofriments en una vida i en l'altra, la impressió que aquesta paràbola dona és que el ric no ha caigut a l'Infern sinó que està pagant al Purgatori, i cal recordar que Jesucrist encara no havia davallat a l'altre món per rescatar els sants, els justos i els pecadors salvables. El ric aquí sembla una ànima del Purgatori a la que el càstig purificador en lloc d'endurir-lo, obcecar-lo i demonitzar-lo encara més, el fa tornar més bo, ja que canvia molt positivament la seva visió egoista, satisfeta i indiferent, per un real apreci d'Abraham i de Llàtzer i un amor actiu pels seus germans encara vius. És cert que Abraham li contesta que ni ell ni Llàtzer poden fer res per ell, des de la perspectiva de l'Antic Testament, però la seva bona conducta i sentiments mentre purga terriblement purificant-se dona tota la impressió que és un dels pecadors als que potser ja quan Jesucrist davalli "als inferns" trobarà en Ell la salvació i immediatament o després d'un "temps" més o menys llarg, tindrà entrada a la vida eterna. Perquè si l'abisme és humanament insalvable, Jesucrist, que és Déu i home, sí que el pot i el vol creuar, per redimir també als recuperables. Si només anessin finalment al Cel aquells com Abraham, Moisès i els profetes i els pobres com Llàtzer, els preferits per Déu i als qui Jesucrist s'identifica dient que tot el que els hi feren a Ell ho feren, serien molt pocs els qui se salvarien. I tot i que quan a Jesús li pregunten si són pocs o molts els que es salven, Ell contesta "afanyeu-vos a entrar per la porta estreta", això vol dir que vagin a Ell, que és l'únic Salvador i que és l'únic camí, veritat i vida que porta a Déu Pare. I l'ample camí que porta a la perdició és el de qui coneixent-lo no li fan cas, de nou cal tenir present el context, el fet que parla als fariseus, i confien en altres mitjans de salvació, ni que sigui en la fe d'Abraham, reduïda no obstant en molts d'ells en ser fills d'Abraham i per tant considerar-se salvats. Davant d'aquest punt fonamental, que no hi ha salvació fora de la fe en Jesús, és notori que l'esforç i les dificultats i problemes del veritable seguiment portant la pròpia creu i acompanyant-lo són reals però no la part principal, ja que Déu ajuda i com diu el mateix Crist, el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera. 

Uns punts més porten a pensar que aquest ric està al Purgatori i no a l'Infern. Tota la narració dona la impressió que no sols no ho ha fet expressament sinó que ni tant sols se n'ha adonat del que feia o tan sols molt vagament i que el resultat final no se l'esperava. A més no consta que hagués comés cap dels pecats que Déu adverteix que priven de la vida eterna, com cometre adulteri, matar, robar, jurar en fals, o cometre fraus, sinó tan sols la seva inconsciència i despreocupació convertides en duresa cap un proïsme molt proper. I quan Jesús parla dels rics, cal recordar altres llocs on hi fa referència, com en la trobada amb el jove ric que no s'atreveix a seguir el camí que li proposa de vendre-ho tot, donar-ho als pobres i seguir-lo a Ell, tot i que es bona persona i ha observat els manaments tota la seva vida i Jesús no sols l'aprecia sinó que se l'estima i el voldria amb Ell però les riqueses li impedeixen decidir-lo a donar el pas que no sols li hagués assegurat al jove la salvació i la vida eterna que buscava sinó que l'hauria convertit en un deixeble als peus de Jesús, un sant i potser un apòstol. I quan aquest li va preguntar per assegurar la vida eterna, d'entrada Jesús només li va dir els manaments de la Llei i va ser quan el jove ric va insistir en què més podia fer, li va fer la proposta d'un canvi radical de vida. Cal no oblidar que quan Jesús diu, veient-lo marxar, comenta el difícil que és que un ric entri al Regne de Déu i els deixebles pregunten qui es salvarà doncs, els hi diu que per als homes és impossible, però que per a Déu tot és possible. 

Però és que a més aquest ric a l'altre món diu que si un home ressuscités d'entre els morts, sí que se'l creurien, i demana si no podria ser Llàtzer, el pobre. I Jesucrist, que s'identifica amb els pobres, pel fet que aquests necessiten encara més a Déu i no tenen ningú més a qui recórrer per tal que els ajudi, en certa manera és aquest Llàtzer, "Déu és ajuda" o "L'ajuda de Déu", que mort pobre i nafrat a la Creu que després ressuscita i aquest fet i el missatge de salvació i vida eterna amb Déu omple de goig i alegria a tots el qui el reben, l'accepten i agraeixen, però molt especialment els pobres i els qui sofreixen i en aquest món són menyspreats. Perquè com han vingut a dir molts sants, el Purgatori s'ha de passar, en aquesta vida o en l'altre. I Jesucrist, que coneixia la seva missió, fa un anunci que Ell és aquest Llàtzer que ressuscita i es mostra als homes, per tal que així es converteixin i se salvin, com demana el ric afortunat en aquest món i patidor en l'altre, per una inversió escatològica, després de la mort, que Crist expressa també en altres ocasions, com quan diu que s'intercanviaran els papers dels qui ara riuen i els qui ara ploren. Tot i que Abraham també té en part raó perquè tot i que Jesucrist va ressuscitar d'entre els morts i uns quants van creure en Ell, es van convertir i van entrar en camí de salvació eterna per la fe en Ell i els fruits que això comporta al tenir-lo com a base, companyia i meta de la pròpia vida, "empeltats en Ell", molts d'altres ni així van voler creure i convertir-se com preveia Abraham, el pare en la fe, i aquests sí que van entrant en un perillós camí ample de perdició, buscant seguretats en altres coses i no en Jesucrist. I no serveix ja l'antiga Llei, perquè aquesta ha estat superada per la presència de Déu encarnat en ésser humà a la Terra i el seu nou manament de l'amor a Déu i al proïsme per amor a Déu tal com Ell ens ha ensenyat en paraules i obres, que la resumeix i perfecciona. 

Com a resum es podria dir que si tots som pecadors i el Fill de Déu ha vingut no a condemnar-nos sinó a salvar-nos, com ovelles perdudes, i hi ha molta alegria al Cel quan se'n salva un, també tots som en part rics per les nostres possessions i aferraments personals, de les que no sabem prescindir i ens fan insensibles i fins durs amb les necessitats alienes, però també tots som en part pobres perquè tots necessitem necessàriament de Déu i del perdó i la salvació que ens ha obtingut Jesucrist pagant pels nostres pecats a la Passió i la Creu, morint i ressuscitant i amb la donació de l'Esperit Sant per al perdó dels pecats pel baptisme que ens fa fills de Déu i el deslligar humà a la Terra que quan actua l'Esperit Sant es reflecteix en ser també deslligats al Cel. 

La Trinitat sempre actua conjuntament, però hi ha moments de la salvació més propis d'una Persona o una altre. I per voluntat del Pare, són Jesucrist i l'Esperit Sant els qui ens obtenen el perdó, la reconciliació, ens alliberen i ens retornen la gràcia divina i la pau. Vulgui Déu que aquesta acció divina sigui acceptada, agraïda i viscuda per tots els homes de bona voluntat i més encara per tants com sigui possible ja que si no tots l'acullen si que Déu l'ofereix a tots!

diumenge, 25 de setembre del 2022

Alliberar els captius

La Mare de Déu de la Mercè es celebra el 24 de setembre 


La Mare de Déu de la Mercè

El que se'n diu l'Ideal de la Mercè és alliberar captius per vies pacífiques. L'Orde Mercedària, que s'hi dedicava des de l'Edat Mitjana i encara ara té encomanat el servei a les presons, va ser fundada a Barcelona  i té un origen clarament català.  

Una nit d'agost de 1218 la Mare de Déu s'aparegué simultàniament a St. Pere Nolasc (c. 1180 - 1256), St. Ramon de Penyafort (c. 1175 - 1275) i el rei Jaume I (1208 - 1276) instant-los a fundar un Orde per rescatar captius cristians presoners en poder islàmic al nord d'Àfrica, sobretot. L'Orde de la Mercè fou fundada tot seguit per ells i Berenguer de Palou II (+ 1241), bisbe de Barcelona entre 1212 - 1241. 

La gran fe amb que els mercedaris es dedicaren a l'alliberament de captius va fer que des del principi, si no portaven prous diners per aconseguir que fossin posats en llibertat, es quedessin ells mateixos com ostatges a canvi, destacant en això St. Ramon Nonat (1204 - 1240) qui va ser torturat a la presó musulmana, St. Pere Ermengol (1228 - 1304) que en captiveri van intentar assassinar-lo penjant-lo però va sobreviure miraculosament i St. Serapió (c. 1179 - 1240) i St. Pere Pascual (1227 - 1300) que hi van morir màrtirs, en tots els casos perquè en esclavatge predicaven i convertien als seus propis captors musulmans. La branca femenina va començar amb Sta. Maria de Cervelló (1230 - 1290) l'any 1265. 

Fins el 1779 l'Orde de la Mercè va fer més de 300 redempcions, alliberant 60 000 captius. Des de 1812 és una Orde missionera que es dedica a activitats diverses i segueix alliberant altres tipus d'esclavatges com l'espiritual, el pitjor de tots, dels esclaus del mal, del pecat i del diable, així com esclavituds concretes com la marginació, la misèria, els empresonats per delictes, l'alcoholisme i altres addicions que anul·len la llibertat humana i que poden comprometre la fe dels afectats. 

La Mare de Déu de la Mercè és patrona de Barcelona i de moltes més ciutats i activitats. A la comarca d'Osona és la patrona de Calldetenes i Roda de Ter, pobles que amb tal motiu celebren la seva Festa Major el 24 de setembre. 

Que la Mare de Déu, sota l'advocació de la Mercè, ens ajudi a tots a alliberar aquelles persones presoneres de captivitats espirituals, socials o personals, per tal que puguin recobrar la llibertat i la plena dignitat humana i, més encara, de fills de Déu! 

dilluns, 19 de setembre del 2022

Un miracle continuat fins ara

Sant Gener o Gennaro (+ 305), bisbe de Benevent i màrtir en la persecució de Dioclecià, patró de la ciutat de Nàpols i molt conegut arreu del món pel miracle de la liquació de la seva sang, guardada en un reliquiari, en dies molt senyalats, que sol tenir lloc cada any, però no tots els anys, essent un any que no es va liquar el 1976 (1), però a més la rapidesa de la liquefacció també varia, des de gairebé instantània a força lenta, i això es pren com un auguri (2). Un cas recent  en que la sang es va mantenir sòlida va ser l'any 2016, però en canvi es va liquar dos vegades el 2020, en ple temps de la pandèmia, si bé al desembre d'aquell any no ho va fer, potser presagiant que 2021 seria un any dolent.  

La sang de St. Gennaro durant l'esdeveniment prodigiós de la seva liquació en dates assenyalades

Al principi la sang es liquava un cop l'any el 19 de setembre, dia del seu martiri i pas al Cel i de la seva celebració, fet que es troba oficialment documentat per primera vegada el 1389, quan es va exhibir públicament a la vista de tothom, si bé sembla que ja es produïa en ocasions al segle XIII i s'esperava i quan tenia lloc s'anunciava a tota la ciutat des del Castel Nuovo, produïnt una gran alegria i felicitacions pel fet per part de la gent. Després ja van ser dos vegades l'any i més tard tres, sempre en dates referides a la seva vida i santedat, el 16 de desembre quan es celebra el seu patronatge sobre Nàpols i la seva arquidiòcesi, i el dissabte abans del primer diumenge de maig, que va ser quan les seves relíquies van ser traslladades i aplegades juntes. Aquests dies, cada any fins ara, milers de devots del sant i de fidels en general es concentren davant la catedral de Nàpols a l'espera de si es produirà el miracle, com sol ser l'habitual, i el miracle s'exposa a la vista del públic durant 8 dies (3), després es torna a solidificar. En ocasions també es liqua en circumstàncies excepcionals en altres dies, com en algunes visites papals a Nàpols, la més recent en presència del Papa a mitjan segle XIX. No ho va fer  en altres ocasions posteriors, però el 2015, quan la visita del papa Francesc a les relíquies, resant davant d'elles i besant-les, la sang seca es va mig liquar, si bé no del tot.

Durant el miracle la sang canvia de color, de fosc a roig, augmenta de volum, a vegades fins el doble, o pel contrari minva i en alguna ocasió es fa tan fluida que fins i tot bull. Estudis científics realitzats des de l'any 1902 han comprovat, per mitjans espectroscòpics, que la substància és sang, ja que s'hi va detectar l'oxihemoglobina, cosa corroborada amb anàlisis molt més precisos l'any 1989. També pot canviar de massa i pes, ntre 1900 i 1904 els científics que ho estudiaven van mesurar que durant la liquefacció el pes de la sang augmentava en 28 grams, però això no es va repetit fins el 1991 en que es va trobar un augment de 25 grams, en altres ocasions en canvi també minva, i això estant els recipients hermèticament tancats i segellats, no havent-se obert mai. Els estudis també han vist que la fluidificació és independent de totes les condicions externes de temperatura, moviment, il·luminació i altres, essent un fenòmen d'origen intern. 

De la vida de St. Gener se'n sap poc, tot i que està documentat en fonts primerenques, no contemporànies però quasi dels fets, estan documentat el seu culte des de principis del segle V. El seu nom llatí era Ianuarius, el nom del primer mes de l'any, i en italià és Gennaro, nom pel que també és mundialment conegut. Nascut probablement cap a l'any 270, va ser ordenat sacerdot essent molt jove, la tradició diu que als 15 anys, i el 302 va ser consagrat bisbe de Benevento. Abans de ser finalment decapitat, hauria estat torturat i les autoritats imperials paganes l'haurien intentat matar d'altres formes sense èxit, una d'elles posant-lo a l'arena amb diverses feres, però aquestes el van respectar. 

El de la sang no és l'únic miracle que s'atribueix a St. Gener, també és molt important el d'haver preservat durant 1700 anys a Nàpols de les erupcions del proper volcà Vesubi, atribuint-ho a la presència allà de les seves relíquies i, en vàries ocasions històriques conegudes, a processons amb aquestes, abans de les quals la lava semblava que afectaria la ciutat, després de fer-la o es va parar o es va desviar o va ser en una altre direcció, com el 16 de desembre de 1631 quan una erupció del Vesubi va afectar molt la zona, però no va tocar la densament poblada Nàpols. 

(1) Un reportatge de la televisió catalana emès fa pocs anys tenia per títol més o menys el de "1976, l'any de tots els dimonis" i tot i que potser es volia referir a "l'any del pandemonium", el cert és que alguna cosa devia passar aquell any i no sols a nivell català o espanyol. 
(2) Una liquació ràpida es considera senyal de benediccions i de que tot va o anirà bé, mentre que si es manté sòlida es diu que prediu problemes i dificultats i fins desgràcies. No es va liquar el setembre de 1939 i els anys 1940 i 1943 a  la Segona Guerra Mundial, ni el 1973, abans d'una epidèmia de còlera a Nàpols, ni el 1980, un mes abans del terratrèmol que va afectar una ciutat prop de Nàpols. 
(3) Quan succeeix al maig i al setembre, al desembre el pas a líquid només dura un dia.