Barcelona

Un moment estel·lar de la ciutat de Barcelona, i de Catalunya i també d'Espanya , fou l'any 1965 quan el P. Patrick Peyton (1909 - 1992) dins del moviment Croada del Rosari en Familia, dirigí el res públic del rosari davant d'una multitud congregada de 800 000 persones, sota els lema també de "la família que resa unida roman unida" i "un món en oració és un món en pau". 

Barcelona, 28 de febrer de 1965

Havent nascut a Barcelona i vivint allà, qui això escriu, que aleshores tenia 10 anys, ho va viure personalment en directe; me'n vaig ben assabentar de l'anunci, dels preparatius, de la importància i del significat... Pensavem anar-hi, no sé si amb el col·legi o amb la família, era un diumenge a la tarda, però vam desistir degut a que la immensa gentada ens impedia no sols arribar-hi sinó tan sol acostar-nos-hi. Només vam fer acte de presència, potser, per les immediacions d'algun extrem de la concentració i ni d'això n'estic segur, perquè crec que quan ho anavem a intentar ens van avisar abans que s'havien superat totes les previsions i que la zona estava desbordada de gent. Ho vam seguir pels mitjans de comunicació, la TV principalment i potser també la ràdio, i el mateix dia i l'endemà per la premsa, en aquella època el meu pare solia comprar "El Correo Catalán" i el llegiem a casa, però en certes ocasions comprava més d'un diari, i és molt possible que aquesta en fos una. 

Les fotos de la concentració de famílies senceres vingudes a resar en comú el rosari presidit per ell es van fer famoses a tot el món i s'han fet icòniques, perquè Barcelona 1965 va veure una de les majors concentracions: 220 000 a Saint-Paul el 1958, 550 000 a  San Francisco 1961,  2 000 000 a Sâo Paulo el 1964, el mateix any en que al juny n'hi va haver també una a Madrid, amb centenars de milers de persones, però sense arribar a aquestes fites citades, de les que Barcelona potser en va ser la segona en nombre d'assistents. En total es calcula que uns 28 milions de persones de tot el món van assistir a alguna d'aquestes grans concentracions de la Croada de l'oració presidides pel P. Peyton, al llarg de les dècades que va durar. Només sant Joan Pau II (1920 - 2005) ha reunit un més gran nombre de fidels en la seva predicació. 

La Mare de Déu de Lourdes

Les diverses advocacions de la Verge Maria són com facetes seves. Igual, però encara més pel seu caràcter celestial, que una persona pot ser alhora "el fill de...", "el germà de ...", "el marit de...", "el pare de ...", "el de professió...", "l'aficionat a..." i encara més coses i no obstant és un i el mateix. I cada una de les consideracions destaca allò que ve més al cas al referir-se a ell en un moment donat. 

La Verge de les aparicions de l'any 1858 a la noia Sta. Bernadeta Sobirós (1844 - 1879), se li va presentar, parlant-li en el seu llenguatge occità, "Jo sóc la Immaculada Concepció" i  també és especialment "Maria, salut dels malalts", com s'ha vist en el més de segle i mig que ha passat, per les moltes curacions miraculoses que hi ha hagut, sobretot en relació amb l'aigua de la font de la Cova de les aparicions. Un metge inicialment escèptic, Alexis Carrel (1873 - 1944), la gran categoria científica del qual li feu guanyar el Premi Nobel, es convertí i es va fer un pietós i fervorós cristià catòlic al veure personalment miracles de guaricions inexplicables ocorreguts entre els malalts pelegrins a la basílica del santuari que, contra tota expectativa humana, es va acabar construint a aquella petita localitat, tal com la mateixa Mare de Déu li havia dit a la pastoreta que demanès que es fes. I que ara cada any visiten milions de persones de tot el món, buscant la salut del cos i de l'ànima per la intercessió de Maria. 

El Premi Nobel de Medecina, Alexis Carrel, es va
convertir al ser-hi testimoni de miracles de curacions 

He estat tres vegades a Lourdes. Un, el primer, al juliol de 1994 amb l'Agrupació Astronòmica d'Osona, el segon poc després, a l'agost del mateix any, amb els meus pares, i el tercer a la primavera de 2006 amb la Germandat de Lourdes de Vic en un pelegrinatge conjunt dels bisbats de Vic i de Solsona. Allà hi vaig viure algunes experiències molt intenses i vaig quedar convençut de la protecció de la nostra Mare del Cel, intercessora i mitjancera de totes les gràcies.

 

Fulletó del 18 d'octubre de 1898, editat amb motiu d'obrir-se al culte la capella-gruta de St. Quirze de Besora (22-10-1898)

I a St. Quirze de Besora, on vaig estar destinat com a rector durant uns anys, hi havia i hi ha una capella - gruta de Lourdes, reproducció de l'original i molt antiga, inaugurada l'any 1898. És un lloc de recolliment i de pau, on la gent hi va a pregar i cada any s'hi celebra una Missa l'11 de febrer.  

Cal ser molt agraïts i devots a la Verge Maria i donar gràcies també a Déu per haver-nos considerat dignes del ser dels - per altra part moltíssims, i això encara ho fa millor - que a cada generació li diuen benaurada i s'acullen a ella. El dia de Lourdes ens ho recorda.

Al principi fou la llum

Als segles XVIII i  XIX alguns dubtaven de l'inici del llibre del Gènesi bíblic. "Com podia ser que la llum fos creada abans que existissin el Sol i les estrelles?" es preguntaven amb una visió científica massa a ras de terra, encara molt elemental, fins i tot rudimentària. 

El que passava és que la Ciència encara no havia avançat prou. Al llarg del segle XIX s'anaren descobrint les altres radiacions invisibles de l'espectre electromagnètic, a més de la llum visible. O sigui que hi podia haver unes radiacions i un tipus de llum invisible però igualment realment. Però això encara no era prou. 

No fou fins al segle XX que la Ciència progressà prou per descobrir que l'Univers tingué un inici en el temps, és a dir el que podria ser el moment de la Creació des del punt de vista creient, i que al principi de tot el que hi hagué en l'Univers fou un esclat de radiació electromagnètica que portava energia, és a dir un esclat de llum dels tipus visible i  invisible per a ulls humans. 

Aleshores s'aclarí l'enigma del llibre del Genesi. "Al principi creà Déu la llum" ara ja ens era comprensible. Abans, molt abans, que existissin les primeres estrelles. Fins i tot ara s'ha trobat que l'Univers, que inicialment era opac per la seva densitat extrema i altíssimes temperatures, degut a la seva expansió al cap d'uns 100 000 anys ja es va refredar prou com per fer-se transparent als fotons de la llum. I de nou aparegué un esclat de lluminositat en tot ell.

Que al principi fou la llum, doncs, és una veritat fonamental que es va revelar a la Humanitat uns dos mil·lennis i mig abans que aquesta, amb les seves investigacions racionals, ho descobrís per ella mateixa. Va ser un gran avenç anticipat. Un dels més grans físics del segle XX, John Wheeler (1911 - 2008) -   i de la mateixa opinió era un altre dels més grans, Charles Townes (1915 - 2015) -  ho va expressar en una ocasió així: "El gran descobriment de la Física i la Cosmologia modernes és aquest: al principi de tot fou la llum"

La Creació

 El que podria ser el moment de la Creació 

Evocant la Creació... 

Deu anys i mig d'un gran canvi de vida

 Ara fa mig any, a principis de setembre del 2020, quatre sacerdots de la diocesi de Vic es van reunir a Montserrat per celebrar una Missa "pel propi prevere" pels seus 10 anys de vida sacerdotal.  Tres d'ells, sacerdots diocesans, van ser ordenats pel bisbe Romà Casanova a la catedral de Vic el 5 de setembre del 2010; el quart, un frare franciscà, fou ordenat el novembre del mateix any. 

Bisbal, fra Francesc, Prat i Lázaro. Prat va presidir i la homilia la va fer fra Francesc. 

La celebració a Montserrat va ser significativa, perquè suposava agraïr i posar el seu sacerdoci sota el mantell protector de la Verge Maria, Mare de Déu. Perquè ser sacerdot és una gran responsabilitat i es necessita tota l'ajuda divina. 

Uns dies després els tres sacerdots diocesans celebraven una segona Missa de celebració dels seus deu anys de sacerdoci amb el seu bisbe Casanova, que els va ordenar, al palau episcopal de Vic, tenint després una reunió amb ell. Perquè el sacerdoci es viu incardinats en comunitat, sota la presidència del bisbe, en comunió amb el Papa, i essent membres de la família sencera dels companys preveres, tant de l'Església local com de la universal. És la més gran opció vital si Déu et crida a ser-ho i tu respons amb el teu "sí" al seu Amor. I després es comprova que és el millor que et pot passar a la vida.

L'ordenació sacerdotal, sagrament de vocació i servei, exigeix molt, un canvi radical de vida. Es tracta de ser sacerdots de Crist i per Crist a glòria de Déu Pare, exercint en l'Església sota l'impuls i l'acció de l'Esperit Sant. 

I així com els preveres ordenats estan al servei dels fidels que tenen encomanats, també necessiten molt les seves oracions per tal de perseverar i exercir bé el seu ministeri. Preguem per ells, com ells ho fan per nosaltres. 

Sant Ricard

El 7 de febrer és sant Ricard, rei i pelegrí. Hi ha algun sant Ricard més, com el bisbe sant Ricard.

Els dos són anglesos, el primer del segle VIII i amb la característica que a més seu, els seus tres fills també són sants. El segon, sant Ricard, bisbe de Chichester, és del segle XIII, és el més documentat històricament i la seva festa es sol celebrar el 3 d'abril. Encara hi ha alguns sant Ricard més, posteriors i menys coneguts, la majoria dels quals també són anglesos. 

Que sant Ricard - tots - des del Cel beneeixi i intercedeixi per aquells temes dels que son patrons, pels seus devots, pels qui porten el seu nom i pels qui se'n recorden del seu dia felicitant als que porten el seu nom. 

Tresor nacional del Japó

La basílica dels 26 sants màrtirs de Nagasaki; declarada pel govern japonès "tresor nacional del Japó" l'any 1933, fou destruïda
per la bomba atòmica l'agost del 1945; reconstruïda igual com era, va tornar a ser declarada tresor nacional japonès el 1953

El 6 de febrer és la festa de St. Pau Miki i els seus 25 companys màrtirs, que foren crucificats a Nagasaki el 5 de febrer de l'any 1597 per no voler deixar de donar testimoni de Crist i de l'Església. Entre els 26 japonesos i europeus crucificats hi havia preveres i religiosos, jesuites i franciscans, i també laics, entre ells tres nens petits que exercien d'escolans i que no volgueren renunciar a la seva fe.

Des de la creu, sant Pau Miki seguia predicant als seus botxins que el Cristianisme era la religió veritable i que Jesucrist era el Salvador del món. Potser per això fou rematat, amb altres dels seus companys de martiri, a llançades, establint així una perfecta semblança amb la Creu de Crist. 

L'Església catòlica japonesa, fundada per la predicació de St. Francesc Xavier, és veritablement màrtir i heroica, des dels segles de terribles persecucions fins al bombardeig atòmic de Hiroshima i Nagasaki, els dos grans centres catòlics del Japó. La Cristiandat japonesa mereix el títol de tresor nacional del Japó.