El primer gran Estat eslau oriental fou la Rus de Kiev (882 - 1240) governada en el seu inici per l'escandinau Riurik, que havia vingut des de Novgorod d'on era el cap des del 862, cridat pels mateixos kievans que el volien com al seu líder. Aquests escandinaus, sobretot suecs, creuaven les grans extensions de Rússia baixant sobretot pels grans rius, com el Don, Dnieper, Dniester i Volga, en direcció de Constantinoble i de l'Orient Mitjà, i pels seus vaixells fluvials van rebre el nom de "varegs", una mena de batelers, i també i més específicament el nom de "russos", originàriament un nom no eslau sinó nordgermànic. Aquests nòrdics eren l'élite dirigent i guerrera sobre els camperols eslaus, que pel seu gran nombre imposaren la seva llengua i les seves creences a la minoria dels nobles, que pertanyien al gran grup humà dels vikings i normands.
La cristianització es va iniciar entre els eslaus, amb un petit precedent ja entre els eslovens, amb la missió dels sants Ciril i Metodi que cap al 862 arribaren al que era el gran país dels eslaus occidentals, la Gran Moràvia, a les actuals Txèquia i Bohèmia, i començaren a predicar allà, crearen l'alfabet glagolític, antecessor del ciríl·lic, i com a llengua comuna l'antic eslau eclesiàstic, al que traduïren el Nou Testament i algunes parts, considerades les més necessàries o importants, de l'Antic. Per això se'ls coneix com a "apòstols dels eslaus" i el 1983 van ser nomenats sants copatrons d'Europa, junt amb St. Benet de Núrsia, que ja n'era considerat el patró.
Quasi al mateix temps, l'any 864 el khan Boris I de Bulgària acceptava el Cristianisme per a ell i la seva nació, formada per sudeslaus amb una classe dirigent turca, els búlgars, que també era un Estat important. Encara amb la protecció i la promoció de Boris, es crearen les escoles de Preslav i d'Ohrid i en aquesta cap el 893 s'ideà, per St. Climent d'Ohrid i altres deixebles de St. Ciril i St. Metodi, l'alfabet ciríl·lic antic.
En un segle el Cristianisme avançà molt a tot el món eslau: el 957 Sta. Olga, regent de Kiev era batejada a Constantinoble i es convertia en una cristiana fervorosa, el 966 el duc Mieszko de Polònia acceptava el Cristianisme occidental per a ell i el seu poble, el 988 St. Vladimir de Kiev es batejava a Constantinoble i poc després ho feien el seu exèrcit i tot el seu poble. I encara el 1001 el magiar St. Esteve era batejat i coronat rei d'Hongria pels llegats papals, i el país es va fer cristià, no era de llengua ni cultura eslava, sinó finoúgrica, però estava situat en la zona, en contacte amb els sudeslaus, eslaus occidentals i eslaus orientals.
El fet és que Moràvia, Polònia i Hongria adoptaren el Cristianisme occidental, mentre que Bulgària i la Rus de Kiev adoptaren la versió oriental, la del Imperi Romà d'Orient (395 - 1453). Tot i que tots eren cristians igualment, diferien en la llengua sagrada que per a Roma era el llatí de la traducció Vulgata i per a Constantinoble era el grec koiné original del Nou Testament i de la Septuaginta i l'eslau eclesiàstic o eslavònic al que es traduïen les Escriptures sagrades, i pel sistema d'escriptura, que a Occident era l'alfabet llatí i a Orient eren l'alfabet l'hel·lènic i el ciríl·lic.
A més, ja des del 858 amb el cisme temporal del patriarca Foci de Constantinoble, es manifestaren algunes discrepàncies teològiques a les que se sumaren sistemes d'organització diferents i costums diverses, junt amb desavinences històriques: la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476 va fer que el Papa de Roma anés adquirint un poder també civil i polític, que li fou reconegut oficialment pels francs el 755, com a sobirà dels Estats Pontificis, mentre que l'Església oriental ja des l'inici va ser més pluricèntrica, amb Constantinoble com a primat, però amb els patriarcats també d'Antioquia, Alexandria i Jerusalem, i amb la presència de l'emperador romà oriental, més tard grec o bizantí, que en una societat tan religiosa, tenia un gran paper també eclesiàstic, sinó que va tendir a una mena de cesaropapisme, en el que els assumptes espirituals eren també qüestió d'Estat.
I a més les ràpides conquestes dels àrabs, que el 637 conquerien Jerusalem i Terra Santa, el 638 Antioquia i Síria i el 640-42 Alexandria i Egipte, i encara el 698 Cartago, van deixar grans parts del Cristianisme oriental sota domini no cristià, tot i que el Cristianisme entre la gent va persistir molts segles, com el Noroest d'Àfrica o els regnes sudanesos de les cataractes del Nil, i en altres llocs com Egipte, Síria, Palestina, Iraq, Etiòpia, Armènia i Geòrgia i la Índia, ha arribat fins avui dia. Això no es va donar, o no en la mateixa proporció, en les terres del Cristianisme occidental, amb l'excepció de la Península Ibèrica i Sicília, principalment.
Els cristians orientals, que ja al segle V - VI havien sofert una escissió, després dels Concilis ecumènics d'Efes (431) i Calcedònia (451), amb la separació dels anomenats nestorians i monofisites, importants a Síria, Pèrsia, la Índia, Àsia Central, Egipte i Etiòpia i més tard fins i tot a Xina, que no havia afectat als cristians occidentals, arribaren a separar-se dels occidentals amb les excomunicacions mútues de catòlics romans i ortodoxos grecs l'any 1054, especialment pel punt teològic del Filioque (que l'Esperit Sant prové del Pare i del Fill, cosa que els ortodoxos consideren una innovació doctrinal, afirmant que prové només del Pare) i pel motiu organitzatiu-jurídic de la iniciativa sobirana del bisbe de Roma, el Papa, sobre tota l'Església. Els dos motius no eren irreconciliables en principi, ja que els ortodoxos accepten que l'Esperit Sant ve del Pare a través del Fill, i també admeten el principi evangèlic establert per Jesucrist del primat de St. Pere i dels seus successors, sempre que se'l considerés com un "primus inter pares" i que les seves decisions fossin a petició de les parts interessades com a últim recurs davant el més alt tribunal d'apel·lació. Per això el que més separaven eren greuges històrics, divergències culturals, malentesos de traducció o interpretació i costums diverses com la barba o el matrimoni dels sacerdots, però no pels monjos ni pels bisbes, i sempre abans de ser ordenats, per als ortodoxos, mentre que als catòlics se'ls exigia el celibat a tots i solien anar afeitats.
Aquesta separació resultà irreversible, especialment després de la conquesta croada de Constantinoble l'any 1204 i la creació del Regne Llatí de Constantinoble (1204 - 1261), que paradoxalment augmentà molt les diferències i la divisió, en lloc de contribuir a la unitat. I els intents maldestres d'Unió en els Concilis de Lió de 1274 i de Florència de 1439 no reeixiren, perquè tot i que la jerarquia ortodoxa ho acceptà, el poble no ho volgué acceptar i alguns governants, com el de Moscòvia, també s'hi negaren. Cal dir que l'Església Catòlica, després de l'aparent gran esplendor del segle XIII, havia tingut greus problemes al segle XIV: l'Exili del Papat a Avinyó (1305 - 1378), la Pesta Negra general a Euràsia i Àfrica (1347 - 1352) i el Cisma d'Occident (1378 - 1417) amb els Papes rivals de Roma i Avinyó, que per un moment van arribar a ser tres i tot.
Com bé diu l'autor Georges Duby al seu llibre Any 1000, any 2000, l'empremta de les nostres pors, des del segle XIV i molt especialment per la funesta Pesta Negra, tan mortífera que despoblà regions senceres i que provocà por, pànic i terror arreu, l'Europa occidental porta com una marca persistent tres característiques: un cert pessimisme teològic, la possibilitat d'un imminent i terrible Fi del Món inesperat, i la recança i reserva davant de gent forastera i fins de coses no conegudes, especialment si acaben d'arribar de terres llunyanes, com a possibles portadores de malalties i fins de pandèmies delmadores de la població, cosa realment previsora i prudent tenint en compte el que, si bé justament a l'inversa, va passar amb l'arribada dels europeus a Amèrica amb les plagues i epidèmies entre els indígenes, que no disposaven de defenses, però tal com va ser així podia ben bé haver sigut a l'inrevés, i d'Amèrica també va arribar a Europa, portada pels viatgers, la sífilis, abans desconeguda o molt poc coneguda aquí, si n'hi havia hagut.
En aquesta situació de desconcert i debilitat generals, la caiguda de Constantinoble en poder dels turcs otomans el 1453 va acabar amb la possibilitat d'una unió superadora del Cisme d'Orient. Encara es va intentar alguna cosa, com quan el Papa va proposar el matrimoni d'Ivan III de Moscòvia amb la princessa bizantina Sofia, neboda de l'últim emperador bizantí, educada a Itàlia i catòlica; això efectivament va tenir lloc el 1472, però no se'n va seguir la conversió del gran duc moscovita ni del seu poble, el llegat papal va fracassar en les negociacions i va ser Sofia la que es va fer ortodoxa.
Algunes unions posteriors, com la Unió de Brest de 1596 i una segona unió diferent del 1604, tot i que exitoses i permanents, van ser parcials, l'Església rutena es va unir a Roma en plena comunió amb el Papa, conservant la seva litúrgia i el matrimoni del clergat i la seva llengüa, i d'ella ens ha arribat la molt important Església greco-catòlica ucraïnesa i altres Esglésies orientals catòliques, però les diverses Esglésies ortodoxes s'han mantingut separades, negant-se a unir-se.
Un altre punt és que quan la invasió primer mongol xamanista i després tàrtara parcialment islamitzada va dominar gran part de Rússia entre 1240 - 1480, les zones occidentals d'Ucraïna i Bielorússia no van ser afectades, sinó que es van integrar en Lituània, Polònia, i després a la Comunitat Lituano-Polonesa i en petita extensió també a Hongria i més tard a Àustria i tot, totes elles catòliques i occidentals, i culturalment centroeuropees, i així el Catolicisme va florir en aquestes regions durant molts segles i no va ser fins al segle XVI i sobretot el XVII en que l'ortodòxia russa va anar adquirint-ne el poder, culminant en el segle XVIII amb els 3 repartiments de Polònia entre Rússia, Prússia i Àustria, de 1772, 1793 i 1795, i la supressió definitiva del hetmanat cossac d'Ucraïna, ja molt desvirtuat, el 1773, i la conquesta de Crimea el 1783.
Finalment la Rússia de Moscou havia mantingut durant segles unes actituds, costums i lleis entre medievals i orientals, que havien quedats fixades i estancades, amb una certa influència de Pèrsia, Turquia, el Turquestan i fins la llunyana Índia i encara Xina, i amb poques, a part naturalment amb els seus veïns fronterers i Grècia, relacions amb Europa, excepte amb Alemanya i puntualment, en temes artístics, amb Itàlia.
Però l'originalitat russa seguia essent molt gran, fins i tot pels grecs i altres ortodoxos, i alguns van intentar fer reformes per adequar la situació. Ja en va fer d'alguna manera Ivan el Terrible (1547 - 1584), el primer en proclamar-se tsar de Rússia (1547 - 1721) i d'establir relacions diplomàtiques amb alguns països europeus. També el patriarca Nikon de Moscou va fer reformes litúrgiques i eclesiàstiques entre 1652 i 1666, per assemblar-se més als grecs, però no tots les acceptaren i això porta a la separació dels Vells Creients, liderats per Avvakum i una monja, separació que, tot i que molt minoritaria, ha durat fins ara.
Moltes, grans i profundes reformes va fer Pere I el Gran (1689 - 1725) de tipus occidentalitzador, modernitzador i europeitzador, prenent com a model sobretot Holanda, però tot i que va obligar a tallar-se la barba als nobles, va canviar els vestits, va fundar una nova ciutat amb port al Mar Bàltic com a nova capital en lloc de Moscou, a la que va posar el nom de Sant Petersburg, va portar experts, assessors i tècnics, va suprimir el patriarcat de Moscou substituït per un Sínode (1721 - 1917) amb participació governamental i civil, i es va titular ja no tsar sinó emperador com els seus successors (1721 - 1917) i fins va canviar coses de l'idioma i de l'escriptura, el que es pot dir és que les seves reformes, tot i que notòries en arquitectura, organització i vestits, es van quedar curtes. Per aquestes reformes, ja com li havia passat abans a Nikon, però també per trets personals seus, alguns van qualificar a Pere I com "anticrist", mostra del caràcter i els trets molt conservadors i quasi immobilistes russos.
També va fer reformes l'alemanya Caterina II la Gran (1762 - 1796), en la Cort de la qual va treballar Euler, i que essent il·lustrada va rebre la visita d'alguns "filòsofs" com Diderot, però també van ser més aviat aparents i en tot cas superficials o elitistes, exceptuant la gran obra de Lomonosov (1711 - 1765), científic i polímata universal, particularment amb la creació de la Universitat de Moscou en el regnat anterior.
Al segle XIX Alexandre I (1801 - 1825) va derrotar el 1812 la invasió francesa de Napoleó, en qui molts russos, i no sols ells, veien un veritable "anticrist" i les tropes russes van arribar fins a París el 1814. En el Congrés de Viena (1815) es va establir la Santa Aliança de Rússia, Àustria i Prússia, de tipus religiós i profundament conservador.
Un intent reformador i constitucionalista a la Cort a la mort del emperador, el del "desembristes" del desembre de 1825, va ser durament reprimit per Nicolau II (1825 - 1855) i no va tenir conseqüències.
Alexandre II (1855 - 1881), després d'acabar la Guerra de Crimea (1853 - 1856) contra Gran Bretanya, França, l'Imperi Turc Otomà i Sardenya, del regnat anterior, va donar la llibertat als serfs (1861) que excepte al Nord i a Sibèria havien quedat lligats a la terra des de 1649, i també va fer altres reformes modernitzadores, però uns revolucionaris li ho van pagar assassinant-lo en un atemptat terrorista amb bomba, potser en la creença que un emperador renovador i bo era molt més perillós per a la seva causa que un de dèspota i tirànic.
En temps d'Alexandre III (1881 - 1894) es va viure una època molt conservadora i de progrés econòmic i tècnic, amb entre altres coses l'inici de la construcció del ferrocarril Transsiberià (1891 - 1902), i no es va participar en cap guerra, però l'agitació revolucionaria va anar creixent imparable.
I amb Nicolau II (1894 - 1917) es va acabar de construir el Transsiberià i va entrar en funcionament en tota la seva longitud, però la derrota en la Guerra russo-japonesa (1904 - 05) va portar a una primera Revolució el 1905 i la instauració del Parlament, la Duma, seguida al cap d'uns anys per la desastrosa entrada en la Primera Guerra Mundial (1914 - 1918), que acabaria provocant el seu destronament i el final de l'Imperi Rus.
La ruptura amb el passat que va seguir al canvi de règim el febrer de 1917 amb Kerenski i sobretot a la revolució bolxevic de novembre del mateix any encapçalada per Lenin i que va portar a 5 anys de guerra civil (1917 - 1922) i va acabar amb la constitució de la U.R.S.S. (1922 - 1991) amb els seus principis polítics i ideològics marxistes - leninstes, va ser una cosa tan fora de mida, una inversió tan flagrant de tot, una barbaritat tan enorme per a un país com Rússia, que molts van veure en allò el veritable "govern de l'Anticrist", com ja havia sigut per alguns profetes russos amb dècades d'antelació que ocurriria, pels pecats i descreença de la gent.
I no n'hi havia per menys: ersecucions antireligioses, assassinats d'eclesiàstics i religiosos, destrucció d'algunes esglésies i convents, qualificacions d'enemics del poble, interrogatoris brutals, tortures, les Cheka, els camps de treball, els judicis arbitraris i injustos amb "justícia revolucionaria", un veritable oximoron, la sospita generalitzada, la por de la gent, les denúncies, les intrigues, les mentides, falsedats i enganys de la propaganda, els absurds ideològics gairebé inverossímils... tot portà a molts a l'exili, si van poder escapar, i a l'interior del país a una mena de gent apagada, opaca, sense interioritat i "com sense ànima" com van afirmar diversos autors russos que ho van veure i viure, de la gent del carrer als anys 1920s i 1930s, gent buida i com deshumanitzada, de la que, exagerant, s'havia arribat a parlar com de zombis o robots.
Després van venir les Grans Purgues, en les que, junt amb la Gran Fam de l'Holomodor d'Ucraïna provocada per motius ideològics i per exigències abusives i irraonables, aplicat tot sense cap consideració ni pietat, la Revolució va mostrar la seva cara més infernal, torturant i assassinant a la gent en massa i devorant als seus propis fills, ja que quasi tots els Vells Bolxevics van acabar jutjats i afussellats a la 2ª meitat dels anys 1930s i darrera seu els seus propis botxins van sofrir la mateixa sort, per tota mena d'acusacions: espionatge, traició, sabotatge, conspiració contra Stalin, dissidència política , errors i equivocacions i fins mala sort o conseqüències indesitjades d'ordres, coses valorades totes com a culpables i punibles, si no per mala voluntat, si per negligència o el mer fracàs, ja que la ideologia i el sistema es consideraven perfectes i impossibles d'estar equivocats o fallar i per això la culpa sempre era de caps de turc i bocs expiatoris escollits ad hoc per pagar el fracàs. Torturats de mil i una maneres amb sadisme i crueldat inimaginables, gent totalment innocent i fins i tot personatges lleials a les autoritats i convençuts de la ideologia comunista imperant, acabaven confessant-ho tot, fins i tot coses absurdes i impossibles, gairebé demencials, i eren enviats per moltes dècades a camps de treballs forçats a Sibèria o afusellats sumaríssimament per culpes imaginades i inventades, que fins i tot els mateixos jutges com Vyshinsky devien veure clarament que eren falses però seguien la comèdia per motius polítics segons les ordres que se'ls donaven, condemnant-los sense cap motiu i si moltes de les víctimes es desenganyaven i comprenien vist el seu cas la mentida d'acusacions anteriors que havien cregut i a les que havien donat suport i fins arribaven a copsar finalment la diabòlica falsedat de tot l'entrellat, n'hi havien alguns d'ells que morien proclamant la seva adhesió al sistema soviètic i la seva lleialtat i afecte incondicionals a Stalin, com per exemple va ser el cas de Bukharin. Tots ells van ser plenament rehabilitats ja als anys 1950s o 1960s o en alguns casos especials més tard, als 1970s i 1980s, pel mateix sistema que els va jutjar, condemnar i matar, i que en aquell temps ja estava en plena descomposició per les seves incoherències, contradiccions i rigidesa dogmàtica.
Gent com Bakunin, Kibalchich, Sverdlov, Dzerzhinski, Lenin, Stalin, Trotski - que al seu torn va morir a Mèxic l'any 1940 amb el cap destrossat per un cop de piolet que quan estava d'esquenes li va clavar Ramon Mercader, un agent soviètic stalinista que s'havia fet passar per simpatitzant seu per guanyar la seva confiança i al que Trotski havia arribat a considerar un amic - Lunacharski, Yagoda, Yezhov, Blokhin, Beria, Mercader... mostren el caràcter personal d'aquells revolucionaris i les coses que eren capaços de fer per la causa que els hi semblava que ho justificava tot, des de l'assassinat de Nicolau II i de tota la seva família, dona, fill i filles, metge i assistents, a la matança sistemàtica de l'élite polonesa presonera a Katyn i altres terribles crims de tota mena, sense cap fre religiós, moral o simplement humà.
És el retrat d'una de les èpoques més fosques i terrorífiques de l'ésser humà i de com pot degradar-se i deshumanitzar-se, al servei del poder, la política i la ideologia, sobretot quan no creuen en Déu i ells mateixos arriben a considerar-se petits déus falsos, que han d'imposar la seva dominació, la seva voluntat i les seves idees, sense acceptar cap oposició ni obstacles, en un món ateu sense sentit últim, on per tant l'èxit, el poder, el prestigi, els privilegis i imposar la pròpia voluntat als altres i fins a la pròpia voluntat, són els objectius, els valors i allò que ho justifica tot. Alguns llibres ens parlen d'aquesta trista i desgraciada època:
Viatge a Rússia (1925) de Josep Pla (1897 - 1981)
La revolta dels animals (Animal Farm, 1945) de George Orwell (1903 - 1950)
Hi havia una vegada la U.R.S.S. (1956) de Dominique Lapierre
Doctor Zhivago (1957) de Boris Pasternak (1890 - 1960)
Seqüela d'una llegenda (1957) i Babi Yar (1966) d'Anatoly Kuznetsov (1929 - 1979)
El Mestre i Margarida (1967) de Mikhail Bulgakov (1891 - 1940)
Sobreviurà la U.R.S.S,. fins 1984? (1970) d'Andrei Amalrik (1938 - 1980)
Arxipèlag Gulag (1973) d'Aleksandr Solzhenitsyn (1918 - 2008)
Vida i destí (1980) de Vasili Grossman (1905 - 1964)
La Nomenklatura (1980) de Mikhail Voslensky (1920 - 1997)
Els fills de l'Arbat (1987) de Anatoly Rybakov (1911 - 1998)
Generacions d'hivern (o Una saga moscovita, 1994) de Vasili Aksionov (1932 - 2009)
Moscou 1937 (2008) de Karl Schlögel (1948)
Com també llibres d'Ivan Bunin, d'Isaac Babel, de Vladimir Nabokov, d'Arthur Koestler (1)...
Però en resum va ser un canvi tan brusc i tant total, una inversió tan radical, que va fer realitat aquella famosa frase de Il Gattopardo de Lampedusa: "És necessari que tot canviï per tal que tot segueixi igual". Invertit, però la mateixa estructura, és a dir sense un canvi més moderat però autèntic.
(1) Fins i tot el rerafons que es veu en els contes humorístics i satírics d'Ilf i Petrov, o d'una manera infantil i caricaturesca però ben documentada en l'historieta d'Hergé Tintín al pais dels soviets (1929), però n'hi han molts més de viatges i estances a la Unió Soviètica de gent de tota mena.
