El patró dels estudiants, aviadors i astronautes

Sant Josep de Cupertino (1603 - 1663), místic franciscà que va experimentar nombrosos èxtasis i levitacions és el patró dels estudiants, dels exàmens, dels pilots d'aviació, personal de vol i passatgers d'avió, dels paracaigudistes i dels astronautes.  Tot i que s'hi esforçava molt, tenia poca aptitud pels estudis i va tenir la sort providencial per arribar a ser sacerdot que en un exàmen decisiu li preguntessin, obrint l'examinador la Bíblia i llegint el primer text que va veure, la única pregunta la resposta de la qual coneixia bé i que en un altre exàmen, el definitiu, el bisbe, veient l'excel·lent preparació de tots els que havia examinat abans que ell decidís aprovar a tot el grup en bloc, suposant que tots anaven igual. Per això és el sant patró dels estudiants, sobretot els qui troben els estudis dificultosos, i dels qui s'examinen, sobretot d'exàmens difícils. 

En realitat semblava que se n'assebentava poc d'aquest món i que gairebé vivia ja en l'altre, almenys espiritualment i mentalment i en ocasions gairebé físicament, d'aquí els seus molts miracles, sobretot les freqüents levitacions, essent el sant que més i més destacadament ha mostrat aquest fenòmen, en ple segle XVII i comprovat pels seus companys d'Orde i superiors i per la gent, així com per inquisidors, bisbes i el mateix Papa, com també per nobles, ambaixadors, gent d'altres confessions religioses i  per escèptics o incrèduls, fins i tot un príncep protestant que el va veure levitar es va convertir al Catolicisme després de l'experiència. Per aquest fet és el sant patró de l'aviació i l'astronàutica. 

Preguem per tal que St. Josep de Cupertino intercedeixi per nosaltres, protegeixi tots els qui volen en aeronaus o astronaus i ajudi als estudiants que per aquests dies comencen el nou curs escolar i acadèmic a esforçar-se en aprendre per tal de progressar intel·lectualment i enlairar-se a la vida! 

Bisbe i catedral de Vic

El 14 de setembre, dia de l'Exaltació de la Santa Creu, és l'aniversari de l'ordenació episcopal del bisbe de Vic, Romà Casanova (Deltebre,  1956) que va tenir lloc en aquesta data de l'any 2003, quan tot just acabava de complir 47 anys. Ordenat sacerdot a Tortosa el 17 de maig de l'any 1981, nomenat pel Papa Joan Pau II va ser consagrat bisbe per l'arquebisbe de Barcelona Ricard Maria Carles (1926 - 2013) i des del 23 d'agost de 2021 és també administrador apostòlic de la diocesi vacant de Solsona, veïna de la de Vic. El seu lema episcopal és una frase de les Cartes de St. Ignasi d'Antioquia, "El meu amor està crucificat". 

El bisbe de Vic Romà Casanova celebrant a l'altar de la catedral
de Vic davant d'una imatge del dominic Sant Francesc Coll en la
Missa d'ordenació de 3 nous sacerdots, el 5 de setembre de 2010

I el 17 de setembre és la celebració de l'aniversari de la consagració de l'actual catedral de St. Pere de Vic. La seva història té més de mil anys, en realitat més de mil cinc-cents, i l'edifici actual, que fou declarat Bé d'Interès Artístic i Patrimoni Nacional l'any 1931, en conserva les diferents aportacions al llarg dels segles. 

D'una primera església de l'any 516, destruïda per la invasió sarraïna el 713 i reconstruida a partir de l'any 886 només es conserven els capitells de la cripta. Una nova edificació d'estil romànic fou construïda per l'abat Oliba, bisbe de Vic de 1018 al 1046 i famós propulsor de la Pau i la Treva de Déu, així com de la sagrera, i va ser consagrada per l'arquebisbe de Narbona l'any 1038, de la que es conserven el campanar i la cripta i alguns relleus al Museu episcopal de Vic i altres. D'estil gòtic són el claustre del 1318 i el retaule de l'altar major del 1427, obra de Pere Oller. I algunes capelles són del Barroc. 

Però la gran remodelació de la catedral tingué lloc a partir del 1781 en estil neoclàssic, essent consagrada el setembre de 1803. A partir del segle XX la catedral de Vic és famosa per les pintures a les parets de Josep Maria Sert (1874 - 1945) que després que una primera versió que va fer entre 1926 -1930 i que va ser destruïda quan la catedral fou cremada a l'inici de la guerra civil de 1936 - 1939, en va fer una segona versió diferent entre els anys 1940 - 1945. 

Han estat, entre molts altres, bisbes de Vic: 

-   Ató (+ 971), bisbe de Vic del 957 al 971, va ser nomenat arquebisbe pel Papa però fou assassinat al  seu retorn de Roma.

-  L'abat Oliba (971 - 1046), considerat un dels fundadors espirituals de Catalunya, que entre moltes   més coses erigí el monestir de Sta. Maria de Montserrat (1025),  i una gran figura europea per la seva influència a Occitània i Hispània

-  St. Bernat Calbó (1080 - 1243) que ho fou entre 1223 - 1243

-  Alfons de Tous (+ 1421), de 1410 a 1417 i que fou president de la Generalitat del 1396 al 1413

-  Llucià Casadevall (1785 - 1852),  de 1848 a 1852

-  Josep Morgades (1826 - 1901), de 1882 a 1899, en que passà a ser bisbe de Barcelona

-  Josep Torras i Bages (1846 - 1916), de 1899 a 1916

-  Joan Perelló (1870 - 1955), de 1927 a 1955

-  Ramon Masnou  (1907 - 2004), de 1955 a 1983 

-  Josep Maria Guix (1927 - 2009), del 1983 a 2003

-  I l'actual, Romà Casanova (1956), que ho és des del 2003 

També estan molt relacionats amb Vic i la seva catedral: 

-  St. Miquel dels Sants (1591 - 1625), gran contemplatiu osonenc nascut a Vic

-  L'arquitecte Josep Morató (1748 - 1826) autor de la remodelació neoclàssica de la catedral amb la façana

- Sta. Joaquima de Vedruna (1783 - 1854), de Barcelona però molt relacionada amb Vic on visqué, fundadora, el seu cos està a Osona  

-  L'escultor Josep Bover (c. 1800 - 1866) autor del monument a Balmes instal·lat a la catedral l'any   1865

-  St. Antoni Maria Claret (1803 . 1870), arquebisbe, que fundà la Congregació dels Missioners Fills de  l'Immaculat Cor de Maria, coneguts com a Claretians, a Vic el 16 de juliol de 1849 i que està enterrat a la casa mare, l'església de la Mercè al costat de la catedral

-  El sacerdot i destacat filòsof Jaume Balmes (1810 - 1848), que està enterrat i té un monument amb la  seva estàtua al centre del claustre de la catedral

- St Francesc Coll (1812 - 1875), de Gombrén, fundador, mort a Vic, on està el seu cos  

- El també sacerdot i gran escriptor Jacint Verdaguer (1845 - 1902) nascut a Folgueroles, i del que una   bona part de la seva vida i del seu ministeri tingué lloc a Osona  

- Jaume Collell (1846 - 1932), canonge 

- Sta. Carme Sallés (1848 - 1911), vigatana i fundadora 

- Josep Gudiol (1872 - 1931), sacerdot, conservador del Museu Episcopal entre 1898 i 1931

- El pintor Josep Maria Sert (1874 - 1945) ja citat...

La diocesi de Vic també té molts beats i màrtirs. 

Vic van ser seu d'un conegut Seminari, obert el 1749, que al segle XIX va arribar a tenir més de mil seminaristes i que després de la guerra civil a mitjan segle XX encara en tenia centenars, però que avançada la 2ª meitat del s. XX va anar deixant de tenir activitat, passant els seminaristes de la diocesi al Interdiocesà de Barcelona. També té un important Museu Episcopal fundat l'any 1891. No és d'estranyar que se l'hagi anomenat "La Ciutat dels Sants" i a la diocesi de Vic "Terra de Sants", com la va qualificar el papa Benet XVI després d'ordenar en pocs anys dos nous sants de la mateixa.   

Vic i la seva diocesi, que de 2019 a l'any vinent està celebrant un Sínode diocesà per a la renovació i el renaixement cristià i per una evangelització eficaç,  han estat tradicionalment un gran centre de religiositat catòlica i de cultura catalana, preguem Déu perquè ho segueixin essent al llarg de tot el nostre segle XXI i més enllà encara!  

Santa i sant i doctors de l'Església

Santa Hildegarda von Bingen (1098 - 1179) i Sant Robert Bellarmino (1542 - 1621), que es celebren el 17 de setembre, han sigut proclamats entre els 36 doctors de l'Església, primer ell el 1931 i després ella el 2012. Comparteixen dia de celebració i diverses coses més com la seva obra polifacètica en molts camps, potser més destacada encara en la santa, d'interessos i realitzacions variadíssims, i un comú interès de tots dos per la ciència.  

Tots dos molt grans sants, amb un reconeixement relativament tardà i recent, l'arquebisbe St. Robert Bellarmino, jesuïta italià, fou beatificat el 1923 i canonitzat el 1930 pel papa Pius XI i l'abadessa Sta. Hildegard von Bingen, benedictina alemanya, que ja havia sigut considerada santa de forma més o menys general, va ser canonitzada de forma extraordinària, o "equivalent", per Benet XVI el 2012. Això sí, per la excepcional valua de la seva obra i els seus escrits, tots dos foren declarats doctors de l'Església tot seguit, St. Robert Bellarmino un any després de ser proclamat sant i Sta. Hildegard al mateix any, junt amb St. Joan d'Àvila. La labor de tots dos és immensa i difícil de resumir, havent d'anar a les seves biografies per tenir-ne una breu ullada. Com amb tots els altres que ho són, se'ls pot aplicar el "doctors té l'Església" per a consultar, decidir i aprofundir en les qüestions dubtoses, la teologia, la religiositat i la fe. 

Que ells ens ajudin en l'ortodòxia i la santedat, que preguin i intercedeixin per nosaltres i per tot el món i que així poguem seguir el seu camí i la seva doctrina del seguiment de Crist! 

Sants màrtirs

Sant Corneli (+ 253) papa, i Sant Cebrià (+ 258), bisbe de Cartago, es celebren junts el 16 de setembre. Ells dos defensaren fermament que, ja que l'Església té el poder diví de perdonar els pecats, atorgat per Crist als apòstols al donar-los l'Esperit Sant, els apòstates durant les persecucions podien ser perdonats després de fer penitència, i ser readmesos a l'Església. Això dona encara més valor, si cap, a la llibertat i voluntarietat del seu martiri com a testimonis per la caritat de la veritable fe. 

Hi ha hagut màrtirs des del principi de l'Església, sants que van acompanyar a Jesús fins a compartir la seva mort en creu, començant per St. Esteve, el protomàrtir, que va ser apedregat i per tots els apòstols, que foren tots ells màrtirs exceptuant St. Joan, que fou confessor, essent torturat però per un  miracle diví no perdent la vida, i morí exiliat. Però el temps en que hi ha hagut més màrtirs cristians és el segle XX i encara n'hi ha actualment i molts, més dels que ens pensem. 

En molts països encara ser cristià o més encara convertir-se al Crist pot suposar pena de mort de part de les autoritats o sinó llargues penes de presó, però també hi ha molts cristians a països del món que són massacrats per terroristes, que viuen en la inseguretat davant els seus propis compatriotes i en ocasions fins i tot veïns i en casos extrems familiars seus, o que com a mínim són menystinguts i marginats, tant sols per creure que Jesucrist és veritable Déu i veritable home, el nostre Salvador individual de cadascú i Redemptor de tota la Humanitat, i cap de l'Església universal, on ens acollim a Ell i ens fem seus pel baptisme i el trobem real i viu en els sacraments. Per creure en Ell i ser de la seva Església molts cristians arreu del món estan en perill i poden ser màrtirs, com els cristians dels primers segles. 

Germanes missioneres de la caritat de Sta. Teresa de Calcuta, màrtirs al Iemen
 l'any 2016, víctimes d'un grup terrorista: dues eren de Rwanda, una de Kenya  
i una de la Índia, i havien anat al Iemen a servir i ajudar als pobres i malalts.

Que St. Corneli i St. Cebrià preguin per nosaltres al Cel, que tinguem forces de ser si cal testimonis com ells i tots els altres innombrables màrtirs, que siguem conscients d'aquells cristians que a molts llocs viuen perseguits i amenaçats, que els ajudem i preguem per ells i que sapiguem fer i en tota circumstància la voluntat de Déu, que és la nostra felicitat temporal i eterna!

Reina dels màrtirs

La Mare de Déu dels Dolors, que es celebra l'endemà de l'Exaltació de la Santa Creu:

Tot i que no va haver de donar la vida, la Verge Maria va ser màrtir perquè va compartir la Passió del seu Fill amb els seus sofriments i la compassió d'Ell al donar la seva vida pels pecadors. Maria estava al peu de la creu quan Jesucrist fou crucificat i morí en ella, i en el seu testament Jesús la donà per Mare del seu deixeble estimat i Mare celestial de tots nosaltres, els seus seguidors. El dolor de la Mare Dolorosa a la Passió fou tal, que si bé per la providència divina mai fou maltractada a la seva vida, sí que visqué la Passió amb una empatia maternal total, com si li succeïs a ella mateixa, sofrint el martiri interiorment, una espasa travessant-li el cor, i per tant compartí els mèrits del martiri i més encara és la Reina dels màrtirs. 

Ja Simeó li havia anunciat en la presentació de Jesús al Temple, que hauria de patir i això es va acomplir sobretot al Calvari però els dolors i sofriments de Maria foren diversos a la seva vida. Tradicionalment s'ha parlat dels 7 dolors de Maria: 

- La profecia de Simeó

- La fugida a Egipte 

- La pèrdua de Jesús al Temple 

- La trobada amb Jesús al Via Crucis 

- Jesús a la Creu

- Maria amb Jesús mort als braços 

- L'enterrament de Jesús en una tomba 

La Mare de Déu dels Dolors s'ha representat artísticament com a tal, en aquesta advocació, i també en les variants, derivades de la mateixa de la Mater Dolorosa, la Stabat Mater i la Pietà, com també n'està molt relacionada l'advocació de la Verge de la Soledat. 

Havent compartit amorosament els sofriments de Crist, ara Maria està glorificada per sobre de tota criatura, àngels i sants, només per sota de Déu mateix. L'amor que la Santíssima Trinitat té a la Verge i  Mare de Déu i el que aquesta té a la Trinitat és superior a qualsevol altre amor al Cel i la Terra i d'igual manera l'amor que Maria té als homes i dones del món és el més gran després de l'Amor diví. Ella ara és a favor nostre la intercessora, defensora, protectora i mitjancera de totes les gràcies i favors divinis.

Siguem fills ben devots i amatents de tant bondadosa, amorosa i poderosa Mare del Cel i recorrim sempre a ella, Verge gloriosa i beneïda!  

L'arbre de la vida eterna

El 14 de setembre és la festa de l'Exaltació de la Santa Creu.

La Creu de Crist és la única porta del Cel 

La Santa Creu on va morir el Salvador del món, Nostre Senyor Jesucrist, és el veritable arbre de la vida, que dona la vida eterna, obre les portes del Paradís i ens fa hereus del Cel. 

Perquè quan Déu creà als primers éssers humans, Adam i Eva, pares de la Humanitat, al Paradís terrenal on els va instal·lar hi havia dos arbres especials, el prohibit, perillós i temptador arbre del coneixement del bé i del mal, i el benèfic i extraordinari, però al que llavors no van recórrer, arbre de la vida. Tot i que Déu ja els havia avisa i els ho havia vedat, la temptació de la primera serp que van trobar va induir a Eva primer i Adam després a menjar del fruit prohibit en lloc del fruit permés i recomanat, una elecció terrible. Per aquella desastrosa decisió, fruit de la desobediència, la desconfiança i l'orgull dels primers pares de la Humanitat, van entrar en el món el pecat, la pèrdua, la pena, el dolor i la mort, i tot va anar ràpidament de mal en pitjor: trencada la inicial confiança i intimitat en Déu, Adam i Eva es van trobar nus, culpables i avergonyits, es van amagar de Déu, van mostrar irresponsabilitat i van intentar excusar-se, trencant-se també l'harmonia entre ells i amb el món, que els va deixar de ser paradisíac per tornar-se dur i difícil i aviat perillós i hostil, al cap d'un temps ja es produïa el primer assassinat per enveja i gelosia, que a més va ser un fratricidi. 

Sense la presència i la intimitat divina immediata, de la que havien decidit prescindir i allunyar-se'n, cosa que Déu va acceptar i sancionar per respecte a la llibertat que els hi havia donat, l'home es va trobar sol i la situació humana va anar descendint cada cop més, degradant-se i degenerant, fins a la maldat general que va portar al càstig del Diluvi i més encara, quan la supèrbia humana va voler aixecar insensatament una torre per arribar fins al cel, potser amb la demoníaca pretensió de intentar corrompre'l com ja havien fet amb la terra, es van trobar que ja no s'entenien entre ells mateixos. 

Però ja des del principi Déu, llavors mateix del pecat original i dirigint-se als primers pares, va prometre un Salvador que redimiria la Humanitat i revertiria la situació. El pecat i la mort no tindrien ja la última paraula sinó que la tindria la bondat, el perdó i l'amor de Déu. Era una missió que només podia fer Déu mateix i per això es va encarnar i es va fer home en Jesús de Natzaret, fet en tot igual que nosaltres excepte en el pecat. Ell i ja anticipadament la seva mare, la Verge Maria, amb la Salvació i Redempció obtingudes per l'encarnació, mort en Creu i resurrecció de Jesús, el Messies Fill de Déu, serien els nous Adam i Eva sants, tal com Déu els volia, de la Creació renovada, en que Ell seria el Rei i Senyor de l'Univers i la seva virginal mare Maria, Mare de Déu per ser mare seva, un cop assumpta en cos i ànima al Cel i glorificada, la Reina i Emperadriu de Cels i Terra. 

I no es d'estranyar que si en un arbre l'enveja i malignitat del diable va aconseguir la seva temporal victòria al principi dels temps, en el temps finals fos en un altre arbre, el de la Creu del Calvari, en el que el sacrifici de Crist per nosaltres restaurés totes les coses i encara les millorés, ja que del mal diabòlic Déu en treu un bé més gran i no retornem tan sols al Paradís sinó que sóm cridats a compartir la Glòria de Déu en el Cel, gaudint de la immensa felicitat de la visió beatífica en seguretat i per tota l'eternitat. 

La Creu de Crist, on va morir el Salvador del món, és el veritable arbre de la vida, que dona la vida eterna. Acollim-nos a ella, el símbol de que hem estat salvats i redimits i que el mal ha sigut vençut, i mengem del seu fruit de vida, l'eucaristia del Cos i la Sang de Crist, en el si de l'Església que va néixer del traspassat Cor de Jesús mort en ella!

Un dels 8 doctors de l'Església originals

Sant Joan Crisòstom (c. 347 - 407)

És un dels 8 doctors de l'Església originals. 

St. Atanasi (296 - 373) 

St. Gregori Nazianzè (329 - 390) 

St. Basili el Gran (330 - 379) 

St. Ambròs de Milà (340 - 397)

St. Jeroni (346 - 420) 

St. Joan Crisòstom (347 - 407)

St. Agustí (354 - 430)

St. Gregori Magne (540 - 604) 

Dels quals 4 són occidentals (St. Ambròs, St. Jeroni, St. Agustí i St. Gregori Magne), és a dir de llengua llatina, i 4 orientals (St. Atanasi, St. Basili, St. Gregori de Nazianz i St. Joan Crisòstom), és a dir de llengua grega. 

St. Joan Crisòstom era un extraordinari orador - Crisòstom vol dir "boca d'or" - d'un  poder de convicció excepcional, la qual cosa es traduí en la conversió de molts heretges i pagans i en la reforma moral de molts ja cristians, en sentir les seves persuasives homílies com de foc, per l'efecte que feien en les ànimes que les escoltaven, perquè era molt clar en aplicar l'Evangeli a les circumstàncies quotidianes.

Unes frases seves: 

"Si no aconsegueixes trobar a Crist en el pobre que demana a la porta de l'Església, tampoc el trobaràs en el calze". 

"Com l'arna corrou els vestits, l'enveja corrou l'home"

"Has de sentir vergonya quan pequis, no quan et penedeixis"

"El pecat és una ferida, la contrició una medicina"

"Destruir un fetus és pitjor que l'assassinat, perquè no es pren la vida a un ja nascut, sinó que s'impideix que neixi" (1)

"Has pecat? Ves a l'església i digue-li a Déu "He pecat", confessa la teva culpa per a alliberar-te'n"

"Més que ningú altre, els cristians no podem corregir als pecadors per la força, sinó que sempre cal persuadir-los amb amabilitat per tal que tal com vol Déu s'allunyin del mal per elecció pròpia" 

"Fins i tot el més virtuós i honest es salva per la misericòrdia i l'amor de Déu"

"Els sants són molt afectuosos i tendres amb els éssers humans i fins i tot també amb els animals, demostrant a uns i altres gran bondat i amabilitat"

"Per molt que facis, si no fas be a altres, no fas res gran"

"Siguis on siguis, sempre pots erigir un altar a Déu en la teva ment per mitjà de l'oració"

"Així com el cos no pot viure sense ànima, l'ànima sense oració està morta i corrompuda"

Bisbe i Pare de l'Església, en la seva vida va sofrir exilis, en el segon dels quals va morir, per haver parlat amb molta força i claredat a governants i autoritats del seu temps. L'Església oriental (ortodoxa i greco-catòlica) el considera un dels 3 Sants Jerarques, junt amb St. Basili el Gran i St. Gregori Nazianzè, un títol que el mostra destacat. 

També va establir la divina litúrgia amb les anàfores de la Missa que porta el seu nom, que junt amb la de St. Basili és una de les dues en ús a l'Església oriental, incloent als greco-catòlics units a Roma i en comunió amb el Papa. 

Deixem-nos convèncer també nosaltres per la força de les Sagrades Escriptures i mirem d'aplicar-les a tots els aspectes de la nostra vida i de predicar-les amb tota la intensitat salvadora i renovadora del seu missatge, com ell feia!. 

  

(1) És a dir, es va encara més enllà de l'assassinat d'un ésser humà ja viu i no se'l deixa ja ni arribar a ser.