Els dies que ho canviaren tot per sempre

El centre de la Setmana Santa:

 

Els fets més importants de la Història de la Humanitat,  amb repercusió a tota la Creació. 

L'escala al Cel

L'escala al Paradís (o Escala de l'Ascensió divina), un llibre de St. Joan Clímac.(c. 579 - 649), de principis del segle VII, escrit com a guia espiritual per als monjos en les seves lluites contra les temptacions i en la seva recerca de la perfecció per tal de poder anar-se enlairant i arribar al Cel.  

Tots som germans

Tots som germans. Seguint a Jesús, el Cristianisme fa dos mil·lennis que ho afirma, i si s'hi pensa, també la lògica i el sentit comú, i últimament també la ciència, ho corroboren. 

Una família al Diumenge de Rams, Barcelona 1967. El concepte de
ser familia és il·limitadament ampliable, fins a incloure a tothom .

Perquè tots tenim dos pares, quatre avis, buit besavis, setze rebesavis... després en les anteriors generacions tenim 32, 64, 128 antecessors...  El nombre d'avantpassats creix molt ràpidament, ja que són potències de 2. Si anem retrocedint en el temps, arribats a l'Edat Mitjana ja són milions i encara sense arribar a l'Antiguitat ja en tenim milers de milions, teòricament (1) perquè no hi havia tanta gent aleshores, i no diguem ja si calculem fins la Prehistòria.  I això per cada persona d'avui dia. La única explicació és que les línies genealògiques estan entrellaçades i això tant si ho considerem individualment com si ho fem en conjunt. Per tant tots compartim avantpassats, fins  tot moltíssims, i estem emparentats. A la Humanitat sóm una família.

Seguint la pista familiar, arribem a les conclusions que ja sen's havien 
avançat per revelació, que tots els homes som de veritat una gran família.

Actualment la ciència, mitjançant els estudis genètics, ha calculat que tots els europeus actuals tenim un avanpassat comú que va viure cap a l'any 1400.  I  tots els 7 500 milions d'habitants del planeta compartim un ancestre comú que va viure cap al 1400 aC. Tots estem relacionats i formem part del mateix arbre genealògic. A la Humanitat tots formem una família. 

Com ja proclamva el Cristianisme, avançant-se dos mil anys a aquests recents estudis, que mostren que ho sóm físicament i biològicament,  realment tots som germans. 

(1) Tots tenim de l'ordre de desenes de milers d'ascendents al segle XVI, desenes de milions al s. XIII i més d'una desena de milers de milions cap a l'any 1000. La única explicació és que hi ha un gran nombre, la gran majoria, d'encreuaments de les línies ascendents. 

L'entrada de la Setmana Santa

Diumenge de Rams és la porta de la Setmana Santa. 

Entrada de Jesús a Jerusalem (Pietro Lorenzetti, 1320)

L'inici dels fets centrals, els més importants i decisius, de la Història de la Humanitat. I els més rellevants també per a tota la Creació. Va passar fa dos mil anys, però continuen essent actuals i vigents avui dia, i ho seran per sempre. I ja que tenim el gran do diví de conèixer-ho, visquem-ho intensament, que són la nostra salvació i la de tots. Bon Diumenge de Rams i bona Setmana Santa ens doni Déu! 

O una cosa o l'altre

Tot i que, per dir-ho d'alguna manera, "des de fora", la Filosofia m'havia interessat des de que era un noi. A 5è o 6è de Batxillerat vaig tenir, però, un llibre de text de Filosofia per temàtiques, que se'm va fer particularment abstrús. No va ser fins a Preuniversitari, amb el manual "Historia de la Filosofia y de las ciencias" (1964) de Manuel Mindán Manero (1902 - 2006), que vaig tenir un llibre de text realment interessant i apassionant, que em va fer recuperar tota l'afició i la il·lusió per aquest camp del coneixement humà (1). 

Però l'anterior llibre, que em va resultar espès i pesat, em va convèncer que aquesta assignatura "no era el meu", i per exemple d'ell vaig treure la impressió, més que res per algunes cites que il·lustraven alguns temes, que els filòsofs moderns eren gent com Schopenhauer i Kierkegaard, de personalitat complicada i vides i opinions que el mínim que es pot dir és que eren diferents, per no dir especials i fins i tot rares, com si fossin una gent apart, de pensament peculiar i idees originals, per tot el quan destacaven del comú de la gent i que en això radiqués el seu mèrit (2). 

Les direccions realment són dues: amb Déu o sense

Sören Kierkegaard (1813 - 1855), però, ens avisa molt encertadament que cal escollir, "O una cosa o l'altre", com porta el títol d'un seu llibre del 1843.  I què cal escollir? Doncs sobretot, en la nostra opció fonamental per a la vida. De quin cantó vols estar? A la vida tenim un temps de vacilacions, de dubtes, però tard o d'hora cal triar. En la foto de la portada de la traducció del llibre s'hi veuen moltes direccions, però en el fons són dues, el bé o el mal. és a dir amb Déu o d'una manera humana i/o demoniaca. Cada direcció comporta tot un món amb ella: la veritat o la mentida, la llum o les tenebres, la gràcia o el pecat, la vida o la mort. L'important, com ho recorda aquest filòsof, és que no es pot estar en les dues vies alhora, ni tenir un peu en una i l'altre en l'altra, tot i que això últim pugui passar sovint, perquè som pecadors. Però a la llarga i sobretot en vistes al final, ens hem de decidir (3).

(1) A part que la Història m'agradava molt i m'ha agradat sempre, incloent les seves variants com l'Història de l'Art, Història de la Literatura, Història de les Ciències... i naturalment l'Història del Pensament. A més, en la meva opinió la Història de la Filosofia en si mateixa és allò particularment filosòfic, més que no pas els seus resultats, i com diu la dita "No s'aprèn Filosofia, s'aprèn a filosofar..."

(2) A tots dos els veia amb interès pel seu caràcter i reflexions, tot i reconeixent el seu caràcter "estrany". A Kierkegaard hi va haver una temporada que el vaig admirar molt i vaig comprar algun llibre sobre ell (Kierkegaard vivo) i algun que altre seu (Diario de un seductor).  Però la seva manera d'escriure em resulta embolicada i la seva lectura se'm fa difícil, a part que les seves idees em semblen una mica afectades i la seva actitud vital una mena de pose. En canvi Schopenhauer té una manera d'escriure neta i clara però en la meva opinió diu coses a ras de terra, pedestres, quan no es queixa, fa polèmica o resulta profundament pessimista. Ja dic que a tots dos els vaig admirar des de la distància, per referències, però van perdre quan els vaig conèixer millor, Kierkegaard per l'estil i una part del fons i Schopenhauer per moltes opinions seves al meu parer totalment desencertades quan no realment errònies o autèntiques bestiesses, tot i que les sostingui amb convicció tan patent com equivocada.

(3) Al cap i a la fi només és una aplicació del que ens diu Jesús a l'Evangeli: "Ningú pot servir a dos senyors..." o el que també ens diu del "camí ample i el camí estret".  

Teresita, la nena missionera

"Jo vull ser missionera", li va dir al sacerdot que la va atendre a la UCI

Teresita Castillo va veure reconeguda oficialment, abans de morir amb 10 anys, la seva vocació.

Teresita, ja amb la creu de missionera i el document acreditatiu

L'11 de febrer de 2021, dia de la Mare de Déu de Lourdes, a petició seva  Teresita va ser nomenada missionera,  perquè volia oferir els seus sofriments per portar a tothom, homes i dones i nens i nenes, a Jesús.  I no sols n'ha tingut el títol eclesiàstic sinó que amb la seva història n'exerceix per a molta gent i de ben segur que ho seguirà fent des del Cel.   

L'anunci del més gran miracle

L'Anunciació angèlica de l'Encarnació divina en l'escollida per Mare de Déu 

Amb el "Sí" de la Verge Maria, Déu és fa home, com a Fill seu, i tota la Creació es renova per la seva presència  

El punt central i decisiu de la Història de la Humanitat i de tot l'Univers

De Déu i dels homes

En aquest món tot es juga amb la relació amb Déu 

I amb la relació dels homes entre sí. 

Recordant

Fa uns quants anys 

Temps de seminarista (c. 2005 - 2007)

La conversió del cor

Santa Teresa de Jesús ens diu que es va convertir "ante la imagen de un Cristo muy llagado".

El Crist de Juan Manuel Miñarro, església de San Pedro de Alcántara, a
Còrdova, una reconstrucció en 3D de la imatge impressa en el Sant Sudari. 

Com deien ja els primers cristians, "Mira que va fer Ell per tu... I tu fins on estàs disposat a arribar?"

Aspirants a servidors

L'Església és el sacrament de Crist ressuscitat i en ella és on més actua l'Esperit Sant. I també és la presència protectora de Déu Pare a la Terra. 

Cridats divinament a ser-ho i responent amb el seu sí a la vocació rebuda, un cop discernida, els seminaristes són aspirants a servidors, que es preparen per ser-ho. Servidors de Déu, de l'Església, de l'altar, de tots...

I la festa principal de Sant Josep, el 19 de març, o com en aquest cas el diumenge més proper, és el Dia del Seminari. Considerem els seminaristes, cridats a ser "pare i germà com St. Josep",  com el que són, un do de Déu, i demanem-li que ens n'envii molts, bons i sants, que ens fan molta falta, igual que necessitem famílies molt cristianes per tal de que d'elles en segueixin sortint. 

I com a mostra, uns seminaristes de la diòcesi de Vic de fa uns anys, amb el bisbe Romà Casanova i el rector Pere Oliva,  tal com sortien retratats en la iniciativa dels "calendaris dels seminaristes", fets per donar-los a conèixer i tenir-los presents. 

El bisbe, el rector i els seminaristes de la diòcesi de Vic, 2006 

Seminaristes 2007

Seminaristes 2008

Seminaristes 2009 

Sempre és l'any d'inici del curs. Són els calendaris de cartera dels seminaristes del bisbat de Vic, que servien per l'any següent. D'ells han sigut ordenats sacerdots de la diòcesi Jaume Casamitjana (2007), Joan Antoni Castillo (2008), Joan Carles Serra (2009), Xavier. Bisbal (2010), Ricard Lázaro (2010), Joan Prat (2010), Eduard Flores (2013) i Jorge Luis Salas (2015). 

St. Josep: Sagrada Família i Església

St, Josep és l'encarregat per Déu de ser el pare protector de la Sagrada Família i de l'Església universal 

Patró dels pares de família i de l'Església Catòlica, el dia de la solemnitat de St. Josep, el 19 de març, si és festa civil com era abans i com encara ho és a molts llocs, o sinó el diumenge següent o més proper, és el Dia del Seminari. Aquest any a la diòcesi de Vic, no essent festa civil a Catalunya, encara que sí festa religiosa de precepte, el Dia del Seminari és el diumenge 21 de març. 

Anem amb Sant Josep

El 19 de març és la solemnitat de Sant Josep, espòs de la Verge Maria i pare legal i adoptiu de Jesús. 

És el gran sant escollit per la Santíssima Trinitat divina per ser el castíssim espòs de la Verge Maria i el tendre i afectuós pare del Nen Jesús, protector, guia i cap de la Sagrada Família. El sant del silenci, de la discreció, del estar sempre a punt per fer la voluntat de Déu. 

Ell estimava amb un amor ideal i sublim a Maria i a Jesús i de la mateixa manera era correspost i estimat per ells. La seva intercesió és molt poderosa davant la Mare de Déu i davant el seu fill, Nostre Senyor Jesucrist. És el patró de l'Església Catòlica, dels pares de família, de la bona mort - com va ser la seva, acompanyat de Jesús i de Maria - i de diversos països del món. Sta. Teresa de Jesús deia que St. Josep era "un sant que no li fallava mai". Encomanem-nos a la seva eficaç i decisiva protecció i fem el que ell ens indiqui, perquè ho fa sempre tot segons Déu. 

Altres litúrgies catòliques

A més de la litúrgia catòlica romana n'hi ha d'altres. Alguns ritus occidentals i llatins històrics, altres d'Ordes religioses, però sobretot n'hi ha molts de les Esglésies catòliques orientals, unides a Roma i en plena comunió amb el Papa. 

He tingut ocasió d'assistir en diverses ocasions a Misses en aquests ritus. La primera, si no m'equivoco, va ser un diumenge d'abril de 1973 a Atenes, on vam assistir a una Missa que crec que no era ortodoxa sinó greco-catòlica. Després als anys 1990s un sacerdot iraquià o sirià va oficiar a Vic una Missa pel seu ritus catòlic oriental, amb algunes diferències menors com que al donar la pau el sacerdot la donava a alguns propers a ells agafant-li les mans i aquests al seu torn la transmetien a d'altres i els que la rebien la passaven als seus veïns, un punt en que m'hi vaig fixar i que recordo. I als anys 2000s vaig poder assistir a una o dues, almenys a una a St. Joan de Vilatorrada, però em sembla que va haver-n'hi una altre,  Misses greco-catòliques ucraïneses, oficiades per Mn. Volodymyr Kalabishka, sacerdot ucraïnès de la diòcesi de Vic, que exerceix sobretot per a la comunitat del seu pais resident aquí a Catalunya. Aquests rituals alternatius són una riquesa de l'Església Catòlica, recordo per exemple que al llarg de la Missa la gent s'agenollava diverses vegades com també es senyava sovint i, per respecte a l'Eucaristia, només combregaven el sacerdot i l'ajudant i aquells feligresos que s'havien confessat abans d'iniciar la Missa. Una autèntica unió en la diversitat, en aquest cas de petites diferències molt menors. I una experiència que convido a realitzar.   

Evantgelitzadors d'Europa

El 17 de març és la festa de sant Patrici, l'evangelitzador d'Irlanda, cap el segle V. És un gran sant, molt festejat a Irlanda i entre els irlandesos del món, per ser el que els va portar la llum de Crist i el consol de l'Església.  

Irlanda, la terra de St. Patrici 

L'Església Cèltica d'Irlanda, fundada per ell i d'estil monacal, va fer molt per conservar la fe, des del seu relatiu aïllament i seguretat, durant els primers segles després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident amb el gran moviment de pobles d'aquells temps. A ella li debem per exemple la pràctica de la confessió oral secreta i repetible. Va fer molt per conservar la cultura i la civilització, des de la pau de la seva illa, que no seria atacada fins segles més tard, i va enviar missioners a l'illa de Gran Bretanya i al mateix continent europeu, arribant a la Gàl·lia i a l'actual Suïssa. Tot aquest floriment va ser l' obra de la predicació de sant Patrici i el seu llegat ha durat fins els nostres dies, essent Irlanda un bastió del Catolicisme, malgrat tots els dominis foranis i les persecucions. I encara una anècdota, el fet que a Irlanda no hi hagi serps verinoses autòctones ho atribueix una creença popular a un do obtingut per sant Patrici, un gran missioner.

Junt amb ell hi va haver molts sants i moltes persones creients que van ajudar a l'evangelització d'Europa fins a convertir-la en el primer continent cristià i la seu principal de la Cristiandat i de la Ciutat de Déu durant molts segles. 

Una breu relació cronològica: 

301 Conversió d'Armènia, el primer país oficialment cristià, St. Gregori l'Il·luminador. 

313 Edicte de Milà, llibertad de religió pel Cristianisme, Constantí 

326 - 336 Construcció de Constantinoble, la Nova Roma cristiana, inaugurada l'any 330, Constantí 

327 Santa Nino converteix Geòrgia 

333 El rei Ezana d'Aksum (Etiòpia) i el seu poble es fan cristians

380 Decret de Teodosi, el Cristianisme catòlic oficial a l'Imperi Romà

386-87 Conversió i bateig de St. Agustí 

397 Confessions de St. Agustí 

410- 426 La Ciutat de Déu de St. Agustí 

 s. V St. Patrici evangelitza Irlanda 

496/508 Conversió dels francs de Clodoveu 

525 El monjo escita Dionís l'Exigu, a petició del Papa, estableix l'Era Cristiana 

529 St. Benet de Núrsia estableix el monestir de Monte Cassino sobre les restes d'un dels                       últims  temples pagans

      Justinià tanca l'Acadèmia d'Atenes, últim reducte intel·lectual del paganisme grecoromà

535 Justinià fa tancar el temple d'Isis a Filé, final de la religió egípcia antiga

540 Regla de St. Benet. "Ora et labora". Els monjos benedictins evangelitzen Europa.   

589 Conversió de Recared i els visigots al Catolicisme, al Concili de Toledo

597 El papa St. Gregori Magne envia a St. Agustí de Cantorbery a evangelitzar Anglaterra 

inicis s. VII  Els lombards es converteixen al Catolicisme 

664 Sínode de Whitby

c. 700 St. Beda el Venerable usa l'Era Cristiana

1ª meitat s. VIII  St. Bonifaci, apòstol dels pobles germànics 

Europa, el primer continent cristià 

755 Donació d'un territori al Papa pels reis francs

768 - 814 Carlemany exigeix la conversió als seus súbdits saxons 

        Renaixement cultural carolingi

        El món carolingi ja usa oficialment l'Era Cristiana 

800 Coronació de Carlemany com emperador pel Papa, la nit de Nadal a Roma. 

s. IX St. Ciril i St. Metodi, apòstols dels eslaus, evangelitzen la Gran Moràvia 

864 Boris I de Bulgària es converteix al Cristianisme amb el seu poble

911 Establerts a Normandia, els normands es converteixen 

960 Harald Blatand, conversió de Dinamarca

962 Coronació pel Papa del rei Otó I com a emperador del Sacre Imperi Romà.  

966 El duc Mieszko I, conversió de Polònia 

988 Bateig de St. Vladimir i conversió de la Rus de Kiev 

1000 L'assemblea Althing d'Islàndia. decideix la conversió de l'illa al Cristianisme 

1001 St. Esteve d'Hongria, coronat rei pel Papa, conversió del país 

1078/1087 Cessament de l'activitat i destrucció pels suecs del gran temple pagà dUppsala 

1080 - 1086 St. Knud IV és rei de Dinamarca, es completa i consolida la cristianització d'Escandinàvia 

mitjan s. XII St. Eric rei de Suècia dirigeix una Croada a Finlàndia, amb la seva  cristianització 

1397/1405 Conversió dels lituans, els últims europeus pagans 

Així amb la salvació de Jesucrist i per l'acció de l'Església la llum i la vida, la veritat i el perdó, l'amor i la bondat, la justícia i la pau provinents de Déu, es van anar estenent per Europa i les seves zones veïnes.  

Càstig o conseqüència?

 L'any 586 aC el poble de Judà ho va perdre tot a mans dels caldeus de Babilònia: Jerusalem va ser conquerida, el Temple destruït i van cessar per tant els sacrificis expiatoris, es va acabar la reialesa davídica, el poble va ser massacrat;  els nobles, la gent important del país, els lletrats i els experts en alguna art o tècnica van tenir que abandonar la Terra Promesa i marxar esclavitzats a l'exili a Mesopotàmia... Ho van perdre tot, tot allò que els donava seguretat i que sostenia la seva confiança de ser el poble escollit del Déu únic, real, viu i veritable. Només els membres del poble baix, agricultors i ramaders, van poder romandre a la zona, que havia quedat bastant devastada i força indefensa.

Va ser un càstig diví? És possible, perquè a vegades Déu castiga per corregir, i el poble de Judà, igual que el d'Israel un segle i escaig abans, s'havia corromput i pervertit, havent menyspreat els avisos que Déu els hi havia fet arribar mitjançant els profetes, que denunciaven que les coses no anaven bé entre ells ni espiritualment ni socialment. D'aquests profetes que els hi portaren el missatge diví de conversió, se'n burlaren, els menysprearen i a alguns els torturaren i fins els executaren. Tot per parlar de part de Déu i dir la veritat que els hi aportava llum sobre la seva situació real, perquè no la volien sentir denunciats els seus pecats ni volien veure la seva realitat. 

Tingueren diversos avisos, com la mort en batalla del bon rei Josies l'any 609 aC i una primera conquesta babilònica del país i la seva capital l'any 605 aC, que originà ja una primera deportació de part de la població a Babilònia, anterior a la gran deportació de vint anys més tard. Ells seguiren aferrats a la seva manera de fer i de veure les coses, sense fer cap cas i com si no passés res. Molts profetes els avisaven i, quan encara estaven recents els oracles d'Isaïes, n'actuaven dos més de grans, Jeremies al país i Ezequiel des del primer exili a Babilònia, i uns quants profetes menors i potser un bon nombre d'altres encara... però ells es negaren a escoltar i a canviar i preferiren fer cas als falsos profetes que els hi deien que tot anava bé i que no havien de tèmer. Es van encegar en la seva visió merament humana, persistint en l'opció que havien fet. 

De la desolació d'origen humà i demoníac, Déu en treu, sorprenent, una nova i millor vida.

Per això tot el que els va succeïr es pot considerar també com a conseqüència del pecat, dels seus molts i greus pecats, incloent el d'idolatria, però també la injustícia social, els abusos, els enganys i falsedats, la duresa de cor, començant pels dirigents però estenent-se per tota la població. El pecat, l'allunyament de Déu, el donar-li l'esquena, el trencar amb Ell, porta en sí mateix el mal, les desgràcies i els fracassos, primer espirituals i després també temporals, i finalment la destrucció i la mort.

Des d'aquest punt de vista, la constatació és que ho van perdre tot físicament, la Terra Promesa, el país, la ciutat santa de Jerusalem, el Temple de Déu on estava la seva Glòria, els sacrificis d'expiació, la independència, la dinastia reial, la llibertat mateixa... perquè primer ells ho havien abandonat espiritualment, no ho havien valorat, ho havien menyspreat tant de forma encoberta com públicament. Tot el que van perdre materialment ja ho havien abandonat abans en el seu cor. El desastre exterior va ser la manifestació visible de la prèvia corrupció interior. 

Així podem adonar-nos que Déu va permetre que els hi passés tot allò primer perquè resplendís la veritat del que hi havia en els seus cors i segon per donar lloc a que ho valoressin amb la purificació de l'Exili, un temps de penitència i conversió que va durar vora 70 anys, varies generacions, en que el poble de Déu se'n va anar donant compte del que tenien i havien perdut per haver-ho ja abans menystingut i abandonat en el seu interior.  Llavors aprengueren la seva importància i el fet que havien de triar una cosa o l'altre, o la proximitat i intimitat amb Déu o les enganyoses seduccions del pecat incompatibles amb aquest do i aquesta gran felicitat i alegria de la vida segons l'Aliança divina. Se'n donaren compte tan vitalment que en el Salm reçaven "Si t'oblidava Jerusalem, que se'm paralitzi la mà dreta, que se m'encasti la llengua al paladar...". 

Llavors Déu inspira el rei persa Cir perquè els deixés retornar. De la dura experiència que ells mateixos s'havien provocat i de la prova divina per la que van tenir que passar, en van sortir purificats, nets, a una alçada espiritual més elevada que la d'abans, fins de la dels seus bons temps, i ja començaren a albirar la redempció que guanyaria l'Encarnació divina per a tota la Humanitat, portant-la a la salvació. L'anomenat Segon Isaïes visqué i escrigué a l'Exili babilònic del poble jueu del segle VI aC, i ell anuncia amb molta anticipació la vinguda del Messies i la forma com aquest portaria a terme la seva obra, amb el sofriment i carregant sobre seu els pecats del poble i amb la salvació universal, i també en aquella època s'estengueren i desenvoluparen els textos relacionats amb el Deuteronomi, un dels llibres més citats a la seva vida pública per Nostre Senyor Jesucrist. 

Com sempre passa amb la Humanitat i la seva història, del mal diabòlic i humà finalment en tragué Déu un major bé. Això, aquesta dinàmica de la permissió del mal inherent a la llibertat humana però amb el triomf final de la Providència que ho capgira cap a un bé més gran, ha passat repetides vegades al llarg dels segles i dels mil·lennis I com la Paraula de Déu va dirigida a tothom, de tot arreu i de totes les èpoques, convendria reflexionar si es pot, i cal, aplicar-ho a la nostra situació actual. 

L'home dels dos cels

Aquest mes fa 20 anys que va morir mossèn Manuel Serinanell (1909 - 2001), sacerdot tota la vida dels de sotana i barret de capellà i de fer la Missa en llatí al matí a la catedral de Vic, de la que va arribar a ser canonge, conegut popularment com "mossèn Passiu-ho bé!" perquè saludava tothom anant pel carrer i també astrònom aficionat però a l'alçada dels professionals, que havia conegut i estudiat amb Josep Comas Solà (1868 - 1937) i sobretot amb Josep Pratdesaba (1870 - 1967).

De jove, estudiant i treballant amb Josep Pratdesaba

Ordenat sacerdot el 25 de juny de 1932, pocs anys abans de la Guerra Civil, va poder sobreviure a les persecucions d'aquella època i després en la postguerra arribà a ser professor d'Astronomia del Seminari, i des dels anys 1970s també fou meteoròleg. A Vic i a tota la comarca d'Osona va ser un personatge simpàtic i estimat i l'any 1985, davant la imminència del pas del cometa Halley, va fundar el grup "Amics del cometa Halley" que al 1986 es convertiria ja en l'Agrupació Astronòmica d'Osona, amb estatuts i reconeixement oficial des del maig del 1987, de la que ell fou l'impulsor, el primer president, en actiu a l'AAO fins l'any 1997, quan començà a retirar-se gradualment de les activitats, tot i que no ho feu del tot fins l'any 2000, i el màxim representant, gairebé emblemàtic, fins al final de la seva vida, a punt de fer 92 anys. 

En una ocasió, parlant amb ell, en ocasió de felicitar-lo pel seu 88è aniversari, em va dir "Els 80 primers res, però aquests 8 més ja comencen a pesar..." i al cap d'uns mesos es va començar a retirar per motius d'edat i també sobrevinguts de salut, ja que fins aleshores estava molt bé, de la presència al local social i d'assistir i escoltar les conferències dels dimarts a les 8 del vespre, de les que sempre sortia un quart d'hora abans de que acabessin, per motius d'horari del sopar on residia. 

Al llarg de la seva vida va escriure i publicar dos llibres sobre temes astronòmics i un gran nombre d'articles de la mateixa temàtica en tota mena de diaris i revistes, generals i especialitzades. 

Més encara que la creu

Més encara que la creu, instrument infamant de tortura i d'una de les morts més cruels i doloroses, el que realment importa és l'amor amb el que Jesucrist va acceptar ser clavat en ella, per la salvació de tots i cadascun dels éssers humans que han viscut, viuen o viuran. L'acceptació de la creu per a la redempció del conjunt dels homes i dones de tots els llocs i tots els temps i considerant-los no com una massa anònima sinó coneixent-nos i estimant-nos un a un, amb els nostres pecats i les nostres característiques individuals pròpies, és un acte d'amor màxim, generosíssim i personal per part seva i personalitzat envers cadascú.

Nosaltres també hem de portar la nostra creu i seguir Jesús, i el més important és que ho fem per amor envers Ell, i per tant envers Déu, i seguint el seu ensenyament i el seu manament d'estimar. Com en el cas de Jesús, més encara que la creu que portem, és el motiu pel qual l'acceptem portar seguint-lo, que ha de ser per amor a Déu, perquè la relació amb Déu sempre és una relació d'amor, si és autèntica. I a més ens trobarem amb la sorpresa que se'ns fa lleugera, perquè el mateix Jesús s'avança cap a nosaltres i Ell mateix ens ajuda a portar-la. La clau de tot és l'Amor. 

Novena a Sant Josep

Un llibre sobre Sant Josep, de Mn. Joan Casas, que acaba de sortir ara 

Són dies de fer la Novena a Sant Josep per la seva gran festa anual del 19 de març. Amb més motiu encara en aquest Any de Sant Josep, com l'ha instituit el Papa Francesc, que n'és molt devot i que precisament el dia 13 de març celebra aniversari del seu pontificat, que tot just avui fa 8 anys que va iniciar. 

Monges que ens animen

Fa un any de la declaració del confinament, degut a la pandèmia. 

És un acte d'amor ajudar als altres de totes les maneres, també anímicament. 

Ho van fer ja a l'abril del 2020

https://www.youtube.com/watch?v=f-4cpyduLIU

Adaptant una cançó dels anys 1960s aquestes missioneres dominiques ens encoratgen a resistir. 

I al final del ball ens mostren el qui és la seva força i la de tots nosaltres. 

Pregàries mútues

Una monja catòlica birmana s'agenolla amb els braços extesos, demanant que no disparin als manifestants i que si cas la matin a ella però no als altres, davant d'uns policies armats que,  reconeixent el seu poder espiritual com a religiosa cristiana, responen agenollant-se també un parell d'ells i pregant-li a ella. Va passar el passat 8 de març en un context budista, a Myitkyina, regió de Kachin, a l'actual Myanmar. 

El gran silenci

"El gran silenci" -  "Die große Stille" (2005), en la versió original alemanya - és un documental sobre la vida dels cartoixans de la Grande Chartreuse de França, que amb Mn. Francesc Basora i una seva germana vam anar a veure a un cinema de Barcelona el mateix any, poc després de la seva estrena.   

La pel·lícula, amb la seva llum natural, el seu silenci sols trencat pels sorolls inevitables i pels sonors cants litúrgics i uns breus diàlegs molt escassos al llarg de les dues hores de projecció, ens va agradar. Els cartoixans, fundats per Sant Bru el 1084 a la mateixa zona on ara hi ha el seu gran monestir i amb regles de l'Orde que es remunten al segle XII i que s'han mantingut intocades fins el segle XX, són una de les Ordes monàstiques més estrictes i potser la que més de totes fins al punt que s'ha arribat a parlar d'ells com una mena d'aristocràcia espiritual. 

El seu lema és "La Creu roman mentre el món gira" i exerceixen una gran fascinació per la seva reclusió, solitud, silenci, continua vida d'oració amb pregàries freqüents i extenses, abstinència de carn, dejuni des de l'Exaltació de la Santa Creu a Pasqua i enterraments senzills al terra del pati del mateix monestir. I els seus estatuts s'han complert de tal manera que s'ha pogut dir que l'Orde mai ha estat reformada perquè mai ha estat deformada. Per viure aquesta vida cal tenir molta vocació i unes disposicions especials adequades, de manera que les condicions d'admissió pels solicitants de "misericòrdia", són força estrictes. I tot i així no els hi falten vocacions, ans al contrari. 

El juliol de 2012, en la reunió anual de la Unió Apostòlica del Clergat de Catalunya, vam tenir la sort de poder visitar, amb un permís especial obtingut pels membres de la diòcesi de Barcelona per a l'ocasió, donada la condició sacerdotal de quasi tots, la Cartoixa de Montalegre a Tiana. Ens va fer de guia Josep Maria Canals (1930), que havia sigut sacerdot diocesà de Barcelona abans d'entrar, amb un permís també extraordinari, a ser membre de l'Orde. Ens van ensenyar el monestir, el claustre, la sala de reunions i l'auster cementiri on està enterrat Ramon Daumal (1912 - 2008), bisbe de Barcelona i benefactor de l'Orde en general i de la cartoixa de Montalegre en particular, que va demanar i li va ser concedit aquest privilegi. També un monjo ens va ensenyar la seva cel·la, que són de tipus individual i amb un petit hort i des d'on es veia una bonica vista del paisatge amb el mar al fons i que ens va dir "De la celda al Cielo..." com a resum. En aquesta visita en que a part dels altres membres de la UAC hi anavem Mn. Francesc Basora, el diaca Mn. Joan Tió i jo, vam tenir també l'oportunitat de parlar amb el prior i ens van concedir d'assistir i participar del res de Vespres, amb un ritus litúrgic propi de l'Orde. Així vam poder conèixer la vida interior d'una Cartoixa per experiència directa, un veritable do que ens van fer i que vam agraïr molt. Personalment ho recordo com un moment molt especial i diferent que he tingut la sort de poder viure, comprovant de primera mà aquesta vida lluny i lliure del món i dedicada del tot a la contemplació i l'oració, davant de Déu i de cara a l'infinit i l'eternitat. Una vida que molts hem somniat en abraçar, almenys alguna vegada en la vida. 

El nostre destí en aquest món

El nostre destí en aquest món

 

És acudir a l'església a trobar-nos amb Déu, tant sols com en grup. 

Dones capaces de tot

Una petita mostra de dones capaces de tot, i en aquest cas del bo i millor: 

Sta. Joana Jugan:

Sta. Joana Jugan (1792 - 1879) , en religió Maria de la Creu,
fundadora de les Germanetes dels Pobres (1839). 

 

"Rendre les pauvres hereux, c'est tout" 

Caterina Coromina: 

Venerable Caterina Coromina (1824 - 1893), la
fundadora de les Germanes Josefines de la Caritat (1877) 

"En l'oració i en la humilitat trobarem la força" 

Sta. Àngela de la Creu

Sta. Àngela de la Creu (1846 - 1932), fundadora 
de les Germanes de la Companyia de la Creu (1875)

"Por las calles de Sevilla, pasito a paso, una santa..." (dita popular) 

Totes elles, junt amb moltes més, destacaren en la caritat, que practicaren de manera heroica, totalment lliurades a l'amor de Déu i al proïsme. 

Els dos temples

Hi ha dos temples de Déu a la Terra, el col·lectiu, l'església, i l'individual, el cos humà. 

El mateix Crist ens diu que cal respectar-los i tenir-ne cura. 

Tenim una gran dignitat, perquè com ens diu la mateixa Paraula divina (Gn 1, 27) homes i dones estem fets a imatge i semblança de Déu. 

Cridats a l'existència i a ser persones humanes, d'aquest do en som administradors, perquè Ell ens ha fet, i sóm més seus que nostres. 

Igualment hem de vetllar pels nostres temples, llocs d'oració i on celebrem l'Eucaristia en comunitat. 

L'eternitat de les hores

Un llibre sobre la vida dels cartoixans:

La vida de 5 joves britànics que als anys 1960 i 1961 van ingressar en el monestir cartoixà de Parkminster a Anglaterra per viure lluny i lliures del món i dedicats a la relació amorosa amb Déu i a la contemplació de l'eternitat i la infinit, i la seva diferent evolució al llarg de 4 dècades en la solitud i el silenci. 

Llibre, An Infinity of Little Hours (2006) en l'original anglès, escrit per Nancy Klein Maguire, qui molts anys després es va casar amb un ells, un ex-cartoixà que va deixar la vida religiosa i va tornar a la vida civil i que li va ser testimoni de primera mà, junt amb altres, descrivint amb fe i respecte aquest tipus de vida tan allunyat del corrent, tan difícil i tan arriscat, que necessita d'una gran vocació per poder viure'l. 

En una visita que els sacerdots de la Unió Apostòlica del Clergat, amb un permís especial, vam fer a la cartoixa de Montealegre el juliol de 2012 com a part d'una trobada del grup dels membres de l'UAC de les diòcesis catalanes a Tiana, organitzada pels de la diòcesi de Barcelona, un cartoixà que ens feia de guia ens va recomanar aquest llibre, perquè retratava força bé l'estil de vida dins dels monestirs cartoixans, els de l'Orde monàstica més estricta. 

Moments estel·lars de Barcelona: el Congrés Eucarístic 1952

Del 27 de maig a l'1 de juny de 1952 va tenir lloc a Barcelona, durant el pontificat del papa Pius XII (1939 - 1958), un dels moments més estel·lars de la ciutat: el XXXV Congrés Eucarístic internacional. 

Era el primer que es celebrava des del de Budapest 1938, el segon a Espanya després del XXII de Madrid del 1911,  i el primer després de la Segona Guerra Mundial,  el seu lema va ser "L'Eucaristia i la pau". 

I va ser un gran èxit multitudinari, amb una amplíssima i extraordinària participació popular. 

També va mostrar uns resultats impressionants. Promogut per Gregorio Modrego, bisbe de Barcelona entre 1942 - 1967, hi van participar 77 països i 300 000 congressistes amb 12 cardenals, 302 arquebisbes, bisbes i abats i 15 000 sacerdots, religiosos i seminaristes, havent-hi una ordenació de 802 nous preveres a l'estadi de Montjuïc, l'ordenació sacerdotal més multitudinaria de la Història. A la Missa de la clausura del Congrés, presidida pel cardenal Federico Tedeschini, hi van assistir 1 500 000 persones.  

Va donar origen al naixement de tot un barri nou, el del Congrés, on es van celebrar alguns dels actes principals. 

I entre tot el que ha quedat en la memòria destaca el seu Himne Eucarístic, que comença "De rodillas Señor ante el sagrario...":  

https://www.youtube.com/watch?v=pHdRmkwiS5c. 

La ciutat del cel

La Jerusalem celestial, a la que aspirem ja en aquest món: 

Pensar en ella ens dona esperança i ens omple d'alegria

Pelegrins que anem fent via en el món, sóm ciutadans d'aquesta pàtria celestial.

L'Astronomia fa pensar en Déu (II)

Una altre conferència de tema astronòmic, aquesta anterior: 

També la vaig fer jo. Com forces d'altres estic convençut que després de la religió, la contemplació i admiració de l'Univers i el seu estudi és allò que intel·lectualment més t'acosta a Déu. 

L'Astronomia fa pensar en Déu

Una conferència sobre Astronomia: 

De l'autor d'aquest Blog. 

Homes i dones

El pla de Déu per a la Humanitat:

Dues famílies, diumenge de Rams, Barcelona 1967. Fan les fotos el pare d'una
  (aquesta foto) i la mare de l'altre. En la primera hi falta l'àvia i la filla més petita.

La dona és per a l'home la mare, l'àvia, la tieta, la germana, la cosina, la veïna, la mestra, la companya de jocs, de classe i d'escola, la coneguda, la metgessa, la religiosa i la catequista, la santa, l'amiga, la parella, la promesa, l'esposa, la sogra, la cunyada, la filla, la neboda, la col·lega, l'alumna, la neta...

L'home és per a la dona el pare, l'avi, el tiet, el germà, el cosí, el veí, el mestre, el company de jocs, de classe i d'escola, el conegut, el metge, el sacerdot i el religiós, el sant, l'amic, la parella, el promès, l'espòs, el sogre, el cunyat, el fill, el nebot, el col·lega, l'alumne, el net... 

Entre homes i dones hi ha la complementarietat, l'atracció mútua, la simpatia, la companyia, el bon veïnatge, la col·laboració, l'ajuda, l'amistat, l'amor, l'establiment d'una família, la unió creadora de vida...