La temptació és el cantó fosc del gran do diví de la llibertat. I té un gran poder. Els àngels van estar sotmesos a la temptació i una part va caure degradant-se en esperits malignes. Adam i Eva al Paradís van sofrir la temptació de la serp i van caure, arrossegant amb ells tota la seva descendència humana. El poble d'Israel va ser temptat en el desert del Sinaí i va caure...
Però la temptació no va tenir la última paraula. Jesucrist va ser temptat pel diable (1) al desert durant el seu dejuni de 40 dies a l'inici de la seva vida pública, i va vèncer. Tot i que molt debilitat en les seves forces humanes, va rebutjar les tres grans temptacions diabòliques. La primera, fer un miracle per a si mateix, Ell que només els va fer pels altres, per amor i per no defraudar la fe del proïsme que li demanava. La segona, fer un miracle tan espectacular que obligués a tots a creure en Ell (2), privant així a la Humanitat de la seva llibertat d'escollir, donada i volguda per Déu. La tercera el camí de la facilitat per complir la seva missió, sense esforç ni sofriment i també amb molt menys amor, i a més el diable li posa una condició del tot inversora, capgiradora: que l'adori a ell, és a dir que li doni la raó en la seva rebel·lió contra Déu (3). Aleshores Jesús és rotund: "Fuig Satanàs!" (4) i explicita "Adoraràs a Déu i només a Ell" i "No temptaràs al Senyor, el teu Déu".
La victòria de Jesús és la nostra. Ell va vèncer perquè nosaltres vencessim, perquè l'ésser humà finalment triomfés sobre l'horrible poder de la temptació, del mal i del pecat i la mort, la temporal i l'eterna. En Jesús, home com nosaltres a més de Déu, nosaltres també guanyem. Amb aquesta esperança i aquest optimisme, que el mal ha estat derrotat, comencem el temps de la Quaresma.
(1) Entre les dues paraules gairebé sinònimes, sembla que "diable", a més de referir-se al cap dels àngels caiguts, s'usa quan l'actuació de l'esperit del mal és externa, i "dimoni", referit més al comú d'aquests, quan actua des de l'interior. En el cas de Jesús la temptació només podia ser externa, per això actua el diable. I pel mateix motiu és una gran blasfèmia quan en alguna ocasió l'acusen de tenir el dimoni.
(2) El diable és tan astut que usa els mateixos textos de les Escriptures, però adaptant-los a les seves conveniències, tergiversant-los al dir la lletra però no l'esperit dels mateixos, una altre gran temptació.
(3) Per això el diable el vol apartar del pla de salvació de Déu Pare, suggerint-li que hi ha alternatives i que humanament podrien semblar millors. El que està en joc es fer la voluntat de Déu o optar per la voluntat humana, com quan Jesús renya a St. Pere, que pensant fer-li un favor i mostrar-li el seu afecte li diu que no permetran que li passi allò tan terrible que els anuncia.
(4) I el diable es retira fins a la seva oportunitat final, l'hora de les tenebres de la Passió i mort en creu de Jesucrist, on inspira als sacerdots, escribes i fariseus a explicitar la blasfema gran temptació final : "Si ets el Fill de Déu, baixa de la creu i creure'm en tu", volent no sols anular la Redempció sinó sotmetre el pla de Déu a la voluntat humana.
