dijous, 5 d’agost del 2021

La Mare de Déu de les Neus

Agost és el mes de la festa de l'Assumpció de Maria en cos i ànima al Cel, la celebració coneguda popularment  també com "la Mare de Déu d'agost". És una de les dues més grans festes marianes al llarg de l'any, essent l'altre la Immaculada Concepció, al desembre, i havent-n'hi moltes d'altres més. De fet, tot i que hi ha unes festes més destacades i uns mesos i uns dies especialment dedicats a ella, tot l'any és marià. 



El 5 d'agost es celebra la Mare de Déu de les Neus i la dedicació de la basílica de Sta. Maria la Major a Roma, dos fets que van units: l'any 358 en temps del Papa Liberi es diu que la mateixa Verge es va aparéixer en somnis a un matrimoni devot, i segons algunes versions també al mateix Papa, demanant la construcció d'una església allà on els hi indiqués i anunciant la neu d'agost com a senyal. I el matí del dia 5 d'agost d'aquell any va aparèixer nevat el cim del turó Esquilí, i la neu cobria com tota la planta de terra d'un futur gran temple, la que seria la basílica de Santa Maria la Major, que es va començar a edificar llavors en aquell lloc, essent l'església més gran de Roma.

La imatge d'aquesta advocació que avui dia s'hi venera, una icona bizantina instaurada l'any 590 pel Papa St. Gregori Magne, és coneguda com la "Salus Populi Romani" o Protectora del poble romà (1) i és una icona miraculosa, que treta en processó va parar una epidèmia de pesta a Roma ja l'any 593.  

Els primers dies d'agost són també festes de diverses advocacions de la Verge, concretades en imatges, com Nostra Senyora dels Àngels i especialment la franciscana venerada a la Porciúncula, la del Miracle de Solsona i aquesta de les Neus. I pocs dies després, el 15 d'agost, ve la gran festa de l'Assumpció, la gloriosa meta de la seva vida terrena, que amb la Immaculada Concepció, el miraculós origen sense el pecat original, són les dues més grans festes marianes de l'any, de les moltes que hi ha al llarg de l'any. 

Que la Verge Maria sigui la nostra protectora des del Cel i que estiguem tots sempre sota la seva custodia i empar, tant davant dels perills del cos com els més greus encara de l'ànima; preguem-li amb l'Àngelus i el Rosari i diguem-li sovint "Oh Maria, sens pecat concebuda, pregueu per nosaltres que recorrim a Vos"!.  

(1) Literalment Salut o Salvació

dimecres, 4 d’agost del 2021

El Camí del Cel

En un dia d'hivern de boira tancada, un sacerdot li demanà a un jove pastor el camí al petit poblet d'Ars, on havia estat destinat. El noi li indicà i el sacerdot li digué: "Tu m'has ensenyat el camí d'Ars, jo t'ensenyaré el camí del Cel". 







































Sant Joan Bpta. Maria Vianney (1786 - 1859) va ser destinat al petit llogarret d'Ars l'any 1818, després d'haver passat les terribles convulsions de la Revolució Francesa i de les guerres napoleòniques. Era un destí insignificant, un poblet de poc més de 200 habitants, que a més quan ell hi va arribar era molt refractari a la fe.

El Sant Rector d'Ars, com és més conegut, va passar allà més de 40 anys, fins a la seva mort. Persona molt senzilla i humil, no havia pogut tenir gaires estudis en les circumstàncies de la seva època quan era jove, però vivia una vida d'austeritat i penitència i de lliurament total a Déu i al bé del proïsme, assolint un molt alt grau de santedat, manifestat en la seva dedicació pastoral, els miracles que es produïen i sobretot pel do que tenia de discerniment d'esperits i de donar consells escaients. 

Algunes anècdotes seves ens mostren com era i què va fer. La primera, que quan ell va arribar a Ars, només un home assistia a Missa els diumenges, l'altra eren dones i encara una minoria, però això ho va anar canviant amb la seva predicació, personalitat i activitat, i al final de la seva vida no sols assistien totes les dones sinó que només un home del poble no anava a Missa. Però n'hi ha forces més, com que els miracles que tenien lloc al seu voltant els atribuïa a santa Filomena i volia amagar-se molt avergonyit quan la gent reconeixia que havia sigut directament ell. 

El seu èxit confessant i com a director espiritual va ser tal que començaren a afluïr a Ars gent de tota França i potser de països veïns i tot, que es volien confessar amb ell. Entre ells hi havia grans pecadors entossudits que sentien la inspiració i quasi la necessitat d'anar-se a confessar amb ell, i l'humil rector se n'adonava de que vindria algun d'aquests perquè el dimoni el molestava especialment furiós el dia abans, com també ho feia sovint per la gran quantitat d'ànimes que prenia del seu poder i les encaminava amb eficàcia i seguretat cap al Cel. Arribava a confessar fins a 18 hores diàries en la intimitat del confessionari, en el moment de més atracció durant els últims trenta anys de la seva vida gairebé no sortia de l'església, retingut pels incomptables penitents que el buscaven i esperaven i calia fer torn per poder confessar-s'hi amb una estança al poble de diversos dies, en ocasions potser una setmana fins i tot. Tanta i tant multitudinària era aquesta atracció de pecadors penedits de tota França que la societat de ferrocarrils francesos no sols va augmentar el nombre i freqüència dels trens de la línia que hi portava sinó que tambéva fer un bitllet especial d'anada i tornada per anar a l'estació de tren més propera a Ars, amb la tornada permesa al cap d'un nombre variable de dies. Fou un èxit sacerdotal increïble i humanament inexplicable, de resultes del qual dormia molt poques hores i menjava també molt poc, normalment unes poques patates bullides, però seguia dient les Misses ell sol i fent la litúrgia de les hores, anant en cada ocasió a l'església, tant de dia com de nit, i en totes les estacions de l'any, fessi fred o bé plogués o nevés, per resar-les agenollat davant del sagrari. 

Tot això i moltes coses meves l'han fet patró dels sacerdots diocesans, dels rectors i encarregats de parròquies, com a model i exemple i també com a protector i intercessor per a ser com ell, bons i sants sacerdots tal com Déu els vol. "El sacerdoci és l'Amor del Cor de Jesús" deia sovint "si comprenguessim bé el que és el sacerdot moririem, però no de pavor sinó d'amor". I quan ja gran d'edat i esgotat pel treball infatigable, quasi no se l'entenia en els sermons, predicava "L'obligació de l'home és resar i estimar... qui prega i estima ha trobat la felicitat en aquest món" i explicava que pels cristians el nostre tresor no està a la Terra sinó al Cel i allà és on hem de tenir el nostre pensament, i que l'oració és la unió amb Déu, que és allò que ens fa capaços d'estimar-lo i ens fa feliços d'una manera incomparable a la Terra, perquè és ja com una degustació del Cel. 

I com una manifestació divina de la seva puresa de vida el cos del St. Rector d'Ars es manté incorrupte, en espera de la resurrecció al final dels temps. Que ell pregui per nosaltres i ajudi als sacerdots a ser segons el Cor de Déu, i als pecadors penedits a fer bones confessions, rebre una bona direcció espiritual i així experimentar la conversió i canvi de vida que els posi de nou en el camí i porti finalment al Cel! 

dimarts, 3 d’agost del 2021

Art religiós de sants


Unes pintures fetes per sants: 



De Santa Caterina de Bolònia (1413 - 1463), patrona dels artistes



I dues obres pictòriques de Sant Alfons Maria de Liguori (1696 - 1787)






Predicant també amb l'art visual

dilluns, 2 d’agost del 2021

Reina dels Àngels

La Verge Maria, Mare de Déu, després de la seva Assumpció ha estat coronada a la Glòria per Déu com a Reina del Cel i Senyora dels àngels



Sant Alfons Maria de Liguori (1696 - 1787), bisbe i doctor de l'Església, un dels més grans teòlegs, va estar tota la seva vida un gran devot de la Mare de Déu, amb oracions especials de novena i consagració i llibres, com el molt popular "Les glòries de Maria" de l'any 1750. 



Fundador dels Redemptoristes, d'ell és l'afirmació "qui resa es salva, qui no resa es condemna", recomanat resar pietosament el Sant Rosari, les 3 Avemaries diàries a la Verge, encomanar-se freqüentment a ella com en les pregàries que ell mateix va compondre per assegurar la pròpia salvació (1)... I el seu prestigi com a moralista és tal que així com en altres autors respecte a punts difícils o discutits de la casuística se sol necessitar la concordància de diversos d'ells per establir doctrina, en el seu cas en la immensa majoria d'ocasions la seva sola opinió ja és suficient per a considerar-ho vàlid, acceptat i raonablement segur.

Insisteix aquest gran sant que cap veritable devot de Maria es condemna, ja que ella com a mitjancera dels dons de Déu intercedirà per ell i l'ajudarà amb totes les gràcies necessàries que li aconsegurà del seu diví Fill: llum, penediment, dolor dels pecats, perseverància en la virtut i al final de la vida la mort en gràcia de Déu. En això seguia una revelació de Nostre Senyor Jesucrist a Sta. Caterina de Siena: "Cap pecador, per gran que sigui, que s'encomani devotament a la meva Mare acabarà essent pressa del foc de l'Infern" li va dir. I ja abans St. Bonaventura afirmava "Senyora, els vostres devots no veuran la mort eterna".  

Siguem doncs molt devots de la Mare de Déu i demanem-li humilment la seva ajuda maternal per abandonar pecats i vicis, assolir la contrició, el perdó diví i la gràcia, i al final, amb la seva guia, companyia i protecció,  arribar feliçment al Cel! 

(1) Com també portar habitualment l'escapulari del Carme i/o la medalla miraculosa, tenir imatges marianes, els 5 primers dissabtes de mes en reparació a les ofenses a l'Immaculat Cor, de Maria meditar els 7 dolors de la Verge, resar la Salve, el Recordeu-vos atribuït tradicionalment a St. Bernat de Claraval, consagrar-se a Maria amb l'oració del propi St. Alfons Mª de Liguori...  

diumenge, 1 d’agost del 2021

El Pa de Vida baixat del Cel

En el discurs del Pa de Vida de l'Evangeli segons Sant Joan, Jesucrist es presenta a si mateix com el Pa del Cel baixat per donar vida al món. La Paraula de Déu i el Cos i la Sang de Crist ens són l'aliment espiritual en aquest món i també per la vida eterna. 


Senyor, doneu-nos sempre aquest pa del Cel        I feu que el valorem, agraïm i volguem sempre

Sant Pere Julià Eymard (1811 - 1868) va ser un gran devot de l'adoració a l'Eucaristia, fundador de la Congregació del Santíssim Sacrament i de les Serventes del Santíssim Sacrament o Sacramentines.   

dissabte, 31 de juliol del 2021

Sant Ignasi de Loyola, els Jesuïtes i l'Any Ignasià

St. Ignasi de Loyola (1491 - 1556) és un gran sant originari del Pais Basc, nascut a Loiola, un barri d'Azpeitia a Guipuscoa, i també actiu de jove a Navarra  però que va tenir la seva conversió que el va portar a la santedat a  Catalunya, estant molt relacionat amb Manresa, Montserrat i Barcelona. Després va viure a París, on estudià ja gran, i a Roma, on establí la seva residència.  De la seva experiència espiritual de conversió en terres catalanes en va treure els seus Exercicis espirituals, un gran sistema de discerniment de la pròpia vocació i del estat de l'ànima. 


St. Ignasi i el lema jesuïta: Ad maiorem Dei gloriam

Va fundar la Societat de la Companyia de Jesús o Jesuïtes, amb un vot addicional per als seus membres d'obediència al Papa, iniciada el 1534 amb uns companys i aprovada amb els seus estatuts el 1540.  Els jesuïtes van destacar en la Contrareforma catòlica, en els estudis universitaris, tant humanístics com de ciències, en el domini de llengües i com a missioners per tot el món, essent a destacar la seva labor a la Índia, Xina i el Japó, així com confessors i directors espirituals i consellers de reis, prínceps i nobles. També són a destacar les famoses reduccions jesuïtes del Paraguai, una mena de societat ideal cristiana amb els indígenes guaranís dels segles XVII i XVIII.  Tant va ser l'èxit de la labor de la fundació de St. Ignasi que va ser molt combatuda, tant pels protestants com per alguns governants i algunes tendències sorgides del món catòlic, com el jansenisme, que els trobaven massa oberts i adaptables. Així foren prohibits i expulsats a Portugal i les seves colònies (1759), a França (1764) Espanya i el seu Imperi (1767) i finalment l'Orde fou dissolta pel Papa (1773) però subsistí a Rússia, Prússia i altres llocs, que els acceptaren i valoraren pels seus mèrits educatius i científics, tot i ser d'altres confessions cristianes. Així l'Orde va poder sobreviure fins que va ser restaurada pel Papa Pius VII l'any 1814. Tot i així l'Orde ha estat perseguida i prohibida diverses vegades en diferents països (1). 

Amb més de 15.000 membres, dels quals 11 000 són sacerdots, els Jesuïtes són actualment la major Orde religiosa cristiana del món, i al llarg del gairebé mig mil·lenni transcorregut des de la seva fundació han donat grans sants com el mateix St. Ignasi de Loyola, el cofundador St. Francesc Xavier (1506 - 1552), St. Francesc de Borja (1510 - 1572), els doctors de l'Església St. Pere Canisi (1521 - 1597) i St. Robert Belarmino (1542 - 1621), St. Estanislau Kotska (1550 - 1568), St. Luis Gonzaga (1568 - 1591), el català St. Pere Claver (1580 - 1654) conegut com "l'esclau dels esclaus", St. Joan Berchmans (1599 - 1621)... així com molts màrtirs i grans teòlegs (3), intel·lectuals i científics (4).  Avui dia i tot i les reticències seculars, gairebé prohibicions, de que un jesuïta arribés a Papa, hi ha el primer Papa jesuïta de la Història, el Papa Francesc (1936) que ho és des del 2013.  

A més els anys 2021 - 2022 es compleixen els 500 anys de la conversió de St. Ignasi de Loyola i amb tal motiu s'ha establert l'Any Ignasià, iniciat el 20 de maig d'enguany, a partir del 5è centenari de la seva ferida per una bala de canó en la defensa de Pamplona que li va suposar "un fracàs i un canvi de plans" que el portaria finalment a un èxit incomparablement major seguint la crida interior de Déu, i en el que és possible però no segur, perquè encara falta confirmar-ho, que el Papa Francesc vingui a Espanya als principals actes que tindran lloc aquí. 

(1) A Noruega la Constitució del país els hi prohibí l'entrada entre 1814 i 1956, i a Suïssa estigueren proscrits entre 1847 - 1973. Espanya els expulsà temporalment en dues ocasions més, el 1834 i el 1932. 
(2) Per exemple St. Pau Miki i molts altres, recentment Lluís Espinal (1932 - 1980) i Ignacio Ellacuria (1930 - 1989) i els altres jesuïtes assassinats a El Salvador. 
(3) Com Diego Laínez i Alfonso Salmerón destacats teòlegs del Concili de Trento, Luis de Molina, Henri de Lubac, Jean Daniélou, Karl Rahner, Hans Urs von Balthasar.. 
(4) La llista seria interminable: el vigatà Antoni de Montserrat a la Índia, Christopher Clavius autor del calendari gregorià en ús actualment, Matteo Ricci, Cristoph Scheiner, Roberto de Nobili, Alexandre de Rhodes, Johann Adam Schall von Bell, Giovanni Battista Riccioli, Athanasius Kircher, Francesco Mª Grimaldi, Ferdinand Verbiest, Ruggero Boscovich, Lazzaro Spallanzani, Angelo Secchi, Pierre Teilhard de Chardin, Georges Lemaître el pare de la teoria del Big Bang... i els astrònoms del Vaticà fins ara.  

divendres, 30 de juliol del 2021

El Cristianisme original en el seu context inicial arameu

Aquest és el títol de dos treballs universitaris meus de fi de carrera, un de Humanitats del 2004 i l'altre de Ciències Religioses del 2015, per la llicenciatura en tots dos casos. 

Perquè N.S. Jesucrist, els apòstols, evangelistes i deixebles parlaven arameu, concretament el dialecte galileu de l'arameu palestí del segle I. L'hebreu, llengua molt emparentada però ja poc comprensible i menys encara usada per la gent, era la llengua sagrada del temps, per l'estil del que podria ser el llatí per a nosaltres. El grec, tot i que amb parlants a la zona, era la llengua internacional d'aquell temps, com l'anglès en els nostres dies. El llatí, idioma de Roma, estava també en el "titulum" trilingüe, hebreu/arameu, grec i llatí, de la Creu, però a la Terra Santa era emprat sobretot per les autoritats i pels soldats. L'arameu, la llengua popular, era també un idioma internacional i oficial en molts països, parlat a una molt extensa zona veïna del continent asiàtic, venint a ser una mena del que seria el castellà aquí i ara. 

La llengua aramea, que tenia el seu nom d'Aram, és a dir Síria, havia estat molt extesa pel SO d'Àsia des de feia molts segles i havia estat llengua oficial i comú de diversos imperis a la zona des de com a mínim el segle VII aC. Tot i la irrupció del grec a la zona a partir de les conquestes d'Alexandre Magne, seguia estant plenament vigent com a llengua de la gent, d'intercanvi i fins oficial en temps de Jesús i ho seguiria estant durant forces segles més, si bé ja evolucionada pel pas del temps i coneguda com a siríac, i com a tal seria una llengua important en el Cristianisme del primer mil·leni. 

L'hebreu i l'arameu són dos llengües semites occidentals molt estretament emparentades i en aquest cas podriem fer el símil amb el castellà i el català. Eren distintes i diferents i ja en la Bíblia hi ha aquell episodi en que, uns quants segles abans de Crist, quan l'hebreu encara era un idioma ben viu i l'arameu tot just s'estava introduïnt,  uns negociadors jueus a les muralles diuen al portaveu assiri: "No parleu en hebreu, que se'n assabenta tothom, parleu-nos en arameu, que nosaltres l'entenem" (1). 

La tesi principal dels dos meus treballs de fi de carrera és que, tot i que la transmissió del missatge evangèlic ha estat absolutament correcte en el grec koiné dels Evangelis i del Nou Testament, si es tracta de matisos i de petites peculariats o d'ocasionals punts foscos del text, recòrrer als escrits siríacs, molt més propers a la llengua original tant en semblança, quasi idèntica, com en cultura i mentalitat, podria ajudar i permetre afinar en ells. 

Per exemple és possible que St. Pau pensés, i potser en algun fés un esborrany i tot, les seves Cartes en arameu i que després ell mateix les traduïs i les escrivís o dictés en grec o ho fes fer en algun cas per algun ajudant traductor i redactor, per enviar-les a les comunitats cristianes, igual que s'ha dit que hi hagué un Evangeli segons St. Mateu en arameu, potser un esborrany, anterior al .definitiu Evangeli seu en grec que ens ha arribat. En tot cas aquests textos del segle I i principis o primera meitat del segle II s'escrigueren molt majoritàriament a Palestina i Síria, en un context arameuparlant que els influï ni que fos ambientalment, tot i que s'escriguissin, i alguns ja es pensessin directament, en grec. Així, en alguns paràgrafs poc clars de les cartes paulines, si es fa un intent de retrotraducció al que podria ser un hipotètic arameu original, escrit o almenys pensat, el significat del text s'aclareix en moltes ocasions o ens remet a un possible joc de paraules, perdut en la traducció. Són detalls, però poden ajudar. 

Finalment la influència de l'hebreu sagrat de la Tanakh (2), és a dir l'Antic Testament, i la de l'arameu de la llengua viva, tot i ser molt semblant i paral·lela, venint del món semític i essent llengües properes, té sovint matissos de significat de la mateixa paraula, sinònims i semblances diferents, etc. I això és important perquè les "ipssissima vox Iesu", les paraules literals de Jesús, que ens han arribat, estan en arameu, com també hi ha algunes paraules que s'han conservat en el Nou Testament en l'idioma original que foren dites, ja fos hebreu o arameu ja que en algun cas la paraula és idèntica o tant similar que costa distingir-ho, són importants no sols per aquest fet sinó també perquè en alguna que altre ocasió no es veu el motiu pel que la paraula fou conservada en la locució original, quan hi ha moltes frases i oracions (3) que al nostre parer potser haguessin sigut més mereixedores de conservar l'original veu de Jesús o dels deixebles, i en canvi es van transmetre només en grec. Investigar el perquè es va fer en aquests casos potser pot contribuïr també a un millor coneixement, sobretot si diferenciem les referències aramees de les hebrees i mirem si responen a quelcom concret, que pogués justificar-ne la inclusió.

(1) Recollit a Isaïes 36,11.
(2) Inicials de Torah, Neviim i Ketubim, és a dir Llei, Profetes i Escrits. 
(3) Com per exemple el Parenostre, tot i que havent-hi afegit la traducció al grec.