dijous, 29 de setembre del 2022

A l'altre món

En la paràbola del ric que vivia en el luxe i feia continus banquets i el pobre Llàtzer afamat i llagat que s'estava davant la porta del seu palau esperant si podria menjar algunes engrunes dels festins i només els gossos es compadien d'ell llepant-li les ferides, hi ha alguns punts a comentar. 


El pobre Llàtzer. Part d'una il·lustració de vora l'any 1040.




























En primer lloc, el pobre Llàtzer. El seu nom, en hebreu Eleazar, significa "Déu ajuda", "L'ajuda de Déu" o "Ajudat per Déu". I tots els Llàtzer que surten a la Bíblia fan molt bon paper, tant a l'Antic com sobretot al Nou Testament, on a més d'aquest Llàtzer de la paràbola hi ha un altre Llàtzer, germà de Marta i Maria,  l'amic de Jesús al qui aquest ressuscita quan ja portava tres dies mort i enterrat a la tomba. 

El Llàtzer de la paràbola és un exemple del pobre necessitat i ferit, que necessita ajuda i no la rep dels homes, el seu únic sostè i esperança es Déu. Quan mor els àngels el porten al si d'Abraham perquè, no havent encara mort, ressuscitat i ascendit al Cel Jesucrist, aquest encara no estava obert per als justos, que esperaven en un lloc sense sofriments la Redempció divina que els hi obriria les portes de la Glòria amb Déu. 

El ric, que a la narració no té nom, mor poc després i el sepulten, arribant a un lloc de turments i de sofriments on paga la seva insensibilitat i falta de caritat cap al pobre Llàtzer a la seva porta, al que no li hagués costat gens donar-li unes monedes, fer-ne tenir cura pels seus criats i donar-li les sobres de les seves grans festes i encara fer-lo netejar, curar i vestir-lo bé i convidar-lo a menjar amb ell a taula a casa seva, ni que fos tan sols una vegada, si més no com a membre del poble jueu que era. Perquè tot i que en vida sembla ignorar-lo, després resulta que el coneixia, perquè el reconeix, i fins i tot sap el seu nom i encara sembla que sap que és molt bona persona. 

Perquè, primer punt, el veu a dalt al si d'Abraham, cosa ja sorprenent estant en un lloc de dolor pagant pel seu pecat, i per això es dirigeix a Abraham dient-li que faci que Llàtzer vagi a ell amb la punta del dit mullat d'aigua i li toqui la llengua, ja que s'abrassa terriblement. Abraham el reconeix com a fill seu però li diu que això és impossible, per l'abisme insalvable que separa els dos destins, i el ric ho accepta i es resigna sense ni tan sols queixar-se ni protestar. 

I això és una impressió personal meva, l'actitud i sentiments del ric a l'altre món no sembla gens la d'un condemnat a l'Infern. No mostra ràbia ni odi, no blasfema ni acusa ni a Déu ni a ningú per la seva sort, i fins i tot es diria que no es desespera ni s'enfonsa cada cop més en una espiral de negació diabòlica. Al contrari, mostra una humilitat extraordinària, no demanant ni tan sols que el treguin sinó tan sols aquell gest amb el que es conforma, tot i ser d'una ajuda mínima, insignificant, que a més l'humilia davant Abraham i Llàtzer. Després vol intercedir pels seus 5 germans encara vius, que Llàtzer els vagi a veure i els avisi, per tal que no vagin a parar al lloc on està ell, i és Abraham, representant de la fe de l'Antic Testament, que li respon que ja tenen a Moisès i els profetes, que escoltin els seus ensenyaments recollits a les Escriptures sagrades. I encara diu, preocupat per la sort dels altres i no per la seva, que tem que no els faran cas, perquè els coneix i són com ell, i sap que el càstig els agafarà desprevinguts i satisfets com en el seu cas. I encara fa una mica com de profeta dient que en canvi si veiessin un ressuscitat d'entre els morts sí que es convertirien i és Abraham el que li diu que si no fan cas de Moisès i els profetes, ni que ressuscités un d'entre els morts no se'l creurien. Tot això passa abans de la Redempció i tots es mantenen en l'Antiga Aliança, cal recordar també que Crist s'ho diu als fariseus. 

I tot i que la interpretació més comuna diu que Crist no volia referir-se als sentiments dels condemnats sinó tan sols fer el contrast encara més gran, entre la felicitat i els sofriments en una vida i en l'altra, la impressió que aquesta paràbola dona és que el ric no ha caigut a l'Infern sinó que està pagant al Purgatori, i cal recordar que Jesucrist encara no havia davallat a l'altre món per rescatar els sants, els justos i els pecadors salvables. El ric aquí sembla una ànima del Purgatori a la que el càstig purificador en lloc d'endurir-lo, obcecar-lo i demonitzar-lo encara més, el fa tornar més bo, ja que canvia molt positivament la seva visió egoista, satisfeta i indiferent, per un real apreci d'Abraham i de Llàtzer i un amor actiu pels seus germans encara vius. És cert que Abraham li contesta que ni ell ni Llàtzer poden fer res per ell, des de la perspectiva de l'Antic Testament, però la seva bona conducta i sentiments mentre purga terriblement purificant-se dona tota la impressió que és un dels pecadors als que potser ja quan Jesucrist davalli "als inferns" trobarà en Ell la salvació i immediatament o després d'un "temps" més o menys llarg, tindrà entrada a la vida eterna. Perquè si l'abisme és humanament insalvable, Jesucrist, que és Déu i home, sí que el pot i el vol creuar, per redimir també als recuperables. Si només anessin finalment al Cel aquells com Abraham, Moisès i els profetes i els pobres com Llàtzer, els preferits per Déu i als qui Jesucrist s'identifica dient que tot el que els hi feren a Ell ho feren, serien molt pocs els qui se salvarien. I tot i que quan a Jesús li pregunten si són pocs o molts els que es salven, Ell contesta "afanyeu-vos a entrar per la porta estreta", això vol dir que vagin a Ell, que és l'únic Salvador i que és l'únic camí, veritat i vida que porta a Déu Pare. I l'ample camí que porta a la perdició és el de qui coneixent-lo no li fan cas, de nou cal tenir present el context, el fet que parla als fariseus, i confien en altres mitjans de salvació, ni que sigui en la fe d'Abraham, reduïda no obstant en molts d'ells en ser fills d'Abraham i per tant considerar-se salvats. Davant d'aquest punt fonamental, que no hi ha salvació fora de la fe en Jesús, és notori que l'esforç i les dificultats i problemes del veritable seguiment portant la pròpia creu i acompanyant-lo són reals però no la part principal, ja que Déu ajuda i com diu el mateix Crist, el seu jou és suau i la seva càrrega lleugera. 

Uns punts més porten a pensar que aquest ric està al Purgatori i no a l'Infern. Tota la narració dona la impressió que no sols no ho ha fet expressament sinó que ni tant sols se n'ha adonat del que feia o tan sols molt vagament i que el resultat final no se l'esperava. A més no consta que hagués comés cap dels pecats que Déu adverteix que priven de la vida eterna, com cometre adulteri, matar, robar, jurar en fals, o cometre fraus, sinó tan sols la seva inconsciència i despreocupació convertides en duresa cap un proïsme molt proper. I quan Jesús parla dels rics, cal recordar altres llocs on hi fa referència, com en la trobada amb el jove ric que no s'atreveix a seguir el camí que li proposa de vendre-ho tot, donar-ho als pobres i seguir-lo a Ell, tot i que es bona persona i ha observat els manaments tota la seva vida i Jesús no sols l'aprecia sinó que se l'estima i el voldria amb Ell però les riqueses li impedeixen decidir-lo a donar el pas que no sols li hagués assegurat al jove la salvació i la vida eterna que buscava sinó que l'hauria convertit en un deixeble als peus de Jesús, un sant i potser un apòstol. I quan aquest li va preguntar per assegurar la vida eterna, d'entrada Jesús només li va dir els manaments de la Llei i va ser quan el jove ric va insistir en què més podia fer, li va fer la proposta d'un canvi radical de vida. Cal no oblidar que quan Jesús diu, veient-lo marxar, comenta el difícil que és que un ric entri al Regne de Déu i els deixebles pregunten qui es salvarà doncs, els hi diu que per als homes és impossible, però que per a Déu tot és possible. 

Però és que a més aquest ric a l'altre món diu que si un home ressuscités d'entre els morts, sí que se'l creurien, i demana si no podria ser Llàtzer, el pobre. I Jesucrist, que s'identifica amb els pobres, pel fet que aquests necessiten encara més a Déu i no tenen ningú més a qui recórrer per tal que els ajudi, en certa manera és aquest Llàtzer, "Déu és ajuda" o "L'ajuda de Déu", que mort pobre i nafrat a la Creu que després ressuscita i aquest fet i el missatge de salvació i vida eterna amb Déu omple de goig i alegria a tots el qui el reben, l'accepten i agraeixen, però molt especialment els pobres i els qui sofreixen i en aquest món són menyspreats. Perquè com han vingut a dir molts sants, el Purgatori s'ha de passar, en aquesta vida o en l'altre. I Jesucrist, que coneixia la seva missió, fa un anunci que Ell és aquest Llàtzer que ressuscita i es mostra als homes, per tal que així es converteixin i se salvin, com demana el ric afortunat en aquest món i patidor en l'altre, per una inversió escatològica, després de la mort, que Crist expressa també en altres ocasions, com quan diu que s'intercanviaran els papers dels qui ara riuen i els qui ara ploren. Tot i que Abraham també té en part raó perquè tot i que Jesucrist va ressuscitar d'entre els morts i uns quants van creure en Ell, es van convertir i van entrar en camí de salvació eterna per la fe en Ell i els fruits que això comporta al tenir-lo com a base, companyia i meta de la pròpia vida, "empeltats en Ell", molts d'altres ni així van voler creure i convertir-se com preveia Abraham, el pare en la fe, i aquests sí que van entrant en un perillós camí ample de perdició, buscant seguretats en altres coses i no en Jesucrist. I no serveix ja l'antiga Llei, perquè aquesta ha estat superada per la presència de Déu encarnat en ésser humà a la Terra i el seu nou manament de l'amor a Déu i al proïsme per amor a Déu tal com Ell ens ha ensenyat en paraules i obres, que la resumeix i perfecciona. 

Com a resum es podria dir que si tots som pecadors i el Fill de Déu ha vingut no a condemnar-nos sinó a salvar-nos, com ovelles perdudes, i hi ha molta alegria al Cel quan se'n salva un, també tots som en part rics per les nostres possessions i aferraments personals, de les que no sabem prescindir i ens fan insensibles i fins durs amb les necessitats alienes, però també tots som en part pobres perquè tots necessitem necessàriament de Déu i del perdó i la salvació que ens ha obtingut Jesucrist pagant pels nostres pecats a la Passió i la Creu, morint i ressuscitant i amb la donació de l'Esperit Sant per al perdó dels pecats pel baptisme que ens fa fills de Déu i el deslligar humà a la Terra que quan actua l'Esperit Sant es reflecteix en ser també deslligats al Cel. 

La Trinitat sempre actua conjuntament, però hi ha moments de la salvació més propis d'una Persona o una altre. I per voluntat del Pare, són Jesucrist i l'Esperit Sant els qui ens obtenen el perdó, la reconciliació, ens alliberen i ens retornen la gràcia divina i la pau. Vulgui Déu que aquesta acció divina sigui acceptada, agraïda i viscuda per tots els homes de bona voluntat i més encara per tants com sigui possible ja que si no tots l'acullen si que Déu l'ofereix a tots!

diumenge, 25 de setembre del 2022

Alliberar els captius

La Mare de Déu de la Mercè es celebra el 24 de setembre 


La Mare de Déu de la Mercè

El que se'n diu l'Ideal de la Mercè és alliberar captius per vies pacífiques. L'Orde Mercedària, que s'hi dedicava des de l'Edat Mitjana i encara ara té encomanat el servei a les presons, va ser fundada a Barcelona  i té un origen clarament català.  

Una nit d'agost de 1218 la Mare de Déu s'aparegué simultàniament a St. Pere Nolasc (c. 1180 - 1256), St. Ramon de Penyafort (c. 1175 - 1275) i el rei Jaume I (1208 - 1276) instant-los a fundar un Orde per rescatar captius cristians presoners en poder islàmic al nord d'Àfrica, sobretot. L'Orde de la Mercè fou fundada tot seguit per ells i Berenguer de Palou II (+ 1241), bisbe de Barcelona entre 1212 - 1241. 

La gran fe amb que els mercedaris es dedicaren a l'alliberament de captius va fer que des del principi, si no portaven prous diners per aconseguir que fossin posats en llibertat, es quedessin ells mateixos com ostatges a canvi, destacant en això St. Ramon Nonat (1204 - 1240) qui va ser torturat a la presó musulmana, St. Pere Ermengol (1228 - 1304) que en captiveri van intentar assassinar-lo penjant-lo però va sobreviure miraculosament i St. Serapió (c. 1179 - 1240) i St. Pere Pascual (1227 - 1300) que hi van morir màrtirs, en tots els casos perquè en esclavatge predicaven i convertien als seus propis captors musulmans. La branca femenina va començar amb Sta. Maria de Cervelló (1230 - 1290) l'any 1265. 

Fins el 1779 l'Orde de la Mercè va fer més de 300 redempcions, alliberant 60 000 captius. Des de 1812 és una Orde missionera que es dedica a activitats diverses i segueix alliberant altres tipus d'esclavatges com l'espiritual, el pitjor de tots, dels esclaus del mal, del pecat i del diable, així com esclavituds concretes com la marginació, la misèria, els empresonats per delictes, l'alcoholisme i altres addicions que anul·len la llibertat humana i que poden comprometre la fe dels afectats. 

La Mare de Déu de la Mercè és patrona de Barcelona i de moltes més ciutats i activitats. A la comarca d'Osona és la patrona de Calldetenes i Roda de Ter, pobles que amb tal motiu celebren la seva Festa Major el 24 de setembre. 

Que la Mare de Déu, sota l'advocació de la Mercè, ens ajudi a tots a alliberar aquelles persones presoneres de captivitats espirituals, socials o personals, per tal que puguin recobrar la llibertat i la plena dignitat humana i, més encara, de fills de Déu! 

dilluns, 19 de setembre del 2022

Un miracle continuat fins ara

Sant Gener o Gennaro (+ 305), bisbe de Benevent i màrtir en la persecució de Dioclecià, patró de la ciutat de Nàpols i molt conegut arreu del món pel miracle de la liquació de la seva sang, guardada en un reliquiari, en dies molt senyalats, que sol tenir lloc cada any, però no tots els anys, essent un any que no es va liquar el 1976 (1), però a més la rapidesa de la liquefacció també varia, des de gairebé instantània a força lenta, i això es pren com un auguri (2). Un cas recent  en que la sang es va mantenir sòlida va ser l'any 2016, però en canvi es va liquar dos vegades el 2020, en ple temps de la pandèmia, si bé al desembre d'aquell any no ho va fer, potser presagiant que 2021 seria un any dolent.  

La sang de St. Gennaro durant l'esdeveniment prodigiós de la seva liquació en dates assenyalades

Al principi la sang es liquava un cop l'any el 19 de setembre, dia del seu martiri i pas al Cel i de la seva celebració, fet que es troba oficialment documentat per primera vegada el 1389, quan es va exhibir públicament a la vista de tothom, si bé sembla que ja es produïa en ocasions al segle XIII i s'esperava i quan tenia lloc s'anunciava a tota la ciutat des del Castel Nuovo, produïnt una gran alegria i felicitacions pel fet per part de la gent. Després ja van ser dos vegades l'any i més tard tres, sempre en dates referides a la seva vida i santedat, el 16 de desembre quan es celebra el seu patronatge sobre Nàpols i la seva arquidiòcesi, i el dissabte abans del primer diumenge de maig, que va ser quan les seves relíquies van ser traslladades i aplegades juntes. Aquests dies, cada any fins ara, milers de devots del sant i de fidels en general es concentren davant la catedral de Nàpols a l'espera de si es produirà el miracle, com sol ser l'habitual, i el miracle s'exposa a la vista del públic durant 8 dies (3), després es torna a solidificar. En ocasions també es liqua en circumstàncies excepcionals en altres dies, com en algunes visites papals a Nàpols, la més recent en presència del Papa a mitjan segle XIX. No ho va fer  en altres ocasions posteriors, però el 2015, quan la visita del papa Francesc a les relíquies, resant davant d'elles i besant-les, la sang seca es va mig liquar, si bé no del tot.

Durant el miracle la sang canvia de color, de fosc a roig, augmenta de volum, a vegades fins el doble, o pel contrari minva i en alguna ocasió es fa tan fluida que fins i tot bull. Estudis científics realitzats des de l'any 1902 han comprovat, per mitjans espectroscòpics, que la substància és sang, ja que s'hi va detectar l'oxihemoglobina, cosa corroborada amb anàlisis molt més precisos l'any 1989. També pot canviar de massa i pes, ntre 1900 i 1904 els científics que ho estudiaven van mesurar que durant la liquefacció el pes de la sang augmentava en 28 grams, però això no es va repetit fins el 1991 en que es va trobar un augment de 25 grams, en altres ocasions en canvi també minva, i això estant els recipients hermèticament tancats i segellats, no havent-se obert mai. Els estudis també han vist que la fluidificació és independent de totes les condicions externes de temperatura, moviment, il·luminació i altres, essent un fenòmen d'origen intern. 

De la vida de St. Gener se'n sap poc, tot i que està documentat en fonts primerenques, no contemporànies però quasi dels fets, estan documentat el seu culte des de principis del segle V. El seu nom llatí era Ianuarius, el nom del primer mes de l'any, i en italià és Gennaro, nom pel que també és mundialment conegut. Nascut probablement cap a l'any 270, va ser ordenat sacerdot essent molt jove, la tradició diu que als 15 anys, i el 302 va ser consagrat bisbe de Benevento. Abans de ser finalment decapitat, hauria estat torturat i les autoritats imperials paganes l'haurien intentat matar d'altres formes sense èxit, una d'elles posant-lo a l'arena amb diverses feres, però aquestes el van respectar. 

El de la sang no és l'únic miracle que s'atribueix a St. Gener, també és molt important el d'haver preservat durant 1700 anys a Nàpols de les erupcions del proper volcà Vesubi, atribuint-ho a la presència allà de les seves relíquies i, en vàries ocasions històriques conegudes, a processons amb aquestes, abans de les quals la lava semblava que afectaria la ciutat, després de fer-la o es va parar o es va desviar o va ser en una altre direcció, com el 16 de desembre de 1631 quan una erupció del Vesubi va afectar molt la zona, però no va tocar la densament poblada Nàpols. 

(1) Un reportatge de la televisió catalana emès fa pocs anys tenia per títol més o menys el de "1976, l'any de tots els dimonis" i tot i que potser es volia referir a "l'any del pandemonium", el cert és que alguna cosa devia passar aquell any i no sols a nivell català o espanyol. 
(2) Una liquació ràpida es considera senyal de benediccions i de que tot va o anirà bé, mentre que si es manté sòlida es diu que prediu problemes i dificultats i fins desgràcies. No es va liquar el setembre de 1939 i els anys 1940 i 1943 a  la Segona Guerra Mundial, ni el 1973, abans d'una epidèmia de còlera a Nàpols, ni el 1980, un mes abans del terratrèmol que va afectar una ciutat prop de Nàpols. 
(3) Quan succeeix al maig i al setembre, al desembre el pas a líquid només dura un dia. 

dijous, 15 de setembre del 2022

Un paper especialíssim a la Redempció

El 15 de setembre es celebra la Mare de Déu dels Dolors, l'endemà de l'Exaltació de la Santa Creu.
 

Maria al peu de la Creu, detall del quadre "Calvari" de Raul Berzosa (1979)
de l'església catòlica de Santa Maria Reina de la Família, a Cayalá, Guatemala. 

Al peu de la Creu de Nostre Senyor Jesucrist hi havia la seva mare, la Verge Maria, compartint els seus sofriments, llegim a l'Evangeli segons Sant Joan. Vivint més intensament que ningú els dolors i sofriments del seu diví Fill Jesús a la Creu, com a part dels seus propis, ja profetitzats pel ancià Simeó quan la presentació de Jesús nadó al Temple i tots els quals tenien relació amb la seva maternitat divina, la Mare de Déu va ser la que es va associar més estretament a la Redempció obtinguda per Jesucrist al Calvari per a tota la Humanitat. 

Acollim-nos a la nostra Mare del Cel, que Jesús mateix a la Creu ens donà com a Mare, dient-li a ella "Mare, aquí tens el teu fill" i al seu deixeble estimat, Sant Joan, l'únic apòstol al Calvari, "Fill, aquí tens la teva mare", i a partir de llavors ell l'acollí a casa seva com a mare seva. Aquest fet tan important per a Maria i St. Joan, val en representació de tots els deixebles de Jesucrist i molt especialment per als deixebles més estimats, com ho era Sant Joan. 

Preguem-li sempre a la Mare de Déu i Mare nostra del Cel, encomanem-nos sempre a ella i demanem-li que ens protegeixi i intercedeixi per nosaltres, sobretot en tots els nostres problemes i adversitats, per tal que visquem units a Crist ja en aquest món i que tinguem fins al final la seva guía, companyia i ajuda!  

dimecres, 14 de setembre del 2022

El Triomf de la Creu

El 14 de setembre és la gran festa de l'Exaltació de la Santa Creu 




Els Cartoixans fan dejuni, menjant un sol cop al dia, des d'aquest dia fins a Pasqua. I des de Pasqua fins a aquesta Festa de la Creu fan en canvi dinar i sopar. Així divideixen l'any en dos parts, una de preparació, penitència i austeritat, i una altre de gaudi de l'anticip del Cel. 

Cal que seguim el camí de la Creu, portant la nostra pròpia creu i seguint a Nostre Senyor Jesucrist amb la seva, per tal de poder arribar com Ell a la felicitat incomparable i eterna del Cel! 

L' essència de Catalunya


El Dia de Catalunya és l'11 de setembre, la Diada. 



Com deia el bisbe Josep Torres i Bages (1846 - 1916), "Catalunya serà cristiana o no serà", perquè l'essència de la catalanitat és el Catolicisme, com ho ha sigut des de fa més d'un mil·lenni, en que neix la nació catalana, en unes terres on la presència de la vera religió ja era quasi un mil·lenni més antiga. 

Diversos fets ens ho mostren:

Catalunya neix als monestirs de Sant Martí del Canigó, de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. 

El Romànic és l'art nacional català.

Dos grans centres històrics de Catalunya són els monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus. 

El primer text en català documentat són les Homilíes d'Organyà, una col·lecció de sermons. 

El primer gran escriptor en català és el beat Ramon Llull. 

A Barcelona va nèixer al segle XIII l'Orde de la Mare de Déu de la Mercè, advocació patrona de la ciutat.

Des de temps medievals hi ha una gran devoció catalana a Sant Jordi, ara copatró del país. 

El centre espiritual de Catalunya és el monestir benedictí de Montserrat, a aquestes muntanyes, amb la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, advocació de la Verge Maria escollida com a patrona principal de Catalunya i molt venerada pels catalans. 

Una altre gran referència espiritual és Núria. 

A Catalunya va fer la seva conversió i experiència espiritual St. Ignasi de Loyola, el fundador dels Jesuïtes, a Manresa, Montserrat i Barcelona, grans centres jesuïtes. 

Hi ha dos grans Cants Espirituals, que defineixen el país, el d'Ausiàs Marc i el de Joan Maragall.  

El més gran filòsof català és Jaume Balmes.

El màxim exponent de la literatura catalana és el sacerdot Jacint Verdaguer

Les obres arquitectòniques més representatives i admirades de Catalunya són les del molt devot arquitecte Antoni Gaudí i entre totes elles molt especialment la Sagrada Família, una de les meravelles del món actual. 

Catalunya és una terra de molts sants, i un d'ells, St. Antoni Maria Claret, va fundar a Vic l'any 1849 la congregació dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria, els populars Claretians, missioners a molts països del món. 

La ciutat de Barcelona, capital del país, està presidida per l'església i l'estàtua del Sagrat Cor del Tibidabo. 

Una música catalana que s'ha fet universal, sobretot a partir de la interpretació de Pau Casals a l'ONU el 1971, és El Cant dels Ocells, una nadala. 

És una constància històrica associada indissolublement amb la catalanitat. 

Demanem-li a Déu que Catalunya segueixi essent sempre cristiana catòlica i catalana!

dijous, 8 de setembre del 2022

La Nativitat de Maria, Verge Mare de Déu

El 8 de setembre és la Festa del Naixement de la Verge Maria


La Mare de Déu del Remei, Vic

És també la festa de les marededéus trobades, com les de Meritxell, Núria, Remei, Gràcia, Queralt... i també ho celebren aquest dia altres advocacions de la Mare de Déu.


La Mare de Déu de Meritxell, al seu santuari d'Andorra

També és la festa d'Andorra, de la que l'himne nacional parla de la Verge, i de Maó, així com de l'arquebisbat de Tarragona i dels bisbats de La Seu d'Urgell i Solsona. 


La Mare de Déu de Núria

Dins de l'any litúrgic hi ha una correlació clara de les festes, el 8 de desembre és la Immaculada Concepció i el 8 de setembre la Nativitat de Maria, el 25 de març és l'Anunciació i el 25 de desembre el Nadal, i sis mesos abans el 24 de juny el naixement de Sant Joan Baptista. 


La Mare de Déu de Gràcia, Maó 

Celebrem el Naixement de Maria, la nova Eva de la Creació renovada en la que el seu Fill diví, Nostre Senyor Jesucrist, és el nou Adam, ara sí la Humanitat salvada i redimida, tal com Déu la vol!