En un dia d'hivern de boira tancada, un sacerdot li demanà a un jove pastor el camí al petit poblet d'Ars, on havia estat destinat. El noi li indicà i el sacerdot li digué: "Tu m'has ensenyat el camí d'Ars, jo t'ensenyaré el camí del Cel".
Sant Joan Bpta. Maria Vianney (1786 - 1859) va ser destinat al petit llogarret d'Ars l'any 1818, després d'haver passat les terribles convulsions de la Revolució Francesa i de les guerres napoleòniques. Era un destí insignificant, un poblet de poc més de 200 habitants, que a més quan ell hi va arribar era molt refractari a la fe.
El Sant Rector d'Ars, com és més conegut, va passar allà més de 40 anys, fins a la seva mort. Persona molt senzilla i humil, no havia pogut tenir gaires estudis en les circumstàncies de la seva època quan era jove, però vivia una vida d'austeritat i penitència i de lliurament total a Déu i al bé del proïsme, assolint un molt alt grau de santedat, manifestat en la seva dedicació pastoral, els miracles que es produïen i sobretot pel do que tenia de discerniment d'esperits i de donar consells escaients.
Algunes anècdotes seves ens mostren com era i què va fer. La primera, que quan ell va arribar a Ars, només un home assistia a Missa els diumenges, l'altra eren dones i encara una minoria, però això ho va anar canviant amb la seva predicació, personalitat i activitat, i al final de la seva vida no sols assistien totes les dones sinó que només un home del poble no anava a Missa. Però n'hi ha forces més, com que els miracles que tenien lloc al seu voltant els atribuïa a santa Filomena i volia amagar-se molt avergonyit quan la gent reconeixia que havia sigut directament ell.
El seu èxit confessant i com a director espiritual va ser tal que començaren a afluïr a Ars gent de tota França i potser de països veïns i tot, que es volien confessar amb ell. Entre ells hi havia grans pecadors entossudits que sentien la inspiració i quasi la necessitat d'anar-se a confessar amb ell, i l'humil rector se n'adonava de que vindria algun d'aquests perquè el dimoni el molestava especialment furiós el dia abans, com també ho feia sovint per la gran quantitat d'ànimes que prenia del seu poder i les encaminava amb eficàcia i seguretat cap al Cel. Arribava a confessar fins a 18 hores diàries en la intimitat del confessionari, en el moment de més atracció durant els últims trenta anys de la seva vida gairebé no sortia de l'església, retingut pels incomptables penitents que el buscaven i esperaven i calia fer torn per poder confessar-s'hi amb una estança al poble de diversos dies, en ocasions potser una setmana fins i tot. Tanta i tant multitudinària era aquesta atracció de pecadors penedits de tota França que la societat de ferrocarrils francesos no sols va augmentar el nombre i freqüència dels trens de la línia que hi portava sinó que tambéva fer un bitllet especial d'anada i tornada per anar a l'estació de tren més propera a Ars, amb la tornada permesa al cap d'un nombre variable de dies. Fou un èxit sacerdotal increïble i humanament inexplicable, de resultes del qual dormia molt poques hores i menjava també molt poc, normalment unes poques patates bullides, però seguia dient les Misses ell sol i fent la litúrgia de les hores, anant en cada ocasió a l'església, tant de dia com de nit, i en totes les estacions de l'any, fessi fred o bé plogués o nevés, per resar-les agenollat davant del sagrari.
Tot això i moltes coses meves l'han fet patró dels sacerdots diocesans, dels rectors i encarregats de parròquies, com a model i exemple i també com a protector i intercessor per a ser com ell, bons i sants sacerdots tal com Déu els vol. "El sacerdoci és l'Amor del Cor de Jesús" deia sovint "si comprenguessim bé el que és el sacerdot moririem, però no de pavor sinó d'amor". I quan ja gran d'edat i esgotat pel treball infatigable, quasi no se l'entenia en els sermons, predicava "L'obligació de l'home és resar i estimar... qui prega i estima ha trobat la felicitat en aquest món" i explicava que pels cristians el nostre tresor no està a la Terra sinó al Cel i allà és on hem de tenir el nostre pensament, i que l'oració és la unió amb Déu, que és allò que ens fa capaços d'estimar-lo i ens fa feliços d'una manera incomparable a la Terra, perquè és ja com una degustació del Cel.
I com una manifestació divina de la seva puresa de vida el cos del St. Rector d'Ars es manté incorrupte, en espera de la resurrecció al final dels temps. Que ell pregui per nosaltres i ajudi als sacerdots a ser segons el Cor de Déu, i als pecadors penedits a fer bones confessions, rebre una bona direcció espiritual i així experimentar la conversió i canvi de vida que els posi de nou en el camí i porti finalment al Cel!
