El filòsof catòlic René Le Senne (1882 - 1954), de tendència personalista, va desenvolupar l'estudi dels caràcters humans realitzat pels holandesos Heymans i Wiersma l'any 1908, en que distingien 3 grans constituents de la personalitat humana: la capacitat d'emoció alta (E) o baixa (nE), la predisposició a l'activitat que també pot ser alta (A) o baixa (nA) i la resposta habitual als esdeveniments, que pot ser primaria (P), és a dir immediata, ràpida, superficial i efímera, o bé secundaria (S), retardada, lenta, profunda i persistent. La combinació d'aquests 3 factors produeix 8 tipus de caràcter, que encara es desdoblen cadascun d'ells per un quart factor, no tan important però que suscita diferències, que és el tipus de "camp de consciència", que pot ser ample, quan la persona tendeix més a veure panorames generals i conjunts, o pot ser estret, quan es tendeix més a enfocar l'atenció i veure coses particulars i detalls (1). Després d'anys d'observació, investigació i estudis, Le Senne va escriure les seves aportacions al seu Traité de Caractérologie, una obra voluminosa, densa i fins i tot espesa, publicada l'any 1945.
 |
| El filòsof francès René Le Senne. |
Aquest sistema de classificació dels caràcters humans en 8 tipus (2), conegut com la Caracterologia de Heymans - Le Senne (3) va ser molt utilitzat i va estar molt de moda als anys 1950s i 1960s sobretot, per les aportacions al mateix de molts psicòlegs, pedagogs, metges i religiosos, i especialment per les de Gaston Berger (1896 - 1960) amb els seus llibres Traité pratique d'analyse du caractère (1950) i Caractère et personnalité (1954), en que encara estenia més el sistema, i també d'André Le Gall (1904 - 2004) amb la Caractérologie des enfants et des adolescents, à l'usage des parents et des éducateurs (1950) i altres obres posteriors com Les caractères et le bonheur conjugal, analyses et conseils (1965) i Les caractères et la vie des couples (1977). Totes les quals van tenir ben aviat traducció a diversos idiomes, entre ells el castellà.
El sistema encara estava ben vigent i d'actualitat als anys 1970s i 1980s i tenia prestigi intel·lectual i universitari, la col·lecció Caractères de l'editorial Presses Universitaires de France (P.U.F.), va publicar ja des del principi sota la direcció d'Edouard Morot-Sir (1910 - 1993) totes aquestes i moltes altres contribucions. També va tenir un gran èxit popular gràcies a divulgadors com Jean Brun-Ros (1886 - 1975) que va escriure diversos llibres d'autoconeixement i autoajuda basant-se en aquest sistema, que van arribar molt al gran públic. Avui dia segueix usant-se però de manera més limitada i han sortit altres sistemes que es consideren més científics, com el model dels Cinc Factors també dit Big Five o Ocean, per les inicials de les característiques considerades en anglès, que té una amplia acceptació entre els professionals de la psicologia, i també altres que senzillament estan de moda, encara que siguin dubtosos o fins i tot basats en teories molt especials i no científiques. Molts d'ells porten a 4 (4), 8 o 16 tipus, amb la qual cosa sovint és possible fer una certa correlació i en algun que altre cas gairebé una equivalència i tot. El problema de tots ells és que no es poden prendre com una manera d'encasellar ja que només indiquen tendències generals, fins i tot els que estan més ben fets, i la personalitat individual humana és irreductible a uns pocs tipus o a una teoria determinada. Perquè com ja deia el mateix René Le Senne, tothom és: a) en part com tothom, b) en part com alguns, c) en part únic. Per tant dir que algú és d'un determinat caràcter teòric és com dir que és home o dona, o que és nen, jove, adult o ancià, o solter, casat o vidu, d'una llengua, cultura, religió i pais determinat, d'una època històrica, d'una determinada professió... tant considerar això, aquestes condicions compartides amb altra gent, com el seu suposat tipus de caràcter dona informació i és orientatiu, però no es por portar més enllà i molt menys es pot considerar un retrat psicològic complet (5).
Però el que interessa més aquí és que també es va usar aquesta tipologia de Le Senne amb finalitats no sols educatives en general sinó també religioses com la Caracterologia pastoral de Paul Grieger. Al sacerdot italià Luigi Maria Rossetti O.M.I. se li deu l'obra més important d'aquest grup, Práctica de Caracterologia, reeditada moltes vegades als anys 1960s i 1970s, on parla molt de tipus d'espiritualitat, de direcció espiritual i de vocació segons la pròpia manera de ser. En ella dona uns exemples de cadascun dels caràcters, tant de figures històriques i culturals com d'alguns sants que semblen respondre bé a l'arquetip proposat.
He adaptat una mica la nomenclatura, deixant de banda els noms de la tipologia i fent-la numèrica (6), però seguint fidelment la seva proposta de classificació:
1 St. Ignasi de Loyola
2 St. Francesc d'Assís
3 St. Joan Bpta. Mª Vianney, rector d'Ars
4 St. Agustí
5 St. Joan Fisher
6 St. Josep de Cupertino
7 St. Benet Josep Labre
8 St. Bernardí de Siena, St. Tomàs More
Són models de maneres de ser humanes, portades a la perfecció dins de cada estil, perquè la santedat no altera la personalitat de cada persona, al contrari la potencia al màxim en tota la seva originalitat individual i coses bones, tal com Déu l'havia pensat i estimat abans de crear-la.
(1) De visió ample seria el qui veu el bosc i de visió estreta el qui veu els arbres o encara un arbre concret.
(2) O en 16 si tenim en conte el desdoblament del quart factor, que a vegades es prou important.
(3) També dita Moderna caracterologia de l'escola franco-holandesa de Groninga, pels seus origens.
(4) Com els famosos 4 temperaments establerts ja des de l'antiga Grècia clàssica.
(5) Els éssers humans tenim molta tendència a crear sistemes tancats, que són limitats i necessàriament parcials i que ni de lluny reflecteixen tota la riquesa de la realitat, la qual d'altre banda sempre és oberta i no es pot reduïr a un esquema, per molt complex i variat que sigui, i això ho veiem per exemple en les ciències i fins i tot en les mateixes matemàtiques.
(6) Ni el numero ni l'ordre indiquen cap preferència, són convencionals i potser seria fins i tot més convenient per alguns motius començar pel 7 (al que se li podria dir 1) i seguir pel mateix ordre fins al 6 (que seria el 8 i darrer). Els nombres són veïns, els d'un tipus s'assemblen una mica a l'anterior i al posterior, perquè en cada pas només canvia un dels 3 elements constitutius i per tant en tenen dos en comú; el 8 i l'1 també són veïns, és una roda. Els més oposats (en el sistema E/nE, A/nA, P/S) són l'1 amb el 6, el 2 amb el 5, el 3 amb el 8 i el 4 amb el 7, que no tenen cap element en comú. El 8 és el tipus més extravertit, seguit per l'1; el 3 és el tipus més introvertit, seguit pel 6.
