Aniversari del gran do de la vida

Aquest 17 de juliol qui això escriu fa 67 anys. 

L'autor a l'església de Tavertet, 27 de juny de 2014

Cada dia al llevar-nos al matí hem de fer un acte d'agraïment i oferiment a Déu, com pot ser per exemple:  "Bon dia, Senyor Jesús i gràcies per aquest nou dia que ens doneu de vida, us ofereixo totes les accions d'aquest dia, feu que siguin totes segons la vostra voluntat a major glòria vostra, la gràcia vostra sigui sempre amb mi i tots els meus i amb el món, així sia!". 

També una altre oració pel matí pot ser invocar l'Esperit Sant: "Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels i enceneu en ells el foc del vostre Amor. Envieu vostre Esperit i seran creats, i renovareu la faç de la Terra, oh Déu que il·luminareu el cor dels vostres fidels amb la llum de l'Esperit Sant, concediu-nos de sentir sempre en el mateix Esperit i de gaudir sempre del seu consol. Per Crist, Senyor nostre, amén". 

Per preparar-nos per la comunió, podem fer una variant de la comunió espiritual: "Crec Jesús meu que esteu realment present en el Santíssim Sacrament de l'altar, us estimo amb tot el cor, sobre totes les coses, i voldria tenir-vos  sempre en la meva ànima. I ja que ara em disposo a combregar sacramentalment voldria preparar-me ja des d'ara per fer-ho en les degudes condicions de contrició i de gràcia, per rebre-us, acollir-vos, abraçar-vos i unir-me tot jo a Vos, feu que ja mai em separi de Vos. Jesús, mon bé, mon dolç amor, feriu i inflameu del vostre Amor diví aquest món cor, perquè sigui sempre tot ardent d'amor per Vos". 

Cal combregar amb amor i devoció i encara que a vegades n'hi ha prou amb honorar Déu amb el silenci i amb l'escolta en la contemplació de tan gran miracle, misteri i meravella, o bé dient interiorment, i si cal diverses vegades, gràcies, perdó i amor, hi ha diverses oracions molt adequades per el moment de la comunió i per després d'haver combregat, donant gràcies pel gran do rebut. N'hi ha d'oferiment i n'hi ha de petició, com una que convé fer mirant a Crist en la creu en el crucifix de l'altar i que es diu que ve de St. Ignasi de Loyola. També n'hi ha de confiança i una d'elles és la que s'atribueix a St. Pius de Pietrelcina: "Senyor, confio el meu passat a la vostra misericòrdia, confio el meu present al vostre amor i confio el meu futur a la vostra providència; tinc el dia d'avui per estimar-vos i per estimar-vos en els altres, feu que ho aprofiti". 

I una oració sacerdotal: "Pare etern us ofereixo la preciossísima Sang del vostre estimadíssim Fill, Nostre Senyor Jesucrist, i totes les misses que es diguin el dia d'avui, per les ànimes del Purgatori, pels pecadors de tot el món, pels pecadors de l'Església, pels pecadors pels que vull intercedir i pels pecadors de casa meva i de la meva família, així sia". 

Cal procurar deixar-nos guiar, il·luminar, protegir i consolar per Déu, recorrent a Jesucrist i a la Verge Maria. I pensar l'Amor que Déu ens té i recorrer només a Ell en els problemes i en les dificultats, en els perills i les necessitats de la vida, confiant només en Ell. Ens cal recordar a Déu i el seu Amor i reflexionar "Qui t'estimarà més que Déu? Qui t'estimarà com Jesucrist? Qui coneix millor qui ets i que fa la teva felicitat? Qui et tractarà mai millor que Ell?" i així reconèixer la veritat, explicitant qui És i qui sóc, i viure en ella, tot avivant el nostre amor de resposta a l'incomparable Amor diví. 

I això tot el temps que Déu ens doni d'estança en aquesta Terra, amb l'esperança de després poder cantar la seva misericòrdia per tota l'eternitat. Que tota la Creació i totes les criatures exultin de joia pel seu Creador i li ho agraeixin arreu i sempre i que una part d'aquesta lloança tinguem la sort que sigui a través nostre. Lloat i beneït sigui Déu, honor i glòria a Ell per sempre!.

La protecció de Maria, bell jardí de Déu i estrella del mar

La festa de la Mare de Déu del Carme

La Mare de Déu sota l'advocació del Carme és l'especialment venerada en l'Orde Carmelita i també és la patrona de l'armada, dels mariners, pescadors i gent del mar en general i de molts pobles costaners. També se la coneix per "l'Estrella del Mar" i se li canta l'"Ave, Maris Stella" i la Salve marinera. 

El Mt. Carmel al nord d'Israel i prop del mar Mediterrani, on va actuar el profeta Elies al s. IX aC i on va néixer l'Orde Carmelita l'any 1150 i on hi ha el monestir Stella Maris. El nom de Carmel evoca "El Jardí de Déu" i ve de l'antic nom hebreu  "vinya" o "hort", donat per la seva bellesa i fertilitat.

L'escapulari del Carme és el gran do que la Verge Maria va fer al carmelita anglès St. Simó Stock, en una aparició el 16 de juliol de 1251. És un hàbit de color marró però que pot quedar reduït a unes petites peces de tela portades com un collar; la promesa que li va fer és que el carmelita que morís portant aquell escapulari no sofriria el foc de l'Infern a l'altre vida, i aviat es va entendre que la seva defensa i auxili és universal i s'estenia als qui el portessin, religiosos, eclesiàstics, als batejats i en general a tothom. És un símbol de consagració a la Mare de Déu i de tenir-la per protectora i estar sota el seu empar ja en aquesta vida i sobretot a l'hora de la mort, i implica la devoció mariana i procurar viure sempre en estat de gràcia amb l'ajuda de la mateixa Verge. 

Pau i bé

San Bonaventura (c. 1217/1221 - 1274), bisbe i doctor de l'Església, franciscà, és un dels grans teòlegs i filòsofs catòlics, conegut en l'Escolàstica com a "Doctor seràfic". 

St. Bonaventura, que també va ser un destacat místic, és junt amb St. Tomàs d'Aquino, dominic, la biografia dels quals té molts paral·lels històrics, un dels més grans filòsofs del segle XIII i de totes les èpoques. 

I junt amb el fundador St. Francesc d'Assís, és un dels grans representants de l'espiritualitat franciscana, com es veu en el Càntic de les Criatures: Lloat sigueu oh Senyor Nostre per totes les criatures... perquè el sentit de la vida és cantar-vos i lloar-vos i perquè la nostra vida sigui sempre cant i dansa. 

I així com de la veritat ve la justícia, del perdó ve la pau i és de Déu que ens venen tots els bens de la vida. De manera que podem dir: Pau i bé, germans tots de la Creació divina!. 

La cura de malalts

Tenir cura dels malalts i atendre'ls és una de les més grans obres de caritat. 

Sant Camil de Lellis (1550 - 1614) va ser un gegant de la caritat, dedicat a servir als malalts, ajudant-los, contribuïnt a curant-los i atenent-los espiritualment.  El 1582 va fundar una companyia d'homes pietosos i bons per tal de servir als malalts voluntàriament i per amor de Déu, "amb el mateix amor d'una mare al seu fill únic malalt" i ell mateix, amb una dedicació absoluta, tractava a cada malalt com si fos el mateix Jesucrist sofrent. Aprovada la companyia ja l'any 1586, el 1591 el Papa els hi va donar la categoria d'Orde, la dels Ministres dels Malalts, coneguts popularment com a Camils. És patró  junt amb Sant Joan de Déu,dels malalts i dels hospitals, dels infermers i del món de la infermeria. Va ser un precursor de la Creu Roja, fundada a Suïssa l'any 1863. 

Nicola D'Onofrio (1943 - 1964)

Alessandro Toe (1967 - 1996)

El Mont Saint-Michel

La més original i coneguda abadia d'Europa 

  

Símbol de la Cristiandat i de França

Les 4 grans actituds vitals bàsiques

A la vida es poden prendre quatre grans opcions vitals: 

Ja des de petit un ha de decidir quina actitud bàsica pren davant la vida: un meu germà, el Jordi, als 12 anys, maig 1969 

1. De confiança. Creure en tot el que t'arriba avalat per la tradició, per institucions, per les persones grans, especialment per pares i altres parents, mestres i professors, persones amb autoritat per estudis o experiència i per les persones que t'estimen i a les que tu estimes i en qui confies, perquè saps que et volen bé... i creure-ho mentre no es demostri el contrari.  

És l'actitud de la religió, de la fe, de la família, de l'amor, de l'amistat, de la simpatia, de les bones relacions personals i col·lectives... pressuposa la bona fe i les bones intencions en general i la bondat de la gent i del món, la confiança bàsica en la vida i l'acceptació i la intel·ligència i bona informació pròpia i aliena.  

2. Escèptica - investigadora. Creure només en allò provat i demostrat, no creure res mentre no s'hagi testat, investigat i comprovat repetidament de forma objectiva i segura, per molts observadors.

És l'actitud científica i escèptica, que serveix molt bé per conèixer el món material i per poder dominar-lo, però que porta a un fracàs en les relacions humanes en general i molt més encara en les relacions íntimes, ja que pressuposa la desconfiança i la vigilància constant, no sols perquè tota afirmació s'ha de comprovar ja d'entrada, preguntant o espiant, sinó perquè sempre pot aparèixer eventualment l'excepció o alguna cosa amagada, o bé amb el temps una novetat o canvi que ho invalidi.

3. Personal de tria. Creure només en allò que t'agrada, escollir personalment el que vols o no vols creure, a la carta, fora del conjunt en que t'arriba o agafant coses de sistemes diferents, ni que siguin inconexos, incompatibles o incoherents.

És l'actitud artística o subjectiva, eclèctica i irracional, de creure només allò que et ve de gust creure, que pot variar no sols amb les implicacions que es dedueixen i de les que es prescindeix, sinó que també pot variar amb el temps (abans, ara...en el futur potser una altre cosa) i és molt individualista, arribant a fer síntesis pròpies que gairebé ningú més, o només uns pocs, comparteixen, essent que la majoria dels altres ho veu fals i enganyós, fins i tot,  i molt sovint sobretot, els qui tenen altres gustos i creences. 

4. Rebel y negativa. No creure en res, ni en allò comunment acceptat ni en allò ben establert amb demostracions i certesa i en casos extrems ni tan sols en allò evident.

És l'actitud nihilista, antitot, de l'escepticisme radical, que nega el món arribant a negar l'existència, el coneixement i la comunicació, com en la famosa frase del sofista Gorgias, cosa que en la majoria d'ocasions és només una pose o una provocació, perquè sinó implicaria una ignorància total, falta d'intel·ligència o un negativisme patològic fronterer amb la malaltia mental quan no degut a aquesta. 

El gran patró d'Europa

Sant Benet de Núrsia (480 - 547), fundador de l'Orde Benedictina i un dels pares i potser el més gran del monasticisme occidental és un dels patrons d'Europa, a la que ell i els seus fills benedictins contribuiren en gran mesura a evangelitzar i cristianitzar. millorant les vides comunitàries i individuals de tots els seus habitants  i comunicant-los alhora la veritat i el sentit de la vida, coneguts per la revelació divina, obeïnt el manament de Jesucrist d'anar a convertir i batejar tots els pobles. 

De les necessitats i els perills del món a la Glòria del Cel amb Déu 

Amb el seu lema de "ora et labora", amb la fundació de l'abadia de Monte Cassino (529) sobre les ruïnes d'un dels últims temples greco-romans pagans i amb la famosa Regla (540), seguint a Jesucrist, el Camí, la Veritat i la Vida, van ensenyar la dignitat de la vida humana per la filiació divina, van donar exemple de viure l'Evangeli i d'estar en camí cap al Regne de Déu ja en aquest món i també i definitivament en el món futur i etern.   El bé que van fer els monestirs benedictins ja des del principi al segle VI i després amb la fundació l'any 910 del monestir de Cluny i l'expansió de la reforma Cluniacenca entre els segles X - XIII sobretot i després amb la reforma del Císter (c. 1100) i la segona onada d'expansió de la reforma Cistercenca, uns segles posterior, tota Europa s'omplí de monestirs benedictins, que feien vida contemplativa, resaven, treballaven la terra i organitzaven i estructuraven el territori, però sobretot mantingueren la fe i l'espiritualitat catòlica i preservaren el valuós del llegat cultural de l'Antiguitat en els escriptoris on es copiaven i comentaven les millors obres en llatí de la Roma clàssica i de la patrística i se'n arribaren a crear algunes de noves, i en les escoles on s'ensenyava la doctrina cristiana i l'ensenyament bàsic del trivium i el quadrivium com també l'especialitzat, de medecina, farmacopea i botànica principalment, però en general de tota la cultura, essent on aquesta es conservà i transmeté en els anomenats Segles Benedictins (1). 

El seu llegat espiritual i cultural ha sigut extraordinari, incloent-hi la difusió de l'art romànic primer i del gòtic després, així com de pelegrinatges com el Camí de Sant Jaume. Europa i el món li deuen molt a St. Benet i als monjos continuadors de la seva obra, perquè com va fer notar un destacat intel·lectual francès l'any 1973, "el triomf del Cristianisme a Europa a partir dels s. IV - VI, va solucionar durant més d'un mil·leni i mig els grans problemes que el món actual té plantejats ara i que han tornat des de fa un segle o un segle i mig: l'explosió demogràfica, l'esgotament de recursos naturals i la contaminació ambiental i els seus efectes". Hauriem d'aprendre, avui més que mai, de quina manera tan senzilla, respectuosa i afavoridora, es va dur a terme. 

(1) Una descripció molt acurada de com va ser, la seva importància i el seu llegat es pot veure a Los siglos benedictinos: la primera expansión (1969) de l'historiador David Knowles O.S.B.