Fa anys, estudiant en l'Institut de Ciències Religioses de Vic, em va arribar un document en que si no m'equivoco, es parlava "dels 8 elements presents en la majoria de les religions". No recordo l'autor, però el vaig trobar molt interessant. La informació ens l'havia proporcionat als alumnes de la seva classe el professor Francesc Xavier Marín, un dels membres del professorat dels qui vaig aprendre més, dins el molt alt nivell de tots. Recordo que acabada la classe, com ens havia proposat fer un treball de l'assignatura, li vaig dir que miraria de fer un estudi sobre aquests 8 elements procurant-ho fer en una clau evolutiva i/o lògica en que un portés a l'altra. El professor Marín ho va pensar un moment, considerant-ho, i em va dir "et costarà lligar-ne alguns" en el conjunt, acceptant que ho fes. I així va ser, em va costar trobar el lligam seqüèncial d'uns quants, si bé d'altres va ser molt fàcil, però al final ho vaig aconseguir més o menys pel treball i finalment, tot i que adaptant-ho, ho he anat arrodonint.
 |
| El Sant Sopar, de Joan de Joanes (c. 1562) |
Els primers 4 elements que vaig seleccionar van ser molt fàcils de relacionar, i sense haver de canviar ni tan sols el seu nom ni el significat, sinó respectant totalment l'original, excepte alguns canvis molt menors. Eren els següents:
1. Hierofania. La manifestació del sagrat, allò diferent al temporal i mundà. Aquesta experiència espiritual, que pot anar des de la Teofania a una cratofania, està en la base de la religió, com a revelació fundadora. En l'Antic Testament tindríem les aparicions a Abraham, l'esbarsser ardent que no es consumia de Moisès, la manifestació divina al Mont Sinaí a Moisès i el poble d'Israel...I en el Nou Testament n'hi ha moltes, des de l'Anunciació a Maria, els somnis de St. Josep i la inspiració d'Elisabet ja precedida per l'aparició angèlica a Zacaries, l'avís i adoració del Naixement a pastors, mags i ancians del Temple, el Baptisme de Jesús al Jordà i el testimoni de St. Joan Baptista, la personalitat, predicació i els miracles de la vida pública de Jesucrist, i la Transfiguració, però sobretot el tram final del Sant Sopar amb la institució de l'Eucaristia, la Passió i mort en creu, la Pasqua i les aparicions, l'Ascensió i la Pentecosta.
2. La recepció i inculturació. L'original deia "mite", però això sembla implicar massa un component mític o llegendari, que en el cas del Cristianisme, religió històrica i veritable, no hi és sinó que senzillament forma part de la mateixa condició humana, com poden ser diverses visions segons els testimonis sobre un mateix fet, cosa que sempre pot passar i passa a la vida humana. Es tracta que l'experiència fonamental o fundadora s'insereix en una determinada llengua, cultura, mentalitat, història i geografia, en unes determinades personalitats... Així en l'Antic Testament en el poble jueu, la mentalitat semítica, els líders que tingueren el do de la revelació, els profetes, la situació socioeconòmica i política del seu temps, l'experiència de l'Exili i del retorn quan es reuneixen, redacten i proclamen els textos sagrats. En el Nou Testament és l'ambient de l'Imperi Romà i de l'Hel·lenisme, la pluralitat de corrents jueves i de filosofies gregues del moment, les llengües aramea (oral) i grega (oral i escrita) especialment el grec koiné, la personalitat pròpia de St. Pere, St. Joan, St. Jaume i els apòstols i sobretot de St. Pau, dels quatre evangelistes, dels màrtirs començant per St. Esteve, dels Pares apostòlics... D'aquí en surten els textos sagrats del Nou Testament, la tradició, el Símbol dels Apòstols i el Credo (1). Les experiències numinoses es veuen mediatitzades per la pròpia condició humana i la situació espacio-temporal en el moment clau inicial.
3. Ritu. L'experiència religiosa fonamental, transmessa en una determinada forma de vida i època, es repeteix per tal que tots en el futur hi puguin retornar, com a mínim espiritualment, i participar-hi. En l'Antic Testament i el Judaisme era sobretot la celebració de la Pasqua jueva, recordant i volent actualitzar, la Nit de l'Èxode. En el Nou Testament i en el Cristanisme és sobretot l'Eucaristia, instituïda pel mateix Jesucrist en el Sant Sopar per donar-se Ell mateix en Cos i Sang, i en Ànima i Divinitat, com aliment espiritual per a aquesta vida i per a la vida futura i eterna, i per al perdó dels pecats obtinguda en la seva Passió, Mort en Creu i Resurrecció. Per poder accedir a aquest Sant Sacrifici de la Missa, com si estiguessim al Cenacle, al Calvari i al Dia de Pasqua o com si aquests tinguessin lloc en l'ara i aquí arreu del món, i per participar-hi vitalment, personalment, intel·lectualment i anímicament de forma plena, hi ha l'entrada que és el Baptisme, instituït pel mateix Jesucrist al santificar l'aigua al Jordà amb el seu, i hi ha la manera vàlida i eficaç de fer-ho, sacramentalment, amb la donació de l'Esperit Sant a la Pentecosta, i amb la seva continuació els sagraments de la Confirmació i l'Orde Sacerdotal. Així és Déu mateix, la Santíssima Trinitat, la que està present i actua a la Missa i a tots els sacraments, a la Litúrgia de les Hores i a l'oració, a l'Església, a la vida consagrada, al seguiment evangèlic de Crist, a les bones obres fetes per caritat...
4. Festa. Quan tot un poble, o una comunitat, es torna creient i s'uneix a la celebració del rite, separant uns dies i uns llocs del temps i les activitats profanes, s'arriba a la festa. Expressió màxima de llibertat i de connexió amb Déu i amb el sagrat. En l'Antic Testament aquesta era sobretot el dissabte, dia de la setmana reservat al Senyor, i les festes al llarg de l'any, molt especialment la Pasqua i la Pentecosta jueves. En el Cristianisme són tots els diumenges de l'any, Dia del Senyor, així com les Festes de Nadal i de Setmana Santa i Pasqua, amb les seves celebracions religioses i vacances, i els dies festius d'origen religiós al llarg de l'any, molt especialment les grans festes marianes com la Immaculada Concepció, l'Assumpció de Maria i altres, així com algunes de grans sants. Les festes i les vacances, tot i que avui en la nostra societat occidentals s'han anat secularitzant, sempre són inicialment religioses, és a dir que tenen un origen religiós, sagrat (2).
Fins aquí els 4 primers elements, de tipus més aviat col·lectiu i inicials, que em van ser molt fàcils d'ordenar i de lligar lògicament i alhora en successió cronològica. Més difícils em van ser els 4 següents elements, com ja m'havia avisat el professor, perquè són d'un tipus diferent i a primera vista no tan clars d'incloure en un esquema conceptual. Ja dic que ho vaig aconseguir, basant-me en altres estudis, primer d'una manera més provisional i per a mi no tan satisfactòria com els primers, tot i que el treball en que ho vaig presentar no sols em va ser acceptat i aprovat sinó que va tenir una molt bona qualificació, potser per l'atreviment, pel novedós del tema i pel resultat finalment exitós malgrat la dificultat. Més tard, però, canviant algun concepte i modificant-ne algun altre, i aprofitant-me de reflexions i d'altres estudis posteriors i diferents, de tipus psicològic sobretot i aparentment no relacionats, que em van servir per poder treballar-ho més, he aconseguit una síntesi que trobo satisfactòria. No sé si hi vaig posar cap referència en el treball de fi de llicenciatura d'Humanitats del 2004 o més probablement en el de fi de llicenciatura de Ciències Religioses del 2015 - tot i que havia acabat els estudis el 2005, vaig tardar 10 anys en fer el treball - però per aquells anys hi anava treballant de tant en tant i fent adaptacions i aportacions externes, comparacions amb altres temes i buscant similituds, fins arribar a la conclusió definitiva (3). Però ho deixo per una altra entrada en aquest Blog.
(1) Cal pensar en l'adaptació cultural si el Cristianisme en lloc d'expandir-se principalment cap a l'Oest en la seva versió primera i ràpida, majoritària i principal, de l'Església, ho hagués fet cap a l'Est, per exemple. Però la Providència i les circumstàncies, Imperi i Pax Romana, el van fer inculturar ja des del principi des del seu origen jueu en llengua aramea i amb textos sagrats hebreus, i grecs com la Septuaginta, en el món grecollatí de mentalitat indoeuropea i amb les filosofies, ciència i art hel·lènics i el dret, l'organització i la política romanes, amb l'universalisme tan de l'hel·lenisme com de l'Imperi.
(2) Igual que el tenen la Història, la música, l'art... tot i que en aquests casos l'origen és més remot, encara que sempre han anat molt relacionats amb la religió com es veu en les millors i més importants obres artístiques i musicals.
(3) Avanço que em va costar bastant el 5è esglaó de la cadena d'elements, perquè introduïa unes concepcions noves que feien necessari un enfocament diferent per aquests altres elements restants, tot i que un cop trobada la correlació sembla força evident l'ordre i els conceptes i fins i tot tenen una correspondència clara amb els elements primers.
