Quan les dones manen el món

Una antiga dita deia: "Si les dones manessin, el món seria una bassa d'oli" i afegia que les dones al poder no voldrien que hi haguessin més guerres ni injustícies socials, sobretot les econòmiques, que no voldrien conflictes lluites ni enfrontaments, coses que suposadament no anirien amb la seva mentalittat conciliadora, de buscar acords i d'unir a la gent i no pas separar-la, i que per tant vetllarien per la pau, el benestar general i les famílies, i d'aquesta manera hi hauria una altre manera de fer política, pensant en els altres i preocupant-se per ells... 

Des d'un altre punt de vista diferent les feministes també creuen que les dones han de poder manar, cosa que fins ara només havien fet pressumptament les reines i emperadrius o rn algun cas princeses  - i algunes molt importants com Hatshepsut, Nefertiti, Cleopatra VII, Livia, Boudicca, Zenobia, Gal·la Placídia, Teodora, Brunhilda, Fredegunda, Wu Zetian, Irene, Olga, Elionor d'Aquitània, Margarida I, Jadwiga, Isabel la Catòlica, Maria Tudor, Caterina de Medici,  Elizabeth I, Maria Estuard, Crisrina,  Maria Teresa I, Caterina II la Gran, Maria Antonieta, Josefina, Isabel II, Victòria, Cixi, Sissi, Elisabet II, Gracia Patricia, Diana... -  però que ara a més haurien de ser presidentes, primeres ministres i altres primers càrrecs mundials.   

Ara fa anys que al món les dones han començat a manar en els primers llocs de països i institucions importants: 

Golda Meir (1898 - 1978), primera ministra d'Israel 1969 - 1974 

Sirimavo Bandaranaike (1916 - 2000), primera ministra de Sri Lanka del 1960 - 1965, del 1970 - 1977 i del 1994 - 2000 

Indira Gandhi (1917 - 1984), primera ministra de la Índia 1966 - 1977 i 1980 - 1984

Lídia Gueiler Tejada  (1921 - 2011), presidenta de Bolívia 1979 - 1980 

Agatha Barbara (1923 - 2002), presidenta de Malta 1982 - 1987 

Margaret Thatcher (1925 - 2013), primera ministra del Regne Unit 1979 - 1990, el mandat més llarg per aquest país al segle XX

Elisabet II (1926 - 2022), reina del Regne Unit i de tota la Commonwealth durant 70 anys,  1952 - 2022 

Violeta Chamorro (1929 - 2025), presidenta de Nicaragua 1990 - 1997 

Vigdis Finnbogadóttir (1930), presidenta d'Islàndia 1980 - 1996 

Maria Estela Martínez de Perón (1931), presidenta d'Argentina 1974 - 1976 

Corazón Aquino (1933 - 2009), presidenta de Filipines 1986 - 1992 

Pratibha Patil (1934), presidenta de la Índia 2007 - 2012

Madeleine Albright (1937 - 2022), secretaria d'Estat dels Estats Units 1997 - 2001 

Ellen Johnson Sirleaf (1938), presidenta de Libéria 2006 - 2018 

Ruth Perry (1939 - 2017), presidenta de Libèria 1996 - 1997

Gro Harlem Brundtland (1939), primera ministra de Noruega el 1981, el 1986 - 1989 i el 1990 - 1996

Nancy Pelosi (1940), presidenta del Congrès d'Estats Units de 2007 - 2011 i 2019 - 2023 

Ertha Pascal-Trouillot (1943), presidenta de Haití 1990 - 1991 

Mary Robinson (1944), presidenta d'Irlanda 1990 - 1997 

Chandrika Kumaratunga (1945), primera ministra (agost - novembre 1994) i presidenta 1994 - 2005 de Sri Lanka 

Micheline Calmy-Rey (1945) presidenta de Suïssa de l'1 de gener al 31 de desembre dels anys 2007 i 2011 

Tansu Çiller (1946), primera ministra de Turquia 1996 - 1997 

Mireya Moscoso (1946), presidenta de Panamà 1999 - 2004

Janet Yellen (1946), vicepresidenta 2010 - 2014 i presidenta 2014 - 2018 de la Reserva Federal d'Estats Units 

Gloria Macapagal Arroyo (1947), presidenta de Filipines 2001 - 2010

Hillary Clinton (1947), secretaria d'Estat dels Estats Units 2009 - 2013, candidata a presidenta del pais el 2016 

Dilma Rouseff (1947), presidenta de Brasil 2011 - 2016 

Elena Salgado (1949), vicepresidenta primera d'Espanya durant 6 mesos l'any 2011

Maria Teresa Fernández de la Vega (1949), vicepresidenta primera d'Espanya 2004 - 2010 i presidenta del Consell d'Estat 2018 - 2022 

Helen Clark (1950), primera ministra  de Nova Zelanda 1999 - 2008 

Joyce Banda (1950), presidenta de Malawi 2012 - 2014 i vicepresidenta 2009 - 2012 

Hilda Heine (1951), presidenta de les Illes Marshall 2016 - 2020 i de nou des de 2024

Rosario Murillo (1951), vicepresidenta 2017 - 2025 i co-presidenta de Nicaragua amb el seu marit Daniel Ortega des del 2025

Mary McAleese (1951), presidenta d'Irlanda 1997 - 2011     

Michelle Bachelet (1951), presidenta de Xile 2006 - 2010 i altre vegada 2014 - 2018

Jenny Shipley (1952), primera ministra de Nova Zelanda 1997 - 1999 

Salomé Zurabishvili (1952), presidenta de Geòrgia 2018 - 2024 

Park Geun-hye (1952), presidenta de Corea del Sud 2013 - 2017 

Dalia Itzik (1952), presidenta d'Israel 25 gener - 15 juliol 2007

Sylvie Kinigi (1952), primera ministra de Burundi 1993 - 1994  

Cristina Fernández de Kirchner (1953), presidenta d'Argentina 2007 - 2015 i vicepresidenta 2019 - 2023

Benazir Bhutto (1953 - 2007), primera ministra del Pakistan 1988 - 1990 i de nou 1993 - 1996 

Angela Merkel (1954), cancellera federal alemanya 2005 - 2021  

Condolezza Rice (1954), secretaria d'Estat dels Estats Units 2005 - 2009 

Christine Lagarde (1956), presidenta del Fons Monetari Internacional 2011 - 2019, presidenta del Banc Central Europeu 2019 - ... 

Dalia Grybauskaité (1956), presidenta de Lituània 2009 - 2019 

Rosalia Arteaga (1956), presidenta d'Equador dos dies, 9 a 11 de febrer de 1997

Theresa May (1956), primera ministra del Regne Unit, 2016 - 2019

Tsai Ing-wen (1956), presidenta de Taiwan 2016 - 2024

Carmen Calvo (1957), vicepresidenta primera d'Espanya 2018 - 2021 i presidenta del Consell d'Estat des de 2024

Draupadi Murmu (1958), presidenta de la Índia des de 2022

Ursula von der Leyen (1958), presidenta de la Comissió Europea des de 2019

Marie-Louise Coleiro Preca (1958), presidenta de Malta 2014 - 2019  

Xiomara Castro (1959), presidenta d'Honduras des del 2022 

Erna Solberg (1961), primera ministra de Noruega 2013 - 2021

Bidhya Devi Bhandari (1961), presidenta de Nepal 2015 - 2023 

Dina Boularte (1962), presidenta de Perú des de 2022 

Claudia Sheinbaum (1962), presidenta de Mèxic des de 2024 

Kamala Harris (1964), vicepresidenta dels Estats Units 2021 - 2025, candidata a presidenta del país el 2024

Maria Jesús Montero (1966), vicepresidenta primera d'Espanya des de 2023

Jeanine Áñez (1967), presidenta interina de Bolívia 2019 - 2020 

Magdalena Andersson (1967), primera ministra de Suècia 2021 - 2022 

Kolinda Grabar-Kitarović (1968), presidenta de Croàcia 2015 - 2020 

Halla Tómasdóttir (1968), presidenta d'Islàndia des de 2024 

Marine Le Pen (1968), candidata a la presidència de França el 2012, 2017 i 2022

Nadia Calviño (1968), vicepresidenta primera d'Espanya 2021 - 2023 

Kersti Kaljulaid (1969), presidenta d'Estònia 2016 - 2021

Soraya Sáenz de Santamaria (1971), vicepresidenta primera d'Espanya 2011 - 2018 

Teresa Ribera (1969), vicepresidenta quarta 2020 - 2021 i tercera 2021 - 2024 d'Espanya 

Yolanda Díaz (1971), vicepresidenta segona d'Espanya des de 2021 

Hsiao Bi-khim (1971), vicepresidenta de Taiwam des de 2024

Zuzana Čaputová (1973), presidenta d'Eslovàquia 2019 - 2024 

Atifete Jahjaga (1975), presidenta de Kosovo 2011 - 2016  

Liz Truss (1975), primera ministra del Regne Unit del 5 de setembre al 25 d'octubre de 2022, el mandat més curt de tots al R.U. 

Sara Aagesen (1976), vicepresidenta tercera d'Espanya des de 2024

Kaja Kallas (1977), primera ministra d'Estònia 2021 - 2024 i alta representant de Relacions Exteriors de la Unió Europea i vicepresidenta de la Comissió Europea des de 2024 

Giorgia Meloni (1977), primer ministre d'Itàlia des de 2022 

Mette Frederiksen (1977), primera ministra de Dinamarca des de 2019 

Jacinda Ardern (1980), primera ministra de Nova Zelanda 2017 - 2023 

Vjosa Osmani-Sadriu (1982), presidenta de Kosovo des de 2021

Sanna Marin (1985), primera ministra de Finlàndia 2019 - 2023 

I tot això tot i no tenir en compte càrrecs com governadores d'Estats dels Estats Units, presidentes de comunitats autònomes, presidentes i CEOs de grans multinacionals, presidentes de parlaments, ministres de temàtiques molt importants, com Defensa, Economia, Hisenda, Interior o Relacions Exteriors, presidentes de parrits polítics i altres com multimilionàries, primeres dames, personatges molt influents... perquè la llista seria gairebé interminable. 

Ja seria hora de que axò es notés. Es veuen o no els resultats? 

Feliços els pacífics i els pacificadors

Una seriosa advertencia divina al món actual

Jesucrist és el príncep de la Pau. En l'Evangeli segons Sant Joan ens diu "Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo no us la dono com el món la dona. Que els vostres cors s'asserenin i no temin". I Ell mateix, que ens la va donar, en el Sermó de la Muntanya va anomenar feliços als pacífics i als qui contribueixen a posar pau.

Alguns exemples històrics d’aquesta manera de viure:

La civilització de Caral – Supe (2600 – 2000 aC) a l’actual Perú, una cultura religiosa, sense exèrcits ni guerres, ni violència ni armes.

El pensament xinès de Laozi (c. 571 – 470 aC), Kongzi (551 – 479 aC), de Mozi (480 – 391 aC) i Mengzi (372 – 289 aC), almenys en part i especialment en la seva versió original. Destacadament el mozisme (s. V – II aC) amb el seu desig d’amor universal igualitari.

Els ensenyaments de Mahavira (s. VI aC) i de  Buda (s. VI – s. V aC) a la Índia, i les doctrines del jainisme i del budisme. 

El canvi d’actitud i la proclama del rei Ashoka Maurya (304 – 232 aC) a la Índia, penedit de les guerres i matances massives que havia fet.

Els cristians dels primers segles, perseguits i martiritzats, que responien amb amor i perdó seguint els ensenyaments de Jesucrist de no tornar mal per mal i estimar els enemics.  Els cristians rebutjaven tot odi i tota violència i fins es negaven a servir com a soldats i a participar en batalles o execucions. Fins i tot quan l’Imperi Romà es va anar cristianitzant entre els anys 313 i 380, eren molt reticents a servir a  l’exèrcit, i fins en temps de Justinià (527 – 565) un soldat cristià que en batalla matava un enemic en combat, desprès havia de fer un temps llarg de penitència  per haver matat un ésser humà, contra el mandat diví que ho prohibeix.

Moltes idees de Mani (216 – 277) i de Mazdak (+ 524/528) a Pèrsia

La iniciativa medieval cristiana de la Pau de Déu (989)  i la Treva de Déu (1028)

Les lleis de Nunuku-whenua (s. XVI) de no violència i resistència passiva dels moriori de les illes Rekohu (les actuals Chatham). Fins i tot quan la seva terra va ser assaltada l’any 1835 per tribus maorís de Nova Zelanda, que els mataven i esclavitzaven, els caps moriori van considerar que les seves lleis pacifistes eren intocables.

Immanuel Kant (1724 – 1804) en el seu llibre Sobre la pau perpètua (Zum ewigen Frieden, 1795), que hauria de desitjar fins i tot un poble de dimonis amb tal que fossin intel·ligents.

La neutralitat perpètua de Suïssa reconeguda històricament des de 1815 i des de 1847 no té ni tan sols conflictes interns.

Promotors del pacifisme a ultrança i de no resistir al mal com Lev Tolstoi (1828 – 1910), partidaris de pal·liar els efectes de la guerra com Henri Dunant (1828 – 1910) fundant la Creu Roja i promovent la Convenció de Ginebra (1863) i  el no a les guerres de  Bertha von Suttner (1843 – 1914)

Abolició de la pena de mort. El Gran Ducat de Toscana va ser el primer Estat del món a abolir la pena de mort, l'any 1786 per iniciativa de Pere Leopold de Lorena (1747 - 1792). Portugal no ha executat ningú des de 1846 

També Alfred Nobel (1833 – 1896), l’inventor de la dinamita, que desprès va canviar i va establir els Premis Nobel en general i en concret el de la Pau, atorgats a partir de 1901

Iniciatives pels necessitats com el passaport de Fridtjof Nansen (1861 - 1930) pels refugiats, o Albert Schweitzer (1875 - 1965) amb la missió de Lambarené al Gabon, i les de Dominique Piri (1910 - 1969) i  Sta. Teresa de Calcuta (1910 - 1997).

L’activisme no violent de Mahatma Gandhi (1869 – 1948), Lanza del Vasto (1901 - 1981),  i de Martin Luther King (1929 – 1968)

George Marshall (1880 - 1959) amb el Pla de reconstrucció d'Europa Occidental del seu nom, que va col·laborar en la ràpida i eficaç reconciliació dels països combatents desprès de la Segona Guerra Mundial, especialment per la política de conciliació de Pius XII (1872 - 1958), Konrad Adenauer (1876 - 1967), Alcide De Gasperi (1881 - 1954), Robert Schuman (1886 - 1963), Jean Monnet (1888 - 1979) i Charles De Gaulle (1890 - 1970), que va portar al Tractat de Roma (1957) i l'inici del Mercat Comú Europeu. 

I l'esperança d'un futur millor que va significar pels Estats Units John Kennedy (1917 - 1963) i Robert Kennedy (1925 - 1968) i també l'alliberament de Rússia i l'Europa de l'Est per l'actuació de József Mindszenty (1892 - 1975), Josyf Slipyj (1892 - 1984), Aloysius Stepinac (1898 - 1960), Stefan Wyszynski (1901 - 1981), Aleksandr Solzhenitsyn (1918 - 2008), St. Joan Pau II (1920 - 2005), Andrei Sakharov (1921 - 1989), Helmut Kohl (1930 - 2017), Mikhail Gorbachov (1931 - 2022), Boris Yeltsin (1931 - 2007), Aleksandr Men (1935 - 1990) i Lech Walesa (1947) entre d'altres. 

La supressió de l’exèrcit a Costa Rica per part del president Josep Figueres Ferrer (1906 – 1990) l’any 1948

St. Joan XXIII (1881 - 1963) i Vasily Arkhipov (1926 - 1998) que tingueren un paper protagonista en evitar una nova guera mundial general entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia, l'octubre de 1962. El desastre total d'una guerra atòmica el va  mostrar Nevil Shute (1899 - 1960) amb el llibre On the beach (1957) i el director de cinema Stanley Kramer (1913 - 2001) fent-ne la pel·lícula igua el 1959. També van contribuir a conscienciar sobre que una guerra nuclear no tindria vencedors ni vençuts Stanley Kubrick (1928 - 1999) amb el film "Dr. Strangelove" (1964), Sidney Lumet (1924 - 2011) amb "Fail Safe" (1964) i també Franklin J. Schaffer (1920 - 1989) amb "Planet of the Apes" (1968).  Més tard la constatació va ser represa per Carl Sagan (1934 - 1996) amb el seu estudi de 1983 sobre l'hivern nuclear que seguiria a una conflagració atòmica, fet recollit a la pel·licula "The Day After" (1983)  de Nicholas Meyer  (1945) i també denunciat a "WarGames" (1983) de John Badham (1939) en un any en el que de nou el món va estar a prop d'una Tercera Guerra Mundial, que va evitar amb la seva intel·ligència, bona informació i sang freda Stanislav Petrov (1939 - 2017). Totes aquets pel·lícules haurien de ser de visionat obligat pel governants, polítics i ideòlegs que ara de nou tornen a especular que potser una guerra nuclear limitada seria assumible, confiant que no provocaria un massa llarg hivern nuclear ni una perillosa radiació de dècades o segles, ni un col.lapse de la civilització ni un caos incontrolable durant anys, coses totes que són molt suposar i que segurament són totes errades. I ara és més perillós que abans perquè la situació està molt menys equilibrada que aleshores (NATO i Pacte de Varsòvia) i alguns poden estar molt temptats a pensar que ara és prou desequilibrat per guanyar. I per l'altre banda altres potencies poden tenir en compte l'evident decadència, degradació i fins degeneració d'Occident. Una situació que necesita veritable intel·ligència i desig de pau i sobretot que es deixin inspirar i guiar per Déu, perquè sinó torna a ser una situació 1962 o 1983. 

Pau Casals (1876 - 1973) amb la seva interpretació del cant de nadala català "El cant dels ocells" a l'ONU el 1971, convertint aquesta cançó cristiana en un himne de pau de les Nacions Unides.

La política de perdó i reconciliació de Nelson Mandela (1918 – 2013)...

Semblava que el món havia quedat escarmentat de guerres, però ara avui dia veiem de nou desigs belicosos irresponsables, que de forma incomprensible semblen buscar-ho. I a sobre resulta que coses que passen portaven molts anys preparant-se. Tot això no té lògica ni intel·igència, sembla un encegament total dels qui tenen el poder sense cap bon sentit. Caldria recordar ara més que mai allò de "Mai més una guerra!".