dijous, 22 de gener del 2026

Els móns visible i invisible

El món visible, temporal i passatger, que és l'habitual 

En aquesta època en que el món, i especialment la societat occidental, fa aigües per tot arreu ens podem preguntar en què creuen els que no creuen com en el llibre In cosa crede chi non crede? (1996) que recull el diàleg que van tenir aquell any el creient cardenal Carlo Maria Marini (1927 - 2012) i el no creient escriptor Umberto Eco (1932 - 2016) el mateix any de la publicació. 

El problema és la falta de fe i l'actitud dels governants, líders polítics i econòmics i ideòlegs del món actual, que molt majoritàriament són no creients però aparentment creïbles per una societat credula i manipulable, perquè com afirmava G.K. Chesterton (1874 - 1936), qui no creu en Déu no és que no cregui en res sinó que ja s'ho creu tot, com el famós cas d'un llibertí i lliurepensador anglès del segle XVII del que els seus mateixos contemporanis constataven estranyats i perplexos que excepte la Bíblia s'ho creia tot. El nostre Occident, dirigit per aquests no creients però que passen per creïbles i que són creguts, en els dos sentitits d'aquesta paraula,  també va per aquesta senda, donant cabuda a tota mena d'irracionalismes, orientalismes i ocultismes, fins i tot contradictoris i incompatibles entre si, però rebutjant la doctrina veritable coneguda, i fent a més l'opció de l'ateisme, que com diu el matemàtic John Lennox (1943) "és un conte de fades per a les persones a les qui fa por la llum". I és que com ja deia Blaise Pascal (1623 - 1662) "En el món hi ha prou llum i prou foscor. Hi ha prou llum perquè qui vulgui creure pugui creure i prou foscor perquè qui no vulgui creure pugui no creure. Així l'home és lliure de creure o no creure i el fet de creure té mèrit i pot ser recompensat". 

En les terres de Catalunya on jo visc l'assistència a la Missa dominical, tan necessaria per a nosaltres, era força alta  encara a finals dels anys 1980s, durant tots els 1990s i fins i tot en els primers anys 2000s: Misses de diumenges i festius amb les esglésies plenes, famílies senceres i jovent incloent un bon nombre de jovent compromès en escolania, música i cants, en catequesis i peregrinatges i en casals. La davallada ha sigut molt accentuada i accelerada i avui dia nomès queden algunes parròquies i zones que ho conservin. Es pot dir que estem vivint la gran apostasia  que ha de precedir al temps final, la qual cosa no vol dir que la fi hagi de ser imminent, ja que el temps de Déu no és el dels homes. I és una apostasia silenciosa, perquè el diable, constatatnt el fracàs de les persecucions sagnants, ja que la sang dels màrtirs és llavors de molts nous cristians, ara sembla haver canviat de tàctica i utilitza el menyspreu, la marginació, la crítica i la burla i, especialment, l'astúcia de fer-se passar per bo, negant tot el seu passat i invertint  les posicions, acusant als altres de les seves pròpies maldats. En aquest moment històric vivim. 

El món invisible, el definitiu i més important 

La situació és que Europa, corrompuda i pervertida cada cop més des de fa dècades, és el continent més descristianitzat de tots, si no teni en compte Àsia que amb poques excepcions, com Filipines, Timor Oriental, Macau, Goa i el Líban, no ha sigut majoritàriament cristià des de fa mil·lenis i en moltes regions des de sempre. I dins d'Europa, excepte Txèquia i Estònia, el país més descristianitzat és Espanya. I dins d'Espanya, Catalunya i el País Basc són les zones més descristianitzades. Alhora que Catalunya és una de les zones amb més activitat diabòlica, amb més possessions, infestacions i obsessions demoníaques, i naturalment amb més temptacions i pecats  també, i amb més necessitat d'exorcismes. I és que com ja deia Benet XVI  (1927 - 2022), quan encara era el cardenal Joseph Ratzinger, el triomf del Cristianisme entre els  segles I i V va desdimonitzar el món, i els ídols i esperits malignes van perdre la seva força, i ara amb la descristianització creixent dels últims segles retorna l'activitat demoníaca manifesta, amb la única salvetat que al dimoni no li interessa fer-se massa evient perquè com ja s'ha dit el seu major triomf és fer creure que no existeix, per poder actuar amb major llibertat i sense oposicióde les víctimes i l'ambient (1) perquè només als qui ja te molt a les seves mans els sol inicitar obertament al mal, a tots els altres els presenta el mal com a bé o com a cosa lleu. Com s'ha dit també, l'àngel parla del temor de Déu abans i de la misericòrdia de Déu desprès del pecat, mentre que el diable fa a l'inrevès, parla de la misericòrdia de Déu abans del pecat i de la justícia de Déu desprès; un vol que no pequis i no pequis més i l'altre que ho facis i ho segueixis fent, el bo et vol en l'amor de Déu, el dolent pretèn portar-te a l'allunyament de Déu i si es possible finalment a la deesesperació. 

Però l'esperança que tenim és saber que Déu està al costat dels qui creuen en Ell i que no ens deixa mai de la seva mà, malgrat el que pugui semblar. Perquè, malgrat tots els pecats, guerres i maldats de la Humanitat,  Déu creu en l'home i en Jesucrist ha fet una aliança indestructible i irrevocable amb els éssers humans i això continuarà fins a la fi del temps garantint també que la seva Església, que és on més actua l'Esperit Sant fent present a Jesucrist en els sagraments i l'oració, a glòria de Déu Pare i per a la salvació de rots els qui shi acullen, als qui fa fills  i filles de Déu i els ofereix la Vida eterna, perdurarà fins el final i les portes de l'Infern no podràn contra ella.

(1) Parlant sols del món occidental el país més demoníac té fama de ser Haiti, del que es diu que els seus primers governants van fer un pacte amb l el diable  i li van lliurar el pais, i les ciutats més diabòliques segons els experts serien  New Orleans, Rio de Janeiro, Las Vegas,  Ciutat de Mèxico, San Francisco, Los Ángeles (i sobretot Hollywood), com també París, Torí, Montpellier...

dimecres, 21 de gener del 2026

Evangelitzant amb l'art. Pintura (II)

Algunes pintures famoses més de temes bíblics cristians 

La Creació d'Adam (1511) 
















Miquel Àngel (1475 - 1564) 



1626 Crist donant les claus del Regne del Cel a Sant Pere 









































Guido Reni (1575 - 1642) 




El somni de Jacob (1639) 

























Josep de Ribera (1591 - 1652) 



La temptació de Crist (1854) 





































Ary Scheffer (1795 - 1858) 




Ecce Homo (1871)



























Aparició del Sagrat Cor de Jesús a Santa Margarida Maria Alacoque (1880)













































Antonio Ciseri (1821 - 1891) 



Crist Consolador (1860) 





































Bernhard Plockhorst (1825 - 1907)



El Sermó de la Muntanya (1877)



































Carl Bloch (1834 - 1890) 



Altres pintors: 

Cimabue (1240 - 1302) 

Gentile da Fabriano (c. 1370 - 1427) 

Antonello da Messina (1430 - 1479) 

Perugino (1448 - 1523) 

Bronzino (1503 - 1572) 

Juan Bautista Maino (1581 - 1645) 

Nicolass Poussin (1594 - 1665)

Juan Ricci (1600 - 1681)  

Philippe de Champaigne (1602 -  1674)

Eustache Le Sueur (1616 - 1655) 

Charles Le Brun (1619 - 1690) 

Juan de Valdés Leal (1622 - 1690) 

Giovanni Battista Tiepolo (1696 - 1770) 

Aleksandr Ivanov (1806 - 1858) 

Heinrich Hofmann (1824 - 1911) 

William-Adolphe Bouguereau (1825 - 1905)
 
Arnold Böcklin (1827 - 1901) 

William Holman Hunt (1827 - 1910)

James Tissot (1836 -1902) 

Walter Sallman (1892 - 1968) 

I alguns autors actuals: Tracy L. Christianson, Krystyn Brown, Giovami Gasparro...

dissabte, 17 de gener del 2026

Evangelitzant amb l'art (I). Pintura

Semblant a la paraula i l'escrit, l'art també pot tenir una funció evangelitzadora, mostrant la bona nova divina per la Humanitat en conjunt i per cada un de nosaltres en particular, si ens hi volem acollir i per tant l'acceptem, agraïm i vivim. Uns exemples: 


L'Adoració dels Mags (c. 1305)









 























Giotto (1267 - 1337) 




Entrada de Jesús a Jerusalem (c. 1320) 





























L'Últim Sopar (c. 1320) 






























Pietro Lorenzeti (c. 1280 - 1348) 






La Trinitat, c. 1411





































Andrei Rubliov (c. 1360 - c. 1430) 




L'Anunciació (1426) 

































Noli me tangere (1441) 









































Fra Angelico (c. 1395 - 1455) 




El Sant Sopar (1562) 





















Juan de Juanes (c. 1504 - 1579) 




L'enterrament del comte d'Orgaz (1588)







































El Greco (1541 - 1614) 






Crist crucificat (1631) 















































Diego Velázquez (1599 - 1660) 





Sant Joan Baptista nen (1650)













































La Trinitat celest i la terrenal (c. 1678)













































L'Assumpció de la Verge (c. 1680) 











































Bartolomé Esteban Murillo (1617 - 1682)