Sant Ireneu de Lió (c. 130 - c. 202), bisbe i màrtir, lluitador per la veritat de la fe i la seva puresa, contra un món que veia molts errors pressumptuosos i atrevits fins a la desmesura i la inversió, que amenaçaven ofuscar-la i desvirtuar-la amb aberracions de tot tipus. Des d'aquest any 2022 ha passat a ser oficialment Doctor de l'Església, destacant el seu paper en la senzillesa i claredat de la doctrina i en la unitat de tots els creients, sense falses separacions herètiques, sectàries, cismàtiques i ni tan sols socials o psicològiques, seguint el manament de Nostre Senyor: "Que tots siguin u, com el Pare i jo som U". Als falsos coneixements producte de meres especulacions i imaginacions humanes, St. Ireneu oposa el veritable coneixement de Déu en la Revelació de la Sagrada Escriptura, sense afegits ni interpretacions abusives al gust de cadascú sinó segons la tradició i magisteri dels apòstols i els seus successors, transmissors fidels i que no treuen, canvien ni afegeixen al que ens ha sigut revelat en Jesucrist, el Fill de Déu fet home i la Paraula eterna, única i definitiva de Déu a la Humanitat.
 |
Cal cenyir-se del tot a la Paraula de Déu, ben trasmesa per l'Escriptura,
la tradició apostòlica i el magisteri de l'Església i sants: ni més ni menys,
perquè en Jesucrist Déu ens ha dit tot el que tenia que dir a la Humanitat |
Perquè el segle II va veure el més gran atac contra el Cristianisme de tota la Història, va ser el segle de l'expansió i apogeu del Gnosticisme, que pervertia el missatge evangèlic adulterant-lo i corrompent-lo, i que era molt pitjor que les persecucions anticristianes, perquè era un enemic insidiós i que actuava des de dins i dissimuladament. Fins i tot es presentava com una profundització intel·lectual de la doctrina, un coneixement especial i esotèric, propi d'una élite.
Tot i que el Gnosticisme era un moviment no exclusivament cristià, ja que també existia en el Judaisme i fins en el paganisme filosòfic i tenia arrels en religions i cosmovisions orientals, va atacar amb especial força al Cristianisme. Perquè al segle I els cristians inicials eren molt oberts i acollidors, i acceptaven tothom que es volgués convertir i batejar, creien que era el bé i no pas el mal el que s'encomanava i que la força de la Veritat divina s'imposava per si mateixa i transformava als provinents del paganisme i altres religions, a part que havien trobat que no era necessari seguir les prescripcions mosaiques, doncs la vinguda al món de Déu fet home, Jesucrist, inaugurava, després de la seva passió, mort i ressurrecció, una nova Creació on Déu i els humans, lligats indissolublement en la figura de Crist, eren amics, més encara que Déu els adoptava com a fills en el seu Fill propi Jesucrist.
Per això al principi els cristians no desconfiaren d'entrada dels primers gnòstics, acostumats com estaven a no jutjar al proïsme, a acceptar i estimar tothom, fins i tot els enemics, a creure en la bona voluntat i bones intencions com eren les seves, i potser van considerar d'entrada que eren experiencies i opinions personals i fins i tot potser revelacions privades. Però ben aviat es va anar veient que el Gnosticisme canviava el missatge de Jesucrist, la senzillesa evangèlica, la doctrina transmessa i fins la Revelació de les Escriptures, fent-les tota una altre cosa diferent i en el fons radicalment incompatible. Amb la visió gnòstica tot el Cristianisme era devaluat, tergiversat, barrejat amb altres concepcions religioses i canviat completament, tot i que, i això era el més greu, molts dels gnòstics es seguien dient, i fins alguns considerant-se ells mateixos en el fons, cristians, i pitjor encara aquestes doctrines atreien i esgarriaven cristians de bona fe. Tot això va quedar cada cop més clar a mesura que creixien i es diversificaven les escoles i sectes gnòstiques, diferents unes d'altres i fins incompatibles també entre si, i s'arribava a extrems clarament erronis i fins diabòlics, com els d'aquells que reivindicaven totes les figures negatives, els qui consideraven fals al Déu de l'Escriptura, o els qui animaven a pecar perquè sobreabundés la gràcia o perquè els pecats corporals eren segons ells indiferents, coses ja combatudes enèrgicament pel propi Sant Pau. I en el Nou Testament apareix ja molt aviat un gnòstic com Simó el Mag, que pretenia comprar per diners els poders miraculosos dels seguidors de Jesucrist i especialment els dels apòstols, considerant-los com una mena de màgia, i que va ser reprovat enèrgicament per Sant Pere per aquesta actitud tan anticristiana. També Sant Joan ja reprèn en els termes més forts aquests que pensaven ser molt savis, però que no entenien res, tenien l'enteniment ofuscat i anaven a parar ben sovint a coses demoníaques. Per orgull, per autosuficiència, per presunció i vanitat o pel que fos, els gnòstics estaven tancats a la Veritat, creient-ne ser els posseïdors perfectes. Per això mai hi va haver un atac més gran contra el Cristianisme.
No tots els gnòstics ni els simpatitzants amb algunes idees gnòstiques, que n'hi havia fins i tot entre alguns monjos tan tard com al segle IV quan a Egipte es van amagar els textos de Nag Hammadi, composats en copte entre els segles III i IV, per tal que no fossin destruïts, per part d'alguns que consideraven que contenien veritats esotèriques o almenys algunes coses valuoses.
Per això molts sants, i destacadament Sant Ireneu (c. 130 - c. 202), nascut a Esmirna i deixeble del Pare apostòlic St. Policarp d'Esmirna, i que havent anat a viure a Occident va ser bisbe de Lió, van denunciar els absurds, incoherències i opinions no cristianes ni compatibles amb el missatge evangèlic d'aquest moviment que es pretenia cristià. La seva obra més coneguda és l'avui anomenada Contra les heretgies, que originalment en grec es deia Ἔλεγχος καὶ ἀνατροπὴ τῆς ψευδωνύμου γνώσεως (Elenchos kai anatropi tes pseudonymou gnoseos) es a dir Detecció i refutació del pretés coneixement ja que gnosis vol dir coneixement, i era el que els gnòstics pretenien tenir, un coneixement especial, ocult i reservat a uns pocs iniciats i negat a una immensa majoria de creients, que consideraven no tan perfectes, escollits i mereixedors com ells, que es creien una mena d'aristocràcia intel·lectual i espiritual. Al principi del llibre, St. Ireneu mostra el que el preocupa "Alguns, rebutjant la veritat, introdueixen falsos discursos" i segueix denunciant que aquests mitjançant argúcies intenten enganyar als cristians senzills, manipulen el sentit de la Paraula divina, menteixen sobre el Creador, presumeixen d'un coneixement reservat a ells que els eleva per sobre el Creador fins un Pare desconegut de tots i totalment desconnectat del món, el seu mètode és el d'encobrir-se en el secret reservat als iniciats i així pel secretisme i l'aparença de coneixement la seva doctrina exerceix fascinació sobre els ingenus". Per tant St. Ireneu els desenmascara i mostra obertament el que pensen i així els seus errors, invencions i contradiccions són descoberts i queden en evidència.
La crítica de St. Ireneu als despropòsits i arbitrarietats gnòstics, diferents els uns dels altres ja que tots els seus líders pugnen per ser superiors als altres, és molt encertada i aguda. Fa notar els orígens històrics, els elements d'altres religions i els processos psicològics que hi ha darrera de les creences gnòstiques. Per exemple, la creença en tres tipus d'éssers humans, els materials, el grau més baix i destinat a desapareixer, els psíquics, els normals que intenten portar una vida de fe i moral i que tindran un destí etern intermedi amb una supervivència i una felicitat moderada, i els espirituals, aquests últims coneixen la veritat i se salven malgrat tots els pecats que cometin, que ja no els afecten, arribant a allò més alt. Tot això en el fons és judici dels altres i autojustificació adaptada a les situacions i possibilitats dels líders i militants gnòstics. El que fa més decisivament St. Ireneu és la classificació de tots els sistemes gnòstics com heretgies, és a dir creences heterodoxes, que se separen tan espiritualment i intel·lectualment de l'ortodòxia de l'Església com ho fan socialment, apartant-se en sectes que segueixen les seves pròpies interpretacions.
Gràcies a St. Ireneu i els ja citats St. Pere, St. Pau i St. Joan, i també d'altres com Tertul·lià i en general tots els sants i creients autèntics, la gran crisi gnòstica del segle II va poder ser superada, tot i que el Gnosticisme antic encara perduraria un parell de segles, ja en franca decadència, reapareixeria en algunes religions i moviments fins i tot a l'Edat Mitjana, amb els bogomils i càtars, i de nou en l'època contemporània amb creences neognòstiques, moltes d'elles agrupades en els moviments New Age. I si l'Església va poder vencer l'atac intern del Gnosticisme és que gràcies a Déu pot superar tots els atacs de tota mena que se li facin. Però el radicalisme, les exageracions, les fantasies i les falses pretensions gnòstiques van portar a una actitud més prudent i a la defensiva dels cristians, menys oberta a totes les aportacions i novetats, més vigilant i acurada amb la doctrina i la preparació, amb llargues catequèsies, exàmens dels candidats, insistència en la senzillesa de l'Evangeli i de la realitat del que diu Jesús: "Us dono gràcies Pare perquè heu revelat als humils i senzills allò que heu negat als savis i entesos d'aquest món". La Veritat divina és clara i assequible a tothom, no a uns pocs i no té components com els gnòstics estranys i fins estrambòtics, a part que la veritat és una i en canvi les equivocacions són molt variades i de tota mena. La humilitat és necessaria també en la vida intel·lectual, com reconeixia Sant Agustí al principi de la seva conversió: "Per entrar en la Bíblia cal abaixar el cap...", perquè la humilitat porta a la veritat i en forma part.
Déu vulgui que com Sant Ireneu i tots els altres sants que van lluitar per ella i la van defensar, també nosaltres ens mantinguem sempre en l'esplendor de la veritat, i no ens deixem ofuscar per les tenebres de l'error. I que ells ens hi ajudin!
