Dues maneres de fer i altres pensaments en la festa de St. Pere i St. Pau

Hi ha la manera de fer de Déu, que detesta el pecat, però estima al pecador, i sempre vol salvar-lo com el metge vol salvar el malalt o l'advocat vol salvar l'acusat. I la manera de fer del món, que estima el pecat, però detesta al pecador; el món primer anima a la trasgressió, però després rebutja i castiga al trasgressor. 

L'àngel davant la possibilitat del nostre pecat ens recorda la justícia de Déu i si hem tingut la dissort de caure en la temptació, després ens parla de la misericòrdia de Déu. El dimoni fa a l'inrevès, abans de que pequem ens suggereix la misericòrdia divina i després que hem pecat ens recorda les terribles conseqüències del que hem fet davant la justícia divina. I això és així perquè l'àngel vol que no pequem i ens mantiguem en gràcia i en canvi el dimoni vol que pequem i que seguim pecant. 

Quan un sap que peca i que és pecador, no tot està perdut, primer perquè viu en la veritat tot i que pequi, i segon perquè sempre pot cedir a la gràcia divina, convertir-se, penedir-se, ser guiat i trobar l'ajut dels qui l'estimen, confessar el seu pecat, fer penitència i canviar de vida en endavant. I té temps fins l'hora de la mort, quan les coses es fixen. Però quan un no reconeix que peca i no se sap pecador, la situació és molt més terrible, perquè viu en la falsedat i la mentida, es pot acostumar i endurir en el pecat i resistir totes les inspiracions de conversió, a no ser que tingui la fortuna d'una gràcia extraordinària de Déu i/o que, també per un do diví, algú que l'estimi li ho expliqui clarament i el vagi guiant cap al canvi del cor, de la mentalitat i l'acompanyi cap a la sortida sacramental del pecat ja tan arrelat que gairebé formava part de la seva personalitat i psicologia. Això no és impossible i l'exemple de St. Pau, passant de perseguidor dels cristians, pensant-se que obrava bé, a un gran amor a Crist i una extraordinària feina a favor d'Ell i de la salvació de tots els homes, ho demostra.  

Primera imatge coneguda de St. Pere i St. Pau junts, d'una catacumba romana

Cal tenir sempre esperança, que és el pas cap a la fe i aquesta duu a la caritat, que és el grau més alt de les tres virtuts teologals. Tenir esperança vol dir no caure en els extrems de la presunció de salvar-se sense mèrits o de la desesperació de creure's ja condemnat en vida; tots dos extrems comprometen seriossísimament la salvació eterna, són els dos pecats que es tanquen al perdó de Déu. En aquest cas té tota la raó Aristòtil: la virtut està en el mig, en l'esperança ferma però temorosa, la confiança plena en Déu però la desconfiança en un mateix, i tenir en compte que si un és virtuós, sempre ha de vigilar de no caure i de perseverar fins al final, mentre que si s'és viciós sempre fins l'hora de la mort es pot recorrer a la bondat, l'amor i l'ajut de Déu, deixant-se vèncer per la seva voluntat salvadora i seguir l'inspiració divina i així trobar el perdó i la pau en els sacraments de l'Església catòlica. Perquè, com s'arriba a dir, encara que tot depèn de Déu, cal obrar com si tot depengués d'un mateix i buscar activament a Déu fins a trobar-lo. I recordar que com diu St. Agustí "tu no em buscaries, si no m'haguessis ja trobat" i que és sempre Déu el que dona el primer pas i que fins i tot en l'experiència de molts quan la misericòrdia divina s'exerceix primer atemoritza al pecador.  És una bona senyal, que obra la porta a la reflexió i al canvi sincer.  

Tornant a la reflexió del principi, el món mateix davant el pecat té una actitud molt contradictòria: primer anima a la trasgressió de moltes maneres, presentant-la com atractiva, simpàtica, normal i fent-ne molta publicitat i fins propaganda, però el qui es deixa temptar per aquest esperit mundà que li arriba per tots cantons, per pel·lícules, cançons, opinions i comentaris, jocs i demés, i deixant-se influir cau en la trasgressió - sigui adulteri, violència, frau, mentida, enriquiment il·lícit... o qualsevol altre cosa ja prohibida per la llei dels 10 manaments - s'acaba trobant amb la sorpresa que el mateix món que l'incitava no sols rebutja sinó que en molts casos castiga severament al transgressor.  

I no sols això hi ha també un doble barem mundà, a la curta i a la llarga. Així, per exemple, un jove que s'acaba de treure el carnet de conduir i condueix ràpid, sense respectar els límits de velocitat, es pot trobar amb l'admiració inicial dels col·legues pel fet - més que no pas per ell - però després aviat comprova que no volen anar de viatge si condueix ell, que no li deixen els seus cotxes i que fins i tot pensen, o acaben dient-ho i tot, "aquest un dia es farà mal". En canvi el qui compleix i es prudent no sol suscitar d'entrada cap aplaudiment per aquest fet, que sol ser rebut amb indiferència quan no amb una mica de burla, però a la llarga comprova que els mateixos companys confien en anar amb ell conduint, li poden deixar els seus cotxes en cas de necessitat i que al final acaben reconeixent que és un bon conductor i pensant i fins dient que "no tindrà problemes, almenys per culpa seva". Jugar a l'efímera i fictícia valoració "a la curta" és una actitud perdedora, en canvi apostar per la duradora i real, tot i que tardana, valoració "a la llarga" és l'opció guanyadora. El mateix s'aplica al conjunt de la vida humana, pensant no només en la joventut i la vida adulta i en els temps feliços, sinó també en els temps difícils i en els següents passos de la maduresa, la vellesa, l'ancianitat i finalment la mort. 

Seguir a Déu, amb el mínim exigible dels Deu Manaments i amb l'ideal, sempre obert a una major i millor pràctica, de les Benaurances, és estar aconsellat i guiat i fins trobar la força necesària en la intel·ligència infinita, l'amor il·limitat i la providència omnipresent del Creador, Senyor i Redemptor de l'Univers, que és qui ho coneix tot perfectament i ens estima més del que podem imaginar, desitjant-nos la felicitat temporal i eterna. Cal pensar-ho i tenir-ho sempre present. 

Qui som?

Una de les preguntes fonamentals que ens podem fer és "qui sóc jo?" junt amb "qui és aquest?" i"qui som?"

El mateix Jesucrist, conscient del seu misteri per als qui el coneixen o han sentit parlar d'ell, pregunta als deixebles: "qui diuen la gent que sóc jo?" i desprès els demana "i vosaltres, qui dieu que sóc?". Perquè per sobre de les opinions dels altres, cadascú ha de resoldre, per vivència personal, aquest interrogant, fruit de la trobada real amb Jesús vivent. I si l'experiencia es fa ben feta, s'acaba corroborant l'afirmació de St. Pere: "Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu!", aquell descobriment que Ell mateix confirma i diu que no és una opinió més, sinó que li ha inspirat Déu Pare. I també sabem que ningú pot dir "Jesús és el Senyor!" si no és per obra de l'Esperit Sant. Confrontar-nos amb Jesucrist i esser-nos revelat que és el Fill de Déu fet home, el Redemptor de la Humanitat i Salvador de tots els qui a Ell s'acullen, és allò més important per a tots els éssers humans a qui Déu ens ha concedit fer com a tals l'experiència de la vida, per tal que el poguem conèixer, estimar-lo tornant-li una mica de l'immens amor que ell ens té, agrair-li-ho, respectar-lo pel que és, escoltant-lo i obeïnt-lo, lloant-lo i beneïnt-lo i així poder ser feliços ja en aquest món temporal i, sobretot, ser-ho també estant amb Ell i contemplant-lo en el món etern. L'amor, la contemplació del misteri diví i l'agraïment i lloança a Déu per haver-nos-en fet partíceps són les úniques activitats en aquest món que no s'acaben amb la mort sinó que continuen, es potencien i arriben a la plenitud en la vida futura infinita. 

Un cop sabem alguna cosa de qui és Déu, tot i que el seu misteri és insondable i inesgotable, l'altre que hem de saber és qui som nosaltres. Ja St. Agustí deia "Vull conèixer Déu i l'ànima - Res més? - Res més!". Aquest és el principal coneixement que hem de fer en la nostra vida en aquest món i tots els altres són secundaris o funcionals. Però saber què som els humans i qui és cadascú de nosaltres és allò bàsic per poder establir una relació personal, tant individual com comunitària, amb Déu, i una bona relació, correcta i encertada, que això és la religió. I la religió és allò més gran i alhora més necessari a que pot aspirar l'ésser humà. 

Una de les maneres de saber alguna cosa de nosaltres i de la condició
humana és la trobada amb l'altre, sobretot quan hi ha la presència de Déu 

Qui som doncs els humans, homes i dones, i qui és en concret cadascú amb les seves particularitats individuals i per tant qui sóc jo?. Més enllà de definicions externes, qui som en el nostre interior, d'on surten totes les coses bones i dolentes? I si fem introspecció comprovem que nosaltres mateixos no ens coneixem, no ens coneixem del tot ni a fons, no sabem del que som capaços o no, ni podem dir perquè triem i escollim, a vegades tenim respostes i reaccions que ens sorprenen a nosaltres mateixos... i tampoc arribem mai a conèixer plenament als altres, ni tan sols amb aquelles persones amb les que sóm més amigues o amb les que tenim una major intimitat, com en el cas dels esposos. Qui som doncs els homes i qui sóc jo? 

La resposta a aquest interrogant és molt senzilla, és fàcil i única: Sóc, i tots som, allò que Déu sap que som. Sóc allò que Déu veu que sóc, i en saber-ho també jo consistirà el judici final en la trobada amb Déu a l'hora de la mort. Llavors es farà palesa la veritat de la nostra essència i de la nostra existència. Per tant tots ho arribarem a saber, qui som. Ara només Déu ho sap, Ell que ens ha creat i ens estima des de sempre, des que ens va pensar i va decidir crear-nos a l'existència, a la vida i a ser persones, molt abans de l'inici del món i del seu devenir, atorgant-nos a més la llibertat de poder anar fent-nos nosaltres mateixos durant el temps del nostre pas per la seva Creació, a la que ens ha convidat per pur amor, per pura bondat i generositat. 

Seguim així sense saber ben bé qui som, però sabem qui ho sap i també que quan s'acabi el temps dels canvis ho sabrem.  Allò que siguem a l'hora de morir, el que haguem arribat a ser, la nostra opció final, allò serem eternament, és evident. Però Déu també ens ha fet a imatge i semblança seva, com se'ns ha revelat, i a més del ja dit ens ha donat intel·ligència, raó, consciència, voluntat, capacitat d'estimar, capacitat de fer coses, i especialment la llibertat. Així podem saber per nosaltres mateixos, tot i que és molt més, i molt més important, el que sabem per la Paraula divina. Però a més pel baptisme Déu ens fa fills seus adoptius, en el seu Fill propi, Jesucrist. Així la Santíssima Trinitat ens fa fills, germans i participants d'un mateix Esperit, pel que coneixem la veritat i aquesta ens fa lliures. 

Així podem dir que coneixem allò més fonamental de qui som i qui és cadascú, sobretot perquè com també ens ha estat revelat, pels fruits que donem es coneix qui som. I el més decisiu i definitori de tot és si estem en bona relació amb Déu i el deixem actuar en nosaltres i per tant vivim inspirats, guiats i protegits per Ell i assemblant-nos cada cop més al model que ens proposa, el del seu Fill Jesucrist. L'oració, els sacraments, la vida en gràcia, les bones obres i la caritat fraterna en són el distintiu, i això és la santedat, la nostra vocació. Perquè la vida humana en aquest món és anar gestant un sant per a donar-lo a llum al Cel.  

Implorant l'ajuda divina

Metges, infermeres i personal de la zona Covid d'un hospital, resant-li a Déu suplicant el seu socors, a Veneçuela. 

Déu és Déu de vida, no de mort. El llibre de la Saviesa ja ens diu que Ell no va crear la mort, perquè el seu projecte era, i és, la vida i que va ser l'enveja del diable la que va portar als primers pares de la Humanitat al pecat, i per aquest va entrar la mort en el món. Com els hi deia Jesús als saduceus, que negaven la resurrecció, "No heu llegit Déu d'Abraham, Isaac i Jacob? I Déu és Déu de vius i no de morts!", un argument irrefutable per la resurrecció dels morts i la vida eterna.

A l'Evangeli avui veiem dos miracles, el de l'hemorroïsa que portava 12 anys malalta sense trobar remei humà al seu mal i que es va curar només tocant la roba de Jesús. Moltes malalties de difícil diagnòstic, sobretot si són cròniques i rebels, poden tenir un origen espiritual. No tots però sí alguns. Els miracles de sanació de Jesús són la manifestació externa d'un miracle encara més gran. d'una guarició més profunda, que és la de l'ànima humana, com quan li diu primer al paralític "Els teus pecats et son perdonats" i després afegeix "Aixeca't, agafa la camilla i camina". I Jesús aprova la iniciativa de la dona, tot i que poc convencional, perquè la veu moguda per la fe. Per això li demana que surti de la gentada, ella ho fa temorosa i temblorosa, i Ell li diu "Ves-t'en en pau, la teva fe t'ha salvat!". 

La filla del cap de sinagoga Jaire també té 12 anys i s'està morint quan aquest demana a Jesús que vagi a imposar-li les mans per tal que se salvi, i Jesús ho fa. Duu amb Ell només a Pere, Jaume i Joan, els mateixos de la Transfiguració i de l'agonia a l'hort de Getsemaní, amb l'afegit que Joan estarà també, amb les dones, al peu de la Creu. És doncs un miracle molt important, com també ho mostra que s'hagi conservat a l'Evangeli la frase exacta de Jesús "Talita, cum!", és a dir "Noia, aixeca't!". Quan Jesús arriba, la noia ja ha mort, però Jesús diu "No està morta, sinó que dorm" i li diu al pare d'ella "Tingues fe i no tinguis por", Jesús, donant-li la mà, l'aixeca de la mort i del llit, la crida al món i a la vida, i el miracle succeeix. Perquè Déu és Déu de vida, i com a tal el Senyor de la vida i la mort. I els diu, atent: "Doneu-li de menjar". Aquesta resurrecció d'una noia que acabava de morir la podem relacionar amb la resurrecció per Jesús del fill únic de la dona vídua que ja duien a enterrar i la del seu amic Llàtzer que ja portava tres dies al sepulcre enterrat. Per al Déu de la vida no hi ha barreres temporals que li puguin resistir. Ell pot guarir, sanar, totes les situacions, però ja que ens ha donat llibertat ens demana la fe, la confiança plena i segura en Ell, en la seva bondat misericordiosa i en el seu poder, i la intencionalitat, com en la petició pública del pare de la noia o el contacte amb la seva roba de la dona malalta incurable. En aquella situació molts l'empenyien per tot arreu, però va ser la dona que el va tocar amb intenció i amb fe la que es va guarir al moment. 

Vist tot això, ens n'hem d'adonar que en el fons tots busquem a Crist i que el necessitem. En les tribulacions, tentacions, necessitats i problemes de la vida hem de recordar allò tan evident: "Qui ens estima més que Jesús? Qui ens estimarà mai així, amb aquest amor i aquesta bondat i paciència gairebé humanament inconcebible, que ens supera? Qui ens coneix com Ell qui som i que necessitem? Qui ens tractarà millor o ni tan sols com Ell?" o en resum "Qui com Déu?". I com en nom seu, nostre i de tots deia St. Pere "Senyor, a qui aniriem? Només Vos teniu paraules de vida eterna!".    

Una antiga profecia que s'està acomplint

Una profecia, potser medieval, afirmava "Arribarà un temps en que primer els pares mataran els seus fills i després també els fills mataran als seus pares" referint-se probablement als temps pre-apocalíptics o ja directament apocalíptics, abans de la Fi del Món i del Judici Final. 

El curs natural de la vida humana. quan és
defensada, considerant el seu valor sagrat.
i únic, des de la concepció en el si matern
fins a la fi normal d'una vida ben valorada. 

Aquesta predicció és terrible, semblava inconcebible una tal cosa, però pel que es veu en el nostre temps, primer amb l'avortament i després amb l'eutanasia, ja s'està fent realitat, i a més d'una forma legal, la qual cosa encara ho empitjora. Perquè si no es té en compte que la vida humana és sagrada, obra de Déu i en les seves mans, la societat es deshumanitza fins a extrems impensables i alhora mostra una total inconsciència sobre la responsabilitat que això implica davant Déu i les seves conseqüencies per a la situació individual de cadascú en la vida futura i eterna. Realment, tot això ja predit és un fet terriblement espantós.    

La bona mort

La bona mort és acceptar morir quan i com Déu et crida a deixar aquest món, que Ell sap molt millor que nosaltres quan ens toca acabar l'experiència del món, igual com ens va cridar a existir, viure i ser persones en la seva Creació, quan i on li va semblar, triant-nos també els pares, germans i tota la família. Per entrar a la vida eterna, també és Déu qui sap i decideix el temps i el lloc. Tenir una bona mort és fer-ho en estat de gràcia i si pot ser havent rebut els sacraments: l'absolució, la unció dels malalts i, si pot ser, el viàtic. Aquesta és la mort a aquest món en santedat. 

Traspàs de la monja Sor Maria del Diví Cor Droste a Porto (Portugal) l'any 1899

La bona mort és el contrari de l'eutanasia, que és un suïcidi assistit, en que són els éssers humans els qui decideixen quan i com donar aquest pas. Cal, però distingir l'eutanàsia del no mantenir de forma artificial la vida. En l'eutanàsia hi ha una persona que està viva i se li aplica un procés letal per fer-la morir; en l'anomenat no acarnissament terapèutic és el cas contrari, una persona que s'està morint i a la que uns aparells i medicaments la mantenen en vida sense esperances de recuperació, se li retira la teràpia per tal que tingui una mort natural i no continuï en estat vegetatiu, la mort pot tenir lloc al moment o fins hores o dies després. Tampoc s'ha de confondre l'eutanasia amb el fet de donar medicaments paliatius del dolor, com la morfina, que puguin accelerar ni que sigui breument la mort del malalt terminal, ja que no és aquesta la finalitat que es busca sinó el que no sofreixi. Igualment una persona pot renunciar, dins de la llibertat humana, a seguir o fins a iniciar un tractament o recorrer a una operació arriscada quan el pronòstic és que aquests només perllonguin la vida per un temps breu. Són situacions excepcionals però comprensibles i que no comprometen el destí etern. I davant de la mort aquest és el principal punt a tenir en compte, aquell en que es decideix el realment important, allò definitiu.

Festa de Sant Joan

Sant Joan Baptista és el precursor, l'anunciador, el profeta que va poder veure aquell que ell i tots els profetes anunciaven i fins i tot el va batejar, perquè el Senyor li ho va demanar. 

Anunciació de l'àngel a Zacaries del naixement de St. Joan (A. Sickener 1862)

St. Joan té diversos privilegis: el seu naixement va ser anunciat per un àngel, igual que el de Jesús. Encara nonat, va saltar d'entusiasme a les entranyes de la seva mare Sta. Elisabet quan aquesta va rebre la visita de la Verge Maria, que feia poc que havia rebut l'immens do de ser la Mare de Déu. Era de la família de Jesús. Va preparar els camins del Fill de Déu amb la seva predicació de conversió al desert, que va tenir un gran èxit entre els pecadors penedits, els pobres i els humils, i amb el bateig d'aigua que prefigurava el bateig de l'Esperit Sant instituït per Jesús. Va ser el precursor immediat, que va poder reconèixer i proclamar a Jesús com l'Anyell de Déu. Finalment, va donar el darrer testimoni morint màrtir. 

St. Joan Baptista és el més gran dels profetes de l'Antic Testament i a més és el gran profeta que inaugura el Nou Testament. Per arribar realment a conèixer i seguir Jesucrist cal passar, de forma explícita o implícita, ràpida o lenta, per la conversió del cor preconitzada per St. Joan Baptista. Ell, molt auster i penitent, ascètic, ens ensenya la preparació necessària per a la trobada eficaç amb Jesucrist i quan diu "doneu allò que no necessiteu, acotenteu-vos amb el vostre salari, compliu la vostra labor amb justicia..." ens prepara per després poder entendre i arribar al "Doneu-ho tot i seguiu-me!" de Nostre Senyor. 

És, juntament amb Jesús i Maria, l'únic sant del que es celebra no sols la seva entrada en el Cel sinó també el seu naixement terrenal (1). I la seva festivitat del 24 de juny és de les poques, junt amb el Nadal, Pasqua i Pentecosta, que tenen Misses diferents per la vetlla i el dia. La festa de St. Joan és de les grans festes de l'any, que es celebra molt intensament també en la vida civil en la que és festa oficial, amb fogueres, focs artificials, revetlla, reunió familiar i menjars especials com en les nostres terres la coca; en honor d'ell moltes persones porten el nom de Joan i també hi ha algunes Joana. 

Bona Festa de St. Joan i que ell, des del Cel, també ara ens ensenyi a tota la societat i a tot el món el camí que duu a Jesús i amb Ell a la Glòria!  

(1) Potser li correspondria també a St. Josep, però d'aquest ho ignorem tot del seu naixement i la seva mort, tot i que de totes maneres té també dues grans festes pròpies,  el 19 de març i l'1 de maig, la qual cosa comparteix amb els citats. 

Santedat a l'anglesa

Dos grans sants màrtirs per la seva lleialtat a l'Església catòlica i al seu cap, el Papa de Roma, successor de Sant Pere: 

St. Tomàs More

St. Joan Fisher 

St. Joan Fisher (1469 - 1535) va ser un bisbe anglès i membre del Parlament per la seva condició. Va ser un gran estudiós i un intel·lectual que va impulsar l'estudi universitari no sols del llatí i el grec, sinó també de l'hebreu, per tal de conèixer i llegir de primera mà els textos bíblics en les seves llengües originals i poder fer traduccions acurades. Quan tothom estava atemorit per les tiràniques ordres del rei Enric VIII, que volia trencar amb Roma i fer-se ell cap de l'Església Anglaterra, ell per a sorpresa de tots es va aixecar del seu seient i va protestar la decisió, dient que el cap de l'Església sempre havia sigut el Papa i que a ell se li devia l'obediència eclesiàstica, mentre que al rei se li devia l'obediència civil, i ho va fer sense por a les conseqüències, pensant més en l'eternitat que en la vida d'aquest món. Acusat de traició per això pel despotisme reial, va ser empresonat igual que el seu company de martiri More el 1534 i més tard, tot i que el Papa el va fer cardenal en un intent de salvar-li la vida,  decapitat a l'inici de l'estiu de l'any següent. 

St. Tomàs More (1478 - 1535), laic casat dues vegades, es va tornar a casar de seguida quan va quedar vidu,  home de família amb 3 filles i un fill propis, una filla aportada per la seva segona dona, també vídua,  i dues més adoptades, era una persona de gran valua, considerat per molts com el més gran pensador europeu del seu temps i autor de l'obra "Utopia" (1516), sobre una societat ideal, que va tenir càrrecs molt importants en el govern anglès i era molt apreciat pel rei i per la Cort. Humanista renaixentista i amic d'Erasme de Rotterdam, va escriure també un llibre sobre els errors de Luter. Quan Enric VIII va començar la seva deriva totalitària, s'hi va oposar, dient que valia més estar amb pau amb Déu i amb l'Església que amb els poders temporals d'aquest món. Es va mostrar valent i decidit, seguint la seva convicció religiosa, i ell també va protestar davant la voluntat del monarca de fer-se cap religiós i espiritual a la seva nació. Ell també va ser empresonat el 1534 i, tot i les peticions de clemència del Papa i de l'emperador Carles V, finalment decapitat, uns quinze dies després que St. Joan Fisher. Les seves últimes paraules, després de bromejar amb el botxí, foren "Sóc un bon servidor del rei, però Déu és primer". Des de l'any 2000 és el patró de polítics i governants. 

No van ser els únics màrtirs catòlics d'Anglaterra, ja n'hi havia hagut amb el llunyà precedent de St. Tomàs Becket, fet assassinar pel rei segles abans, i en la seva època i durant un segle o més n'hi van haver molts, entre ells molts màrtirs religiosos, com els cartoixans del país i d'altres. A Anglaterra i en general a les Illes Britàniques, Escòcia, Gal·les i, sobretot, Irlanda, hi seguiren havent-hi molts catòlics tot i les persecucions, que vivien amagats o atemorits, i el Catolicisme es va mantenir sortint a la llum pública en determinats moments, com en els regnats de Maria Tudor a Anglaterra, de Maria Stuart a Escòcia i d'algun rei catòlic anglès encara al segle XVII i va sobreviure malgrat tot, molt especialment a Irlanda, fins que va ser rehabilitat gairebé plenament amb l'emancipació dels catòlics al Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda en la dècada dels 1830s. 

Però tornant als sants que es commemoren el 22 de juny, sant Joan Fisher i sant Tomàs More tenien un caràcter molt anglès, molt representatiu de la seva nació i cultura, del segon són ben coneguts els seus trets d'un sentit de l'humor molt típic del país, per la qual cosa es pot parlar d'una santedat "a l'anglesa", encardinada en la seva mentalitat i manera de fer anglosaxona. I en realitat Anglaterra i Escòcia al segle XVI estaven plens de catòlics que practicaven la seva fe en secret i de simpatitzants catòlics. El mateix William Shakespeare (1564 - 1616), al que sempre se l'havia suposat filocatòlic, cada cop està més clar que era un criptocatòlic, que situava sovint l'acció de les seves obres en terres catòliques, com Itàlia o l'Anglaterra medieval, per no cridar massa l'atenció amb la psicologia dels seus personatges i amb els fets que hi passaven. 

Els dos sants d'aquesta data foren beatificats junt amb 53 màrtirs britànics més de la seva època l'any 1886 per Lleó XIII i canonitzats pel papa Pius XI l'any 1935, al complir-se els 400 anys del seu martiri. Avui dia són venerats per l'Església Catòlica i també per l'Anglicana, que reconeix la seva santedat, suscitant també simpaties entre els protestants i en general entre qui els coneix, fins i tot en no cristians. Tots ells són un model i un exemple de vida.