Com poden anar les coses i el cas del meu germà

Algunes reflexions personals: 

Tot i que l'any decisiu i central d'aquest petit cicle que estem vivim va ser l'any passat, el 2021, aquest d'ara també és un any important. 

La mare, Nativitat Valls Costa (1929 - 2018), i el seu fill Jordi Joan Lázaro Medina 
(1956 - 2021) en una església. El meu germà Jordi, tota la vida creient, va tenir una
conversió personal molt forta a partir del 2014, que el va fer més religiós i practicant. 

El mateix patró que em va permetre fer alguns pronòstics per l'any 2020, em fa pensar que aquest 2022 serà un any a la mesura de gent valenta i que infon seguretat als altres, però alhora pessimista i fins una mica hipocondríaca, com ho era el meu germà Jordi, sempre preocupat per la seva salut i que des de sempre que feia molt cas als metges i des de feia ja bastant anys que es cuidava molt: menjava sà, s'havia aprimat, no fumava ni bebia gens ni mica, caminava cada dia i en algunes ocasions fins a 2 o 3 hores... Però al 2018 li van detectar una malaltia autoinmune, tan incipient i tant controlada que li van donar 10 anys de vida, i de vida normal, abans de pensar en fer una intervenció seriosa, i tot i que cada any es vacunava contra la grip i que a l'any 2020 li van posar diverses vacunes més, que prenia moltes precaucions, complint escrupulosament els confinaments prescrits, portant sempre la mascareta quan sortia de casa, rentant-se les mans amb solució alcohòlica i evitant aglomeracions i guardant les distàncies de seguretat, i així havia sobreviscut tot l'any 2020 i els primers mesos del 2021, el 30 de març li van donar la injecció de la primera dosi d'AstraZeneca, a partir de la primera setmana d'abril es va començar a sentir rar i estrany, tot i que seguia mantenint les mesures de seguretat, en les que hi creia molt, i a casa l'animavem dient-li que ara començava a estar encara més protegit, el 14 d'abril va donar per primera vegada positiu en un test PCR, i el 18 d'abril, després d'un malestar creixent, tot i que prenia a casa els medicaments que li van dir, va tenir que anar a Urgències a l'hospital, on jo hi era ingressat des del 13 d'abril a la nit i hi vaig estar una setmana a planta. El diumenge 19 vam coincidir ell i jo un dia a planta en una habitació de l'hospital, i jo el vaig veure bé, normal, com a casa, això sí a ell com a precaució li donaven Remdesirvir en vena; aquell mateix dia se'l van endur cap a Semicrítics, on van dir que tindria millors aparells respiratoris, i ens vam acomiadar xocant els dits dels punys, com dient "d'aquí uns dies ens retrobem a casa". Estava conscient i animat, parlava per telefon i enviava WhatsApp i només es queixava a una nostra germana que "ara ja no tinc el meu assistent", referint-se a mi, que l'havia atès i estat al seu servei tot el dia que vam estar junts, ja que a ell, tot i que ho volia, per precaució no el deixaven aixecar-se del llit ni per anar al lavabo. Al cap d'uns dies, quan jo ja era fora de l'hospital, vam rebre la notícia de que el passaven de Semicrítics a la UCI i semblava una cosa bona, perquè ens deien "així estarà permanentment vigilat tot el dia". Els primers dies encara conscient i resistint, fins que ens van informar que una nit havia fet una taquipnea i l'endemà ja el van sedar i intubar i seguíem pensant que estava en molt bones, les millors mans, i que ho feien tot per ell. Jo estava confiat en la seva recuperació, com ho estavem tots a casa, perquè tot i la seva malaltia ell era fort, sa i valent, i altres vegades s'havia sortit de coses que semblaven pitjors, ja que des de finals d'abril de 2014 a gener o febrer de 2015 va estar gairebé 8 o 9 mesos ingressat en l'hospital i se'n va sortir totalment curat i recuperat i millor que abans i tot. I també perquè l'últim dia que vaig estar ingressat a l'hospital, on vaig estar del 13 al 20 d'abril, vaig coincidir amb un senyor que havia estat mes d'un mes a la UCI i la major part del temps intubat, i l'acabaven de pujar a planta, davant meu un metge que el va anar a veure li va dir "Ara el pitjor ja ha passat..." i a més recordava casos propers, del meu mateix poble, de persones dos i tres mesos ingressades a la UCI i en que en més d'una ocasió es deia que es morien, i que finalment van resistir i es van recuperar i al cap d'uns mesos se'ls tornava a veure passejant i fent vida normal. A la família tots esperavem el mateix pel Jordi i més quan ja tenia una dosi de la vacuna, en qui la majoria confiava molt. Tots pensavem que amb més o menys dificultats i amb més o menys temps se'n sortiria. Però al cap d'una setmana ja ens anaven dient que estava molt greu i després gravíssim, i jo que resava molt per ell i per la seva recuperació, confiant en que fes una bona evolució per lenta que fos, vaig plorar un parell o tres de vegades a mesura que se'ns comunicava que no millorava i que empitjorava, i les notícies sempre eren dolentes i progressivament a pitjor. No ens ho podíem creure, ens estranyava molt, mai haguessim dit que seria llavors, ni d'aquella manera, sonava tot a molt artificial. I el pitjor va ser quan ens van dir que l'estaven mantenint amb vida artificialment, que no reaccionava i que no hi havia esperances, i que no li tindrien gaires dies més. Això sí, va poder rebre la unció dels malalts, que li va administrar Mn. Pere Oliva estant ja inconscient, i els familiars el vam poder visitar gairebé cada dia, de dos en dos, i estava a la UCI en una mena d'habitació per ell sol, amb tot d'aparells conectats monitoritzant-lo. El vam visitar practicament tots els seus germans i vam poder veure'l i pregar per ell al seu costat. Fins l'últim moment jo confiava en un miracle, però els metges ens van reunir un diumenge a tota la família en una sala annexa a la UCI, ens ho van explicar tot detalladament, van dir tot el que havien intentat, i van contestar amablement a totes les nostres preguntes i dubtes, estenent-se tot el necessari i més, però ens van deixar clar que ja no hi havia res que fer, "té una Covid molt agressiva" ens van dir, i davant l'interrogant que els hi vam plantejar "i la vacuna?" ens van respondre que no hauria tingut prou temps per crear-li les defenses, i que si el mantenien en vida amb els aparells, l'oxigen al màxim i les medecines, era per donar-li temps als familiars d'anar-se fent a la idea... Van ser amables i atents, però teníem una sensació d'estranyesa, de raresa, com de cosa artificial. També se'ns va dir que no es podia intentar un transplant de pulmons, que amb tota probabilitat comportaria també el de cor, mentre encara tingués la Covid, i que tots els testos que li feien encara donaven positiu, i d'una Covid forta. Finalment el dimarts a les 10 del matí el van desconnectar, van deixar de donar-li les medecines i  li van baixar l'oxigen, i tot i així va sobreviure encara un parell d'hores i mitja, morint acompanyat de tres germanes, dues d'elles infermeres, mentre la resta de la família erem fora de la UCI, al passadís d'entrada, esperant i resant per ell. En els últims moments de consciència o poc abans li havia deixat dit a una germana: "No em deixeu sol en aquell moment..." i així va ser. Perquè ell ho savia o ho temia, mesos i setmanes abans m'havia dit en un parell o tres d'ocassions mentre tots dos passejavem els gossos de casa, "Si agafo el Covid, no me'n sortiré" i quan jo en una ocasió vaig protestar "Home, Jordi, no diguis això!" ell em va contestar "m'ho ha dit l'especialista en reumatologia, que prengui totes les precaucions per no agafar-lo, perquè no veu clar que si l'agafo el pugui resistir...". Per això, encara que no ho demostrés, devia tenir molta por interiorment, sobretot quan va saber a mitjans d'abril de 2021, encara sense símptomes, que era positiu. Es prenia a casa les medecines que li van receptar, hidroxicloroquina, vitamines i altres, però no va ser suficient i va tenir que ingressar quatre dies més tard. Tampoc sabíem com ho vam agafar tots a casa just llavors, ja que pràcticament la única diferència amb les mesures que veníem prenent des de feia mes d'un any era que a ell, com a pacient de risc, l'havien vacunat dels primers. No ens ho sabíem explicar. I no sols nosaltres, ja que va morir el 11 de maig, i més de mig any més tard un amic meu em deia "Encara no em faig a la idea que el teu germà s'hagi mort, no ho entenc, no m'entra..." i si a ell li passava això a finals de 2021, es fàcil imaginar-se com ho veiem nosaltres. Tot i la seva malaltia i els medicaments que prenia, se'l veia ple de vida, amb força, amb projectes i ganes de fer coses...Però la por, el temps de confinament, la soledat, potser alguna errada en el tractament, el nerviosisme i al final el pànic el devien afectar molt, tot i que externament no ho demostrés. I tota aquesta llarga explicació motivada per ser el germà amb el que estava molt unit des de petits, ens portavem dos anys de diferència i erem de la mateixa mare, ell més jove que jo (1), per la incredulitat que em va provocar tot el procés i el desenllaç, i perquè em va afectar molt, era sobretot per citar-lo en relació amb aquest any 2022, que no va arribar a veure i en el que a principis d'any ha mort un segon germà, el Xavier, en unes circumstàncies molt semblants per no dir que pràcticament idèntiques (2), amb Covid, ingressat a l'hospital des de l'1 de gener i agreujant-se progressivament, tot i que ja estava malalt i dèbil, i passant les últimes setmanes a la UCI, en el seu cas de l'Hospital Clínic, sedat i intubat i sense reacció ni milloria, fins un final no menys inesperat del que ens vam assabentar gairebé el dia abans, mentre que en el cas del Jordi van ser amb tres o quatre dies d'antelació (3). No sé perquè tinc la impressió que aquest any 2022 ha de tenir un caire potser no de casos aguts i de morts com l'any anterior, però sí de malalties, de tractaments mèdics, de molt ús de medecines i de bastant actituds hipocondríaques o nosofòbiques entre molta gent. Tant de bo que m'equivoqués, però aquesta és la valoració que se'm ocórre, per comparació amb altres anys. Però també de gent resistent, intel·ligent, interiorment valenta i que es cuida molt i bé, tot i que dic com exteriorment acovardits molts per tot el que ha passat i el temor del que pot passar (4). Ja veurem, si Déu vol, com es va presentant realment aquest any. 

No és la única reflexió que volia fer i tampoc és particularment religiosa, tot i que aquest any pot veure moltes conversions fortes i duradores davant la situació que hem viscut i vivim, però com que ja m'he estés molt escrivint a rajaploma, segons se m'amuntegaven els records i les idees no ja seguides sinó gairebé juntes, ho deixo en tot cas per una altra entrada. En tot cas sempre hem de confiar en Déu que ens estima i que és bondadós, amorós i provident i no ens deixa mai sols, i en la nostra Mare del Cel, la Verge Maria, que ens té sempre vigilància i cura maternal i prega i intercedeix per nosaltres. Que tinguem sempre la seva companyia, consol i protecció. 

(1) La nostra mare Digna Medina Rigol (1925 - 1956) va morir quan ell tenia dos mesos i jo dos anys, per tant no la va conèixer.

(2) El Jordi era nascut a Barcelona el 23.06.1956 i va morir a Vic l'11.05.2021. El Xavier, l'altre germà que em quedava, doncs la resta són germanes, va néixer a Barcelona el 29.03.1961 i ha mort a Barcelona el 25.01.2022, quan escric això fa just 15 dies. És un fet dur el de perdre dos germans amb 8 mesos de diferència, i tots dos de manera inesperada. 

(3) Però és que el Xavier des de la mort de la mare el desembre del 2018, que ens va afectar a tots però sembla que a ell encara més, i especialment des de la mort del Jordi, amb el que estava realment molt unit, es trobava no sols afectat, sinó que se'l veia desanimat, cansat, tou, pessimista i deprimit, diferent de l'habitual.

(4) Al que em refereixo és que així com l'any 2020 va semblar justificar a la gent molt casolana, gairebé temerosa de sortir al carrer i de les relacions humanes i socials, fins a ser quasi reclusos a casa i en família, reduint les interaccions al mínim i fins passant molt temps a la seva habitació, que n'hi ha fins i tot en temps normals, aquest any 2022 podria semblar la raó a la gent molt preocupada i pendent de la seva salut, amb malestars i malalties poc clares i difícils de diagnosticar, de curar i fins i de tractar, i a més recurrents, més aviat cròniques, potser sobrevalorades pels propis afectats, amb pors potser hipocondríaques i fins i tot en alguns casos malalts imaginaris, amb només una petita base real, gent que visiti molt el metge i prengui moltes medecines, per diverses dolències que subjectivament els afectin molt tot i que no siguin tan greus com creuen. Però en tot cas l'any 2020 no va mostrar la seva especificitat fins a primers o mitjans del mes de març, per tant per veure el caire d'aquest any potser encara haguem d'esperar un mes o un mes i mig.  

D'esclava torturada a lliure, cristiana, religiosa i santa

Jesucrist i l'Església la van alliberar i va passar d'esclava a ser lliure, i amb la llibertat dels sants. Sta. Josefina Bakhita (c. 1869 - 1947) va néixer en un poble sudanès al Darfur i el 1877 va ser capturada i esclavitzada per uns traficants d'esclaus que la van vendre en un mercat d'esclaus àrab. Va ser propietat de diversos amos, tots els quals, essent ella encara una noieta, la van maltractar, pegar, obligar a convertir-se a l'islam i fins la van marcar i tatuar, i especialment dura amb ella va ser la dona d'un militar turc que la fuetejava fins a produir-li ferides i laceracions cada dia. 

Finalment l'any 1883, quan tenia 14 anys, el vicecònsol italià a Khartum la va comprar i va ser el primer que no la pegava i que la tractava amablement. L'any següent aquest diplomàtic va tenir que tornar a Itàlia i Bakhita li va pregar insistentment que no la deixés allà i que la portés amb ell a Europa, i així el 1885 van embarcar al port de Suakin al Mar Roig rumb a Itàlia, on no existia ni es reconeixia l'esclavitud, i allà un matrimoni italià amic del seu senyor la va agafar com a criada i mainadera dels seus fills a Venècia i a finals de 1888 la van deixar a càrrec de les religioses canossianes perquè l'acollisin, atenguessin i instruïssin. 

Sta. Josefina Bakhita, amb l'hàbit de les Germanes de la Caritat dels Pobres o
Canossianes, fundades el 1828 per Sta. Magdalena de Canossa (1774 - 1835),
que va portar durant els últims 50 anys de la seva afortunada vida, com ella
deia "si veiés els meus captors i amos, m'agenollaria agraïda davant seu i els
besaria les mans, perquè sense ells i el que em van fer jo no seria ara aquí..." 

I com ella mateixa deia "aquestes santes mares em van instruir amb paciència heroica i em van presentar aquell Déu que des de la infància jo havia sentit al meu cor sense saber qui era". Quan el matrimoni va tornar al Sudan, on tenia negocis just un any després, a finals de 1889 quan tenia uns 20 anys, Bakhita va decidir quedar-se a Itàlia, i tant les monges, com el cardenal-patriarca de Venècia, que era Giuseppe Sarto, futur Papa St. Pius X, li van fer costat i la justícia italiana li va donar la raó, reconeixent que era legalment lliure i podia decidir el seu destí. Va optar per quedar-se amb les religioses canossianes i el 9 de gener de 1890 va ser batejada i va ser confirmada i va rebre la primera comunió de mans del mateix cardenal Sarto. El 1893 es va fer novícia canossiana i el 1896 va fer els seus vots davant del mateix cardenal futur Papa sant. Des de 1902 va estar al convent de Schio on va passar la resta de la seva vida, fent de cuinera, sagristana i portera i guanyant-se ben aviat fama de santedat. Ja en vida seva es va publicar un llibre, Història meravellosa (1931), amb la seva biografia, que la va fer coneguda i famosa a Itàlia. Tot i que els últims anys va estar malalta i va haver d'anar en cadira de rodes, no va perdre l'alegria i la gent de Schio, que la savia una santa, es sentia protegida per la seva sola presència i tot i que aquest poble va arribar a ser bombardejat durant la Segona Guerra Mundial, no hi va haver ni una sola víctima. Va morir un dissabte, dia dedicat a la Mare de Déu, dient "Estic tan contenta!... Nostra Senyora, Nostra Senyora!". 

Va ser declarada beata l'any 1992 i canonitzada l'any 2000, en tots dos casos per St. Joan Pau II, qui al visitar Khartum i el Sudan l'any 1993 va declarar públicament "Alegreu-vos tota Àfrica! Bakhita ha tornat. La filla del Sudan va ser venuda com esclava, com una mercaderia humana, però va ser lliure...lliure amb la llibertat dels sants!". És la patrona del Sudan i de les víctimes de la tracta de persones, i la seva festa es celebra el 8 de febrer, el dia en que la seva ànima es va trobar amb Déu i va entrar a la Glòria amb Ell. 

Que ella pregui i intercedeixi per tota Àfrica i per tot el món per tal que les persones siguin alliberades de tota esclavitud i especialment de la pitjor de totes, la de ser esclaus del diable, del pecat i del mal, essent alliberades per la intervenció de Jesucrist, el nostre Salvador, i per la mediació de la Verge Maria, la nostra Mare i protectora! 

Els pares d'orfes i nens abandonats

Sant Jeroni Emiliani (1486 - 1537), nascut a Venècia i ell mateix orfe de pare i mare als 10 anys, va convertir-se als 25 anys, quan essent militar feia un mes que estava presoner desprès d'una batalla i va tenir una visió de la Verge Maria que li va comunicar quina era la seva missió a la vida, a continuació de la qual va ser alliberat miraculosament, podent escapar. 

Va ser ordenat sacerdot el 1518, va destacar per la seva caritat cap als malalts i pobres i sobretot en temps de fam i d'epidèmies i el 1534 va fundar l'Orde dels Clergues Regulars de Somasco, inicialment anomenada Companyia dels Servents dels Pobres i aprovada pel papa Pau III el 1540, dedicats a atendre i fer de pares als orfes i nens abandonats o desatesos, així com els nois i noies descarriats.  El nom de Somasco ve del lloc de la fundació, un idílic poblet del nord d'Itàlia, als Alps i al costa d'un llac. L'Orde segueix en activitat avui dia, comptant amb seus a diversos països del món i amb diversos centenars d'integrants, la gran majoria dels quals són clergues, existint també una branca femenina. La labor del sant continua donant els seus fruits avui dia. Que ell pregui i intercedeixi per nosaltres des del Cel!

De família de sants

Sant Ricard (+ c. 722), rei i pelegrí,  va ser de família de sants, fins i tot els seus pares sembla que van ser sants o com a mínim que tots dos, o almenys un d'ells, va tenir fama de santedat. Però a part d'això, poc documentat, va pertànyer a una família de sants. 

Encara que no està clar del tot, sembla que era de la família reial de Wessex, a Anglaterra, i per això se l'ha qualificat de rei, tot i que probablement aquest títol no li corresponia, ja que les fonts diuen que el rei de Wessex en aquells anys era un altre. Per això avui dia se'l coneix senzillament com a St. Ricard el pelegrí. 

Perquè sí que se sap que va pelegrinar amb els seus fills a Terra Santa i estant de viatge va morir a Lucca (Itàlia), sense arribar a la seva meta, i allà va ser enterrat, a l'església de St. Fridà (c. 520 - 588), un irlandès que va marxar a Itàlia i va arribar a ser bisbe de Lucca. Es diu que a la  tomba de St. Ricard es van produir molts miracles. 

Retaule de la Verge Maria i el Nen Jesús amb St. Ricard el pelegrí i els seus fills sants

El més curiós d'aquest St. Ricard, que és celebra el 7 de febrer, és que tant la seva dona com els seus tres fills també van ser sants. 

La seva dona, Sta. Wuna (+ c. 710), sembla que era la germana de St. Bonifaci (c. 675 - 754) i amb ella St. Ricard va tenir 3 fills: 

St. Willibard (c. 700 - 787) va ser bisbe de Eichstätt 

St. Wunibald (c. 702 - 761) va ser abat del monestir de Heidenheim. 

Sta. Walpurga (c. 710 - c. 778) va ser abadessa a Heidenheim.

Hi ha altres St. Ricard medievals, tots ells anglesos: 

St. Ricard (+ 1169), abat de Vaucelles a França, amb festa el 28 de gener. 

St. Ricard (+ 1196), bisbe d'Andria durant 40 anys, amb festa el 9 de juny. 

St. Ricard (1197 - 1253), bisbe de Chichester, la seva fama de santedat era tal que va ser canonitzat ja l'any 1262 i la festa del qual es celebra el 3 d'abril. 

I encara hi ha uns quants St. Ricard més, un de medieval francès i uns quants de més moderns, entre els s. XVI - XX, entre ells diversos màrtirs, i altres que són beats. 

Que St. Ricard i tots els altres sants del seu nom preguin per nosaltres i ens ajudin! 

Dos sants molt populars

Una escultura de St. Blai i del nen curat a Víznar, Granada 

De metge de cossos a metge d'ànimes, St. Blai (+ 316), armeni de Sebastea, elegit bisbe en edat madura, va morir màrtir per no voler renunciar a la seva fe cristiana, ja que estava a la zona en poder del co-emperador Licini (308 - 324), que tot i haver signat amb Constantí l'any 313 l'Edicte de Milà de tolerància al Cristianisme i d'haver-se comportat bé amb els cristians, després d'unes friccions amb Constantí els anys 314 i 316 es va rebotar contra les autoritats cristianes de la seva zona. St. Blai va ser detingut, flagellat, jutjat i condemnat a mort i va ser colpejat, torturat i finalment decapitat. Amb fama de santedat ja en vida i ja des dels temps que era metge, St. Blai va fer molts miracles, fins i tot un quan estava essent martiritzat, per salvar el fill d'una dona present que li ho va suplicar, al que se li havia atravessat una espina de peix a la gola i s'estava ofegant. Se li invoca contra els mals de gola i la tos i el 3 de febrer, el dia de la seva festa, es beneeixen els panets, galetes i altres aliments després de la Missa de la seva celebració, i és també el sant patró del Paraguai. 

Cambra de la tomba de Sta. Àgueda a la catedral de Catània

Una joveneta santa i màrtir, Sta. Àgueda (c. 230 - 251), filla d'una família noble i rica de Catània, va convertir-se en cristiana, va fer vot de virginitat i hi va haver miracles a la seva vida. Com que un poderós pretenent la volia fer renunciar a la seva fe per casar-se amb ella i per això l'havia denunciat a les autoritats com a cristiana durant la persecució de Deci (249 - 251), en primera instància la van fer anar a un local de prostitució, sembla que prostitució sagrada pagana dedicada a Afrodita, per tal de corrompre-la, però en va sortir incòlume, mantenint plenament íntegra la seva castedat i puresa, sense que aconseguissin tacar-la el més mínim i en la primera ocasió en que va ser torturada brutalment, ferint-li els pits entre altres torments i luxacions però sense arribar a matar-la, St. Pere la va visitar en visió a la nit i la va consolar i curar de les seves ferides, retornant-li la salut. Però després va tornar a ser torturada pels seus implacables botxins amb brasses enceses i en aquesta segona sessió de tortures va morir, sense abdicar ni per un moment de la seva fe cristiana, ans al contrari feliç de rebre la palma del martiri, que era un premi a la seva vida santa. A la seva tomba van produir-se també molts miracles i en una ocasió en que Sta. Llúcia va anar-la a visitar per demanar-li protecció i la salut per la seva mare, va sentir una veu que li deia "Perquè em demanes protecció a mi, si tu mateixa ja ets ben capaç de donar-se-la?" i que afegí "Així com jo protegeixo Catània, tu protegiràs Siracusa". La mare es va curar i Sta. Llúcia també va fer miracles. Les dues, Sta. Àgueda i Sta. Llúcia surten al Cànon Romà de la Missa, i Sta. Àgueda, patrona de Catània i de Sícilia, Malta i San Marino així com dels màrtirs i víctimes de tortures, de les dones violades o víctimes de violència sexual i s'invoca contra les malalties ginecològiques i altres de femenines, especialment dels pits, com també per protegir-se del foc i dels terratrèmols i les erupcions volcàniques, des que una colada de lava del volcà Etna va estar a punt de destruir Catània l'any 252 i els cristians de la ciutat van anar a resar a la tomba de Sta. Àgueda, amb el resultat que l'avenç de la lava es va detenir i la ciutat es va salvar. La seva festa és el 5 de febrer. 

Tant St. Blai com Sta. Àgueda són celebrats no sols a l'Església catòlica, sinó també a l'ortodoxa, a les orientals i a l'anglicana. Felicitats als qui porten els seus noms i que la seva intercessió i pregària ens ajudi, alhora que la seva fermesa en la fe ens serveixi d'exemple i de model a seguir!

Llibres molt adequats per al nostre temps

Faig una relació d'uns quants llibres especialment indicats per llegir en els temps en que estem: 

Bíblia catòlica

El Pastor d'Hermas

La Ciutat de Déu de St. Agustí 

Regla pastoral de St. Gregori Magne (per a sacerdots i religiosos)  

L'escala al Paradís, de St. Joan Clímac 

Imitació de Crist, de Kempis 

Introducció a la vida devota, de St. Francesc de Sales 

Cartes d'un pelegrí rus al seu pare espiritual, anònim 

Llegint aquests i altres de semblants, però ben triats (1), un agafa distància amb el soroll del món actual i relativitza les coses que passen al món avui dia. 

(1) Evidentment s'hi han d'afegir també les obres de Sta. Teresa de Jesús, St. Joan de la Creu, Sta. Teresa de Lisieux i tants altres. 

Un conte que potser convé llegir

Fa molts anys vaig llegir un conte curt d'Isaac Asimov (1920 - 1992), un autor que no obstant m'agrada molt més com a divulgador científic, ja que té obres extraordinàries com Introducción a la Ciencia, El Universo, Enciclopedia biográfica de la ciencia y la tecnologia, Civilizaciones extraterrestres i ¡Cambio! 71 visiones del futuro, entre moltes altres (1) així com a divulgador històric amb els llibres de la sèrie Història Universal Asimov (2), que com autor de ciència-ficció, tot i que en aquest camp també té algunes obres extraordinàries i que han resistit molt bé el pas del temps, mentre que altres, que em van cautivar en el seu moment han resultat amb els anys ser fluixes o malintencionades, o amb episodis puntuals desagradables que espatllen tot el conjunt, o massa repetitives, estenent massa amb els anys determinades sèries. 

Però com a divulgador del coneixement en matèries molt diverses Asimov és realment excepcional, més objectiu que Carl Sagan (1934 - 1996) i més realista que Arthur C. Clarke (1917 - 2008), els altres dos dels més grans difusors de la ciència del segle XX, entre realment molts. 

Com pronosticador del futur Asimov va ser força bó, però també alguna
historieta seva de ciència-ficció il·lustra força bé coses possibles ben aviat

Però una altre característica d'Asimov és que va tenir una visió molt encertada del futur. Al 1964 li van demanar que fes una previsió de com seria el món 50 anys més tard, i el 2014 es va poder comprovar que ho havia predit correctament gairebé tot, degut a estar molt ben informat, ser molt intel·ligent i tenir una intuïció particularment afinada del desenvolupament de la ciència, la tècnica, la societat i fins i tot la política internacional i mundial (3). Així es va colocar junt amb altres pronosticadors sorprenentment fiables del futur com Jules Verne (1828 - 1905). 

Però és que a més Asimov té observacions, idees i frases que per si soles t'obren o t'esclareixen tot un tema. I com autor de ciència-ficció té algunes suposicions sobre escenaris possibles en un futur, el seu gran tema vital, que resulten molt instructives i que fan reflexionar. Un conte curt que recordo, perquè des que el vaig llegir fa molts anys ja no se'm va oblidar, és el títolat "La criba", en que en un món superpoblat, amb fam i amb amenaces de guerra a gran escala, un grup del govern pressiona primer a un bioquímic que ha fet un descobriment d'un producte químic que pot salvar milions de vides, prohibint-li que ho doni a conèixer públicament, segrestant-lo a la pràctica i després demanant-li que en faci una versió que convenientment administrada serveixi, pel contrari, per eliminar una gran part de la població mundial. El desenllaç sorprenent i com d'una dura justícia poètica, manifesta clarament el que pensava l'autor sobre aquests plans de fer un triatge sobre la superpoblació. És possible que llegir aquesta petita narració, força breu i que es pot trobar fàcilment a internet, pugui fer-nos veure més clar coses del nostre món actual o d'un futur no excessivament llunyà. Potser convé fer-ho i tenir-ne present la mera possibilitat de quelcom semblant. 

(1) Són especialment deliciosos els reculls de relats curts de divulgació científica com els de Los lagartos terribles y otros ensayos científicos o El electrón es zurdo y otros ensayos científicos, en els que és molt instructiu, entenedor i amè. 

(2) Composta per llibres molt clars i interessants, Los griegos (1965), La república romana (1966), El imperio romano (1967), Los egipcios (1967), El Cercano Oriente (1968), La formación de Inglaterra (1969), Constantinopla, el imperio olvidado (1970), La Alta Edad Media (1970), La Tierra de Canaán (1971),  La formación de Francia (1972), La formación de América del Norte (1973) i tres llibres més sobre la Història dels Estats Units des de 1763 fins al segle XX. Vaig gaudir molt llegint-los a primers-mitjans dels anys 80s, i són llibres molt descriptius, concrets i que dins de cada un conserven l'orde cronològic molt ben estructurat i lligat. 

(3) En canvi Clarke, fent una previsió a molt menys distància temporal, de 25 anys, es va passar d'optimista pronosticant bases habitades a la Lluna, colónies en òrbita i exploracions humanes al planeta Mart i similars, que no s'han acomplert i que si mai ho fan el mínim que es pot dir és que en tot cas encara queden el futur, anys després de passat el termini previst. En canvi Asimov sempre va saber separar el desig i el somni de la realitat del futur previsible, i va tenir raó en ser moderat en això.