La imatge més miraculosa de la Mare de Déu

La Verge de Guadalupe té una imatge no feta per mans humanes i que és molt miraculosa. El seu origen està en unes aparicions marianes a Mèxic l'any 1521. 

Una versió de la imatge de la Verge de Guadalupe, la més miraculosa de les de la Verge Maria

En les aparicions que començaren tan sols 10 anys després de la conquesta espanyola de Tenochtitlan, i parlant-hi en nàhuatl a St. Joan Diego Cuahutlatoatzin (1474 - 1548), un indi chichimeca cristià pietós i devot, Nostra Senyora es va presentar com "la Sempre Verge Maria, Mare del Déu veritable", destacant la seva virginitat perpètua, en el diàleg que van tenir li va mostrar la seva protecció, dient-li que res li turbés ni espantés, "No estic Jo aquí, que sóc la teva Mare?", i després de la 4ª i última aparició seva al turó del Tepeyac , li va dir que tallés unes roses que havien florit miraculosament allà i que anès - ja  que com li va dir la Verge, al seu oncle Juan Bernardino (c. 1456 - 1544), que s'estava morint i li demanava que anés a buscar un confessor, Ella també se li havia aparegut i l'havia curat de la seva greu malaltia - i les ensenyés al bisbe de Mèxic, el franciscà Juan de Zumárraga (c. 1468 - 1548), que havia sigut escollit com a tal l'any 1530, però no fou consagrat com a bisbe fins el 1533 a Espanya, en un viatge que hi va fer, i que exercí plenament de bisbe de Mèxic entre 1534 i 1548, essent nombrat arquebisbe el 1547. 

Quan el vident, que portava embolicades en la seva capa aquelles flors, no pròpies del Nou Món, ni de la zona àrida del Tepeyac, ni de l'època hivernal, se les va mostrar al bisbe Zumárraga, aquest no sols va quedar molt sorprès pel miracle, sinó que en la capa hi va aparéixer miraculosament una imatge de la Mare de Déu, amb un aspecte de mestissa d'índigena mexicana (1), però que també s'assemblava a Nostra Senyora de Guadalupe, una imatge de finals del segle XII a Extremadura (2). A més el nom que va dir el sant, Coatlaxopeuh, que en nahuatl vol dir "La que xafa (el cap de) la serp", s'hi assemblava molt (3). En la imatge Maria portava un llaç a la cintura, indicant que estava embarassada, és a dir que portava el Crist en les seves entranyes virginals, i que per tant aquest també estava present. Era el 12 de desembre, en el calendari julià vigent llavors, del 1531. 

El bisbe Zumárraga, tot i que tota la seva vida va guardar silenci sobre l'aparició, va ordenar de seguida que es posés la capa amb la imatge a la catedral de Mèxic, amb una cerimònia solemne que les cròniques diuen que ell mateix va presidir. A continuació es va construir al lloc de les aparicions, segons el desig que  havia expressat la Verge Maria en una d'elles, una petita ermita mariana molt senzilla, que amb el temps es va anar ampliant, i avui són dues grans basíliques, l'antiga i la moderna, que atrauen milions de peregrins de Mèxic i d'arreu, essent un dels santuaris més visitats del món. Així es va complir l'encàrrec de la Verge. 

I encara que al principi no se'n va parlar gaire, des del principi començaren els miracles, sobretot de guaricions. Com també va ser un miracle que just a partir de llavors la cristianització de Mèxic avancés moltíssim, ja que els indígenes es convertien acceleradament, de manera que es van tenir que fer catequesis especials per poder-los donar el baptisme que demanaven en un gran nombre sempre creixent. A mitjan s. XVI la devoció a l'advocació i a la seva imatge, fins llavors bastant pròpia principalment dels indígenes, es va estendre molt també entre els criolls i espanyols del Virregnat hispànic, i és llavors quan es fa realment popular, i es troba ja documentada.  

Altres miracles de la imatge de Nostra Senyora de Guadalupe són que la capa dita en nahuatl "tilma" on està gravada, feta de material senzill, no sol durar més d'unes poques dècades abans de començar a deteriorar-se i acabar desfent-se, però la de la imatge porta gairebé 500 anys conservada en perfectes condicions. I molt recentment, al segle XX, l'anàlisi fotogràfic de la imatge ha permès descobrir, en les pupiles dels ulls de la Verge, una mena de reflex del que veien els seus ulls quan es estampar i va aparèixer, com passa en la visió humana. I el resultat de l'estudi amb gran augment, des del seu descobriment el 1929 a l'anàlisi digital més acurat del 1979,  ha estat espectacular, doncs s'hi veu un grup de persones al bisbat just en el moment del miracle de l'estampat de la imatge: un indígena mexicà assegut que mira amunt en un gest d'atenció i respecte, un ancià que s'ha identificat amb el bisbe Zumárraga, un home jove amb cara de sorpresa que podria ser el traductor de nàhuatl Juan González al servei del bisbe, l'indi St. Joan Diego amb un barret de cucurutxo propi dels treballadors indis del camp del Mèxic d'aquell moment, una esclava negra i un home blanc amb barba no identificat que mira atentament el contingut de la tilma. Però encara s'ha trobat més recentment en l'interior dels ulls de la Verge, una segona imatge molt més petita, d'un grup familiar nadiu amb el pare, la mare, uns quants nens i dos adults (4). 

El que es veu a la pupila, ressaltat. La fletxa assenyala a 
l'indi Sant Joan Diego, en el moment d'abocar les flors.

I encara n'hi ha més, entre d'altres que les estrelles que hi aparèixen corresponen a la situació del cel sobre Mèxic aquell dia o que no hi ha cap rastre de pintura en la tela, no sabent-se com és que hi apareix la imatge (5) o que quan l'any 1791 en un cantó hi caigué accidentalment àcid nítric del que usaven per netejar el marc de plata, el tros de tela afectat no sols va resistir sinó que amb el temps es va anar reparant sol, quedant tant sols una lleugera decoloració, o que quan l'any 1921 un terrorista hi deposità davant una potent bomba, l'explosió ho destruí tot al voltant i fins provocà danys en edificis, però la tela amb la imatge i fins i tot el vidre que la cobría van sortir indemnes, totalment intactes.  

Altres miracles famosos ocorreguts per la intercessió de la Verge Maria sota l'advocació mexicana de Guadalupe han sigut el final d'una epidèmia a Mèxic l'any 1554 després d'una processó amb pregàries a la Verge Maria; la salvació d'uns mariners que havien naufragat en alta mar l'any 1751, després d'encomanar-se a la Verge, a la que digueren haver vist a l'horitzó calmant les aigües, tots sobrevisqueren i foren rescatats; que la perillosa epidèmia de tabardillo, una malaltia infecciosa causada per una rickettsia, que afectà a Mèxic l'any 1965 desaparegué després d'una novena que es va fer a la Verge de Guadalupe... 

Hi ha molta devoció a aquesta advocació de la Mare de Déu a Mèxic, a tota Amèrica i Filipines, a Espanya i a altres països, i s'està estenent per tot el món. Que ella ens miri sempre, vetlli per nosaltres, ens guiï, consoli i protegeixi, que com a mitjancera de totes les gràcies ens en doni en abundància, i que  intercedint per nosaltres pregui a Déu per la nostra salvació!   

(1) Però amb els cabells llisos i un vestit semblant als altres marians, com el que porta la Immaculada Concepció. 

(2) El nom d'origen àrab del topònim Guadalupe podria significar "riu d'amor" o "riu de llum", entre altres accepcions. 

(3) La imatge de la Verge de Guadalupe espanyola és una de les "Verges negres" i és de pell més fosca que la mexicana. Va ser descoberta miraculosament al segle XIII, amagada sota terra, per una aparició de la Verge a un pastor i està ben documentat el seu culte des del 1326. Els descobridors i conqueridors espanyols a Amèrica, molts dels quals eren extremenys, i també de Castella, regió on era molt coneguda i venerada al segle XV, li tenien molta devoció. A més, un altre element a tenir en compte és que al monestir de Guadalupe és on va tenir lloc la trobada al gener de 1492 entre els Reis Catòlics i Colom en que es va decidir finalment que fes el viatge exploratori per l'Oceà Atlàntic.

(4) En total són 13 figures en un espai de 8 mil·límetres.

(5) De fet es diu que si se la mira a menys de 10 cm només es veu la tela de magüey, sense cap imatge. Estudis científics amb làser han mostrat que la imatge que es veu no està ni en l'anvers ni en el revers de la tela, sinó a 3 dècimes de mil·límetre per sobre d'aquesta, essent un misteri de què està feta. També s'afirma que els ulls de la Verge Maria a la imatge sembla com si estiguessin vius, ja que les pupil·les es fan molt lleugerament més petites amb il·luminació intensa i molt lleugerament més grans en cas de poca il·luminació, o sigui que ve a ser com si la Mare de Déu mirés a través d'ella i veiés als qui la contemplen.    

Lloar els sants

Lloar els sants és lloar l'Esperit Sant que els santifica. 

Sant Dàmas I (304 - 384) va ser Papa de Roma des del 366 fins a la seva mort. Nascut a Hispània, havia sigut secretari del Papa Liberi (352 - 366), al que va acompanyar a l'exili durant el nomenament de l'antipapa Fèlix II (355 - 358) qui va morir retirat l'any 365.

St. Damas i St. Jeroni, altrelleu de c. 1757 a Madrid, Museu del Prado

Quan la seva elecció, hi van haver greus disturbis a Roma, amb violència i força morts, perquè hi havia tres partits que volien que el seu candidat fos elegit, uns donaven suport a St. Damas, d'altres a un successor de Fèlix i encara els arrians, molt poderosos en aquell moment, que pretenien que fos escollit un arrià. Cal tenir en compte que poc abans d'aquests fets hi havia hagut el regnat de Julià l'Apòstata (361 - 363) que havia intentat restablir el poder del paganisme, i que els pagans eren encara una força en joc, doncs la religió cristiana catòlica no es faria la religió oficial fins el decret de Teodosi del 380, que no seria del tot efectiu fins que Teodosi va dominar tot l'Imperi el 391. Essent una època de continues grans lluites, amb guerres interiors i exteriors i greus conflictes ideològics, aquests disturbis, que van acabar amb una massacre, van enterbolir la seva elecció, molt combatuda i disputada. Pitjor encara, els seus enemics l'acusaren d'haver instigat algunes de les violències letals, però el cas fou investigat per les autoritats imperials i St. Damas fou trobat innocent i absolt. 

Tot i així el diaca Ursici, que va morir després del 385, va ser proclamat antipapa el mateix any 366 i va exercir breument com a papa fins el 367, en que va ser deposat i St. Damas reconegut com el papa autèntic. No va ser la única vegada en que la calúmnia i la maledicència van perseguir a St. Damas, també va ser acusat falsament davant de l'emperador de deshonest i adúlter en una altre ocasió l'any 378, però, un cop examinat el cas, de nou en va sortir com a víctima d'una acusació infundada i sense base, com fou reconegut per l'emperador Gracià (375 - 383) primer, i després per un sínode de 44 bisbes que a més va excomunicar als dos acusadors. Ursici, que havia seguit intrigant i que amb motiu de les acusacions del 378, potser instigades per ell o els seus partidaris, havia intentat tornar a ser papa però no ho va aconseguir i va ser exilat temporalment, encara ho va intentar un últim cop a la mort de St. Damas el 384, però llavors l'emperador el va desterrar definitivament, de per vida. 

St. Damas va fer grans obres durant el seu pontificat: va encarregar al seu secretari St. Jeroni la nova traducció llatina de la Bíblia des dels originals hebreu i grec, la versió després coneguda com a Vulgata, que va ser la oficial de l'Església i confirmada com a tal pel Concili de Trento al segle XVI; va convocar l'any 382  un sínode en que seguint la llista de la carta de St. Atanasi del 367 va fixar el cànon bíblic de l'Antic i del Nou Testaments, que va ser confirmat pels sínodes de Cartago presidits per St. Agustí i per un altre papa a inicis del segle V; va combatre les heretgies de l'arrianisme, apol·linarisme i priscil·lianisme... En la litúrgia va introduir la veu hebrea "Al·leluia" i l'oració trinitaria del "Glòria". 

També va veure grans coses en el seu pontificat: en el temps de Gracià el Cristianisme es va convertir en la religió dominant a l'Imperi Romà, i el decret de Teodosi del 380 el va fer la religió oficial de l'Imperi "segons la fe de St. Pere, que mantenen els bisbes d'Alexandria i de Roma" és a dir, el Catolicisme. L'any 381 va tenir lloc el II Concili ecumènic de Constantinoble on es va reafirmar i acabar de definir el Credo del I Concili ecumènic de Nicea del 325, que per això es coneix com a Credo niceno-constantinopolità. L'any 382 l'emperador Gracià va fer treure el pagà Altar de la Victòria del Senat romà i va suprimir la institució també pagana de les verges vestals, havent ja renunciat com emperador al títol de pontifex maximus pagà. L'Imperi Romà s'encaminava a ser plenament catòlic (1).

St. Damas es recorda especialment per haver promogut la veneració dels màrtirs i en general dels sants, que llavors eren sobretot els màrtirs (2). Lloant els sants es lloa la salvació que Déu els hi ha donat i en ells es veu, modelats per l'Esperit Sant, pel qui s'han guiat i l'han deixat actuar a través seu, una aproximació personal a la figura de Jesucrist, que en això consisteix la santedat.  

Cal lloar els sants, prendre'ls com a model i exemple i demanar-lis la seva intercessió, que St. Damas pregui i faci que també en siguem devots com ell!. 

(1) No obstant l'any 385 el bisbe heretge Priscil·lià i alguns dels seus principals col·laboradors, van ser condemnats a mort i executats a Treveris per traició a l'Estat romà, quan l'Església només els havia deposat i desterrat. Ells van apel·lar al poder secular contra aquesta decisió, i això va ser un error tràgic de resultat fatal, ja que aquesta instància va ser molt més dura i severa. I tot i que St. Damas, St. Ambròs i St. Martí de Tours, i encara altres, van intercedir perquè no fossin executats i se'ls mantingués la pena imposada per l'Església, el govern imperial va ser inflexible un cop la jurisdicció de la causa estava a les seves mans, negant-se a concedir-los l'indult sol·licitat. Va ser la primera vegada que un heretge va ser condemnat i executat pel fet de ser-ho, i ho va ser pel poder civil. 

(2)  Tot i que ja hi començava a haver grans sants no màrtirs, reconeguts per l'Església. Un dels primers en ser venerat oficialment va ser St. Martí de Tours. 

Bella de cos i més bella d'ànima: la santeta verge i màrtir

Santa Eulàlia de Mèrida (c. 290/292 - 304), va ser una noieta cristiana que al saber del decret de l'emperador romà Dioclecià (284 - 305) que prohibia el culte cristià i manava a tothom oferir culte als ídols romans, va anar pel seu compte a protestar contra la mesura a la residència del governador de la Lusitània, província que tenia per capital la mateixa Mèrida, llavors Emerita Augusta. I allà Sta. Eulàlia va fer honor al seu nom, "la que parla bé".

Sta. Eulàlia figura entre l'acompanyament de verges i màrtirs a St. Apol·linar de Ràvenna, a Itàlia ,mosaic del segle VI

Veient-la tan joveneta, doncs debia tenir entre 12 i 14 anys, i havent-se presentat ella mateixa per a mostrar la seva indignació per la persecució i fent apologia cristiana, les autoritats romanes van intentar convèncer-la primer amb suborns i afalags i després amb amenaces, però ella es va mantenir ferma i desafiant: "Els déus pagans no són res, Maximià [co-emperador d'Occident amb Dioclecià entre 286 - 305] tampoc és res, els primers són ídols fets pels homes, el segon adora coses fetes amb les mans!". 

I mostrant-se valenta davant de la condemna a les tortures i mort, que seria revocada si consentia, després d'un últim intent del governador de convèncer-la, parlant-li dels seus pares i la seva família que patirien molt per ella i dels terribles sofriments que li esperaven a ella si no accedia i el senzillament que se'n podia lliurar, oferta a la que va contestar que ella només adorava a Crist, va ser lliurada als botxins per tal que la torturessin tant com puguessin i aquests van fer de tot en el seu petit cos de nena, per fer-li tot el dolor possible, assotant-la amb garfis fins esquinçar-li en moltes parts la carn i aplicant-li torxes enceses a les moltes ferides obertes, però ella resava i semblava no notar el dolor, també la van clavar en una creu en forma d'aspa i finalment, no sabent ja on més fer-li mal, la van posar en un foc, on després de sofrir greus cremades va morir asfixiada pel fum. En el moment de la seva mort, es va veure un colom blanc pujant cap al cel, i havent deixat el seu cos tan magolat al terra del fòrum, per una nevada que va començar a caure just llavors va ser cobert a la vista per una capa de neu com si fos un mantell blanc que embolcallava el seu coset virginal de màrtir. Els cristians de la localitat el van recollir i el van enterrar amb veneració. 

El culte de Sta. Eulàlia, verge i màrtir, està documentat ja poc després de la seva mort, l'any 350. I encara al segle IV, tot i que ja a finals o potser als primers anys del s. V, el poeta hispanoromà cristià Prudenci (348 - c. 413) va escriure la seva passió al "Peristephanon" junt amb la d'altres màrtirs molt venerats, basant-se probablement en un escrit més antic, potser contemporani dels fets o poc més tardà, cosa probable perquè l'Edicte de Milà del 313 va donar la llibertat als cristians i l'emperador Constantí (305 - 337) de seguida en va ser simpatitzant i afavoridor, tot i que no es va batejar fins al seu llit de mort. Santa Eulàlia va ser molt venerada a l'Edat Mitjana, fins i tot la Seqüència o Cantinela de Sta. Eulàlia, de cap a l'any 880, és el poema més antic en francès (1), i ho segueix essent ara quan molts pobles porten el seu nom, com Sta. Eulàlia de Riuprimer a Osona o Sta. Eulàlia de Ronçana al Vallès Oriental, com també a molts altres llocs del món, com França o Canadà, essent patrona de Mèrida, Oviedo i molts altres llocs, així com se l'ha escollit com a patrona de la llibertat de pensament i d'expressió, de l'oratòria i l'eloqüència, i patrona i santa protectora de les vídues i  dels fugitius i víctimes de tortures i Eulàlia té una certa popularitat com a nom femení fins avui dia. 

Que Sta. Eulàlia ens sigui model i exemple de fortalesa davant les proves, i des del Cel pregui i intercedeixi per nosaltres!

(1) Que comença "Eulàlia era una bona noia, tenia un bell cos i una ànima encara més bella, els enemics de Déu la volien vèncer, fent-la servir al diable, però ella no va escoltar als malvats que volien fer-la negar a Déu, que és al Cel..." 

Les advocacions de la Mare de Déu

Les advocacions marianes són diverses facetes o aspectes, aparicions i fins imatges de la Mare de Déu. 

Nostra Senyora de Loreto, a Llardecans

Amb les persones també passa això. Un pot ser el fill del Joan i l'Àngela, el germà del Joan, el que tenia uns avis nonagenaris, l'espòs, el pare de família nombrosa, el tiet, l'avi, el cosí, el parent, l'amic, el veï, el llicenciat, el catedràtic, el professor, el director, el catòlic convençut i practicant, el pluriempleat, el viatger per Espanya i Europa, el políglota que parla sis idiomes, el que ha publicat dos llibres, el qui és el cap d'una empresa familiar, el que ha viscut a diverses localitats diferents i uns quants domicilis més, el jugador d'escacs, col·leccionista i filatèlic, el que sap fer bricolatge i reparar avaries mecàniques, el que troba solució als problemes, l'erudit que té uns coneixements enciclopèdics, i molt més, i és una mateixa persona, en aquest cas un home concret d'un determinat lloc i època, que tot i que el sabem únic i el considerem globalment, el solem  tractar preferentment en una d'aquestes condicions o bé en un determinat moment ens pot interessar dirigir-nos a ell per una faceta seva específica. I si això passa en un ésser humà normal (1), molt més passa amb els excepcionals, com els sants. 

Una altre manera de veure-ho és amb els retrats d'una mateixa persona. De nadó, de nen, de jove, d'adult, de gran... de manera que un filòsof com Parmènides, si els contemplés, diria "Es nota que ets tu!" i un altre com Heràclit observaria "Com has canviat!" (2), ja que poden ser ben diferents i en canvi es tracta d'una sola i única persona (3), tot i que en els extrems d'edat o de circumstàncies (4) no ho reconeixeriem si no ho sabéssim o no ens ho diguessin (5). 

I si això passa, i ens hi trobem constantment a la vida, molt més  amb la Verge Maria, que té la condició única de ser sempre immaculada, preservada per Déu del pecat original i de tot pecat per una anticipació de la Redempció del seu Fill diví, del que és mare virginal i, que com que Ell és Déu, és també Mare de Déu. Ella és l'ésser humà més perfecte, la nova Eva de la nova Creació i del món nou salvat i sant, i si Jesucrist, completament humà i plenament Déu, encara ho és més, en Ell, que és el nou Adam de la nova Creació, hi ha la divinitat, cosa que el fa un cas especial i únic. Tots dos, mare i Fill, tenen en comú que allà on els originals Adam i Eva van fallar i després també ho va fer el poble d'Israel en l'Antiga Aliança, ells van ser fidels i inauguren la Nova Aliança definitiva i eterna. I el tema de les advocacions és especialment propi de la Verge Maria per aquesta condició tan especial seva i perquè després de la seva Assumpció en cos i ànima al Cel, està a la Glòria, on a més la Santíssima Trinitat l'ha coronada com a reina i emperadriu de Cels i Terra, Mare i advocada nostra, només per sota de Déu, però per sobre de tots els àngels i tots els sants.

Preguem a la Mare de Déu i reverenciem-la en totes les seves advocacions!  

(1) El retrat correspon al meu pare, que era una persona de bon cor, preocupada pels altres, cordial i polifacètica, generosa i sempre disposada a ajudar, que a més de ser molt intel·ligent i treballador tenia una autèntica capacitat i vocació didàctica, però al que la tragèdia va marcar diverses vegades a la seva vida: mort del germà essent molt jove, viudedat als dos anys del primer matrimoni..

(2) Aquesta observació se la dec a un professor meu de Filosofia del que ara no recordo el nom, que la va fer en una classe. Són dues maneres de veure el mateix, la identitat essencial i els canvis notoris. 

(3) A l'Extrem Orient hi ha una dita: "la persona és la mateixa dels 3 als 99 anys", referint-se a que de recent nascut no, però als pocs anys ja s'apunten els trets fisiognòmics i fins de personalitat que més o menys tindrà tota la vida, tot i que hi pot haver excepcions. 

(4) Com el cas de si en una època estava més gros o més prim, però a vegades coses superficials com els vestits, el cabell llarg o curt i per l'estil.

(5) Com també les visions que cadascú té de una mateixa persona i la seva relació amb ella, poden ser diverses: un l'estima, l'altre n'és amic, per un altre és un conegut o encara el té vist o n'ha sentit a parlar. Igual que la classe de relació, algú el coneix molt bé, un altre bastant, un altre poc, un en té una visió molt encertada, l'altre la té parcial, un altre només s'hi relaciona professionalment o en alguna de les seves facetes i fins pot passar que la visió que se'n té per part d'algú sigui poc semblant. O la frequència i intensitat de la relació i encara d'altres factors, que poden dependre de temps, lloc, cultura i història personal de l'un i de l'altre. Així cadascú pot donar una visió pròpia de com és algú, moltes seran iguals o concordants, altres semblants o complementàries, però algunes, per determinats motius, de l'un o de l'altre o de determinades situacions, poden ser diferents.   

La Plena de Gràcia

La solemnitat de la Immaculada Concepció de la Verge Maria, celebrada cada any el 8 de desembre, és una de les dues festes marianes més importants de l'any, essent l'altre la de la seva Assumpció amb cos i ànima al Cel, el 15 d'agost. 

La de la Immaculada Concepció, dita també la Puríssima, es troba a l'inici de l'any litúrgic, perquè és l'inici de la vida de la Mare de Déu, preservada del pecat original i de tot pecat a la seva vida per un gran do de Déu que li va anticipar la Redempció obtinguda pel seu Fill diví, Nostre Senyor Jesucrist, en atenció a la seva condició de ser l'escollida entre totes les dones per la Santíssima Trinitat per ser la Mare del Salvador, de Déu Fill encarnat en ella i fet home. I l'Assumpció és la culminació de la seva vida terrenal incontaminada i sempre unida a Déu. 

Que Maria va ser tota la seva vida lliure de pecat ja es venia considerant des dels primers segles, al III Concili Ecumènic d'Efes l' any 431 ja se la va reconèixer com a veritable Mare de Déu, i això suposava una condició molt especial per a ella, i al segle V ja apareix documentada la seva Immacula Concepció, per tant és una tradició antiquíssima, que va sorgir tant dels apòstols que l'havien coneguda, com de la reflexió de diversos textos bíblics, com la promesa de Déu a Adam i Eva d'una dona que trepitjaria el cap de la serp, al llibre del Gènesi, i també la dona vestida de Sol i amb corona de 12 estrelles del llibre de l'Apocalipsi que s'enfrontava al drac. Però sobretot a l'Anunciació, quan l'arcàngel Gabriel la saluda com "Plena de Gràcia" i Maria es va torbar, pensant per que la saludava així, perquè se n'adonava del que això significava.  I és la Verge Maria com a nova Arca de l'Aliança que va portar a Déu al seu si, i essent Jesucrist carn de la seva carn, ja en aquest món va rebre de Déu diversos dons molt especials i únics, com estar present en tota la vida del seu Fill diví, la Dormició i l'Assumpció i la seva Puríssima Concepció, preservada ja del pecat original.

En els Evangelis Maria té un paper fonamental des del seu "Si" a l'anunci angèlic, que fa possible l'Encarnació de Crist i la Redempció de la Humanitat, passant pel anunci de l'àngel a Josep, el reconeixement de Sta. Elisabet i del nonat St. Joan Baptista en la Visitació, el Magnificat, el Naixement virginal miraculós, l'adoració del Nen i les benediccions de Simeó i Anna, la fugida a Egipte i el retorn, la vida oculta de Jesús, el retrobament de Jesús al Temple, la iniciativa que pren a les noces de Canà, avançant l'hora del Senyor, la seva presència a la Passió i al Calvari, el testament de Jesús a la Creu donant-li  la seva Mare com a mare al seu deixeble més estimat, St. Joan apòstol, també present amb ella allà, la seva presència a la Pentecosta presidint als apòstols... I quan una dona li va dir a Jesús una lloança al si matern que el va portar i als pits que el van alimentar, el Senyor no nega, sinó que en fa una lloança encara més oportuna i gran: "Més aviats feliços els que escolten la Paraula de Déu i la guarden", referint-se en primer lloc i sobretot a la seva Mare. Perquè Maria, sempre verge i sempre sense cap rastre de pecat, amb la seva escolta atenta i recepció de la Paraula, el seu viure sempre en la presència divina i perfectament conforme a la voluntat de Déu tots els moments de la seva vida, per la seva perfecció va ser l'escollida per Déu i va fer possible l'Encarnació. En els Evangelis surt en diverses ocasions que "Maria conservava aquests records i aquestes paraules en el seu cor, i els meditava". 

Per això Déu estima més a Maria, la Verge Mare del seu Fill, que a tota la resta de la Creació, i Ella estima més a Déu que la resta de la Creació junta. És un misteri gran i molt joiós aquesta especialíssima relació de Déu amb Maria i de Maria amb Déu.   

En la seva aparició l'any 1830 a París a Sta. Caterina Labouré, la mateixa Verge li va indicar la jaculatòria "Oh, Maria, sense pecat concebuda, pregueu per nosaltres que recorrim a vos". El 8 de desembre de 1854 el Papa Pius X va proclamar el dogma de la Immaculada Concepció. I en l'aparició a Sta. Bernadeta Soubirous a Lourdes el 1858, la Mare de Déu se li va presentar dient-li "Jo sóc la Immaculada Concepció". És a dir que Maria mateixa ens diu que aquest títol és la que la defineix. 

Aquesta advocació de la Mare de Déu és la patrona d'Argentina, Brasil, Colòmbia, Corea, Còrsega, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Filipines, França, Guatemala, Japó, Liechtenstein, Macau, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Paraguai, Perú, Polònia, Portugal, Suïssa, Uruguai, Veneçuela i Xile. Des del segle XVII també és la patrona de la ciutat de Lió, a França, que celebra en honor seu la Festa de les Llums en la data de la seva celebració. 

Siguem ben devots de tan divina i celestial Mare de Déu i nostra, i que Ella, mitjancera de totes les gràcies, ens protegeixi, ens guii, consoli, intercedeixi i pregui per nosaltres, i tinguem la seva companyia i assistència sempre a la nostra vida i sobretot a l'hora de la nostra mort!

Pels seus fruits els coneixereu

Sant Ambròs (c. 339 - 397), doctor de l'Església, un dels 4 doctors llatins originals, i un dels més destacats pares de l'Antiguitat, va ser proclamat bisbe de Milà per aclamació popular l'any 374, quan era governador romà.  En aquella època molts bisbes s'escollien així i hi ha casos en que se'ls escollia entre els laics i  ordenava preveres i a continuació bisbes i fins i ha algun cas en que van ser ordenats a la força, contra la seva voluntat, plorant per la responsabilitat que els obligaven a assumir, no considerant-se dignes, i pel que això significava per a la seva salvació si no se'n mostraven a l'alçada, però que després van ser uns bisbes excel·lents i sants. I St. Ambròs va exercir amb molta dignitat i es va santificar en el càrrec.

 

Una imatge primerenca de St. Ambròs, en un mosaic 

Se'l recorda per exemple per haver obligat a l'emperador catòlic Teodosi (379 - 395) a fer penitència per readmetre'l a la comunió eucarística l'any 390 després de la massacre de Tessalònica duta a terme per les seves tropes, i per la seva lluita contra l'arrianisme, llavors encara fort i del que alguns emperadors anteriors n'havien sigut adherents, defensant St. Ambrosi sempre i de totes les maneres l'ortodòxia de l'Església, no dubtant en negar-se a lliurar la basílica de Milà i una altra església de la ciutat als arrians com li va ordenar l'emperador  arrià Valentinià II (375 - 392) diverses vegades els anys 385 i 386, fins i tot quan va en una ocasió va enviar l'exèrcit a desallotjar-lo, St. Ambrosi es va atrinxerar a l'interior de la basílica, i de nou es va sortir amb la seva, perquè el poble l'ajudava i els soldats també estaven amb ell, tot i que els seus caps militars fossin arrians. Per evitar el tumult popular i tot i que la seva mare, l'emperadriu Justina, que era una arriana fanàtica i que per això estava molt enemistada amb St. Ambròs, li incitava i li demanava junt amb alts càrrecs cortesans i militars, Valentinià va cedir i va revocar totes les ordres. En canvi l'altre emperador Gracià (367 - 383), que era catòlic, va ser molt amic de St. Ambrosi des que el va conèixer, i es va deixar guiar i aconsellar per ell, tenint-lo com el seu mestre.  

La catedral de Milà amb el famós Duomo, una meravella arquitectònica a la par amb la seva vitalitat espiritual 

Nostre Senyor Jesucrist ens diu que pels fruits es coneix la persona, i els de St. Ambròs van ser molt notables. fins i tot a llarg termini. Va ser ell qui va catequitzar i batejar l'any 387 a St. Agustí, del que en va ser mestre durant un temps, al principi de la seva conversió. I la diòcesi de Milà, de la que ell va ser bisbe, no sols ha conservat el ritus ambrosià de la Missa, que encara avui es celebra, i el cant ambrosià diferent al cant gregorià, que encara s'usa, sinó que ha sigut al llarg de la història un bisbat amb molts sants i encara avui té una vitalitat cristiana sorprenent per als nostres temps. St. Ambrosi ha donat fruits grans i perdurables. 

Que ell pregui i intercedeixi ajudant-nos a mantenir la integritat i la puresa de la fe catòlica arreu del món!

Un sant i un miracle del mar

Sant Nicolau (c. 270 - c. 345) és un sant que s'ha convertit en el protector i patró dels nens i com que la seva festa és el 6 de desembre, a molts llocs d'Europa se'l considera popularment el que en l'època de les festes nadalenques porta regals als nens, en unes festes per l'estil de la dels Reis a Espanya, i aquesta és la seva faceta més festiva i coneguda, però no ho és tant que també és un dels sants patrons de la gent de mar, protector dels mariners i pescadors, dels vaixells i la navegació i d'algunes ciutats amb port. 

                                                       

St. Nicolau (1903), d'Uros Predic (1857 - 1953)

I en aquest sentit és curiós que en un llibre de Geologia que vaig llegir ja fa bastant anys, va aparèixer una referència a un sant, que no sé si era ell o un altre, que en ocasió d'un tsunami al Mar Egeu a causa d'un terratrèmol va salvar la vida dels habitants d'una ciutat grega. 

El llibre explicava que un miracle que s'havia atribuït a aquell sant i que es considerava llegendari, les excavacions arqueològiques havien comprovat que era cert, perquè les restes de la ciutat no mostraven els signes de destrucció de molts altres punts del litoral. I citava textualment el relat, que jo cito de memòria: "Havent vist la població que el mar retrocedia molt lluny i savent que això significava que després tornaria amb molta més força amb una onada molt alta i destructora de tot el que trobés al seu pas terra endins, no tenint temps per evacuar la població van cridar al sant, el qual va acudir de seguida a la platja. I en efecte a la llunyania de l'horitzó es va veure la línia d'una onada gegant que avançava ràpidament vers ells. Llavors el sant, davant tota la gentada reunida a l'expectativa, va fer amb el dit tres grans creus a la sorra de la platja, i quan la gran onada ja estava arribant es va agellonar de cara a ella i es va posar amb els braços i les mans aixecades en la postura de pregària, com ordenant-li que es detingués. L'onada descomunal va arribar fins a poca distància de la platja i llavors va succeïr el miracle: de sobte es va detenir, va oscil·lar una mica cap a davant i cap a darrera com dubtant de si seguir endavant i finalment va inclinar-se una mica per la part de dalt  com reconeixent el poder que emanava del sant i l'ordre que li donava de retirar-se, i obeïnt-la va començar a retrocedir i a fer-se més petita allunyant-se d'aquella zona sense causar cap dany. Tots els que ho van veure quedaren admirats del gran miracle que els havia salvat, i quan el mar tornà de nou ho feu de forma pacífica i en les condicions normals". 

El mar turbulent (1910) d'Uros Predic: St. Nicolau i el patriarca

I l'autor deia, en aquell llibre de ciència en la que aquest episodi era una raresa, que no sols els testimonis de l'època ho asseveraven i l'arqueologia moderna ho confirmava, sinó que hi havia una explicació científica, que just en aquella zona dos diferents onatges havien fet una interferència destructiva pel tsunami i que els càlculs que ell mateix i altres havien fet mostraven que un cas així produiria un fenòmen molt semblant al relatat en el miracle, amb la sobtada detenció, el tremolor de l'onada, el semblar que anava a trencar per la part de dalt però sense fer-ho i la ràpida retirada i al mateix temps minva, i que després ja no es repetís l'amenaça sinó que el mar tornés al seu nivell habitual. Fins i tot s'havien fet uns estudis en que les línies de la costa de la zona i properes feien possible i encara probable que, venint el tsunami de determinada direcció, dos línies d'ona haguessin coincidit al mateix lloc i al mateix temps en una interferència que les hagués anul·lat. Però no recordo el nom del llibre, que vaig agafar en prèstec d'una biblioteca, ni de l'autor, ni tampoc del sant si l'arribava a citar, que no m'hi vaig fixar massa, sorprès pel que llegia. Després l'he intentat recuperar buscant a Internet, però no l'he trobat, potser perquè com ja dic eren uns pocs paràgrafs molt diferents a tota la resta de l'obra i no deu estar referenciat per aquest fet que en el seu context era gairebé una anècdota o una curiositat. 

L'únic que em fa pensar que no es tractava de St. Nicolau és que citava unes dades geogràfiques i històriques, crec recordar que era en un lloc molt poblat de Grècia, continental o illes, en una data concreta que era del segle V o VI si no vaig errat, per tant posterior en un segle o dos, però potser la memòria em falla, tot i que acostumo a tenir molta retenció de les dates, que en aquest cas tampoc recordo, i potser era del s. IV.  I el que m'ha fet recordar-ho i pensar que potser podia ser ell era que en algunes representacions St. Nicolau surt a la platja o essent cridat amb motiu d'un mar molt agitat i amenaçador. Si no va ser aquest cas el de les cites devia ser un altre cas semblant. 

Que St. Nicolau ens protegeixi i com diu la seva oració memòria, implorem a Déu que per la seva intercessió ens guardi de tot perill que ens aparti del camí de la salvació i que així sigui!