Verge, Doctora de l'Església i patrona d'Europa

Santa Caterina de Siena (1347 - 1380)

Una imatge del segle XV de Sta. Caterina de Siena 

Va viure en una època molt difícil, el segle XIV, un dels més durs de la Història. Al poc de néixer, la Pesta Negra (1348 - 1352) va assotar i despoblar Europa, en la primera i més mortífera de les seves epidèmies, que després tornarien de forma recurrent durant segles, però ja mai amb aquella catastròfica intensitat de la primera. En la seva joventut, l'Església vivia el període de l'Exili babilònic del Papat a Avinyó (1305 - 1378), i ella, gran mística que va pregar molt a Déu per l'Església i que des de la seva vida de santedat va aconsellar a Papes i bisbes, va aconseguir que el Papa d'Avinyó tornés a Roma, però va morir al cap de poc i just llavors va esclatar el Cisme d'Occident (1378 - 1417), amb dos Papes, un a Roma i l'altre a Avinyó, cosa que amb gran dolor seu va arribar a veure, tot i que va morir jove, amb 33 anys. Aquell terrible segle XIV va veure també l'humiliació d'Agnani al Papa (1303), un fet que va marcar el final d'una època d'esplendor el Papat entre els segles XI i XIII (1) amb la reforma eclesiàstica (2), anys de continues pluges, grans fams, revoltes populars, desastres i guerres interminables com la dels Cent Anys (1337 - 1453) entre França i Anglaterra. Va ser una època trista, dolorosa i fosca, però Sta. Caterina, que va tenir que lluitar molt contra el diable i els dimonis i unida a Crist els va vèncer,  va afrontar aquells temps amb gran fe, amb molta esperança i amb una ardent caritat. 

Els seus escrits són molt interessants i obren les vies, i mostren com seguir-les sense perdre's en el camí, de la bona relació amb Déu en els moments més complicats, quan semblaria que els fonaments s'esfonsen. I van ser molt necessaris i oportuns, ja que per si encara fos poc tantes desgràcies, en aquella època van aparèixer sectes i heretges de tipus protoprotestant com els ja anteriors valdesos seguidors de Pere Valdés del segle XII, que es van mantenir, així com John Wyclif (1320s - 1384) i els lolards i poc més tard Jan Hus (c. 1369 - 1415) i els husites. Eren moviments originalment benintencionats però equivocats perquè negaven moltes veritats teològiques i a més combatien a l'Església, trencant la unitat dels seus membres i per tant dels seguidors de Crist, i que van ser una anticipació dels grans desgarraments i separacions que arribarien al segle XVI amb els protestants i amb Luter,  Zwingli, Enric VIII, Calví...que han persistit fins avui dia, amb l'agreujant que aquest món s'ha anat al seu torn dividint i separant en cada cop més denominacions confessionals, fins arribar a algunes tan allunyades que ja no són ni cristianes en el sentit que no creuen que Jesucrist sigui Déu i home i el Salvador de la Humanitat, tot i que procedeixen del Cristianisme a través del món protestant (3). 

Santa Caterina de Siena, amb la seva doctrina clara que l'ha fet Doctora de l'Església, ens ensenya com cal afrontar aquestes circumstàncies i desafiaments, ella va pregar molt per la pau a l'Església, segons la voluntat del seu Senyor i Fundador Jesucrist de que tots els seus seguidors siguessin u. Per la seva defensa del Cristianisme autèntic i universal, el Catolicisme, en temps tan perillosos, ha sigut proclamada també patrona d'Europa. Que ella, una de les verges assenyades de la torxa encesa i l'oli preparat que han pogut entrar al Sopar de les Noces, pregui molt per tal que l'Església Catòlica superi les dificultats presents i també perquè Europa segueixi essent cristiana i catòlica, tal com és la seva essència i vocació! 

(1) Tot i que al mateix temps va suposar el Cisma d'Orient (1054), que no s'havia pogut solucionar ni amb la col·laboració d'Europa Occidental amb l'Imperi Bizantí en les Croades (1095 - 1291), ni  amb la presa de Constantinoble pels croats (1204) i el Regne Llatí de Constantinoble (1204 - 1261) ni tampoc amb els esforços fets al Concili de Lyon (1274), com tampoc se solucionaria més tard, tot i els resultats d'Unió temporals, en el Concili de Florència (1439) i que ha durat fins avui. 

(2) La reforma gregoriana va arreglar les desgràcies del s. X, "el Segle de Ferro del Papat", un període que va afectar a l'Església i que en realitat es va estendre des de finals del segle IX fins la primera meitat del s. XI. I a partir d'aquesta reforma eclesiàstica, durant dos segles i mig es va viure un temps d'apogeu i d'esplendor, amb les Croades i Ordes de Cavalleria, les Universitats, les catedrals romàniques i gòtiques, l'Escolàstica, moltes noves Ordes monàstiques i en especial l'expansió Cistercenca que es sumava a la Cluniacenca anterior i encara molt viva, els grans sants com St. Anselm, St. Bernat, St. Francesc, St. Domènec, St. Albert Magne, St. Bonaventura, i St. Tomàs d'Aquino, alguns importants Concilis, el Camí de Sant Jaume i l'apogeu temporal del Papat amb Innocenci III (1198 - 1216) i els seus immediats successors, fins arribar al molt exitós primer Jubileu de Roma del 1300, ja a les prostimeries de l'època i just en la frontera dels immediats grans desastres seguits i continus del s. XIV. Per això el contrast va ser encara molt més fort i dur. 

(3) I alguns que sí que ho segueixen essent han arribat a conclusions tant antitètiques amb la doctrina dels Evangelis com sostenir que Déu prefereix els rics als pobres, d'on ha sortit la justificació teòrica del capitalisme, que ja s'havia anat iniciant progressivament abans, als s. XIII - XV, però que va esclatar al segle XVI. 

La Mare de Déu, patrona de Catalunya

La Mare de Déu de Montserrat

La imatge romànica del segle XII a la basílica de Montserrat, a la muntanya del mateix nom, va ser l'advocació mariana escollida com a Mare de Déu patrona de Catalunya, establert així oficialment pel Papa Lleó XIII l'any 1881. Amb la seva festa el 27 abril, ve quasi juntament amb la de Sant Jordi, el 23 d'abril, que ha quedat com a segon patró dels catalans. 

Montserrat es troba gairebé bé al centre geogràfic, i per tant físic, de Catalunya, i n'és també el seu centre espiritual des del s. XVI o abans. És també un dels grans símbols de la terra i el poble català i fins i tot de l'espanyol, com ho explicita molt bé tant la devoció popular catalana i espanyola, i també hispanoamericana i d'altres punts del món, com el famós cant del Virolai, amb lletra de Mn. Jacint Verdaguer (1845 - 1902), considerat el més gran escriptor en català. 

Més que cap altre lloc, Montserrat i la seva Verge negra, és el gran centre religiós, cristià i catòlic, de Catalunya i un dels més grans d'Espanya i encara d'Europa i fins del món, com és veu pels visitants i pelegrins estrangers que hi venen d'arreu, tant per religiositat com per turisme, es pot dir que la gran majoria per turisme religiós.  

Que la nostra Mare del Cel pregui i intercedeixi per nosaltres i que la tinguem sempre com a protectora i mitjancera de totes les gràcies divines!  

Un sant bisbe savi i doctor de l'Església

St. Isidor de Sevilla (c. 560 - 636)

Una  imatge antiga de St. Isidor, aquí amb la seva germana Sta. Florentina, c. 800

Nascuts a Cartagena, els 4 germans van ser sants: St. Leandre (534 - 601), St. Fulgenci (c. 540 - 630), Sta. Florentina (c. 550 - 612) i ell. 

De jove va estudiar a l'Escola catedralicia de Sevilla, fundada pel seu germà St. Leandre, que entre 570  600 n'era bisbe abans que ell ho fos a continuació fins a la seva mort.  

És conegut sobretot per la seva obra Etymologiae, composta entre 620 i 625, la primera enciclopèdia cristiana, de la que St. Brauli (585 - 651), bisbe de Saragossa, afirmà que "conté tot allò que cal saber".

 

Una edició carolingia de finals del s. VIII de de les Etimologies de St. Isidor

Que St. Isidor de Sevilla intercedeixi davant Déu per nosaltres, per tal que tant a Espanya com a tota Europa es mantingui i avivi la fe catòlica que ell i els seus germans van defensar i promoure en aquesta part del món, i també perque també al nostre segle XXI surtin sants i savis com ell, que il·luminin als habitants de la nostra època amb la llum de Jesucrist i de l'Evangeli! 

La Pasqua ortodoxa

Aquest any la Pasqua ortodoxa ha sigut una setmana més tard que la catòlica 

Hi ha anys en que coincideixen i es celebren el mateix dia 

A les fotos, uns moments de la celebració litúrgica ortodoxa de la Vetlla Pasqual al santuari de La Gleva, on es celebra quasi cada any.  Es fa en romanès, que és l'idioma del celebrant i de la quasi totalitat dels assistents. Una celebració que dura moltes hores i que és molt solemne i plena de gent de totes les edats, però sobretot famílies senceres, adults, joves i nens, amb un sentit del misteri diví molt expressiu i que és molt viscut pels presents, que segueixen la litúrgia, encenen ciris i hi participen amb devoció. Són els nostres germans en la fe en Crist i en la seva ressurreció i salvació per a tots els qui a Ell s'acullen. Esperem que un dia no molt llunyà, si Déu vol, tots estiguem de nou junts i units en una mateixa comunió, com des del principi llatins i grecs ho vam estar durant un mil·lenni.

Qui això escriu, l'autor d'aquest Blog, hi procura anar-hi cada vegada que es celebra, ja des de fa forces anys, per copsar la intensitat d'aquesta pietat compartida, que reuneix gent no sols de tot Osona sinó també de comarques veïns i encara de més lluny, i viure-la al menys durant una estona. Aquest any hi vaig anar molt tard, cap a les 2 i escaig de la nit, i la cerimònia ja estava molt avançada i gairebé al tram final, per no dir acabant, i encara que molta gent ja marxava, el santuari encara estava molt ple de gent, que en aquell moment feien llargues cues per dirigir-se amb candeles cap a l'altar. Sempre m'impressiona i emociona la vivor de la seva fe. 

Com ells, es pot proclamar:  Hristos a înviat! - Adevărat a înviat! 

Amb la Pasqua Déu dona als cristians l'esperança de la resurrecció i d'una nova vida transfigurada i gloriosa, definitiva i eterna, iniciada pel retorn a la vida de Crist, vencedor de la mort. Ben bé es pot dir que no s'ha vist mai un dia tan meravellós com el que celebrem:  Niciodata nu s-a mai vazut o zi si o noapte atat de minunata. 

I per tant, ja que tots coneixem i vivim la Pasqua, desitjar-los a ells i a tot el món Paşte fericit!

El sant patró de Catalunya

Sant Jordi

El segon patró de Catalunya, que celebra la seva Diada amb la festa popular tradicional. 

Els llibres

I les roses

Que Catalunya i tots els països que l'han triat com a patró, així com tots aquells que s'encomanen a la seva protecció, tinguin sempre la intercessió celestial de Sant Jordi i moltes felicitats als enamorats, que avui celebren la seva festa, i a tots els Jordi que porten el seu nom!

Pasqua al cor!

La Pasqua ens omple de felicitat i alegria! 

El triomf de Jesús sobre la mort, que Ell fa a favor nostre

Portem-la al cor! 

La Pasqua: Crist ha ressuscitat!

Vivim la Pasqua! La resurrecció de Crist ens obra un món nou, tota una nova Creació i un futur incomparable amb el nostre cos ja gloriós i transfigurat com el seu. Ell és el primer i el model dels qui l'accepten, l'acullen, són estimats per Ell i l'estimen vivint els seus manaments, la voluntat de Déu! 

La Pasqua és el punt central de la Salvació, Jesús va venir al món per tal que l'home ressuscités. 

St. Agustí explica molt bé el "per això he vingut al món" i "havia de ressuscitar". Des que la Humanitat pel pecat original va perdre el Paradís i va ser sotmesa a la mort, conseqüència del pecat, Déu va voler que l'ésser humà superés la mort, ressuscitant. Però estava clar que l'home per si sol no podia fer-ho i menys encara estant sota el poder del pecat. Per això va ser Déu mateix i concretament Déu Fill, la 2ª persona de la Santíssima Trinitat, el que es va unir a la naturalesa humana conservant alhora la divina i, ressuscitant, va aconseguir que l'ésser humà pogués ressuscitar i no per viure un temps més en aquesta vida terrenal, sinó amb el cos ja transfigurat i gloriós, capaç d'ascendir i entrar al Cel per a la vida definitiva i eterna amb Déu. 

Però està clar que per ressuscitar primer havia de morir, i per això Jesucrist va acceptar voluntàriament la mort, i la terrible mort a la Creu, a la que el van condemnar injustament. Així d'aquesta manera al mateix temps pagava Ell pels pecats de tots els éssers humans, passats, presents i futurs, redimint i salvant a tota la Humanitat que volgués acollir-se a Ell com a Senyor i Salvador, acceptar i agraïr el seu Amor i seguir el seu model i els seus ensenyaments. 

Per morir, el Fill de Déu primer havia de viure. I així ho va fer tant en la seva vida amagada, captingut com un home més, com en el temps final de la seva vida pública en la que va ensenyar i predicar el Regne de Déu, i va fer molts miracles, tant els espirituals de perdonar els pecats i convertir i guiar als qui el van conèixer i reconèixer com el Messies i Fill de Déu predit pels profetes i per tot l'Antic Testament i esperat pel poble jueu creient i fidel i per tots els homes de bona voluntat, com els físics de ressuscitar morts, salvar persones, curar malalts, netejar leprosos, donar la vista als cecs i l'oïda als sords, recuperar el moviment als paralítics i lisiats, miracles tots ells que a més de l'extraordinari fet biològic i material, també reintegraven a aquella gent a la comunitat religiosa i social. 

Per viure, Jesús havia primer de nèixer i és així que ho va fer de la Verge Maria, la seva mare i per tant Mare de Déu, en el Nadal a Betlem. I per néixer havia de ser concebut, i així va succeïr en el si virginal de Maria, quan aquesta després de rebre l'Anunciació de l'arcàngel Gabriel, enviat per la Santíssima Trinitat per a comunicar-li-ho al seu poble de Natzaret, amb el seu "Sí!" ho va fer possible, sense intervenció paterna, sinó per obra divina de l'Esperit Sant. 

Per que això pogués succeïr, la resposta afirmativa de la Verge i l'Encarnació, Déu ho va anunciar i preparar durant molts segles, mil·lennis. Si això va poder finalment passar és perquè en aquella època ja hi havia persones adequades com Maria, Josep, Zacaries, Elisabet, el futur Joan Baptista, els pastors adoradors de les rodalies de Betlem, Simeó i Anna, els mags de l'Orient que li portaren presents... sobretot Maria va ser la que va fer possible l'Encarnació del Logos diví, però St. Josep també hi va tenir un paper molt important amb la seva col·laboració com a espòs castíssim de la Verge i pare adoptiu del Nen Jesús, amb la seva docilitat a les inspiracions divines i cap dedicat, afectuós i tendre de la Sagrada Família. També el seu cosí St. Joan Baptista, sis mesos més gran que Jesús, va tenir una gran importància com a preparador i anunciador. I perquè hi pogués haver aquest ambient receptiu a la seva arribada, naixement, ensenyaments, miracles i comprensió era necessari que hi hagués un poble, l'hebreu, a qui ja s'hagués anat revelant progressivament Déu, a qui l'hagués anat educant i fent-li una pedagogia espiritual i religiosa, amb els Deu Manaments, el culte d'adoració que eleva a l'home, l'oració, les Sagrades Escriptures i el Temple, cosa que va ser un procés ja no de segles sinó de mil·lennis, per tal que aquell primer Poble Escollit pogués anar cada cop més entenent i comprenent, sobretot l'existència d'un únic Déu viu, real i veritable, la falsedat dels ídols i els perjudicis que comporta creure en ells, l'horror del pecat, l'Amor de Déu vers el seu poble i tots els éssers humans, la bona notícia de que arribaria un Messies de Déu per reinstaurar totes les coses i iniciar una nova Creació alliberada... 

És a dir que tota la Història de la Salvació està en funció de la ressurrecció corporal humana, iniciada per la de Nostre Senyor que és primícia de les ressurreccions futures a la fi del temps, per tal de poder entrar en la Glòria del Cel, veure a Déu en la visió beatífica i viure una vida definitiva, feliç i eterna. Perquè la resurrecció de Jesucrist no sols ens retorna al Paradís perdut per la culpa dels primers pares, sinó que ens duu encara molt més amunt a un fet molt més gran, a la companyia dels àngels i sants en la presència de Déu, per a tots aquells que pel perdó, la bondat i l'amor divins ho hagin aprofitat ja des de les seves vides terrenals i temporals, i havent sigut trobats dignes a partir d'aleshores siguin semblants a Déu, perquè el vegin tal com és, en l'infinit i l'eternitat. 

Aquest feliç i gloriós destí final és el que ens guanya i mostra la Pasqua. Visquem-la amb gran alegria!