Hi ha la manera de fer de Déu, que detesta el pecat, però estima al pecador, i sempre vol salvar-lo com el metge vol salvar el malalt o l'advocat vol salvar l'acusat. I la manera de fer del món, que estima el pecat, però detesta al pecador; el món primer anima a la trasgressió, però després rebutja i castiga al trasgressor.
L'àngel davant la possibilitat del nostre pecat ens recorda la justícia de Déu i si hem tingut la dissort de caure en la temptació, després ens parla de la misericòrdia de Déu. El dimoni fa a l'inrevès, abans de que pequem ens suggereix la misericòrdia divina i després que hem pecat ens recorda les terribles conseqüències del que hem fet davant la justícia divina. I això és així perquè l'àngel vol que no pequem i ens mantiguem en gràcia i en canvi el dimoni vol que pequem i que seguim pecant.
Quan un sap que peca i que és pecador, no tot està perdut, primer perquè viu en la veritat tot i que pequi, i segon perquè sempre pot cedir a la gràcia divina, convertir-se, penedir-se, ser guiat i trobar l'ajut dels qui l'estimen, confessar el seu pecat, fer penitència i canviar de vida en endavant. I té temps fins l'hora de la mort, quan les coses es fixen. Però quan un no reconeix que peca i no se sap pecador, la situació és molt més terrible, perquè viu en la falsedat i la mentida, es pot acostumar i endurir en el pecat i resistir totes les inspiracions de conversió, a no ser que tingui la fortuna d'una gràcia extraordinària de Déu i/o que, també per un do diví, algú que l'estimi li ho expliqui clarament i el vagi guiant cap al canvi del cor, de la mentalitat i l'acompanyi cap a la sortida sacramental del pecat ja tan arrelat que gairebé formava part de la seva personalitat i psicologia. Això no és impossible i l'exemple de St. Pau, passant de perseguidor dels cristians, pensant-se que obrava bé, a un gran amor a Crist i una extraordinària feina a favor d'Ell i de la salvació de tots els homes, ho demostra.
|
Primera imatge coneguda de St. Pere i St. Pau junts, d'una catacumba romana |
Cal tenir sempre esperança, que és el pas cap a la fe i aquesta duu a la caritat, que és el grau més alt de les tres virtuts teologals. Tenir esperança vol dir no caure en els extrems de la presunció de salvar-se sense mèrits o de la desesperació de creure's ja condemnat en vida; tots dos extrems comprometen seriossísimament la salvació eterna, són els dos pecats que es tanquen al perdó de Déu. En aquest cas té tota la raó Aristòtil: la virtut està en el mig, en l'esperança ferma però temorosa, la confiança plena en Déu però la desconfiança en un mateix, i tenir en compte que si un és virtuós, sempre ha de vigilar de no caure i de perseverar fins al final, mentre que si s'és viciós sempre fins l'hora de la mort es pot recorrer a la bondat, l'amor i l'ajut de Déu, deixant-se vèncer per la seva voluntat salvadora i seguir l'inspiració divina i així trobar el perdó i la pau en els sacraments de l'Església catòlica. Perquè, com s'arriba a dir, encara que tot depèn de Déu, cal obrar com si tot depengués d'un mateix i buscar activament a Déu fins a trobar-lo. I recordar que com diu St. Agustí "tu no em buscaries, si no m'haguessis ja trobat" i que és sempre Déu el que dona el primer pas i que fins i tot en l'experiència de molts quan la misericòrdia divina s'exerceix primer atemoritza al pecador. És una bona senyal, que obra la porta a la reflexió i al canvi sincer.
Tornant a la reflexió del principi, el món mateix davant el pecat té una actitud molt contradictòria: primer anima a la trasgressió de moltes maneres, presentant-la com atractiva, simpàtica, normal i fent-ne molta publicitat i fins propaganda, però el qui es deixa temptar per aquest esperit mundà que li arriba per tots cantons, per pel·lícules, cançons, opinions i comentaris, jocs i demés, i deixant-se influir cau en la trasgressió - sigui adulteri, violència, frau, mentida, enriquiment il·lícit... o qualsevol altre cosa ja prohibida per la llei dels 10 manaments - s'acaba trobant amb la sorpresa que el mateix món que l'incitava no sols rebutja sinó que en molts casos castiga severament al transgressor.
I no sols això hi ha també un doble barem mundà, a la curta i a la llarga. Així, per exemple, un jove que s'acaba de treure el carnet de conduir i condueix ràpid, sense respectar els límits de velocitat, es pot trobar amb l'admiració inicial dels col·legues pel fet - més que no pas per ell - però després aviat comprova que no volen anar de viatge si condueix ell, que no li deixen els seus cotxes i que fins i tot pensen, o acaben dient-ho i tot, "aquest un dia es farà mal". En canvi el qui compleix i es prudent no sol suscitar d'entrada cap aplaudiment per aquest fet, que sol ser rebut amb indiferència quan no amb una mica de burla, però a la llarga comprova que els mateixos companys confien en anar amb ell conduint, li poden deixar els seus cotxes en cas de necessitat i que al final acaben reconeixent que és un bon conductor i pensant i fins dient que "no tindrà problemes, almenys per culpa seva". Jugar a l'efímera i fictícia valoració "a la curta" és una actitud perdedora, en canvi apostar per la duradora i real, tot i que tardana, valoració "a la llarga" és l'opció guanyadora. El mateix s'aplica al conjunt de la vida humana, pensant no només en la joventut i la vida adulta i en els temps feliços, sinó també en els temps difícils i en els següents passos de la maduresa, la vellesa, l'ancianitat i finalment la mort.
Seguir a Déu, amb el mínim exigible dels Deu Manaments i amb l'ideal, sempre obert a una major i millor pràctica, de les Benaurances, és estar aconsellat i guiat i fins trobar la força necesària en la intel·ligència infinita, l'amor il·limitat i la providència omnipresent del Creador, Senyor i Redemptor de l'Univers, que és qui ho coneix tot perfectament i ens estima més del que podem imaginar, desitjant-nos la felicitat temporal i eterna. Cal pensar-ho i tenir-ho sempre present.