 |
The Deserter (1916) de Michael Boardman Robinson (1876 - 1952), el Crist de nou executat en la figura d'un objector
a la guerra. Els soldats que composen l'escamot d'afusellament i li disparen són dels països combatents a la Gran Guerra. |
Nostre Senyor Jesucrist ens ho diu ben clar a l'Evangeli segons sant Lluc, capítol 14:
"Quin rei, si va a la guerra a lluitar contra un altre rei, no s'asseu primer a decidir si amb deu mil homes pot fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veu que no pot, enviarà una ambaixada a demanar la pau quan l'altre encara és lluny".
I en altres llocs, Crist és encara més radical, com quan diu a l'Evangeli segons sant Mateu, capítol 5:
"Heu sentit que va ser dit ull per ull i dent per dent. Però jo us dic no resistiu al dolent. Al contrari, si algú et bufeteja una galta, presenta-li també l'altra. I al que vol pledejar amb tu per robar-te la túnica, cedeix-li també el mantell".
És a dir que no hem de respondre al mal amb mal, sinó amb bé. Els primers cristians eren pacifistes radicals, no-violents i que feien el que diu també Jesús: "Estimeu els vostres enemics". Cal procurar de totes les maneres que l'Amor triomfi, i no pas l'odi, la venjança, la violència contra els violents, i per això ells vivien desarmats, beneïen als qui els maleïen i els agredien o els condemnaven injustament, feien el bé a tothom no perquè l'altre s'ho meresqués o fos bo, sinó perquè Déu és bó i ells volien ser dignes fills d'Ell, "que fa sortir el Sol sobre justos i injustos i dona la pluja a bons i dolents".
Els primers cristians no resistien el mal, eren víctimes però mai botxins, ni tan sols es defensaven físicament quan els agredien ja que ho feien sols de paraula, donant testimoni de la seva fe amb l'eloqüència i la força que els hi donava l'Esperit Sant en aquells moments difícils, i deixaven la seva defensa en mans de Déu, de la seva voluntat i de la seva providència. Es negaven a portar armes o a integrar-se en cossos armats, a no ser que ja hi fossin quan es van convertir.
I quan amb la llibertat (Constantí, 313) i el triomf (Teodosi, 380) del Cristianisme a l'Imperi Romà, es necessità que integressin forces militars, policials i judicials, ho feren progressivament per obediència i necessitat, però amb molta recança, perquè tenien present els manaments divins d'estimar al proïsme sense fer distinció de persones ni mirar si ho mereixien o no i de no judicar per no ser judicats. Encara en temps de Justinià (527 - 565), època de gran expansió imperial, el soldat cristià que en una batalla d'una guerra i en defensa pròpia matava un agressor enemic amb el que lluitava, havia de fer, i ho feia voluntàriament per a la seva salvació, una llarga penitència que segons com podia ser de fins de dos o tres anys, amb dejunis, major grau d'oració, renúncies i sacrificis, actes de caritat i diverses abstinències, perquè havia trasgredit el manament diví "no mataràs". I més encara, com va dir el mateix Crist, "qui va fer una d'aquestes coses a un dels qui creuen en mi, a mi m'ho va fer". Déu s'estima tota la seva Creació i més als éssers humans, fets a la seva imatge i semblança - perquè ens ha concedit existència, vida, personalitat, llibertat, consciència, intel·ligència, voluntat, capacitat d'estimar i de fer coses... - i vol que aquests es portin bé entre ells i que s'estimin amb l'amor que Ell mateix els dona, i més encara els cristians que pel baptisme han estat redimits del pecat original i fets fills adoptius seus en el seu Fill propi Jesucrist, i tot allò que se'ls fa és com si se li fés a Ell, que es solidaritza amb totes les víctimes i amb tots els qui sofreixen o són tractats injustament i vol que recuperin la plena dignitat humana i se'ls faci justícia, i la tindran en aquest món o en l'altre, on l'innocent serà reivindicat i el culpable serà desenmascarat i haurà de respondre davant Ell.
Després amb el pas dels segles i amb el contacte amb altres pobles d'altres religions que sí feien la guerra voluntàriament i fins la consideraven santa, les coses van anar canviant, sobretot amb el lideratge dels pobles germànics, que venien de societats guerreres i inicialment molt menys civilitzades, fins bàrbares i en alguns casos gairebé salvatges. Als segles VII i VIII la necessitat de defensar-se dels invasors i la licitud de la guerra i de la violència armada en determinades condicions estava ja plenament assumida en general i no sols entre els francs i altres pobles guerrers similars sinó més o menys per tothom, com a mal menor, defensa pròpia, per protegir els dèbils, impedir el triomf del mal, fer regnar la justícia per la força... però no era així al principi, quan tot això es deixava en mans de Déu i no dels homes.
Quin Amor, quina bondat, quina paciència i capacitat de perdó té Déu amb els éssers humans, que ens equivoquem un i altre cop, tropecem moltíssimes vegades amb el mateix, cometem moltes malvestats i, el que es pitjor, sovint justificant-ho o fins pensant-nos que fem el bé. Per això hem de demanar perdó pels nostres pecats, acceptar i confiar en el perdó diví, estar-ne molt agraïts, ser humils i culpar-se un mateix i no als altres, i perdonar els ofensors tal com Déu ens ha perdonat i perdona, tal com volem ser perdonats i tal com Ell vol que fem per tal que en el nostre món temporal ja regni l'amor, la bondat i la pau i no pas la venjança, la violència ni l'odi, sigui pel motiu que sigui.
Que la pau de Crist, la que ve del ser perdonat i del perdonar, de la consciència pura i neta en voler i fer la voluntat de Déu i de la reconciliació dels enemics, estigui sempre amb nosaltres, i reconeguem que això nosaltres sols no ho podem sinó que necessitem demanar-ho a Déu i que Ell ens guiï i acompanyi, ens doni encert i força per fer el que haguem de fer i que hi faci més que nosaltres, que seguint la seva inspiració fem el gest, però és Ell qui hi posa l'eficàcia. Que el vostre Amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l'esperança que posem en Vós!
.jpg)
