Alguns mes de gener han sigut molt impotants a la meva vida, com el de 1970 i el de 1972 quan tenia respectivament 15 i 17 anys. En els dos casos vaig tenir una fase molt creativa i vaig escriure molt i d'una forma molt inspirada, amb idees especials, atractives i suggeridores, elegantment traduïdes en narracions que em semblaven especials i valuoses, reflex força fidel del temps i de les meves vivències i sentiments. Malauradament la majoria de tot el que vaig escriure des de principis de 1963, amb només 8 anys i a màquina, es va perdre en un trasllat de domicili a finals de maig i principis de juny de 1970, i gran part del que vaig escriure posteriorment es va perdre també en una confusió a finals de juliol de 1974. Va ser una llàstima perquè, tot i que allò que vaig escriure llavors necessitava ser revisat i polit, tenia una originalitat, una creativitat i un poder de crear ambients i microclimes, aprofitant estímuls com noticies, pel·lícules, lectures, experiències o mers pensaments meus que es traslladaven en escrits amb molta força evocadora i, almenys segons pensava, superant força als estímuls originals, millorant-los, desenvolupant-los i donant-lis una qualitat narrativa que els feia més interessants, potser formatius i tot.
Recordo que una de les primeres narracions molt curtes que vaig fer va ser la d'un nen d'un poble de l'interior d'Espanya que fugia de casa i anava caminant mantenint una direcció constant i vivint com podia i amb l'ajut de gent que li donava alguns diners o alguna cosa per menjar, perquè volia veure el mar. Finalment ho aconseguia, quedava meravellat al contemplar-lo, i al cap de poc allà mateix moria, d'esgotament o per haver acomplert ja el seu objectiu a la vida, però ho feia feliç perquè per fi havia vist el mar, allò qur tant havia somniat i tant desitjava, i que fins aquell moment només coneixia de referències, però no directament de forma vital. Una altra narració era l'aventura d'un grup de 8 homes que feien un periple per Àfrica des del Sàhara espanyol fins a Rio Muni, i es narrava la geografia, la història, la demografia i la flora i fauna dels païssos que travessaven, lliurats a l'aventura sense res planificat excepte el destí, ni tan sols la ruta, i vivint moltes aventures i experiències per tot arreu on passaven, que tot i que procurava documentarme - tenia uns 9 anys quan ho vaig començar i va ser una labor d'anys - o pensava que ja ho coneixia prou, tenia coses realistes i altres inverossímils imaginades, o tretes de notícies de la televisió.i de coses que m'arribaven i que enriquien el relat, usant tot tipus de fonts des de tebeus fins a enciclopèdies i llibres, passant per col·leccions de cromos i novel·les; aquesta va ser potser la més extensa narració que vaig fer, quan la vaig deixar, encara inacabada, ocupava potser prop d'un centenar de planes mecanografiades, ja que era com una història-riu que es dividdia en moltes subhistòries gairebé independents pel dèbilment enllaçades o pel contrast que mostraven amb tot l'anterior en quan a descripció, propòsit i fins estil, segons jo mateix anava evolucionant en coneixements, experiencies, pensaments, idees, emocions i sentiments, que d'alguna manera s'hi plasmaven, tot i que va ser probablement la història més aparentment objectiva i impersonal de totes, tenia algunes idees realment estranyes (1).
A mitjans dels anys 1960s, cap al 1965 a 1967 vaig començar a desenvolupar una altre història, en aquest cas un viatge marítim per Oceania, recorrent grans extensions de tot aquest continent marítim (2). En cada arxipèlag i illa que arribaven els participants copsaven la geografia, la flora i fauna, notes històriques, etnogràfiques, culturals i de tot tipus d'aquests paradisos oceànics exòtics dels Mars del Sud, com els nadius de cada lloc, animals marítims com el dugongo, les aus del paradís de Nova Guinea, els cocoters, les selves amb flors com les orquídees i l'especialíssima fauna neozelandesa i australiana, que ja va fascinar a Darwin i a Jules Verne. El caràcter infantil de l'escriptor, de 10 a 12 anys, es veia en que el viatge no el feien en vaixell sinó en submarí i que sempre que s'esqueia recordaven en les diverses illes com una gran cosa les batalles entre japonesos i nordamericans a la Segona Guerra Mundial. El tirant cap allò militar i la guerra es veia que per la mateixa època, perquè molt sovint treballava en dos o més novel·les alhora, seguia les aventures d'un oficial o soldat japonès a Xina en la guerra sino-japonesa a partir de 1937 i abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial a la zona a finals de 1941, i com sempre a part de les aventures, més que res ocasionals i contra guerrillers, era una ocasió per retratar l'ambient de l'Extrem Orient, que sempre m'havia fascinat, igual que Polinèsia, tant Japó com Xina, Formosa, Corea, Vietnam, el Tibet i Manxúria i Mongòlia m'atreien molt, pel seu exotisme i les seves característiques de tota mena que em semblaven tan especials i que idealitzava creient que tenien una particular bellesa i distinció (3).
Però no totes les històries eren d'aquest tipus, llargues i exòtiques, n'hi havia moltes de quotidianes i properes, un mer incident o una perita descripció, en sintonia amb les fotos que feia, que eren sobretot de la vida quotidiana i espontànies. Cada època tenia un sabor dels relats molt especial que els marcava i que a mi em recordava vivències, ambients i sentiments de quan ho vaig escriure. Entre abril de 1969, en que vaig començar a fer-ho molt més que habitualment, i maig de 1970, va ser un any llarg en que vaig escriure molt a mà en un quadern de tapa dura i anelles i de fulles quadriculades, i amb bona lletra, llegible i elegant, perquè en altres ocasions vaig començar a escriure cada cop més de forma ràpida, amb lletra filiforme i quasi il·legible, excepte per mi, o a alternar els dos sistemes, normalment en escrits diferents, ja que la motivació per escriure en una o altra era diferent.
I no ho he dit encara, però cal aclarir-ho, tot i que la meva llengua familiar i habitual ha sigut sempre el català, escrivia sempre en castellà i amb bona ortografia, perquè el català ni s'usava a l'escola ni als mitjans de comunicació i tampoc als llibres (4). I l'escrivia bé, sense catalanismes ni girs catalans, perquè era el que havia estudiat i llegit sempre.
(1) Per exemple un país africà que col·lapsava per la fauna salvatge que continuament hi entrava en gran nombre per totes les seves fronteres i que per la seva perillositat de feres, lleons, elefants, rinoceronts, hipopòtams, cocodrils, búfañs, goril·les... comprometia la seguretat dels seus habitants, coses infantils així. No sé d'on ho devia treure.
(2) Tant de Polinèsia, com Melanèsia, Austràlia i Nova Zelanda, i Micronèsia, un viatge molt complet.
(3) Recordo que visitant l'aeroport de Barcelona l'any 1964 somniava en que algun dia podria agafar un avió d?Ibèria per anar a Tokyo i no tinc clar si era per visita o per quedar-me a viure allà, perquè em semblava un país ultramodern i futurista, extremadament avançat i alhora sabent viure en harmonia amb la Natura i conservant la tradició, per l'estil d'Anglaterra pensava jo, essent alhora el Japó un Extrem Orient i un Extrem Occident alhora, amb tot allò bonic i seductor, i sense les parts negatives o de baixa qualitat que ens van arribar desprès, els veia com gent seriosa, intel·ligent, educada i amable, amb un gran ensenyament en la cortesia i en el respecte mutu. Altres parts del món que m'agradaven molt eren Escandinàvia, els països dels nòrdics, Bulgària - aquest no sé perquè, però sí,i hi vaig poder anar tant d'hora com el 1973 - la República Federal d'Alemanya, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda, i en determinades èpoques el Regne Unit i Estats Units. Curiosament crec que al meu pare li agradaven molt Noruega i Nova Zelanda, com a mí, i havia somiat en viatjar-hi o millor anar-hi a viure, igual que jo, però també consideravem Austràlia i Xile. Les úniques oportunitats reals d'emigrar que vam tenir van ser a Costa Rica (1963), a les illes Canàries (1966) i a París (1974) i finalment el pare va decidir no anar a cap d'elles i quedar-se a Catalunya.
(2) Tant de Polinèsia, com Melanèsia, Austràlia i Nova Zelanda, i Micronèsia, un viatge molt complet.
(3) Recordo que visitant l'aeroport de Barcelona l'any 1964 somniava en que algun dia podria agafar un avió d?Ibèria per anar a Tokyo i no tinc clar si era per visita o per quedar-me a viure allà, perquè em semblava un país ultramodern i futurista, extremadament avançat i alhora sabent viure en harmonia amb la Natura i conservant la tradició, per l'estil d'Anglaterra pensava jo, essent alhora el Japó un Extrem Orient i un Extrem Occident alhora, amb tot allò bonic i seductor, i sense les parts negatives o de baixa qualitat que ens van arribar desprès, els veia com gent seriosa, intel·ligent, educada i amable, amb un gran ensenyament en la cortesia i en el respecte mutu. Altres parts del món que m'agradaven molt eren Escandinàvia, els països dels nòrdics, Bulgària - aquest no sé perquè, però sí,i hi vaig poder anar tant d'hora com el 1973 - la República Federal d'Alemanya, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda, i en determinades èpoques el Regne Unit i Estats Units. Curiosament crec que al meu pare li agradaven molt Noruega i Nova Zelanda, com a mí, i havia somiat en viatjar-hi o millor anar-hi a viure, igual que jo, però també consideravem Austràlia i Xile. Les úniques oportunitats reals d'emigrar que vam tenir van ser a Costa Rica (1963), a les illes Canàries (1966) i a París (1974) i finalment el pare va decidir no anar a cap d'elles i quedar-se a Catalunya.
(4) Puc explicar dues anècdotes molt il·lustratives d'això: el 1963 als jardins de Montjuïc vaig escoltar al meu pare parlar en català amb un taxista, tots dos asseguts en un banc i jo aprop, i desprès estranyat li vaig dir al meu pare en el viatge de tornada en el cotxe, "papa, aquest senyor sap parlar en el nostre idioma, el que parlem a casa..." com si tinguès la impressió que era un idioma propi familiar, perquè tots els nostres parents el parlaven, com nosaltres, i no el sentia a parlar aningú més. A mitjans dels 60s la mare ens avisava que no parlessim en català i menys amb desconeguts, no fos que tinguessim problemes com que ho sentís un guàrdia i ens renyés. I a la primavera de 1967 quan deviem notar que la pressió social afluixava, a l'aula de 3è de Batxillerat del col·legi de La Salle Gràcia, un dia va sortir el tema i els que en sabíem van començar a demostrar que coneixíem el català i que el parlavem, i va resultar que la meitat o més de la classe el parlavem en família, els companys van quedar tan sorpresos de veure que jo el parlava com jo de veure que ells també, ja que no l'usavem mai entre nosaltres. I si aquesta era la situació en la parla, l'escriure i llegir era quasi inexistent, excepte catecismes, llibres d'oracions i a Missa i encara no sempre, ja que fins i tot a partit de l'ús del vernacle a mitjans-finals dels anys 60s, la majoria de les parròquies alternaven misses en castellà i en català i a mi m'agradava molt que fos així, ho trobava modern, racional, variat i respectuós per a tothom. Recordo que una de les primeres coses que vaig llegir en català va ser un tebeu del Massagran allà cap el 1968 i em va semblar molt estrany, com una broma o humorada rara, "això també es fa, això es pot fer, que rar no?" fins i tot m'hi sentia incòmode per falta de pràctica. En realitat les primeres lectures en català van venir desprès i al principi no l'escrivia, excepte per coses íntimes i familiars, pels castellanismes i les faltes d'ortografia, la ignorància de determinades paraules i el no estar-hi gens acostumat. Crec que les primeres coses en català les vaig escriure a mitjans dels anys 1970s, entre elles una historieta molt curta de ciència-ficció - el primer contacte amb extraterrestres i l'idioma intergalàctic que parlaven i que va resultar ser el català - però quan feia el servei militar al CIR de Marines entre principis de gener de 1979 i finals de febrer de 1980 pràcticament tot el que escrivia era en castellà i no va ser fins als anys 1980s que vaig començar a escriure cada cop més en català a mesira que m'hi swntia més segur, i va ser a la segona meitat del 1990, desprès d'una injustícia comesa amb el català s Brussel·les, negant-li el caràcter oficial de llengua europea per maquinacions politiques, que vaig decidir escriure-ho sempre tot en català, però tot i així per necessitat llegia moltíssim més en castellà.
.jpg)
