Aniversari de la vinguda al món del meu germà Xavier

Avui és l'aniversari de naixement del meu germà Xavier Lázaro (Barcelona 29.03.1961 - Barcelona 25.01.2022) i amb tal motiu tinc per ell un record molt especial i encomano la seva ànima a Nostre Senyor Jesucrist i a la Verge Maria. 

El Xavier fent la primera comunió. Tota la vida va ser un cristià catòlic convençut.

Vaig compartir 60 anys amb ell l'avantsala de l'eternitat, la vida humana en aquest planeta Terra, segons la voluntat de Déu, que ens va fer germans a la mateixa família i per tant proïsme ben directe l'un de l'altre, probablement perquè va pensar, com en el cas dels pares, altres germans i parents en general que ens va triar, que ens convenia conèixer-nos i que ens podiem ajudar molt espiritualment de cara a la nostra salvació eterna. Ara, ja acabada la seva experiència de la vida, tots els que el coneixíem i estimàven tenim la ferma esperança que gràcies a l'Amor diví aquesta hagi sigut positiva i ja hagi arribat a la meta de la felicitat eterna amb la visió beatífica de Déu i que estigui ja sempre amb Ell a la Glòria del Cel amb els pares, el germà Jordi i els altres parents, persones estimades i amics a qui Déu ja ha cridat cap a Ell, i que si Déu vol igual que per voluntat divina ens vam trobar i conviure aquí en aquest món també un dia ens hi poguem retrobar tots! 

Consagrats tots a l'Immaculat Cor de Maria

Estem consagrats al Cor de Maria!

La consagració feta pel Papa Francesc a Roma, simultàniament se'n feia una altre a Fàtima, on la Mare de Déu va demanar
l'any 1917 que li consagressin Rússia per evitar majors mals, i al mateix temps la feien també tots els bisbes catòlics del món
citant expressament a Rússia i Ucraïna, que el 1917 no existia com a nació independent, i per la pau entre els dos països.  

Encomanats a ella, si volem sóm invulnerables al diable, al pecat i al mal, evitar-los i vencer-los tenint la seva ajuda ja només és decisió nostra, i cal aprofitar-ho per tal que vagi redreçant-se el món, que tant s'havia torçat en els últims 50 anys (1), quasi sense adonar-nos-en, de tan subtil i progressiu que va ser tot. Però cal reconèixer que últimament estava molt malament tot en el camp espiritual, en el moral i fins i tot en la mentalitat quotidiana. Corromputs a poc a poc, és en els últims anys, des del 2001 ençà, que s'ha anat veient de diferents formes, el corromput que ja estava tot. I són problemes ara ja tan profunds i estesos que humanament no tenen solució, per tal només podem confiar en l'acció de Déu i en la poderosa intercessió de la Verge.

Aprofitem aquesta consagració i esperem veure la renovació del món per la intervenció divina a través de la protecció i mediació de Maria, Mare i advocada nostra i mitjancera de totes les gràcies i dons! 

(1) Si haguéssim de posar una fita potser seria l'any 1973 l'inici, amb tota una sèrie de canvis negatius que van afectar el món, si bé amb precedents ja el 1968, quan un jovent es rebel·là contra una situació que només 8 o 10 anys més tard ja s'hagués considerat idíl·lica, o uns dos o tres anys abans i tot.  

Les 24 Hores de pregària quaresmals

Les 24 Hores de pregària han tingut lloc del divendres 25 al dissabte 26 de març. 

Un moment d'adoració nocturna a la Catedral de Vic. 

La Mare de Déu, Reina

La Mare de Déu Reina, icona russa.

El Papa Francesc, en unió amb tots els bisbes catòlics del món, ha consagrat Rússia i Ucraïna, citant-les explícitament, i tots els països del món a la Verge Maria. Així ha respost a la petició que la mateixa Verge va fer a les seves aparicions de Fàtima l'any 1917, demanant que li consagressin Rússia, cosa que ja es va complir parcialment per diversos Papes i de forma completa pel Papa Sant Joan Pau II el mateix dia de l'Anunciació de l'any 1984. Ara s'ha repetit aquesta consagració a petició dels bisbes catòlics ucraïnesos i s'ha fet tal com la Mare de Déu havia demanat: el Papa en unió amb tots els bisbes, citant explícitament Rússia, i consagrant-la a l'Immaculat Cor de Maria junt a Ucraïna, que el 1917 no existia encara com Estat independent i formava part de Rússia, i a tot el món sencer. 

De tot cor li demanem a Maria, la nostra Mare del Cel, que així com Jesucrist és el nostre Rei i el de tot l'Univers, ella, la seva Mare, volem i desitgem que en sigui la Reina, com ja ho és per coronació celestial segons la voluntat divina, i a tal fi ens hi consagrem i li ho encomanem. 

Que el seu Immaculat Cor regeixi tota la Terra i vetlli maternalment per tots nosaltres!

L' Anunciació

Avui és commemora l'Anunciació de l'arcàngel Gabriel a Maria de que era la destinada entre totes les dones a ser la mare de Déu Fill: 

L'Anunciació (c. 1426) de Fra Angelico 

Amb el "Sí!" de Maria va ser possible l'inici del pla de salvació de Déu per a la Humanitat, amb l'Encarnació, inici d'un món nou. I l'Emmanuel profetitzat ja de segles abans, és a dir el Déu-amb-nosaltres, no sols es va fer realitat sinó que es va revelar com Jesús, això és Déu Salvador, Déu salva o Salvació de Déu. D'alguna manera misteriosa tots els éssers humans desitjosos de la Redempció també hi erem darrera l'àngel, suplicant-li silenciosament a la Verge Maria amb la nostra actitud expectant que acceptés aquella missió divina. I ella la va acceptar immediatament amb tota docilitat, humilitat i conformitat amb la voluntat de Déu. 

Donem-li honor i glòria a la Mare de Déu, agraïm-li de tot cor tots els seus dons i bondats amb nosaltres, començant ja per aquesta primera, reconeixem tots els favors que cada dia rebem de la seva generosa mà, ella que és intercessora i mitjancera de totes les gràcies divines i que ens protegeix amb sol·licitut i tendressa maternal, consagrem-nos a ella i demanem-li que la seva companyia, protecció, consol, ajuda i tots els dons que ens obtè i ens guarden no ens faltin mai! 

Màrtirs del segle XX

El segle XX ha sigut el que més màrtirs cristians, sobretot catòlics però també d'altres denominacions, ha tingut de tota la Història, superant les pitjors èpoques de persecucions. 

Alguns màrtirs catòlics del segle passat: 

Sant Òscar Romero (1917 - 1980), arquebisbe de San Salvador,
assassinat d'un tret mentre deia la Missa el 24 de març, dia de la
seva celebració litúirgica des que va ser canonitzat l'any 2018. 

Beat Rutilio Grande (1928 - 1977), jesuïta d'El Salvador,
que va ser un precedent d'Òscar Romero, del que era amic,
i amb el que compartia els ideals de justicia social cristiana.

Joan Alsina (1942 - 1973), assassinat per militars dies
desprès del cop d'Estat de Xile, aquí de jove sacerdot

Antoni Llidó (1936 - 1974), també assassinat per militars
a Xile per ordre del seu govern després de 3 setmanes detingut 

Lluís Espinal (1932 - 1980), jesuïta assassinat per
uns paramilitars a Bolívia, aquí de jove sacerdot

Jerzy Popieluszko (1947 - 1984), assassinat per un
grup de policia secreta a Polònia, per la seva labor

Ignacio Ellacuria (1930 - 1989), jesuïta, assassinat per
militars junt amb 5 jesuïtes més  i fins i tot una mare i 
filla per ser-ne testimonis, a la Universitat d'El Salvador. 

Tots els assassinats per militars del batalló Atlacatl, entrenat als
Estats Units,  seguint ordres de membres del govern d'El Salvador

N'hi ha moltíssims més, comptant tot el món, però els citats són una mostra força representativa dels màrtirs d'aproximadament l'últim quart del segle XX, en realitat de tant sols els anys 1973 - 1989. 

Que Déu tingui al Cel amb ell a totes aquestes víctimes innocents i que elles des d'allà preguin i intercedeixin per nosaltres i el món del nostre temps! 

La Pau de Crist, tan necessària per al món

The Deserter (1916) de Michael Boardman Robinson (1876 - 1952), el Crist de nou executat en la figura d'un objector 
a la guerra. Els soldats que composen l'escamot d'afusellament i li disparen són dels països combatents a la Gran Guerra.

Nostre Senyor Jesucrist ens ho diu ben clar a l'Evangeli segons sant Lluc, capítol 14: 

"Quin rei, si va a la guerra a lluitar contra un altre rei, no s'asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l'altre encara és lluny".

I en altres llocs, Crist és encara més radical, com quan diu a l'Evangeli segons sant Mateu, capítol 5: 

"Heu sentit que va ser dit ull per ull i dent per dent. Però jo us dic no resistiu al dolent. Al contrari, si algú et bufeteja una galta, presenta-li també l'altra. I al que vol pledejar amb tu per robar-te la túnica, cedeix-li també el mantell". 

És a dir que no hem de respondre al mal amb mal, sinó amb bé. Els primers cristians eren pacifistes radicals, no-violents i que feien el que diu també Jesús: "Estimeu els vostres enemics". Cal procurar de totes les maneres que l'Amor triomfi, i no pas l'odi, la venjança, la violència contra els violents, i per això ells vivien desarmats, beneïen als qui els maleïen i els agredien o els condemnaven injustament, feien el bé a tothom no perquè l'altre s'ho meresqués o fos bo, sinó perquè Déu és bó i ells volien ser dignes fills d'Ell, "que fa sortir el Sol sobre justos i injustos i dona la pluja a bons i dolents". 

Els primers cristians no resistien el mal, eren víctimes però mai botxins, ni tan sols es defensaven físicament quan els agredien ja que ho feien sols de paraula, donant testimoni de la seva fe amb l'eloqüència i la força que els hi donava l'Esperit Sant en aquells moments difícils, i deixaven la seva defensa en mans de Déu, de la seva voluntat i de la seva providència. Es negaven a portar armes o a integrar-se en cossos armats, a no ser que ja hi fossin quan es van convertir. 

I quan amb la llibertat (Constantí, 313) i el triomf (Teodosi, 380) del Cristianisme a l'Imperi Romà, es necessità que integressin forces militars, policials i judicials, ho feren progressivament per obediència i necessitat, però amb molta recança, perquè tenien present els manaments divins d'estimar al proïsme sense fer distinció de persones ni mirar si ho mereixien o no i de no judicar per no ser judicats. Encara en temps de Justinià (527 - 565), època de gran expansió imperial, el soldat cristià que en una batalla d'una guerra i en defensa pròpia matava un agressor enemic amb el que lluitava, havia de fer, i ho feia voluntàriament per a la seva salvació, una llarga penitència que segons com podia ser de fins de dos o tres anys, amb dejunis, major grau d'oració, renúncies i sacrificis, actes de caritat i diverses abstinències, perquè havia trasgredit el manament diví "no mataràs".  I més encara, com va dir el mateix Crist, "qui va fer una d'aquestes coses a un dels qui creuen en mi, a mi m'ho va fer". Déu s'estima tota la seva Creació i més als éssers humans, fets a la seva imatge i semblança - perquè ens ha concedit existència, vida, personalitat, llibertat, consciència, intel·ligència, voluntat, capacitat d'estimar i de fer coses... - i vol que aquests es portin bé entre ells i que s'estimin amb l'amor que Ell mateix els dona, i més encara els cristians que pel baptisme han estat redimits del pecat original i fets fills adoptius seus en el seu Fill propi Jesucrist, i tot allò que se'ls fa és com si se li fés a Ell, que es solidaritza amb totes les víctimes i amb tots els qui sofreixen o són tractats injustament i vol que recuperin la plena dignitat humana i se'ls faci justícia, i la tindran en aquest món o en l'altre, on l'innocent serà reivindicat i el culpable serà desenmascarat i haurà de respondre davant Ell.  

Després amb el pas dels segles i amb el contacte amb altres pobles d'altres religions que sí feien la guerra voluntàriament i fins la consideraven santa, les coses van anar canviant, sobretot amb el lideratge dels pobles germànics, que venien de societats guerreres i inicialment molt menys civilitzades, fins bàrbares i en alguns casos gairebé salvatges. Als segles VII i VIII la necessitat de defensar-se dels invasors i la licitud de la guerra i de la violència armada en determinades condicions estava ja plenament assumida en general i no sols entre els francs i altres pobles guerrers similars sinó més o menys per tothom, com a mal menor, defensa pròpia, per protegir els dèbils, impedir el triomf del mal, fer regnar la justícia per la força... però no era així al principi, quan tot això es deixava en mans de Déu i no dels homes. 

Quin Amor, quina bondat, quina paciència i capacitat de perdó té Déu amb els éssers humans, que ens equivoquem un i altre cop, tropecem moltíssimes vegades amb el mateix, cometem moltes malvestats i, el que es pitjor, sovint justificant-ho o fins pensant-nos que fem el bé. Per això hem de demanar perdó pels nostres pecats, acceptar i confiar en el perdó diví, estar-ne molt agraïts, ser humils i culpar-se un mateix i no als altres, i perdonar els ofensors tal com Déu ens ha perdonat i perdona, tal com volem ser perdonats i tal com Ell vol que fem per tal que en el nostre món temporal ja regni l'amor,  la bondat i la pau i no pas la venjança, la violència ni l'odi, sigui pel motiu que sigui. 

Que la pau de Crist, la que ve del ser perdonat i del perdonar, de la consciència pura i neta en voler i fer la voluntat de Déu i de la reconciliació dels enemics, estigui sempre amb nosaltres, i reconeguem que això nosaltres sols no ho podem sinó que necessitem demanar-ho a Déu i que Ell ens guiï i acompanyi, ens doni encert i força per fer el que haguem de fer i que hi faci més que nosaltres, que seguint la seva inspiració fem el gest, però és Ell qui hi posa l'eficàcia. Que el vostre Amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l'esperança que posem en Vós!