Un professor de Filosofia ens deia, fent classe, que misteri i enigma eren coses diferents, encara que semblants. Un enigma, propi del món natural, era un assumpte encara desconegut, perquè era fosc. En canvi un misteri, propi del món sobrenatural, era un tema que no podiem veure perquè era tan lluminós que ens cegava la seva llum.
Per això els enigmes són investigables i desxifrables, perquè per molt foscos que siguin hi podem fer llum amb el nostre intel·lecte i acabar resolent-los, amb la qual cosa deixen de ser-ho.
Però al mateix temps els misteris són incomprensibles per la seva mateixa naturalesa i resten sempre incognoscibles per a la ment humana, que no pot intentar-hi fer llum amb la seva intel·ligència quan per la seva pròpia naturalesa són com focus tan lluminosos que ens enlluernen.
Així com nosaltres fem llum als enigmes naturals, per difícils i complicats que siguin, els misteris al seu torn ens fan llum i il·luminen a nosaltres.
Estudiant un misteri l'únic que podem fer és aprofitar-lo per veure'ns més bé a nosaltres mateixos, els éssers humans, a la seva llum cegadora, que ens supera.
Per això davant dels misteris de la nostra existència i del tot l'únic que podem fer és conèixer-los, contemplar-los i admirar-los amb actitud reverencial.
I molts d'ells no els coneixem per nosaltres mateixos sinó perquè d'alguna manera ens han estats revelats, i això val especialment pels misteris més grans i divins, dels que no en sabriem res si Déu mateix no ens els hagués revelat. Així la raó humana, també do de Déu, pot arribar per si mateixa a establir l'existència de Déu i la seva unicitat, però no pot passar d'aquí, perquè és incapaç de penetrar la intimitat de Déu si Ell mateix no ens ho hagués revelat. I aquesta intimitat divina és el major misteri de tots, el més gran de tots.
Quan s'estima a algú es vol conèixer a l'altre per tal d'acceptar-lo i estimar-lo tal com és, però un també es vol donar a conèixer perquè l'altre sapiga com és. Déu ja ens coneix perfectament, perquè Ell és qui ens ha pensat i estimat des de l'eternitat, abans de crear l'Univers, i ha decidit pel nostre bé, on i quan ens cridaria a l'existència en la seva Creació, quins serien els nostres pares, germans, fills i familiars en general, propers i llunyans, amb qui ens trobariem en la nostra vida, i tot per a que encaixessim perfectament per tal d'ajudar-nos i millorar-nos els uns als altres, ens va encomanar a uns més grans i ens va encomanar a uns més joves que nosaltres i això sempre mútuament, però també ens coneix perfectíssimament per la seva omnisciència que veu totes les causes, interrelacions i conseqüències de tot, i per la seva intel·ligència i amor infinits, perquè l'amor és també una forma de coneixement i més alt que el merament intel·lectual.
Però en canvi nosaltres, per la nostra intel·ligència i informació molt limitades degut a la nostra condició humana, no coneixem gaire de Déu, a part que per si mateix Déu és infinit, il·limitat, inabastable mai del tot per a ningú que no sigui Ell mateix, podem estar tota l'eternitat aprenent més i més meravelles seves contemplant-lo en la visió beatífica, sense que aquest endinar-nos en descobrir-lo més i més s'acabi ni s'esgoti mai, entre altres coses perquè és infinit i la seva excel·lència ho sobrepassa tot. Per això, tot i que podem descobrir-lo com existent i únic pels nostres mitjans intel·lectuals, sols amb ells no passarem d'aquí i de l'esbòs de les seves perfeccions: infinit, etern, Creador, omnipotent, perfectíssim, infinitament bo i amorós... i tot i així encara anem més segurs quan fem Teologia negativa, és a dir afirmem el que no és, que quan la fem positiva, és a dir afirmant les seves qualitats, ja que ens podem confondre amb el mateix nom de qualitats humanes molt inferiors a les seves, per molt perfectes i excelses que les afirmem. És la Revelació divina mateixa, motivada per l'amor que ens té, que confirma tot això, com que Déu és Amor i aquesta és la seva essència i moltes coses més.
De totes maneres, l'abisme que hi ha entre Déu i nosaltres és humanament del tot insalvable, i és Ell qui s'abaixa i s'acosta a nosaltres per tal que el coneguem més i millor, cosa que cap investigació o especulació nostra pot fer. Fins quan, com en el cas de l'Antic Testament i del Judaisme es veu Déu de lluny, només se'l veu un de sol, únic, tot i que en l'AT ja s'insinua en diversos llocs la interioritat divina de la Trinitat: a l'inici del Gènesi, en els tres àngels de Mambré... Els cristians tenim el gran do i la gran sort que com que el veiem de prop, en Jesucrist el Fill de Déu fet home, que ens el revela com a Pare i ens mostra la seva intimitat, el sabem U però alhora Tri: les tres Persones del Pare, Fill i Esperit Sant. En el Nou Testament això apareix en molts llocs, com en el bateig de Jesucrist al Jordà, la Transfiguració, la crucifixió i mort, la ressurrecció i la promesa i el do de l'Esperit Sant i en el manament final "Aneu i bategeu a tots els pobles en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant" de Jesucrist ressuscitat abans d'acomiadar-se dels apòstols en l'Ascensió.
La Trinitat, el Déu Triú, és un misteri incomprensible per a la ment humana, ja que supera les matemàtiques i la nostra capacitat mental, no podem concebre Déu en la nostra ment, perquè Ell és molt més gran, infinitament més, i senzillament no hi cap, és Ell qui ens conté i comprèn a nosaltres, i no nosaltres a Ell. En sí és un misteri i no sols això, sinó el major misteri de tots, el misteri suprem, no havent-hi ni podent-hi haver cap de més gran i ni tant sols igual. És un gran do que ens fa Déu de deixar-nos albirar la seva intimitat, ja que no sols vol ser conegut com és, sinó que ens convida a participar nosaltres mateixos de la contemplació de la mateixa i d'unir-nos a ella com a co-partíceps benvolguts de la seva existència i dinàmica en la Glòria del Cel amb Ell.
Que el misteri de la Trinitat, un sol Déu en tres Persones divines, sigui irresoluble per a nosaltres no vol dir que no poguem veure que pot ser raonable i que no és il·lògic, perquè la mateixa Trinitat deixa la seva empremta en aquest món i ja des de ben aviat es van fer comparacions per mostrar com pot ser això sense ser una contradicció absoluta. No són, ni de lluny, explicacions del misteri, però sí aproximacions que ens el fan més fàcil d'acceptar.
Per exemple, Déu és perfecte i té totes les perfeccions i si bé el ser U i únic ho és, la soledat podem entendre que no ho és i que Déu no està sol, perquè es fa companyia a si mateix, i igual que en la pista que dona el Gènesi en el cas d'Adam i els animals, la única companyia satisfactòria és un ésser de la mateixa essència, en aquest cas Eva, la dona. Tota la Creació no basta, només Déu es pot fer companyia a Ell mateix.
O quan Jesucrist ens revela a Déu com a Pare. No hi ha Pare sense un Fill i no hi ha Fill sense Pare. Així Nostre Senyor se'ns revela com a Fill de Déu i a Déu com a Pare seu i Pare nostre, com diu l'oració que ens va ensenyar per pregar.
Els teòlegs han fet altres comparacions per poder entendre la verosimilitut del misteri, no per solucionar-lo. Una d'elles, d'origen medieval o fins i tot antic, és el de l'arbre de les tres branques. Un sol arbre però tres branques, totes les quals són l'arbre, però com es veu molt clar així, ni són tres arbres ni és una sola branca.
Un altre símil pot ser el temps, que és en si mateix passat, present i futur, però és un sol temps i ni el passat és el present ni el futur, ni el present és el passat ni el futur, ni el futur és el passat ni el present. En un altre ordre de coses hi ha la dita "El món és u perquè Déu és U" que té tota la raó, però que està incomplerta perquè hauria de continuar "i el món és variat perquè Déu és Trinitat", ja que el principi de la diversitat en la unitat que fa que no tot sigui homogeni i uniforme, però que tot sigui unit, relacionat, interactuant i solidari en harmonia ja ve de Déu mateix, de la seva mateixa essència, que com la seva glòria es reflecteix d'alguna manera en el món per Ell creat.
I essent Déu Amor, els teòlegs ja han fet notar que l'amor no pot estar sol perquè es per naturalesa creador, comunicador i compartidor, i des de fa molts segles ja s'ha destacat que l'amor és per si mateix l'amant i l'amat i l'essència divina implica que Déu és Amant, Amat i l'Amor mateix, qui estima, qui és estimat i l'estimació que hi ha entre ells. En aquest cas podriem dir que Déu Pare és l'Amant, Déu Fill l'Amat i l'Esperit Sant l'Amor que el Pare té al Fill i el Fill té al Pare, Amor que en Déu és una Persona, i que tots tres tenen a tota la seva Creació i a cadascuna de les seves criatures.
Finalment podríem dir que el més semblant a la Terra a la Trinitat divina al Cel, i amb motiu i raó ja que el propi Déu hi és present, és la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep, similitud de pare, mare i Fill que fa pensar en el misteri de la Trinitat i que Déu amb 3 Persones en Ell tindria una dinàmica interior més d'estil familiar que no pas individual.
I n'hi ha altres que es podrien fer com si Déu mateix ens hagués deixat pistes en aquest món com el cas ja citat del temps, com podrien ser les tres partícul·les elementals, protó, electró i neutró, que són la base de tota la matèria física, els tres quarks inseparables que constitueixen tant el protó com el neutró, les tres famílies de partícules elementals que són tot l'existent, la de l'electró, muó i tauó, sense haver-n'hi més... però potser ja seria anar massa lluny, havent-hi ja tantes mostres de raonabilitat i verosimilitud del major misteri de tots, el misteri diví.
Siguem humils, confiats i agraïts davant Déu, que per pur amor i gratuïtat envers nostre ens ha considerat dignes de conèixer-lo millor confiant-nos el secret de la seva interioritat, de la seva essència més íntima!
