Anem amb Sant Josep

El 19 de març és la solemnitat de Sant Josep, espòs de la Verge Maria i pare legal i adoptiu de Jesús. 

És el gran sant escollit per la Santíssima Trinitat divina per ser el castíssim espòs de la Verge Maria i el tendre i afectuós pare del Nen Jesús, protector, guia i cap de la Sagrada Família. El sant del silenci, de la discreció, del estar sempre a punt per fer la voluntat de Déu. 

Ell estimava amb un amor ideal i sublim a Maria i a Jesús i de la mateixa manera era correspost i estimat per ells. La seva intercesió és molt poderosa davant la Mare de Déu i davant el seu fill, Nostre Senyor Jesucrist. És el patró de l'Església Catòlica, dels pares de família, de la bona mort - com va ser la seva, acompanyat de Jesús i de Maria - i de diversos països del món. Sta. Teresa de Jesús deia que St. Josep era "un sant que no li fallava mai". Encomanem-nos a la seva eficaç i decisiva protecció i fem el que ell ens indiqui, perquè ho fa sempre tot segons Déu. 

Altres litúrgies catòliques

A més de la litúrgia catòlica romana n'hi ha d'altres. Alguns ritus occidentals i llatins històrics, altres d'Ordes religioses, però sobretot n'hi ha molts de les Esglésies catòliques orientals, unides a Roma i en plena comunió amb el Papa. 

He tingut ocasió d'assistir en diverses ocasions a Misses en aquests ritus. La primera, si no m'equivoco, va ser un diumenge d'abril de 1973 a Atenes, on vam assistir a una Missa que crec que no era ortodoxa sinó greco-catòlica. Després als anys 1990s un sacerdot iraquià o sirià va oficiar a Vic una Missa pel seu ritus catòlic oriental, amb algunes diferències menors com que al donar la pau el sacerdot la donava a alguns propers a ells agafant-li les mans i aquests al seu torn la transmetien a d'altres i els que la rebien la passaven als seus veïns, un punt en que m'hi vaig fixar i que recordo. I als anys 2000s vaig poder assistir a una o dues, almenys a una a St. Joan de Vilatorrada, però em sembla que va haver-n'hi una altre,  Misses greco-catòliques ucraïneses, oficiades per Mn. Volodymyr Kalabishka, sacerdot ucraïnès de la diòcesi de Vic, que exerceix sobretot per a la comunitat del seu pais resident aquí a Catalunya. Aquests rituals alternatius són una riquesa de l'Església Catòlica, recordo per exemple que al llarg de la Missa la gent s'agenollava diverses vegades com també es senyava sovint i, per respecte a l'Eucaristia, només combregaven el sacerdot i l'ajudant i aquells feligresos que s'havien confessat abans d'iniciar la Missa. Una autèntica unió en la diversitat, en aquest cas de petites diferències molt menors. I una experiència que convido a realitzar.   

Evantgelitzadors d'Europa

El 17 de març és la festa de sant Patrici, l'evangelitzador d'Irlanda, cap el segle V. És un gran sant, molt festejat a Irlanda i entre els irlandesos del món, per ser el que els va portar la llum de Crist i el consol de l'Església.  

Irlanda, la terra de St. Patrici 

L'Església Cèltica d'Irlanda, fundada per ell i d'estil monacal, va fer molt per conservar la fe, des del seu relatiu aïllament i seguretat, durant els primers segles després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident amb el gran moviment de pobles d'aquells temps. A ella li debem per exemple la pràctica de la confessió oral secreta i repetible. Va fer molt per conservar la cultura i la civilització, des de la pau de la seva illa, que no seria atacada fins segles més tard, i va enviar missioners a l'illa de Gran Bretanya i al mateix continent europeu, arribant a la Gàl·lia i a l'actual Suïssa. Tot aquest floriment va ser l' obra de la predicació de sant Patrici i el seu llegat ha durat fins els nostres dies, essent Irlanda un bastió del Catolicisme, malgrat tots els dominis foranis i les persecucions. I encara una anècdota, el fet que a Irlanda no hi hagi serps verinoses autòctones ho atribueix una creença popular a un do obtingut per sant Patrici, un gran missioner.

Junt amb ell hi va haver molts sants i moltes persones creients que van ajudar a l'evangelització d'Europa fins a convertir-la en el primer continent cristià i la seu principal de la Cristiandat i de la Ciutat de Déu durant molts segles. 

Una breu relació cronològica: 

301 Conversió d'Armènia, el primer país oficialment cristià, St. Gregori l'Il·luminador. 

313 Edicte de Milà, llibertad de religió pel Cristianisme, Constantí 

326 - 336 Construcció de Constantinoble, la Nova Roma cristiana, inaugurada l'any 330, Constantí 

327 Santa Nino converteix Geòrgia 

333 El rei Ezana d'Aksum (Etiòpia) i el seu poble es fan cristians

380 Decret de Teodosi, el Cristianisme catòlic oficial a l'Imperi Romà

386-87 Conversió i bateig de St. Agustí 

397 Confessions de St. Agustí 

410- 426 La Ciutat de Déu de St. Agustí 

 s. V St. Patrici evangelitza Irlanda 

496/508 Conversió dels francs de Clodoveu 

525 El monjo escita Dionís l'Exigu, a petició del Papa, estableix l'Era Cristiana 

529 St. Benet de Núrsia estableix el monestir de Monte Cassino sobre les restes d'un dels                       últims  temples pagans

      Justinià tanca l'Acadèmia d'Atenes, últim reducte intel·lectual del paganisme grecoromà

535 Justinià fa tancar el temple d'Isis a Filé, final de la religió egípcia antiga

540 Regla de St. Benet. "Ora et labora". Els monjos benedictins evangelitzen Europa.   

589 Conversió de Recared i els visigots al Catolicisme, al Concili de Toledo

597 El papa St. Gregori Magne envia a St. Agustí de Cantorbery a evangelitzar Anglaterra 

inicis s. VII  Els lombards es converteixen al Catolicisme 

664 Sínode de Whitby

c. 700 St. Beda el Venerable usa l'Era Cristiana

1ª meitat s. VIII  St. Bonifaci, apòstol dels pobles germànics 

Europa, el primer continent cristià 

755 Donació d'un territori al Papa pels reis francs

768 - 814 Carlemany exigeix la conversió als seus súbdits saxons 

        Renaixement cultural carolingi

        El món carolingi ja usa oficialment l'Era Cristiana 

800 Coronació de Carlemany com emperador pel Papa, la nit de Nadal a Roma. 

s. IX St. Ciril i St. Metodi, apòstols dels eslaus, evangelitzen la Gran Moràvia 

864 Boris I de Bulgària es converteix al Cristianisme amb el seu poble

911 Establerts a Normandia, els normands es converteixen 

960 Harald Blatand, conversió de Dinamarca

962 Coronació pel Papa del rei Otó I com a emperador del Sacre Imperi Romà.  

966 El duc Mieszko I, conversió de Polònia 

988 Bateig de St. Vladimir i conversió de la Rus de Kiev 

1000 L'assemblea Althing d'Islàndia. decideix la conversió de l'illa al Cristianisme 

1001 St. Esteve d'Hongria, coronat rei pel Papa, conversió del país 

1078/1087 Cessament de l'activitat i destrucció pels suecs del gran temple pagà dUppsala 

1080 - 1086 St. Knud IV és rei de Dinamarca, es completa i consolida la cristianització d'Escandinàvia 

mitjan s. XII St. Eric rei de Suècia dirigeix una Croada a Finlàndia, amb la seva  cristianització 

1397/1405 Conversió dels lituans, els últims europeus pagans 

Així amb la salvació de Jesucrist i per l'acció de l'Església la llum i la vida, la veritat i el perdó, l'amor i la bondat, la justícia i la pau provinents de Déu, es van anar estenent per Europa i les seves zones veïnes.  

Càstig o conseqüència?

 L'any 586 aC el poble de Judà ho va perdre tot a mans dels caldeus de Babilònia: Jerusalem va ser conquerida, el Temple destruït i van cessar per tant els sacrificis expiatoris, es va acabar la reialesa davídica, el poble va ser massacrat;  els nobles, la gent important del país, els lletrats i els experts en alguna art o tècnica van tenir que abandonar la Terra Promesa i marxar esclavitzats a l'exili a Mesopotàmia... Ho van perdre tot, tot allò que els donava seguretat i que sostenia la seva confiança de ser el poble escollit del Déu únic, real, viu i veritable. Només els membres del poble baix, agricultors i ramaders, van poder romandre a la zona, que havia quedat bastant devastada i força indefensa.

Va ser un càstig diví? És possible, perquè a vegades Déu castiga per corregir, i el poble de Judà, igual que el d'Israel un segle i escaig abans, s'havia corromput i pervertit, havent menyspreat els avisos que Déu els hi havia fet arribar mitjançant els profetes, que denunciaven que les coses no anaven bé entre ells ni espiritualment ni socialment. D'aquests profetes que els hi portaren el missatge diví de conversió, se'n burlaren, els menysprearen i a alguns els torturaren i fins els executaren. Tot per parlar de part de Déu i dir la veritat que els hi aportava llum sobre la seva situació real, perquè no la volien sentir denunciats els seus pecats ni volien veure la seva realitat. 

Tingueren diversos avisos, com la mort en batalla del bon rei Josies l'any 609 aC i una primera conquesta babilònica del país i la seva capital l'any 605 aC, que originà ja una primera deportació de part de la població a Babilònia, anterior a la gran deportació de vint anys més tard. Ells seguiren aferrats a la seva manera de fer i de veure les coses, sense fer cap cas i com si no passés res. Molts profetes els avisaven i, quan encara estaven recents els oracles d'Isaïes, n'actuaven dos més de grans, Jeremies al país i Ezequiel des del primer exili a Babilònia, i uns quants profetes menors i potser un bon nombre d'altres encara... però ells es negaren a escoltar i a canviar i preferiren fer cas als falsos profetes que els hi deien que tot anava bé i que no havien de tèmer. Es van encegar en la seva visió merament humana, persistint en l'opció que havien fet. 

De la desolació d'origen humà i demoníac, Déu en treu, sorprenent, una nova i millor vida.

Per això tot el que els va succeïr es pot considerar també com a conseqüència del pecat, dels seus molts i greus pecats, incloent el d'idolatria, però també la injustícia social, els abusos, els enganys i falsedats, la duresa de cor, començant pels dirigents però estenent-se per tota la població. El pecat, l'allunyament de Déu, el donar-li l'esquena, el trencar amb Ell, porta en sí mateix el mal, les desgràcies i els fracassos, primer espirituals i després també temporals, i finalment la destrucció i la mort.

Des d'aquest punt de vista, la constatació és que ho van perdre tot físicament, la Terra Promesa, el país, la ciutat santa de Jerusalem, el Temple de Déu on estava la seva Glòria, els sacrificis d'expiació, la independència, la dinastia reial, la llibertat mateixa... perquè primer ells ho havien abandonat espiritualment, no ho havien valorat, ho havien menyspreat tant de forma encoberta com públicament. Tot el que van perdre materialment ja ho havien abandonat abans en el seu cor. El desastre exterior va ser la manifestació visible de la prèvia corrupció interior. 

Així podem adonar-nos que Déu va permetre que els hi passés tot allò primer perquè resplendís la veritat del que hi havia en els seus cors i segon per donar lloc a que ho valoressin amb la purificació de l'Exili, un temps de penitència i conversió que va durar vora 70 anys, varies generacions, en que el poble de Déu se'n va anar donant compte del que tenien i havien perdut per haver-ho ja abans menystingut i abandonat en el seu interior.  Llavors aprengueren la seva importància i el fet que havien de triar una cosa o l'altre, o la proximitat i intimitat amb Déu o les enganyoses seduccions del pecat incompatibles amb aquest do i aquesta gran felicitat i alegria de la vida segons l'Aliança divina. Se'n donaren compte tan vitalment que en el Salm reçaven "Si t'oblidava Jerusalem, que se'm paralitzi la mà dreta, que se m'encasti la llengua al paladar...". 

Llavors Déu inspira el rei persa Cir perquè els deixés retornar. De la dura experiència que ells mateixos s'havien provocat i de la prova divina per la que van tenir que passar, en van sortir purificats, nets, a una alçada espiritual més elevada que la d'abans, fins de la dels seus bons temps, i ja començaren a albirar la redempció que guanyaria l'Encarnació divina per a tota la Humanitat, portant-la a la salvació. L'anomenat Segon Isaïes visqué i escrigué a l'Exili babilònic del poble jueu del segle VI aC, i ell anuncia amb molta anticipació la vinguda del Messies i la forma com aquest portaria a terme la seva obra, amb el sofriment i carregant sobre seu els pecats del poble i amb la salvació universal, i també en aquella època s'estengueren i desenvoluparen els textos relacionats amb el Deuteronomi, un dels llibres més citats a la seva vida pública per Nostre Senyor Jesucrist. 

Com sempre passa amb la Humanitat i la seva història, del mal diabòlic i humà finalment en tragué Déu un major bé. Això, aquesta dinàmica de la permissió del mal inherent a la llibertat humana però amb el triomf final de la Providència que ho capgira cap a un bé més gran, ha passat repetides vegades al llarg dels segles i dels mil·lennis I com la Paraula de Déu va dirigida a tothom, de tot arreu i de totes les èpoques, convendria reflexionar si es pot, i cal, aplicar-ho a la nostra situació actual. 

L'home dels dos cels

Aquest mes fa 20 anys que va morir mossèn Manuel Serinanell (1909 - 2001), sacerdot tota la vida dels de sotana i barret de capellà i de fer la Missa en llatí al matí a la catedral de Vic, de la que va arribar a ser canonge, conegut popularment com "mossèn Passiu-ho bé!" perquè saludava tothom anant pel carrer i també astrònom aficionat però a l'alçada dels professionals, que havia conegut i estudiat amb Josep Comas Solà (1868 - 1937) i sobretot amb Josep Pratdesaba (1870 - 1967).

De jove, estudiant i treballant amb Josep Pratdesaba

Ordenat sacerdot el 25 de juny de 1932, pocs anys abans de la Guerra Civil, va poder sobreviure a les persecucions d'aquella època i després en la postguerra arribà a ser professor d'Astronomia del Seminari, i des dels anys 1970s també fou meteoròleg. A Vic i a tota la comarca d'Osona va ser un personatge simpàtic i estimat i l'any 1985, davant la imminència del pas del cometa Halley, va fundar el grup "Amics del cometa Halley" que al 1986 es convertiria ja en l'Agrupació Astronòmica d'Osona, amb estatuts i reconeixement oficial des del maig del 1987, de la que ell fou l'impulsor, el primer president, en actiu a l'AAO fins l'any 1997, quan començà a retirar-se gradualment de les activitats, tot i que no ho feu del tot fins l'any 2000, i el màxim representant, gairebé emblemàtic, fins al final de la seva vida, a punt de fer 92 anys. 

En una ocasió, parlant amb ell, en ocasió de felicitar-lo pel seu 88è aniversari, em va dir "Els 80 primers res, però aquests 8 més ja comencen a pesar..." i al cap d'uns mesos es va començar a retirar per motius d'edat i també sobrevinguts de salut, ja que fins aleshores estava molt bé, de la presència al local social i d'assistir i escoltar les conferències dels dimarts a les 8 del vespre, de les que sempre sortia un quart d'hora abans de que acabessin, per motius d'horari del sopar on residia. 

Al llarg de la seva vida va escriure i publicar dos llibres sobre temes astronòmics i un gran nombre d'articles de la mateixa temàtica en tota mena de diaris i revistes, generals i especialitzades. 

Més encara que la creu

Més encara que la creu, instrument infamant de tortura i d'una de les morts més cruels i doloroses, el que realment importa és l'amor amb el que Jesucrist va acceptar ser clavat en ella, per la salvació de tots i cadascun dels éssers humans que han viscut, viuen o viuran. L'acceptació de la creu per a la redempció del conjunt dels homes i dones de tots els llocs i tots els temps i considerant-los no com una massa anònima sinó coneixent-nos i estimant-nos un a un, amb els nostres pecats i les nostres característiques individuals pròpies, és un acte d'amor màxim, generosíssim i personal per part seva i personalitzat envers cadascú.

Nosaltres també hem de portar la nostra creu i seguir Jesús, i el més important és que ho fem per amor envers Ell, i per tant envers Déu, i seguint el seu ensenyament i el seu manament d'estimar. Com en el cas de Jesús, més encara que la creu que portem, és el motiu pel qual l'acceptem portar seguint-lo, que ha de ser per amor a Déu, perquè la relació amb Déu sempre és una relació d'amor, si és autèntica. I a més ens trobarem amb la sorpresa que se'ns fa lleugera, perquè el mateix Jesús s'avança cap a nosaltres i Ell mateix ens ajuda a portar-la. La clau de tot és l'Amor. 

Novena a Sant Josep

Un llibre sobre Sant Josep, de Mn. Joan Casas, que acaba de sortir ara 

Són dies de fer la Novena a Sant Josep per la seva gran festa anual del 19 de març. Amb més motiu encara en aquest Any de Sant Josep, com l'ha instituit el Papa Francesc, que n'és molt devot i que precisament el dia 13 de març celebra aniversari del seu pontificat, que tot just avui fa 8 anys que va iniciar.